Tor
26. A Tor, topada amb el Lázaro
Pàgina 28 de 55
26. A TOR, TOPADA AMB EL LÁZARO
L’endemà d’aquell «sopar» tornem a Alins. Tinc ganes de pujar a Tor i poder caminar amb calma pel poble. Filmar-lo i imaginar-me les tensions que s’han viscut allí. És una cosa que sempre m’ha obsessionat, el lloc dels fets. Per què un poble, un carrer, una casa, deixen de ser un poble, un carrer o una casa qualssevol i es converteixen en un lloc especial, de llegenda? Per uns fets! I per què passen allí i no en un altre lloc, en un altre poble? Doncs perquè alguna cosa, l’univers, o jo què sé, fan que les circumstàncies siguin les que són. Es igual. El cas és que cap a les dotze ja som a Alins i lloguem el taxi de l’Hostal Montaña per pujar-hi. Amb el cotxe de la tele és impossible, perquè ens han dit que encara hi ha una mica de neu i força gel a la carretera. I a fe de Déu que n’hi ha, de gel! A mig camí, en un tram molt ombrívol, ensopeguem amb una gelera d’uns cent metres.
—Si aquí es troben dos cotxes, un va a baix —diu el Josep, el taxista, agafant fort el volant.
Quan diu «a baix» es refereix al riu. No és que hi hagi molta alçada, però prou perquè el cotxe bolqui.
El Noguera de Tor és un riu petitó, però força rabiós. Veure aquella placa amb un gel blanc intens és preciós i impressionant alhora. El taxista, habituat a passar-hi, posa segona i la travessa sense incidents. Al cap de vint minuts arribem a Tor.
Quan hi vam pujar el Pol i jo ho vam veure tot nevat i gris. Avui només queda neu en algun raconet i a les parts altes de les muntanyes. El sol il·lumina el poble i, a pesar de la ferralla acumulada per Sansa, que també brilla, la visió és magnífica. El riu a la dreta, viu, sorollós. A l’esquerra, les cases, de pedra fosca i amb els teulats de pissarra. La primera construcció és el paller de Sansa i, darrere, la casa on el van matar. Totes tenen els porticons tancats. I, al fons, l’església, amb el campanar vigilant com s’ajunten el Noguera de Tor i un riuet que passa per davant d’un grapat de cases del poble. Al costat de casa Sisqueta i al davant de casa Palanca, una placeta; per ser més exactes, un terraplè sense construir. Es el lloc on es van produir els dos primers assassinats. D’allí mateix surt un pont molt rudimentari fet amb dos troncs i unes quantes llates que travessa el riu. És el camí d’entrada a l’hort de Palanca —però que pràcticament sempre fa servir la Sisqueta—, una petitíssima porció de terra encerclada per una tanca també molt rudimentària. A l’hortet encara hi ha un pam de neu. Es nota que hi toca poc el sol. Al costat, un cartell: «Catalunya té 1000 anys. Tor ja hi era». La mateixa inscripció es pot llegir a tots els pobles de la vall Ferrera.
El blanc de 1’hivern comença a transformar-se en verd primavera i deixa entreveure que, amb els dies, hi haurà molts més colors. Que bonic que és això! I quanta mala llet que hi deu haver guardada dins d’aquestes cases!
El Pepe amb la càmera i el Pol carregant el trípode recorren el poble filmant tot el que els crida l’atenció. Es tracta de captar-ho tal com per ensenyar al públic que és un lloc gairebé verge. Bonic. I tacat de sang.
Al cap d’un parell d’hores decidim pujar una mica més amb el cotxe, fins a les bordes de Pleià, a veure si ja hi ha fet cap algun hippy.
—Sembla mentida —diu el taxista—, però aquests hippies apareixen aquí tan aviat es fon la neu. Segur que ja n’hi ha algun.
Però no, no n’hi ha cap. Filmem una miqueta el paisatge, que aquí sí que continua nevat, i tornem a baixar. En arribar a Tor trobem un totterreny, un Toyota, creuat al mig del camí i no podem passar. Només de veure’l, la cara del taxista es torna del color de la neu.
—Hòstia, el Lázaro! —exclama.
Atura el jeep a pocs metres del Toyota, no para el motor i no baixa del cotxe. De moment no veiem el tal Lázaro, i els meus companys i jo ens disposem a obrir les portes.
—No, no! No us mogueu d’aquí dins! —ens avisa el conductor.
—Però, per què? On és aquest tio? Si no treu el cotxe no passarem!
—Quiets aquí! Ja vindrà ell i ja el traurà. Això no em fa cap gràcia. Aquest tio està completament sonat!
Però nosaltres, inconscients, ens pensem que ja les hem vist de tots colors, després d’haver estat sopant fa poques hores amb la família Monster, i que aquest sonat deu anar en la mateixa línia. Baixem del cotxe i comencem a caminar en direcció al vehicle que ens talla el camí. Encara no hem fet dues passes que del darrere d’una casa apareix el Lázaro vestit amb una granota blava i un barret verd; duu un puro Rossli a la boca i un bastó a la mà. Al Pepe, angelet, li falta temps per posar-se la càmera a l’espatlla i començar a gravar.
—¡Oye, tu! ¡Baja esa càmara, si no quieres que te parta la cara y te tire ese cacharro al río! —li engega aquell energumen aixecant el bastó amenaçadorament.
Aleshores ens adonem que el terme sonat pot tenir una altra dimensió. El Pepe, molt hàbil, abaixa la càmera però no deixa de gravar. El Pol se’n va cap a ell, perquè, com a bon reporter, es preocupa per protegir el càmara si hi ha ball de bastons, i a més porta la perxa amb el micròfon per agafar so. Jo em quedo una mica més avançat, a dos metres del nostre nou personatge.
—Y tu, ¿dónde vas, a ver? —em diu, plantant-se davant meu i posant les dues mans damunt del bastó, que fa servir per recolzar-se.
—A hablar contigo —dic.
—¿Y cómo vas a hablar, si te parto la boca?
—¿Y por qué me la tienes que partir, la boca, a ver?
—Porque estás en una finca particular sin permiso. ¿Te parece poco?
—¿Finca particular? Esto es un camino, y me parece que todos los caminos son públicos, ¿no?
—Este no. Esto es propiedad de la Sociedad de Condueños de Tor, ¡y tu eres un mierda!
—Vale, vale, pues déjanos pasar y nos marcharemos.
—Lo que voy a hacer es partirte las costillas, ¡eso, haré!
No les tinc totes. El Pepe va gravant dissimuladament, el Pol es manté al seu costat i el Josep, el taxista, no s’ha mogut de dins del cotxe. Aquest sonat em té a la distància adequada per partir-me el cap amb el bastó i no hi ha manera de tenir-hi una conversa mínimament civilitzada. Amb la mà dreta va brandant l’arma, i amb l’esquerra es va traient i posant el puro a la boca.
—A ver, ¿qué cojones habéis venido a hacer aquí? ¿Eh? ¿Quién os ha dado permiso? ¿Qué queréis, eh? —pregunta amb posat de pinxo de pel·lícula de gàngsters.
Aleshores em ve al cap la conversa que vam tenir amb Palanca al bar de l’Hostal Montaña la primera vegada, al gener, després de pujar a Tor. Ja hi tornem a ser, però ara la situació és molt pitjor.
—¡Quiero que seamos amigos! —dic per provar sort.
—¿Amigos? ¡Ha! —el mateix «ha!» de Palanca—. ¿Y por qué vamos a ser amigos tu y yo, eh? ¡Seguro que estàs pagado por los terroristas del gobierno y vienes a robarnos la montaña y a decir mentiras!
Aquell discurs em sona. Tots imiten Palanca. Tots asseguren que els volen robar la muntanya. Tots parlen de terroristes.
—Hombre, Lázaro, no hemos hecho nada, sólo hemos venido a ver si había alguien por aquí. Mañana pensábamos hablar con Palanca i pedirle permiso. No sabíamos que estabas tu, si no…
—Vaya, ¿me conoces? —em diu en un to lleugerament menys hostil—. ¿Cómo sabes mi nombre? ¿Porque te lo ha dicho el taxista?
—No, hombre no. Me lo ha dicho Palanca —menteixo—. Hace unos días hablamos con él y nos dijo que, si te encontrábamos, te dijéramos que ya habíamos hablado con él.
I la mentida va funcionar.
—Ah, bueno. Pero quiero que salga por la tele que el juzgado de Tremp nos tiene amargados. ¡Cabrones! —brama; de fet, mai no obre la boca si no és per cridar—. ¡Cabrones! Y el Ayuntamiento de Alins, también, que no se puede vivir en Tor por su culpa, porque no arreglan la carretera. Sólo nos quieren robar la montaña. ¡Ladrones! ¡Ladrones!
I aleshores m’hi llanço de cap. «O ara, o mai», penso.
—Pues si quieres que salga por la tele lo tenemos que filmar —li dic mentre faig una mirada de complicitat al Pepe i al Pol, que automàticament es posen en posició, l’un amb la càmera a l’espatlla i l’altre aixecant la perxa amb el micròfon.
La nostra decisió el desconcerta i no sap com reaccionar. O sí.
—Bueno, pero, cuidado con lo que sale por la tele, ¿eh? Que están en juego tus costillas, ¿entendido? —i fa com si es posés davant d’una màquina de retratar, ensenyant el que deu considerar el seu millor perfil.
—A ver, ¿por dónde quieres que empecemos?
Penso que si el deixo xerrar al seu aire canviarà de to, i si aconseguim que moderi la seva agressivitat potser obtindrem bones respostes d’un personatge ben peculiar i que ens pot anar molt bé per al reportatge.
—A ver, lo primero es no decir mentiras, ¿eh? A ver si no decís mentiras, porque aquí el único que vi ve todo el ano es Palanca. Y yo, ¡eh! Los dos. Y no el Rosendo. ¡Ese sólo està guardando cuatro vacas apestosas y punto! No está haciendo otra cosa, está guardando cuatro vacas apestosas y punto! Si el pueblo está tres meses que no viene nadie, pues no viene nadie, ¡y punto!, pero no vive nadie, que no digan que vive fulano y vive mengano, ¡eh! A ver si este Rosendo se cree ahora que porque ha heredado lo de su hermano, va a vivir aquí todo el año. Aquí no vive, ¿entendido? Vive en Araós, ¡y punto!