Tor
28. Convèncer Palanca
Pàgina 30 de 55
28. CONVÈNCER PALANCA
Sabem que Palanca té costum de parar en tres o quatre bars o fondes de la comarca. Ja fa quinze dies que, tímidament, intentem localitzar-lo deixant-li missatges en tots aquest llocs, però no ens ha fet ni cas. Són les cinc de la tarda. Ho hem de provar. Sortim d’Alins i anem parant als llocs on ens han dit que el podem trobar. En els tres primers no tenim sort. Arribem a Casa Mariano, de Baro, veiem un Nissan Terrano granat aparcat al davant que sembla el del nostre home. Entrem a la cafeteria. És allí, repenjat a la barra, amb una copa de ratafia a la mà i parlant amb el propietari, un home que deu tenir més o menys la seva edat, o potser una mica més, i el mateix tarannà. Al costat de Palanca hi ha un expenedor de xiclets de bola. Estem sols. El Mariano, l’amo del bar, Palanca i nosaltres. L’escenari no pot ser més propici.
—Bona tarda! —dic jo, mirant-me’l amb una rialla i esperant que ens reconegui.
—Ha! Bona tarda, bona tarda. Aquests periodistes viuen molt bé, Mariano, ja ho veus. Ai!, que en teniu poca, de feina —diu amb una amabilitat que ens sorprèn.
—Home —li contesto— justament estem treballant, el venim a veure a vostè.
—A mi? Ha! I què voleu d’un pobre desgraciat perseguit per la justícia? Ja hau puiat a Tor?
—Sí, ara mateix en venim.
—I què, s’hi passa bé, per la carretera? Hi deu haver gel, encara, no?
—Sí, hi ha un bon tram ple de gel, però hem pogut pujar bé fins al poble.
—I, més amunt, no hi heu anat?
—No —menteixo per no dir-li que hem arribat a les bordes de Pleià, propietat de Sansa—, ens ha fet por trobar massa neu.
—Sí, potser encara n’hi ha. I no hau trobat cap contrabandista?
—No, només hem vist el Lázaro.
—Aquell boig era allà dalt?
—Sí, hem parlat una estona. Molt majo.
—Un desgraciat, és.
Estem ben desconcertats. Aquell Palanca és un desconegut.
—Au va, Mariano, pose’ls una ratassia! Eh que voleu una ratassia?
—Sí, sí, a mi ja em va bé —dic jo, mentre amb la mirada adverteixo els meus companys que acceptin l’oferiment per no trencar el bon rotllo.
Però el Pepe, com sempre, viu al seu aire.
—No, gràcies —diu, tot innocent—, jo vull una coca-cola.
—Ha! Una coca-cola? Que ets maricón, tu, o què? Maricón o policia?, eh? Què ets, tu?
El Pol no se’n pot estar i esclata a riure.
—I tu què rius? Bon altre carallot! —li avia al Pol, a qui immediatament li passen les ganes de riure—. Au, va, posa ratassia a tots tres i no se’n parli més!
«Ai, ai, ai —penso—, a veure si això s’embrutarà». Però no, no solament no s’espatlla la cosa, sinó que Palanca ens sorprèn novament.
—Mariano! —ordena— porta unes cartes, va!, que farem una botifarra amb aquests de la tele. Perquè sabeu jugar a la botifarra, suposo?
Per sort, el Pol i jo en sabem una mica i ens atrevim a dir que sí.
—Home, una mica, però només una mica, eh! No us penseu que…
—Calla i assenta’t! —em talla—. Vosaltres dos contra Mariano i jo. Si mos guanyeu cinquanta tantos abans que nosaltres arribem a cent u, faré el que vulgueu, si no…
—Us fotrà la pell i us tirarà al riu! Ha, ha, ha —riu l’amo del bar.
El primer de dir trumfo és Palanca. Es nota que aquells dos s’hi han passat moltes hores, jugant. Però avui la sort està del nostre costat, i tot i que els veterans no paren d’esbroncar-nos i alliçonar-nos el Pol i jo fem molt bon paper. El Pepe, assegut entre Palanca i jo, va bevent ratafia i, de tant en tant, diu:
—És prou bo, això, tu!
La partida dura una mica més d’una hora i fem baixar coll avall tres ratafies cada un. Palanca és el que mana, però ell fa glops d’elefant i nosaltres de periquito, quan ell acaba nosaltres encara tenim la copa plena, i aleshores ens increpa:
—Va! Foteu’s això d’un glop, que no teniu sang! Collons!
I per no fer-lo emprenyar li fem cas. I de seguida arriba una nova ronda. Quan nosaltres arribem als cinquanta tantos ells encara no n’han fet setanta-cinc, i el Mariano, tot foteta, el punxa.
—Au, Jordi, que aquesta canalla t’han ben fotut! Ara els hauràs de donar la teva part de la muntanya! Ha, ha, ha!
—Calla, carallot! Que no veus que lo que volen és treure’m per la tele? Eh que sí, nois?
—Sí, nosaltres fent-li una entrevista ja estaríem contents.
—Ara acabem de jugar, qui perdi pagarà les copes —sentencia Palanca.
Guanyen ells i paguem nosaltres, però el resultat és ajustat i aquella partida de botifarra ens fa guanyar molt de respecte davant d’aquell homenot de la muntanya. Per acabar d’arrodonir la jornada, Palanca accepta pujar a Tor amb nosaltres uns dies més tard.
—Dimecres he d’anar a mercat a Pobla. He de vendre alguna euga, si vull menjar. Dijous, a les nou del matí, iré al Montaña. Esmorzarem i anirem cap dalt!
Només li falta dir «És una ordre!», però ja ens va bé. Molt bé.
Fantàstic! No ens podem creure que haguem tingut tanta sort. Entre el resultat de la partida i els efectes de la ratafia, ens hem oblidat totalment de la trobada amb el Lázaro i del sopar d’ahir a la nit amb la família Monster. Estem, senzillament, eufòrics.
Al vespre encara tindrem una altra sorpresa agradable. Després de moltes trucades i alguna visita, les anomenades «pubilles de Tor», les dones que el juliol de 1995 eren a dalt, en saber que Palanca ha acceptat pujar amb nosaltres, també accepten pujar-hi elles, i com que l’endemà és diumenge, quedem que les anirà a recollir el Josep, el taxista, una per una, i dinarem a Tor. Encara estem lluny de descobrir qui és l’assassí, però reunir material per fer un Trenta Minuts sembla que ja és una cosa que comencem a tenir a l’abast.