Tor
29. Les pubilles de Tor
Pàgina 31 de 55
29. LES PUBILLES DE TOR
Fa una setmana no teníem res de bo per fer el reportatge, i en un sol dia ha canviat tot. Sopant ens bevem dues ampolles de vi. Estem tan contents de l’èxit, amb la partida de botifarra amb Palanca i el sí de les pubilles, que ens deixem anar. I encara allarguem la vetllada baixant a fer una copa a Rialp, a la bolera del club Vall d’Àssua, un dels pocs llocs que està obert fins a les dotze o la una de la matinada. Els dissabtes potser fins una mica més tard. Com que ja anem contentets de debò s’ofereix a portar-nos-hi el Josep, el taxista, amb el seu Mercedes. A Rialp jo encara m’empasso tres ratafies més. L’última, però, no me la puc ni acabar. Recordo que pujo al cotxe, al seient del copilot, i porto la copa plena a la mà. El Pol i el Pepe no van tan torrats com jo, però Déu n’hi do. És evident que hem ofegat les tensions en alcohol. Amb la copa a la mà i amb el taxista al volant, tornem de Rialp cap a Alins, uns trenta quilòmetres de revolts. I no es vessa ni una gota de ratafia. D’això me’n recordo molt bé. De la resta, res de res. L’endemà, els meus companys m’expliquen que, tot just baixar del cotxe, em va caure la copa sencera, vaig vomitar tot el que havia begut i menjat i vaig caure pla com una xapa. Em van ficar al llit i algú o altre em va despullar.
L’endemà al matí, amb una ressaca de mil dimonis, el Josep ens puja a Tor amb el jeep. Fa un dia preciós, encara que jo el veig gris fosc. Quan arribem a dalt, a Tor, fa vent, un ventet fresc que em retorna una mica. Allí ja ens esperen les pubilles: la Sisqueta, l’Emília, la Concepció i la Pili, la filla de la Sisqueta. Totes quatre eren a Tor el juliol de 1995, quan van matar Sansa. Abans d’entrevistar-les, cada una ens ensenya casa seva. És la primera vegada que pugen a Tor després de l’hivern i totes tenen ganes d’obrir les finestres de casa seva perquè s’airegi. Com que no tenen electricitat, un cop a dins no s’hi veu gens. Només es filtra tímidament algun raig de sol per l’escletxa d’algun porticó, però a nosaltres, per filmar, no ens serveix de res. Elles caminen d’esma. Nosaltres filmem a les fosques, per si de cas, i el resultat és espectacular. Enmig de la foscor més absoluta, just en el moment en què cada pubilla obre la primera finestra, es produeix un esclat de llum i al damunt es retalla la seva silueta. Sembla que aquelles dones vinguin d’una altra dimensió.
Després de conèixer les tres cases, anem tots a casa Sisqueta, al pis de dalt. La Pili i sa mare, la Sisqueta, ja han encès la llar de foc. Al costat mateix de les flames hi ha un banc de pedra que forma part de la mateixa paret. Al mig, damunt del foc, una olla negra molt gran que avui és buida i a dins no s’hi escalfa res. I a l’altre costat, la cadira de la Sisqueta i la seva finestra, la finestra des d’on controla tots els moviments que hi ha a Tor, excepte els del dia que van matar Sansa. Al mig de la sala, una taula de fusta molt llarga amb dos bancs, un a cada banda. Al damunt de la taula les dones ja han preparat unes bones llesques de pa amb tomata i embotits del Pallars. I treuen vés a saber d’on un porró de vi, que en l’estat en què em trobo em serveix per equilibrar de nou l’alcohol que rega el meu cervell i per desemboirar-me una mica.
L’escena és molt televisiva. Quatre dones a la vora del foc i un gos petaner al mig. Jo en una punta, animant-les a parlar, i el Pepe amb la càmera i el Pol amb el micròfon movent-se per anar-les filmant. La llum que entra per la finestra —blava, freda— i la que desprèn el foc —groga, càlida— formen una barreja de colors que té entusiasmat el Pepe, un entusiasta de la llum natural.
—Que bonic que és tot això. Aquí s’hi devia viure molt bé, no? —dic jo per trencar el gel intentant iniciar un diàleg a la vora del foc més que no pas una entrevista.
La primera d’intervenir és la Pili, la més jove. Les altres dones s’hi van afegint.
—Jo era molt petita, però la gent que hi havia era feliç solament podent fer anar les vaques a la muntanya i que les vaques poguessin produir vedells i fer uns cèntims per passar l’hivern, perquè aleshores es vivia d’allò. Però no s’havia pensat mai més cap enllà, cap al futur. Perquè aleshores cada família tenia les seues vaquetes, que pogués anar a la muntanya tranquil·lament, que pogués fer la llenya que tenia de fer i que a final de temporada pues poguessis treure uns beneficis per poder viure la resta de l’any. Però no pensaven que hi podia haver una muntanya important a explotar fins que va vindré aquest home, el Ruben —ho pronuncia amb accent a la u—, l’andorrà, i va dir: «Aquí es pot ajuntar Pal i Arinsal amb una pista d’esquí. Es pot explotar la muntanya, que pot tenir un bon futur i que pot ser algo bo». Això la gent de Tor no ho va pensar perquè cadascú anava a lo seu i es vivia d’una altra manera.
La Pili té vint-i-set anys, és enèrgica, decidida, interessant. Allà dalt ningú acaba d’entendre com és que s’ha enredat amb el sonat del Lázaro, però… Al seu costat hi seu l’Emília, entranyable, sempre tristoia. Es la que té els records més tous i la que més dificultats té per aguantar-se les llàgrimes.
—Potser aquell home va ser el que nos va fer obrir los ulls i pensar que això podria ser algo. Feia poc que passava la carretera per Andorra, bueno, no era una carretera, era una pista.
—Sansa sí que ho havia vist, això que aquí hi havia beneficis —intervé la Pili—. Perquè era una persona llesta.
A l’altre costat del foc hi ha la Sisqueta en una cadira i la Concepció, asseguda en un banc, mirant frontalment les flames. Jo la tinc al costat i a contrallum de la finestra i m’adono que de jove devia ser molt guapa. És la més serena.
—Bueno, no havíem pensat més llarg fins que no va estar comunicat, i fins que també la vida va anar evolucionant d’una altra manera.
—Ojalà mai s’hagués fet cap pista fins al cap del port —es refereix al port de Cabús—, que Tor encara seria Tor i no tindríem aquests problemes —assegura l’Emília—. Segur que si no s’hagués fet la pista, Tor encara fóra com Tor, però amb la pista va empeçar a especular. Encara va ser per fer-nos malbé.
—I qui la va fer, la pista? —pregunto.
—La carretera? —diu la Sisqueta— el Sansa, la va fer fer! Però la va pagar el poble. Ell diu que havia pagat de la seva butxaca, però com que no tenia ni un duro, no podia pagar, eh? És que és veritat. La carretera la van fer, però la va pagar sempre el poble, de los quartos del bosc, perquè llavors fèiem subhastes i fèiem quartos, i quan havíem pagat les deutes, los quartos que sobraven, tant si hi havia 10.000 pessetes, com si n’hi havia 15, com si n’hi havia 20, fèiem un reparto per les cases.
—De què? —la talla la Concepció, com si li vingués de nou—. Quan es van fer, los repartos?
—Dels quartos… ¿quan ho fèiem? Abans! Concepció, collons! I, al Palanca, llavòrens, com que ells s’estaven a Alins i tenien lo bestiar aquí dalt, li posaven la meitat de poble i la meitat de forasters.
—No me’n recordo —diu la Concepció, descendent d’una de les cases considerades pobres del poble.
Precisament ella va fer de minyona tant per als Sansa com per als Palanca.
—Sí, dona, llavors llogàvem guàrdia, pel bestiar, i al final Palanca ja no va voler pagar ni del poble, ni foraster.
—Jo no —diu l’Emília—, natres només vam rebre una vegada les 15.000 pessetes i punto, i mai més.
—La rivalitat Sansa-Palanca és de tota la vida?
—No ho crec —diu la Concepció, que els coneixia bé—. Antes no, después se va… més tard, però antes no ho era, jo penso que…
—No te la pots escoltar, la gent —la talla la Sisqueta—. L’un diu una cosa i l’altre en diu una altra. Ara diuen que aquí hi viu tot l’any Rosendo, de casa Sansa, i no é veritat. I no ho é, eh! —insisteix estalviant-se la essa, com fan al Pirineu.
Aquesta resposta fora de lloc només vol dir dues coses: l’una, que la Sisqueta està força malament de l’oïda i respon per impulsos, i l’altra, que fa estona que té ganes de dir que a l’hivern, a Tor, no hi viu ningú. Aquesta mania, o aquesta obsessió, més ben dit, els és innata a tots. La seva filla, la Pili, aixecant la veu, li repeteix la pregunta:
—Mama, us pregunten que si Sansa i Palanca sempre han estat barallats!
—Ah! No, si abans treballaven junts i anaven junts, sí, sí, abans sí.
—Abans estàvem molt units —proclama la Concepció—. Quan nosaltres érem petites era un poble que sempre hi havia ball i hi havia de tot. Tots a l’una i tots ben units. A casa l’Emília, allí, feien lo ball, lo seu padrí tocava l’acordeón.
—Tallàvem els prats, segàvem els camps, tenívem patates, tenívem gra, tenívem de tot —recorda la Sisqueta, una resposta molt gràfica de quines eren les necessitats de la seva joventut.
—I com és que es va perdre aquella harmonia?
—Per un despoblament del poble —respon ràpidament la Pili, tot i que ella no ho ha viscut—. Perquè la majoria de les famílies tenia crios, els crios havien d’anar al col·legi, es va tancar l’escola de Tor. La gent que tenia fills havien de fer algo.
—Es que escola no n’hi havia —la corregeix l’Emília, que s’hi va trobar de ple—, ens ho havíem de pagar cada pare, pagar una persona perquè nos donés quatre miques de lletra. Nosaltres vam marxar perquè nos vam quedar sense mare. La meva mare es va ficar malalta i va ser a l’hivern, la van treure com van poder. I vam haver de marxar, perquè el meu pare què feia, amb tres fills, a Tor? No és que ho volguéssim abandonar, és que havíem de marxar. Així que jo cada vegada que veig que vam haver de marxar per pura necessitat i encara nos ho han volgut robar, és que m’encenc. Amb lo que havien patit los meus pares, els padrins, que ho havien conservat, que els havia fet falta i no s’ho havien venut, los meus tios i tots havien patit, i ara que t’ho vulguin prendre d’aquesta manera. Es que no m’entra al cap, jo Tor sempre el tinc al cap, vaiga on vaiga, sempre el tinc al cap.
L’Emília és la viva imatge de la impotència. Li cau una llàgrima. Després, quan ja no filmem, ens explica que, en realitat, la seva mare no es va posar malalta, sinó que es va cremar. Es va apropar massa a la llar de foc i se li van encendre les faldilles. La Concepció acaba d’il·lustrar la situació:
—Sí, de dur ho era molt, a natres també nos va passar, mon pare se va salvar perquè jo vai puiar d’estudi, que anava a estudiar a Ainet, i el vai trobar malalt. Vai anar a buscar lo metge i el van fer puiar amb un animal i jo vai puiar a peu. Tenia una pulmonia doble, tenia vida per poc temps. «Si demà a les sis del matí no tenim un medicament, malament», va dir el metge. Un germà va anar a buscar lo medicament i lo pare es va salvar de miracle. Aquí no s’està bé, perquè passa alguna cosa i t’has de morir.
A aquestes dones els rosega la impotència, parlen amb una tristesa immensa. Em dic que és el moment de canviar de tema:
—I qui el va anar a buscar, l’andorrà?
—Sansa! —respon la Pili tota decidida. Es queda en silenci durant un moment per mirar-se les altres dones—. Potser ell ho va fer amb tota la bona intenció del món, però no ho va saber enfocar, o el Ruben Castañer no li va saber acceptar les seves condicions o és que ells ho havien muntat així.
—Com, així?
—Sí, que tot havia de ser per a ells tres: Ruben, Sansa i Cerdà, que llavors era el president de la societat de Condueños. Ells es creien los amos i ens volien a tots els atres fora, sense drets.
—Però, realment, què va implicar, l’arribada del Ruben?
—La desunió més forta de tot. Baralles, plets, morts. Fins aleshores la gent de Tor havia anat discutint, havia fet coses, però no havia arribat a pleits i coses d’aquestes. Va ser la culpa una mica d’ell, de ficar-nos en aquestos jaleos. Va fer veure als dos —Cerdà i Sansa— que aquí hi havia lo gran diamant, que se l’havien de quedar ells dos i que s’havien d’oblidar dels atres. Que si la gent, pel motiu que fos, en aquells moments no vivien a Tor, per motius familiars o pels motius que fos, estaven a fora, no tenien cap dret. Doncs no senyor! —s’entossudeix la Pili aixecant el braç—. És igual!, tenien la casa aquí i tenen lo dret igual!, perquè tu, si tens un pis a Barcelona i marxes durant un any, continuarà sent teu, no serà d’una altra persona. Arribant el Ruben va ser la desunió més gran que hi va haver i va portar-nos on som ara: justícia, justícia, advocats i morts.
Quan diu «justícia» es refereix a la part negativa del terme: plets, judicis, papers, compareixences al jutjat… tothom que no sigui advocat i s’ha vist alguna vegada enredat en un plet prou bé que ho sap. Els morts, a part de Sansa, eren dos nois, en principi llenyataires i ramaders, que Palanca havia contractat l’any 1980 i que van morir en una baralla al mig del poble, al costat mateix de casa Sisqueta, on ara estem entrevistant les pubilles.