Tor
22. El sergent Yanes, traslladat, s’esbrava
Pàgina 24 de 55
22. EL SERGENT YANES, TRASLLADAT, S’ESBRAVA
El febrer de 1997 a Tremp encara hi havia el mateix jutge d’Instrucció. Don José Luis ja feia més de dos anys que hi era, així que no podia tardar gaire a trobar una destinació més urbana. La majoria de magistrats només passaven a Tremp un any i mig, màxim dos. Aquell febrer, ell, i tothom, ja sabia que l’Audiència de Lleida havia anul·lat la seva sentència de febrer de 1995 declarant amo Sansa i que a més havia deixat en llibertat els dos acusats de matar el vell. Durant el judici, a l’Audiència Provincial de Lleida, ja es va sentir alguna veu queixant-se que la instrucció del cas no havia estat precisament modèlica. En el món de la judicatura eren dues bufetades a la cara de don José Luis. No sé com s’ho devia prendre, perquè no me’n va voler parlar. Ni tan sols em va voler rebre. No cal dir que aquell home era un protagonista interessantíssim per al reportatge, però ell no va voler saber res de la televisió, com fan tan sovint molts jutges. «Bé, què hi farem», vaig pensar. Ja hi estic acostumat.
El sergent Yanes, en canvi, em va rebre de seguida. Mig any abans que es fes pública la sentència absolutòria del cas de Tor l’havien traslladat a la Jefatura Provincial de Trafico de Lleida. No feia de motorista, sinó que s’havia incorporat a l’equip d’atestats, els que analitzen les causes dels accidents de trànsit, on la seva experiència com a investigador els podia ser útil. No era feliç. I ell sí que estava emprenyat per l’absolució del Mont i la Marli. Em va rebre en un despatx de la casa caserna del Secà de Sant Pere, a Lleida, un edifici molt gran en un barri dels afores de Lleida que acollia tots els efectius de la Guàrdia Civil de la capital de Ponent. El despatx era molt petit i ben just hi cabien una taula, dues cadires, una a cada banda, i una màquina Olivetti de les d’època.
—¿Qué tal, cómo está usted?
—Puede parlar-me en català porque lo entenc tot. Fa molts anys que visco aquí i la meva dona también és d’aquí. Pero lo parlo molt malament.
—No es preocupi, segur que ens entendrem.
—Y bien, ¿qué le trae por aquí?
—Pues mire, estoy preparando un reportaje para la televisión sobre la montaña de Tor y me han dicho que usted llevó la investigación…
—¿Investigación? ¡Allí no hubo investigación! Un día alguien averiguarà qué pasó de verdad.
—¡Coño! ¡Y me lo dice así, de buenas a primeras?
—Parli’m en català, home, que yo lo entenc bé.
—Vale, vale. Vostè era el responsable de la Policia Judicial de la Seu, i vostè va detenir el Mont i la Marli. Tant un com l’altre es van passar catorze mesos a la presó. Com pot dir que no hi va haver investigació?
—Bueno, hombre, algo sí hubo. Me refiero a que no hubo investigación de verdad.
—Pero, vamos a ver… Para usted, el Mont y la Marli, ¿son o no son culpables?
—Yo creo lo que creo, pero no me lo dejaron demostrar —em diu.
M’adono que ho diu amb ressentiment, i em sap greu i alhora m’encurioseix.
—Com? Qui no l’hi va deixar demostrar?
—Eso da igual. Ahora ya es historia. Ya no hay nada que hacer. A esos dos ya no les pueden juzgar otra vez por lo mismo, y al desgraciado de Gil José lo encontrarán muerto cualquier día de estos y todo habrá acabado.
Estic al·lucinant. Aquest homenet se m’està sincerant, m’està dient que hi haurà més morts i que a ell no el van deixar investigar. I m’ho diu en menys de trenta segons de conversa, és a dir, sense necessitat ni de festejar-lo. Aquest home es mor de ganes de buidar el pap; i jo, sense càmera! No m’he atrevit a portar-la oculta perquè no sabia si em registrarien, i a més estava convençut que suaria la cansalada per treure-li res, perquè m’havien dit que no parlava mai amb la premsa. Se m’està escapant una seqüència tremenda per al reportatge.
—Oiga, oiga, sargento. No puede dejarme así. Tiene que contármelo todo. ¿Qué le parece si le invito a cenar y charlamos con más calma?
—Déjese de cenas y aproveche su oportunidad. Ahora estoy aquí y estoy hablando con usted. O ahora, o nunca.
Normalment vaig amb unes llibretetes de coloraines de la mida d’una mà marca Clairefontaine que em caben molt bé a la butxaca i em serveixen per prendre apunts. Si sospito que puc espantar l’entrevistat no la trec, procuro activar la memòria i així que acaba la conversa m’apunto totes les coses importants que recordo.
—Prefiero que no me filme con la cámara. Le explicaré lo que quiera, pero no quiero salir por televisión —em diu, com fent-me una concessió especial.
—Claro, claro —faig jo pensant que val més això que res.
Intueixo que aquest home vol deixar-se anar sense cap mena de neguit. Al cap i a la fi, el que m’interessa és tenir la informació, després ja m’espavilaré amb les imatges.
—Me fío de usted. Tiene cara de buena persona —em diu el Yanes.
—Muchas gracias, pero debo hacer cara de sorpresa, porque no me esperaba esta sinceridad.
—¿Sinceridad? Mire, por culpa de ese caso dejé La Seo, bueno, en realidad no. Ya estaba todo predestinado. Desde el día que toqué los cojones al capitán y que llevé a juicio a su chófer, estaba condenado a desparecer de la Seo.
—Lo dice por lo del contrabando, ¿no?
—Sí.
—Pero, ¿eso qué tiene que ver con Tor?
—Mucho. Allá arriba, el contrabando tiene que ver con todo. Y hábleme en catalán, hombre, no se corte.
—Bueno, es que me pierdo. Vamos a ver: usted dice que no le dejaron investigar. ¿Quién? ¿Cuándo? ¿Por qué lo dice?
—¿Usted se ha leído la sentencia?
—Sí, claro.
—¿No se ha dado cuenta de que toda la sentencia está basada en desvirtuar al testigo de cargo? A ver, dígame usted cuántos crímenes tienen un testigo de cargo, alguien que lo ha visto todo y acusa directamente a los culpables. Eso no pasa casi nunca. Y en este caso, que teníamos un testigo, se lo cargan entre todos. El Tribunal dice que tenia «un perfil disarmónico», porque había tenido depresiones y bebía. ¡Joder, eso le pasa a media Espana! Y lo que más me cabrea: los señores magistrados escriben: «Si bien la escena narrada es probable en líneas generales, existen dudas racionales para mantener que ésta realmente sucedió en la forma narrada por el testigo».
Parla fent una cantarella per emfasitzar que és un paràgraf de la sentència.
—¿Se sabe la sentencia de memoria?
—Igual sí, no me había dado cuenta. Pero, fíjese bien, dicen que la escena es probable porque la descripción de la agresión coincide totalmente con las heridas de la víctima. O sea, tenemos un tío que dice que lo vio, explica qué pasó y coincide con las heridas del muerto, pero tenemos dudas. ¿Por qué? ¡Porque nos da la gana! Porque yo he visto montones de gente en la cárcel por mucho menos. Y hay más. Lo más cómico es que van y dicen que «donde realmente la credibilidad y coherencia del testigo se resiste es en la justificación de su presencia en Tor y en la península en general en aquellas fechas». ¡Pero si era un matao! ¡Si no sabia ni en el día que vivia! Y, ademàs, ¿a quién coño le importa cómo vino Gil José? El tío estaba allí, lo vio, y ¡punto! A mi no me importa nada más.
—Hombre, sargento. Primer va dir a la Guàrdia Civil que havia vingut de Mallorca en barco; després al jutge li va dir que havia vingut en avió, i el dia del judici va dir primer que havia vingut en barco i després que en avió. Vol dir que això no és embolicar una mica la troca? A més, en cap moment s’ha trobat el seu nom en cap llista de passatgers i no es recorda del nom fals que va donar. Tot plegat és molt estrany, no?
—Porque usted y los jueces no conocen a esta gente. Es un mundo aparte. No saben en el día que viven. Algunos no saben ni cómo se llaman de verdad. Pero lo que me duele es que si hubiésemos podido demostrar que ese hombre estaba aquí, nadie habría dudado de él.
—¿Pero estaba o no estaba?
—Esa es la putada, ¡que no lo sé! —crida clavant un cop de puny a la taula—. No pude investigarlo porque me dijeron que no hacía falta, el fiscal y la acusación particular tampoco ayudaron, y el abogado de los acusados lo tuvo muy fácil, para desmontarlo todo y conseguir la absolución.
—Però, a més, el dia del judici, el testimoni va caure en moltes contradiccions, no? I per les fotos i imatges que he vist, va venir amb una barba de tres pams. Això li devia fer perdre credibilitat, no creu?
—¡Y la mirada de loco!
—Com diu?
—¡Sí, hombre! Ese tío vivía con miedo. ¡Vive, con miedo! Siempre lo tenía en el cuartel pidiéndome protección. Veía fantasmas por todas partes. Usted no sabe lo que es aquello. En Seo de Urgel hay un submundo desconocido que el que se mete no sale. Y ese pobre desgraciado no sabia dónde esconderse porque tenía miedo de que le mataran los amigos de Mont y Marli. ¡Pero es que el muy jodido vino a juicio como si llevase un año sin lavarse ni afeitarse!
—O sigui, que es va desacreditar ell mateix.
—Sí, pero nosotros teníamos que haberle ayudado y le dejamos solo.
—Sí, però les proves tampoc no ajudaven. El Batallé mateix, el testimoni que havia sentit com el Mont i la Marli amenaçaven de mort Sansa, no s’hi va presentar.
—Ahí la cagué yo. Ese cabrón de Batallé me hizo una putada. Ese nunca dijo todo lo que sabia. Yo tenia que citarle oficialmente; lo hice por teléfono, y me jodió.
—I la data de la mort i la presència dels hippies allà dalt tampoc van quedar gens clares.
—¿Cómo coño quiere que quedase nada claro? Allí no hay reloj ni calendario. Nadie sabe en qué día vive.
—Però el Mont i la Marli van dir que no podien ser a Tor perquè tenien el cotxe espatllat, i van aportar una factura del taller.
—Sí, ¿y qué? ¿Y sabe a dónde los contrabandistas llevan todos los coches a arreglar? Pues a ese taller. No me mire con esa cara, ¿no ve que es muy fácil que ese taller hiciese una factura para el día que se le pidiese?
—Bueno, habla otra vez de contrabandistas, pero el móvil parece que era que Mont y Marli le reclamaban un millón de pesetas.
—Sí. Sansa le debía dinero a todo el mundo. Eso es lo que no me cuadra, que Mont y Marli no tenían suficientes cojones para matarlo. Yo creo que había alguien más.
—Collons, sargento! ¡Me está volviendo loco!
—Nada, nada, déjelo.
—No, hombre. A ver, yo igual puedo mirar por alguna parte. Que hagi sortit una sentència no vol dir que jo no pugui investigar.
—Vaya con cuidado. Eso está todo muy sucio.
En aquest mateix instant sona el telèfon, un d’aquells aparells de plàstic gris dels primers que van sortir per posar damunt la taula.
—¡Sargento Yanes al aparato! ¿Con quién hablo, por favor?
No sento l’interlocutor, només les respostes del Yanes, però la conversa és fàcil de seguir.
—¿Dos muertos? Vaya, otra vez la Nacional II. Bien, voy ahora mismo. Poned en marcha el vehículo de atestados que salgo inmediatamente del despacho.
I ens acomiadem.
—Lo siento, pero ya ve que hay una emergencia. Tengo que marcharme.
—Sí, me’n faig càrrec. Però, puc tornar-li a trucar? El puc venir a veure un altre dia? M’ha deixat a mitges en moltes coses.
—Vaya con cuidado, jovencito. Se està metiendo en un mundo muy, muy peludo.
—Vale, vale, però ajudi’m i jo completaré la investigació que a vostè no li van deixar fer.
—Pues empiece por demostrar que Gil José estaba en Catalunya y que podia haber ido a Tor.
—¿Y dónde lo encuentro?
—No lo sé. Ahora hace muchos días que no me llama. La última vez creo que trabajaba en un matadero de la Seo, pero no lo sé seguro. Mire ahí. Si no està, sabrán dónde dormia y podrá seguirle el rastro.
Em dóna la mà, agafa un maletí que té al costat de la taula i se’n va. Però abans de sortir del despatx diu:
—Tenga cuidado de que no le partan esa carita de niño bueno.