Tor
23. «On deixo anar la mà arrenco sang»
Pàgina 25 de 55
23. «ON DEIXO ANAR LA MÀ ARRENCO SANG»
Ja fa més de quinze dies que treballem en el reportatge i encara no tenim ni cinc minuts útils i bons de filmació. Sabem coses, sí, però tenim poques imatges. La segona quinzena de febrer de 1997 s’acaba. Els de l’Hostal Montaña d’Alins m’han dit que la neu gairebé ha marxat i que en pocs dies ja es podrà pujar a Tor amb jeep. Per aprofitar el temps anem cap a la Seu a veure si trobem el testimoni de càrrec, l’Antonio Gil José. Afortunadament la Seu no és gaire gran, no arriba als 12.000 habitants, i només hi ha dos escorxadors. En un no el coneixen. Anem a l’altre. Venint de Lleida, abans d’entrar a la ciutat, a mà esquerra, abans de creuar el pont del riu Valira, hi ha l’edifici de Lleteries la Seu i un taller mecànic. Al darrere, passant per un caminet, hi ha l’escorxador.
Són les cinc de la tarda. Sembla tancat i barrat. Hi som tots tres: el Pol, el Pepe i jo. Hem decidit que ja no ens podem permetre perdre més dies i optem per intentar filmar totes les entrevistes a la primera oportunitat. Anem amb el cotxe de la tele, que porta pintat el logo de la casa i es veu d’una hora lluny. Quan et convé discreció no és gens útil, però què hi vols fer? Aparquem en un lloc que es veu clarament que és per a càrrega i descàrrega de bestiar. Com que només hi ha una porta oberta, ens hi acostem. No ens diem res, però tots tres tenim una sensació estranya, aquest silenci…, com si en qualsevol moment hagi de passar alguna cosa i haguem de marxar cames ajudeu-me.
—Ja hi entro jo —dic—. Tu, Pol, posa’t al volant i tingues el cotxe engegat, i tu, Pepe, tingues la càmera preparada per si cal.
—Si cal què? —diu el magnífic Pepe, que sempre viu en un món a part.
—Cony, per si cal gravar!
—Però què vols gravar, aquí? Si no hi ha ningú! L’únic que ens pot passar és que ens fotin al carrer. Ho vols gravar, això?
—Collons, tio, no m’atabalis. No ho sé. És igual, fes el que et doni la gana.
Mig emprenyat, mig acollonit —tot i que no sé ben bé per què— i mig esperançat, tiro cap dins. Guiant-me per un soroll de cops i del que sembla una mànega escopint aigua acabo trobant un home jove amb botes d’aigua blanques i granota verda. Està netejant unes grans tolies de sang. L’observo un moment sense que ell em vegi i em dic que no hi ha cap motiu per tenir por de res. Aquest paio no sap qui sóc ni què vull. «El saludo, l’hi pregunto, i ja està». De sobte, gira la mànega en direcció cap a mi. Si em descuido, em deixa ben xop. Sort que encara estic una mica àgil i puc fer un salt per esquivar el raig d’aigua i els esquitxos de sang. Quan em veu tanca la mànega i aixeca el cap com volent dir: «I tu què vols, noi?».
—Bones! Busco l’Antonio —dic com si el conegués de tota la vida i sabés amb tota seguretat que ha de ser allí.
—Quin Antonio?
—El Gil José. L’Antonio Gil José. M’han dit que treballa aquí. Es un home d’uns quaranta-cinc anys, no gaire alt, moreno…
—Ah! Sí, l’Antonio!
—Sí, això mateix, l’Antonio.
—Doncs avui no hi és. Ell entra de matinada. Segurament el trobaràs a La Font de Cristall.
—On?
—Sí, home, és un bar que hi ha a la zona nova de la Seu, al costat d’un passeig i d’un súper.
M’ho indica dibuixant-me un croquis amb la bota damunt la sang que encara hi ha a terra. N’hi dono les gràcies i al cap de cinc minuts ja hi som. Es tracta d’un bar restaurant petitó, nou, estret. Té dues sales, a la primera hi ha a mà dreta una barra, i a l’esquerra unes quantes taules arrenglerades a la paret. Al fons, en un racó, un televisor, i al costat la porta que condueix a la segona sala, un menjador amb una vintena de taules. A aquesta hora de la tarda no hi ha gaire gent: la cambrera —una dona d’uns seixanta anys—, una parella jove i quatre padrins jugant a la botifarra. I nosaltres, que ens asseiem a la taula de sota del televisor. L’única referència que tenim de Gil José són les fotos que hem vist al Segre i a La Mañana i uns segons d’imatges que va emetre el Telenotícies Comarques el dia del judici, a principis de desembre de 1996, que és quan duia una barba de tres pams. Si encara no se l’ha afaitat serà fàcil de reconèixer. Si no, ho tenim més difícil. Com que el noi que està amb la seva parella no ho és i els vells que juguen a cartes semblen tenir molts més anys, decidim esperar una mica i observar el moviment.
—¿Qué queréis tomar? —ens demana la cambrera; de fet quasi ens ho exigeix.
—Coca-cola, cerveza y agua sin gas —respon el Pol.
—Perdone, señora —li dic jo abans que marxi—. ¿Hoy no ha venido Antonio? —pregunto intentant la mateixa maniobra que a l’escorxador i pronunciant el nom en castellà.
—¿Qué Antonio? ¡Aquí vienen cada dia veinte Antonios!
Acaba de netejar la taula amb una baieta bruta i gira cua. Això es posa difícil. Al cap d’uns moments, quan ens porta el beure, em mira i amb cara de menyspreu m’engega:
—Vosotros sois los de la tele, ¿no?
Ens mirem tots tres molt estranyats.
—¿Cómo lo sabe? —li demana el Pepe.
—¿Coño, porque os he visto bajar del coche!
És evident. Hem aparcat just al davant del local i des de la barra, per un finestral, es veu tot el carrer.
—¡Ah, claro! —diu el Pepe alleujat.
—Pues seguro que buscáis al Antoni Gil.
—Sí, sí, ese es el Antonio que buscamos.
—Pues està en el lavabo. Ahora saldrá. Ya lleva ahí media hora. Siempre hace lo mismo. Viene a cagar aquí y me deja los servidos apestando a muerto un buen rato.
Encara riem quan s’obre la porta del lavabo i en surt un home baixet, sense barba però amb bigoti i amb la mirada molt trista. S’asseu a la barra, en un tamboret que fins ara tenia una cervesa sense amo. De cara al carrer i d’esquena al televisor. Ell també veu immediatament el cotxe de la tele i es gira cap a nosaltres amb cara de sorpresa. «Si no l’agafo ara, aquest tio se’ns escapa», penso mentre m’aixeco i vaig cap a ell amb un mig somriure de benvinguda.
—Bona tarda, senyor Gil. Què tal? Som de la tele, que podem parlar amb vostè?
—Diantre! I què voleu de mi? —em pregunta amb un punt de timidesa i mirant la poca cervesa que li queda dins del got.
—Estem fent un reportatge de la muntanya de Tor, i com que vostè va ser un home important en el cas, doncs mira, hem pensat que potser ens explicaria coses.
—Caram! Encara dura, això? Que no s’ha acabat?
—Home, a nosaltres ens sembla que a la tele no s’ha explicat mai tot i…
—Llamp et parteixi! Ja ho pots ben dir! Allò de Tor no s’explicarà mai tot!
—Molt bé, doncs què li sembla si entrem al menjador, busquem una taula tranquil·la i parlem una estoneta?
—No! Aquí no! Per què et penses que sempre m’assec mirant a la porta? No em refio de ningú. Ja m’han intentat matar unes quantes vegades i sé que ho tornaran a provar. Però jo els tinc avisats: si m’agafeu, foteu-me un cop ben fort, que no m’aixequi, perquè si m’aixeco, on deixo anar la mà arrenco sang! —I em posa davant de la cara el puny tancat.
M’adono que té la mà plena de cicatrius i molt i molt castigada per una pila d’anys de feina dura.
—Bé, i on vol que anem? A casa seva?
—No. No vull que em vegin amb vosaltres a la Seu.
I llavors em ve al cap que amb els companys d’equip hem dit de fer pujar tots els protagonistes del reportatge a Tor per gravar-los. La neu ara ja es desfà.
—Escolti, i si ve amb nosaltres a Tor? —dic pensant que, com que no hi haurà ningú, el podrem entrevistar al lloc dels fets.
—Entesos. Dilluns de la setmana que ve tinc festa al matadero. Però m’heu de pagar un taxi, d’acord?
—Oh, i tant! Només caldria! No es preocupi. A quina hora el vol i on?
—Aquí mateix, a La Font de Cristall, a les vuit del matí sens falta!
—Molt bé. Aquí el tindrà. Però, escolti, no ens deixi plantats, eh?
—Escolta, noi, l’Antonio Gil José només té una paraula! I ara paga aquesta cervesa i la que em demanaré.
No podem fer res més que confiar en la paraula d’aquest homenet que és la viva imatge de la solitud i la mala sort, tot i que encara no conec ni l’u per cent de la seva vida.