Tor
24. L’arribada del Mont i la Marli
Pàgina 26 de 55
24. L’ARRIBADA DEL MONT I LA MARLI
Aprofitant que som a la Seu d’Urgell i que tenim temps, intentem trobar-nos amb el Josep Mont i la Marli Pinto. La nostra feina és així, primer quedes amb el denunciant i després amb els denunciats. No ens ha costat gaire parlar-hi per telèfon. El seu número el té tota la premsa local i els amics del diari Segre me l’han facilitat. Ja fa dies que vam quedar amb el Mont que quan fóssim a la Seu li trucaríem i ell ens diria on podíem trobar-nos.
—Senyor Mont?
—Sí, el mateix que parla per l’aparato.
—Sóc el de la tele. Ja som aquí. Que li va bé quedar aquest vespre?
—Molt bé. Heu portat els diners?
—Diners? Quins diners?
—Que no us ho ha dit, el meu secretari? Ara cobro per les entrevistes.
—No, ningú ens ha dit res. Però escolti, nosaltres no paguem mai, i vostè no em va dir pas res, l’altre dia…
—Tranquil, home, tranquil, era una broma!
—Collons, doncs m’ha fotut un bon susto!
—Au, va! Saps on és el Mundial, al passeig? Doncs quedem allí a les set. I, escolta, un soparet sí que ens el pagareu, no?
—Home, sí, això sí que ho podem fer.
—Doncs ja pots reservar taula per a aquesta nit. Vindré amb el meu equip.
—El seu equip? I quants són, al seu equip?
—No ho sé, encara els he de convocar, però compta que serem quatre o cinc. Apa, fins d’aquí a una estona.
Quin paio més estrany. Amable, fins i tot cordial, però ben estrany. I aquella conversa només és el preludi del que ens espera a la nit. Suposo que el que ell anomena «equip» són tots els que van declarar davant la Guàrdia Civil i que eren a Tor el juliol de 1995.
El Josep Mont Guitart és un home molt prim. Nascut fa quaranta-set anys a la mateixa Seu d’Urgell, no té professió; ha fet de contrabandista, de paleta, de comercial, ha tingut una botiga i, sobretot, ha viscut llargues temporades enredant carallots com el Gil José. El Mont té el do de la paraula, és un encantador de serps perdut pel Pirineu que es dedica a captar beneits proposant-los grans negocis, els demana diners per endavant i mai no els els torna. El juliol de 1995, el Mont i un grup de «treballadors i socis» seus eren a Tor des de feia setmanes, perquè Sansa, després de la sentència que el feia amo, també proposava negocis a tot déu. La parella del Josep Mont és la brasilera Marli Pinto Gomes, també de quaranta-set anys. Una dona lletja, amb molt de caràcter, exprostituta, de qui es diu que la busca la justícia de Rio de Janeiro, la seva ciutat natal, per haver matat un policia. Jo crec que més aviat deu ser llegenda, ella no ha amagat mai la seva identitat, i a més la Guàrdia Civil em va dir que no els constava que aquella dona tingués cap altre antecedent que la prostitució. Viuen junts a casa del Josep Mont, al carrer Major de la Seu. Tots dos són alcohòlics i sovint munten espectacles barallant-se al mig del carrer.
A les set del vespre nosaltres ja som al Mundial, una cafeteria molt coneguda a l’Alt Urgell, sobretot per la fama que té de punt de trobada de contrabandistes, i sovint de contrabandistes amb guàrdies civils. Allí hi acaben fent cap tots, i com que van vestits de paisà no hi ha manera de saber qui és qui. Avui no hi ha gaire gent. Tot és molt normal. Predomina el soroll del televisor i el d’una màquina escurabutxaques. El Pol, el Pepe i jo escollim una taula al costat d’una finestra, amb vistes al passeig. Des d’allí podem veure perfectament l’entrada del local.
A poc a poc tots els presents, tots homes, ens van repassant amb la mirada, suposo que intentant classificar-nos com a polis o com a lladres. Ignoro a quina conclusió arriben. La cambrera, una noia jove i discreta, ve de mala gana a demanar-nos què volem, en pren nota i marxa gairebé sense mirar-nos. Tot molt normal. Potser massa.
Ja són dos quarts de vuit i el Mont i la Marli encara no han aparegut. Faig un intent de trucar-los a un telèfon mòbil que suposadament és del Mont.
—Secretario particular del señor Mont Guitart, ¿con quién hablo, por favor? —diu un home que arrossega tant les paraules que es veu d’una hora lluny que té un elevat nivell d’alcohol a la sang; posa molt d’èmfasi en el «con quién hablo», una expressió que usa habitualment la Guàrdia Civil.
—¿Que no està el señor Mont? Soy el de la tele.
—Un momento, que ahora consulto si se puede poner. —Silenci.
—Noi, on ets?, collons! —sento que em pregunta el Mont alçant una mica la veu.
—Al Mundial, on vols que sigui? Fa mitja hora que us esperem! —contesto amb el mateix to que ell però intentant no cridar gaire per no ser el centre d’atenció del local.
—Ah! Al Mundial! Es que no em recordava d’on havíem quedat. Ara venim, no us mogueu.
—Mare de Déu!
Mentre explico la conversa als meus companys i comentem que és un cas ben surrealista, el Mont i la Marli entren al local. O sigui, que eren just al costat. És impossible descriure els dos personatges que els acompanyen. Quines pintes! Quins caretos! Tots endiumenjats! A tots, Mont inclòs, els va gran el vestit, i són lletjos amb ganes, amb moltes ganes. Els personatges de Berlanga, Buñuel, Valle Inclán i les criatures més extravagants de Jesús Quintero són ballarines, al costat d’aquest grup, d’aquest «equip», com l’ha anomenat el mateix Mont fa una estona. Es dirigeixen a la barra, però de seguida s’adonen que els de la tele som nosaltres. Fàcil, a tots els altres els coneixen. El Mont i la Marli se’ns acosten; els altres dos es queden a la barra.
—Qué tal, muchachos? —diu la Marli mentre ens abraça i ens fa petons.
—Hola, nois! Així m’agrada, que sigueu puntuals! —diu el Mont mentre encaixem.
El Josep Mont no, però la Marli va tan gat que amb prou feines s’aguanta dreta. Es balda d’un costat a l’altre, però no acaba de caure. Pot semblar increïble, però aguanta una cigarreta amb més cendra que tabac i, a pesar del balanceig, de les abraçades que ens fa i del moviment constant amb la mà —gesticula moltíssim—, aquell tros de cendra no es desprèn de la cigarreta. Fins que topa amb el Pol.
—¡Pero qué guapo eres, mi niño bonito de mi corazón! ¡Y qué jovencito que es mi criatura! —li diu agafant-li la cara amb totes dues mans, com si en lloc de fer-li un petó a la galta tingués intenció de deixar-li els morros estampats.
La brasilera efectivament inicia una maniobra d’aproximació que promet acabar als llavis del meu company, que, aterrit, gira la cara per oferir la poca galta que la manassa d’aquell espantall li deixa lliure. En girar la cara belluga la cigarreta i la cendra li cau al damunt del pit. La Marli, molt preocupada, se li llança al damunt per netejar-li la camisa, però ell, mig desestabilitzat, retrocedeix un pam i pica contra la taula i en fa caure tots els gots i totes les ampolles. L’estrèpit és considerable. Tothom es gira. El pobre Pol, que per sort no ha caigut, es vol fondre, i nosaltres també. El Mont, intentant agafar la Marli perquè no caigui, dóna un cop de peu a una cadira i també la tomba. Tot plegat no ha durat més de deu segons, però ha semblat una eternitat. I després de la tempesta, la calma. Es fa un silenci espès, fins que el Josep Mont crida a tots els presents:
—¡Tranquilo todo el mundo! No ha passat res! Això està tot pagat i esteu tots convidats a una ronda. —En acabat em mira i afegeix—: Paga TV3!
«Però què diu, aquest sonat!», penso, tot i que no m’atreveixo a dir res. Els meus companys no saben si riure o plorar. Em sembla que la meva cara dibuixa un somriure idiota i congelat; sort que no hi ha ningú filmant ni retratant. És una escena absolutament esperpèntica. I nosaltres, al mig. I encara ens queda el sopar amb tot l’«equip»!
Afortunadament la cambrera em tranquil·litza amb una mirada i un somriure. Ens cobra el que hem consumit nosaltres i l’«equip» i sortim al carrer. Com que volem filmar el sopar, perquè així tindrem una seqüència diferent amb el Mont i la Marli, hem reservat taula a l’Hostal Dolcet d’Alàs, un poblet que hi ha al costat de la Seu. És el restaurant més famós de la comarca i m’han garantit que hi tindrem un reservat.