Tor
46. L’Aguilera i l’últim advocat
Pàgina 49 de 57
4
6
.
L
’
A
G
U
I
L
E
R
A
I
L
’
Ú
L
T
I
M
A
D
V
O
C
A
T
El que és important d’un bon equip és que, si un no té el dia, els altres aguantin la situació. Cada dia que passa és un dia menys que tenim per investigar i un dia menys també per pensar en el guió i l’edició del reportatge. Jo he punxat, però el Pol, jove i despistat, però amb moltes ganes, aconsegueix un gol per l’escaire. Teníem pendent localitzar l’Aguilera, el pinxo cap-rapat que feia de guardaespatlles de Sansa i que quan el van matar vivia amb ell a casa seva. Aquell que va deixar una nota penjada a la paret acusant-lo de no complir les promeses. El jutge de Tremp, després d’interrogar-lo l’agost de 1995 com a primer sospitós del crim, el va deixar en llibertat sense càrrecs. En el judici contra el Mont i la Marli de finals de desembre de 1996 l’Aguilera ni tan sols va comparèixer com a testimoni. Estava citat, però va comunicar per fax que no podia viatjar a Lleida. Ni fiscal ni advocats no el van reclamar. Nosaltres tenim curiositat per saber la seva versió del que va veure el juliol de 1995 i com era la seva relació amb Sansa. Però per damunt de tot el que volem és esbrinar el misteri del terra de casa Sansa. El nas —o més ben dit, l’estómac— em diu que l’Aguilera ens sorprendrà.
Tenim molt pocs dies per investigar res més. Hem de tancar el reportatge i ja fem tard, però malgrat tot decidim que el Pol provi fortuna en un intent a cegues. Com són les coses: agafa el llistat de telèfons i ni ell sap com s’ho fa, però al tercer Aguilera que truca, la clava.
—Que hi ha el Miquel Aguilera? —pregunta directament, a veure què passa.
—No, no està, yo soy su hermana, ¿qué quieres? —diu una veueta meravellosa.
En sentir-ho el Pol es posa a fer-me ganyotes i senyals com un boig al mig de la redacció del Trenta. Està entusiasmat. Queda amb ella per aquesta mateixa tarda en un bar del passeig Maragall, a prop d’on viu la noia. Deu tenir entre vint i vint-i-tres anys, amb una cara preciosa, morena, amb els cabells arrissats i llargs fins a mitja esquena i un cos espectacular. Li diuen Laurita. El Pol queda encisat. En lloc d’entrevistar-la, es dedica a lligar. Quan torna a la tele, després de parlar-nos dels encants de la noia, ens diu que l’Aguilera és a Miami, tancat a la presó per un assumpte de drogues.
—He de tornar a quedar amb aquesta noia! —és l’única frase que li sento pronunciar els dies següents.
És un gol que no ens serveix per guanyar el partit. No podem entrevistar l’Aguilera i sembla clar que és una altra via que queda tancada. El reportatge ja té data d’emissió, el 20 d’abril; estem immersos en el procés d’edició i decidim no buscar res més sobre aquest paio. Per mirar d’ajornar la decepció, i sense gaires esperances, intentem trobar els llocs que freqüentava Sansa quan baixava a Barcelona.
Una de les hippies que s’havia fet habitual de Tor, la Iolanda, em va dir una vegada que Sansa quan baixava a la capital visitava un despatx al passeig Maragall i un altre a via Laietana. Ella el va acompanyar en una ocasió. Devia ser pels volts de l’abril de 1995.
Al passeig Maragall hi ha l’oficina de l’administrador judicial de la muntanya de Tor, Josep Maria Graells. Va ser nomenat pel jutge de Tremp l’any vuitanta-sis després de moltes disputes entre els veïns de Tor, especialment —no cal dir-ho— entre Palanca i Sansa, que sempre acabaven en denúncies al jutjat. El magistrat d’aleshores, fart de Tor, va nomenar Graells i un tal Rovira de Solsona, que va dimitir al cap de poc temps. A Graells ja li vaig trucar al gener, quan vaig fer el reportatge per al Telenotícies. I molt amablement em va dir: «Miri, em sap greu, però no vull sortir a la tele parlant de Tor».
Ara que intento reconstruir les passes de Sansa per Barcelona se m’acut que l’administrador em pot ser útil, encara que no vulgui sortir a la tele. Així que li torno a trucar. Sense saber-ho, em regala una altra de les perles del reportatge, i gairebé en temps afegit, perquè només ens queden deu dies per a l’emissió!
—Home —em diu per telèfon quan li pregunto si sap a qui visitava Montané—, no sé si et podré ajudar gaire, però una de les últimes gestions que vaig fer en vida de Sansa va ser enviar un fax a un despatx d’advocats del carrer Pau Claris.
El Pol, barcelonauta de mena, em fa notar que molta gent —contant-m’hi a mi— es pensa que Pau Claris és via Laietana. La Iolanda podria haver comès el mateix error.
—I en té còpia, del fax? Sap com es deia l’advocat? M’ho pot dir? —li demano gairebé de genolls, tot i que parlem per telèfon.
—Em sembla que sí, guardo tota la paperassa, dóna’m un número de fax i t’ho enviaré.
Deu eterns minuts més tard sona la cantarella del fax. Em sembla que sento música celestial.
La carta, que va arribar per fax, ocupa un foli i mig i l’encapçala el nom d’un despatx d’advocats: «Armengol, Gómez de Olarte & Reyner, Abogados asociados»; està datada el 24 de maig de 1995 i la firma Ricardo Gómez de Olarte.
Muy Sr. Mto:
Me dirijo a Vd. como abogado de D. Josep Montané Baró, con el ruego de que me facilite información sobre los siguientes extremos:
Contrato de arrendamiento entre la Comunidad de Propietarios de la montaña de Tor y el Sr. Rubén Castañer Ejarque. Si no tengo mal entendido, el arrendatario no ha pagado ni una sola anualidad y por tanto, el contrato es susceptible de rescisión, ya que entiendo que si no procedemos judicialmente el arrendamiento está vigente. Mantenerlo sin obtener contraprestación alguna será gravoso para el que resulte propietario con independencia del resultado de la apelación del procedimiento en el que se dirime la propiedad de la montaña.
Respecto a la pista forestal existente, cuya única propietària es la misma Comunidad, me indica mi cliente que el Ayuntamiento de Ins [sic] está utilizando la citada pista forestal indiscriminadamente pero sin ocuparse de su mantenimiento. Entiendo que debería alcanzarse y firmar un acuerdo con el consistorio para evitar gastos innecesarios a la Comunidad o bien que nadie ajeno a la propiedad utilice el camino.
También por indicación de mi cliente creo que el ayuntamiento de Tor [sic] está cobrando alguna cantidad por la reserva de caza y ese dinero no revierte en la propiedad. Si la montaña no es de dominio municipal, no alcanzo a entender cómo puede ingresar ningún dinero. De ser ciertos los hechos, cuando menos nos encontraríamos ante un supuesto delito de apropiación indebida.
Malgrat un parell d’errors, com ara dir Ins en lloc d’Alins o parlar de l’Ajuntament de Tor, quan Tor no té ajuntament, es nota que Josep Montané, Sansa, va alliçonar bé l’autor de la carta. El document reflecteix les idees i obsessions de Sansa, però redactades per un lletrat. I és sorprenent veure com, només tres mesos després de la sentència favorable de Tremp, Sansa ja vol evitar dubtes en relació al contracte d’arrendament firmat l’any 1976 amb el Ruben Castañer. El vol rescindir. Es vol desempallegar del Ruben i s’ha desfet de l’Hortal, l’advocat que li ha fet guanyar la muntanya. Això podria ser el mòbil d’un assassinat. Hem de parlar amb el nou advocat.
La nota de resposta que l’administrador Graells ha enviat, també per fax, a l’advocat de Montané és molt breu. Diu que no sap res de res, ni del contracte ni de cap altra qüestió, que ell no ha cobrat ni cobra res i que si vol informació que s’adreci a l’Ajuntament d’Alins.
Aquest intercanvi de faxos va tenir lloc el 24 de maig de 1995, tres mesos després que Sansa fos declarat amo únic de Tor i dos mesos abans de ser assassinat. I el sumari ni tan sols els esmenta, aquests documents.
Hem rebut el fax cap a les dues del migdia. A les dues i cinc truco al despatx de Gómez de Olarte. S’hi posa de seguida, tinc sort.
—Voldria saber si vostè va ser l’últim advocat de Josep Montané, Sansa, i parlar-ne una mica —dic, expectant.
—Sí, creo que sí —contesta una veu greu i jove—, me parece que yo fui su último abogado, por desgracia.
—El voldríem entrevistar. Estem fent un reportatge i crec que vostè és un testimoni clau.
—Sí, muy bien. La semana que viene podemos quedar…
—¡No, no —el tallo—, tendría que ser esta misma tarde! ¡Por favor, la semana que viene tenemos que emitir el reportaje y no tenemos tiempo! ¡Por favor! —li suplico.
—Está bien. Te entiendo porque mi mujer también trabaja en televisión y sé cómo vais. De acuerdo, os espero a las cinco.
—Perfecto, ahí estaremos!