Tor
47. Nova data de la mort
Pàgina 50 de 57
4
7
.
N
O
V
A
D
A
T
A
D
E
L
A
M
O
R
T
El despatx de Gómez de Olarte està decorat amb un estil més modern que el de l’Hortal. També hi predomina el marró, però els mobles donen una imatge juvenil i ambiciosa. Curiosament, tots dos bufets són a l’Eixample dret de Barcelona, a molt poca distància l’un de l’altre. L’últim representant legal de Sansa és el típic advocat jove amb ganes de menjar-se el món, atractiu i amb una oficina enorme. Ens ho posa molt fàcil. Està encantat d’ajudar-nos i encara més de sortir a la tele. Abans d’entrevistar-lo, mentre el Pepe prepara el trípode, la il·luminació i el micròfon, l’advocat s’asseu davant la seva taula. Al damunt ja hi té l’expedient de Josep Montané, Sansa. L’obre i en treu uns documents que ja es poden considerar històrics: el primer avantprojecte per fer una estació d’esquí a Tor. Me’ls ensenya molt convençut de la seva viabilitat i, com si res, va i em diu:
—Yo ya le había encontrado inversores, a Montané —en cap moment li diu Sansa.
—¡No me jodas! —se m’escapa.
—Sí, un grupo francés con mucha pasta, supongo que un proyecto así les iba bien. No lo sé. Pero estaban dispuestos a invertir mucho dinero.
Jo m’he quedat amb la boca oberta i sense poder articular paraula. Això em sobrepassa. El Santouré, aquell vellet andorrà que feia d’agent immobiliari, ens va parlar d’uns belgues, però la xifra de sis-cents milions coincideix; ens va dir que el Ruben es devia assabentar del cobrament i de la intenció del Montané de rescindir-li el contracte d’arrendament i que li va donar un cop de peu als collons. El que ara em diu aquest advocat i el fax que va enviar a l’administrador avalen en bona part la versió del Santouré, i les dates aparentment coincideixen. El Ruben, però, ho nega tot, i fins i tot afirma que ell ja no tenia res a veure amb Tor perquè el contracte era propietat d’una empresa anomenada Beersheva. I no n’hi ha cap que vulgui parlar-ne davant de càmera. Si no tinc ningú que s’avingui a explicar-ho clarament i sense cap document com ho puc emetre? No sé on vaig sentir que si una dada te la confirmen tres fonts diferents la pots publicar com a certa encara que hi hagi un quart que la negui. Però jo tinc un doble problema: dues fonts no han volgut parlar davant de la càmera; i el que és pitjor: em falta la tercera font.
—Però Montané va arribar a cobrar dels francesos? —pregunto a l’advocat.
—Que yo sepa, no. Yo tenía preparado un protocolo, pero los inversores exigían que el tema estuviese resuelto judidalmente, cosa que no era fácil, claro.
És obvi que els suposats inversors no eren carallots. D’altra banda és probable que el mateix Montané, després de parlar amb l’advocat a Barcelona, anés dient a tort i a dret que havia trobat uns inversors francesos disposats a pagar entre sis-cents i nou-cents milions —per al cas tant li fa— per la muntanya i que trencaria el contracte d’arrendament amb l’andorrà. La notícia es devia haver escampat, i al final algú es devia inventar que ja havia cobrat sis-cents milions i que els tenia enterrats a casa seva. Algú s’ho devia creure i…
En fi, siguem optimistes, centrem-nos en el que tenim, que és molt, i no divaguem. «Només passa a les novel·les i a les pel·lícules, que els periodistes resolguin crims —em dic mentalment per obligar-me a tocar de peus a terra—. Ara tens al davant l’últim advocat de Sansa i això s’ha d’aprofitar».
—Me lo presento un amigo y cuando lo vi me pareció un hombre muy de campo —diu l’advocat—. Era un sujeto peculiar, con las ideas muy claras. Me recordo la película
Un hombre y su sueño. Vino aquí con un proyecto aprobado —«¿aprovat?», em pregunto jo— para hacer una estación de esquí que cuadruplicaba Baqueira. Primero no me lo creí, pero trajo documentos y me demostró que tenía razón. Se podía ganar mucho dinero con aquello. Me dijo: «Yo ahora soy el dueño y lo que quiero es mantener la sentencia y, aprovechando que no va a haber voces disonantes, ejecutar el proyecto, que ya lleva mucho tiempo hecho». Lo quería todo para él. Quería inversores extranjeros y que no tuvieran nada que ver con Andorra. Me explico que había tenido algún intento de agresión y homicidio, que le intentaron ahogar y le habían pegado un tiro.
—¿Llegó a pagarte? —li pregunto, perquè conec l’historial del Montané, que va haver de passar per tots els despatxos d’advocat de Lleida justament perquè no en va pagar mai cap.
—No, ni un duro, pero sé que tenía dinero —afirma ell amb el to de qui se sent enredat.
—¿Tenía dinero? —faig jo convençut que ara me’n dirà una de grossa.
—Lo tenia en metálico y en su casa, producto de la tala de los árboles. También sé las condiciones precarias en las que vivía: no tenía teléfono, no tenia electricidad; pero, por lo que sé, normalmente el dinero lo tenía en su casa y efectuaba los pagos en metálico.
En un altre moment del reportatge aquesta afirmació m’hauria fet venir taquicàrdia, però a aquestes altures ni la tinc en compte. Es veu d’una hora lluny que aquest jove advocat ha estat una altra víctima de la retòrica de Sansa.
—¿Y cuándo lo viste por última vez?
—La última vez que lo vi debió ser un mes antes de que lo matasen; vamos, de leer en la prensa que encontraron su cadàver. Esa fue la última vez que lo vi; y la última vez que hablé con él, por teléfono, debió ser muy pocos días antes de leer la noticia.
—¿Cuàntos días? ¿No puedes ser más preciso?
—Yo recuerdo que cuando leí la noticia estaba de vacaciones y pensé: «¡Coño, hace poquísimo que he hablado con él!». Menos de cinco días, máximo cinco días. Y me acuerdo que hablé con él por una pelotera que teníamos con el dinero, que no quería hacerme una provisión de fondos y yo le decía: «¡Coño! ¡Págame por lo menos el procurador!». ¡Ah!, y era lunes, eso seguro.
Ell no hi dóna importància, però m’acaba d’oferir una altra dada sorprenent. Al Montané el van trobar mort el diumenge 30 de juliol; per tant, la premsa va publicar la notícia el dilluns dia 1 d’agost. En el sumari es va situar la mort un màxim de quinze dies abans del 30, i quan va aparèixer el Gil José amb la seva versió es va concretar que l’havien assassinat el dia 19. Pel que diu l’advocat, i no em sembla que menteixi, ell hi va parlar només uns cinc dies abans de llegir la notícia al diari. I si està tan segur que era dilluns, el Montané el dia 24 de juliol era viu!
Això invalida totalment la versió del Gil José i tot el sumari instruït, perquè acabem de trobar un testimoni que declara que Sansa era viu el 24, cinc dies després de la suposada visita del Gil José a Tor el dia 19. Però n’està segur, del que m’està dient?
—¡Sí, sí, cinco días! —repeteix davant la meva insistència—. Yo hablé con él cinco días antes de leerlo, no llegaba a una semana, antes de que saliera en la prensa. Me llamó él y eran las cuatro y media o cinco de la tarde. Sí, sí, segurísimo, y lo que me extrañó es que la Guardia Civil luego no me preguntase nada.
Si no li van preguntar res va ser senzillament perquè no sabien que Ricardo Gómez de Olarte existís. I molt menys que fos l’últim advocat que va tenir la víctima i que li hagués encarregat anul·lar el contracte d’arrendament firmat amb el Ruben Castañer. Un contracte que, segons el lletrat, encara podia continuar vigent. En aquest sentit, la seva opinió coincidia amb la del Joaquín Hortal, advocat del Ruben i exadvocat de Sansa.
—No sé quién lo mató —sentencia finalment—, lo que sí está claro es que debió ser alguien que sacaba un beneficio directo de su muerte. No nos dio tiempo ni a hacer los poderes para pleitos. Pobre hombre, me caía bien —i fa un gest de resignació encongint les espatlles.
Així que arribo a la tele corro a trucar al forense de Tremp per saber si és possible que la mort es produís el 24 de juliol, i no el 19. L’home, desconcertat, em diu que tot és possible, però que el cadàver del Montané presentava algunes parts momificades i que la fauna cadavèrica que va analitzar indicava que quan van trobar el seu cos Sansa devia ser mort des de feia més de cinc o sis dies, fins i tot des de feia més d’una setmana. També em diu que per estar més convençut de la data de la mort ell mateix va fer proves de putrefacció posant carn de pollastre a la finestra de casa seva, a Tremp. I els resultats de l’experiment coincidien amb les conclusions que va incloure a l’informe de l’autòpsia. Per tant, el forense troba força improbable que l’assassinat s’hagués comès el 24, només sis dies abans que es trobés el cos.