Tor
48. Factura, ossos i emissió del reportatge
Pàgina 51 de 57
4
8
.
F
A
C
T
U
R
A
,
O
S
S
O
S
I
E
M
I
S
S
I
Ó
D
E
L
R
E
P
O
R
T
A
T
G
E
El diumenge a mitjanit, una setmana justa abans de remissió del reportatge, em truca el Gil José al mòbil. Tinc la família molt emprenyada perquè fa prop de tres mesos que no em veuen el pèl i, tot i que la meva dona ja hi està una mica acostumada —si ella no fos periodista ens hauríem separat deu minuts després de casar-nos—, quan sóc a casa em demana que desconnecti el mòbil. He de confessar que avui no ho he fet per si surt alguna emergència. No sé si el Gil José és una emergència, però m’hi poso.
—Corre, puja, em persegueixen i em volen matar! —em diu amb veu pastosa, com si hagués begut.
—Qui et persegueix? —li pregunto jo fastiguejat.
—Ells, ells —és l’únic que aconsegueix dir-me, amb la mona que porta.
—Però qui són ells? Vés a la Guàrdia Civil, cony, vés a dormir al quartelillo! —li dic gairebé escridassant-lo.
—Puja! —em demana—. Puja o em mataran!
No puc evitar la sensació que m’està prenent el pèl. A més ja estic prou empipat perquè no ha trobat la factura de l’hotel. Va tan begut que em sembla que el millor que puc fer és intentar calmar-lo i esperar que li passi la borratxera.
—Has trucat a la policia? Fes el favor de trucar a la policia, i no a mi, home!
—No em fan cas —em diu arrossegant les paraules.
—Has trobat la factura?
La pregunta em surt de dins, estic tip de la conversa. Sóc a cent cinquanta quilòmetres de distància i no té cap sentit que em demani auxili a mi. És evident que la borratxera li ha fet venir el meu nom al cap, i en aquests moments em maleeixo per haver-li donat el meu número de mòbil.
—No. Sí, sí, demà la trobaré —diu abans que es talli la comunicació perquè la cabina ja ha engolit tots els diners que hi ha posat.
No torna a trucar.
Fer el guió d’un reportatge de mitja hora quan tens tant de material és força complicat. En el cas de Tor hem de mantenir una estructura de dramàtic, és a dir: introducció, nus i desenllaç, perquè si no, no s’entendria res. Primer hem d’explicar on és Tor, les disputes per la propietat i qui és qui. Després podem parlar de la mort de l’últim amo i aportar els nostres humils descobriments. Desenllaç clar no en tenim, però, com sempre deia el Francesc Pou, els reportatges tenen vida pròpia, i per molt guió que facis abans d’entrar a la sala d’edició el mateix documental et conduirà en una direcció o en una altra. La nostra muntadora, la Maria Josep, està negra amb nosaltres, perquè ella sap millor que ningú que si no s’entra a la sala amb les coses clares no hi ha manera d’avançar. Som a l’any 1997 i encara es munta per tall i de manera lineal, és a dir, un pla darrere l’altre fent seqüències, segon a segon, fins a completar els trenta minuts. És com fer una casa maó a maó, filera a filera. Si quan tens quinze minuts editats vols canviar alguna cosa del minut tres has de refer-ho tot des del tres fins al quinze. Com els que fan parets i s’adonen que a la tercera filera hi ha un maó defectuós. Han de refer tota la paret. Això ens obliga a no dubtar i a anar avançant a poc a poc. Més endavant, amb la tecnologia informàtica, ja no caldrà. Això sí, la informàtica, però, no millora guions.
Habitualment a l’hora d’editar el Trenta el procés és molt assembleari entre els membres de l’equip. En el nostre cas, el Pepe i la Maria Josep vetllen perquè sigui bonic i coherent —la muntadora sovint és més conscient de si el públic ho entendrà o no, perquè ella n’està molt menys contaminada que nosaltres—; jo m’ocupo del guió i el Pol mira de tancar algunes de les investigacions que tenim obertes.
—Vaig a buscar entrepans, torno d’aquí a mitja hora! —ens diu el dimecres a les nou del vespre veient que haurem de sopar a la sala i que ens haurem de quedar fins ben entrada la matinada.
Una hora i mitja més tard el Pol té el mòbil desconnectat. A buscar el sopar hi ha d’anar el Pepe. El Pol es presenta a la una de la matinada amb una rialla de pam. Ha passat una estona amb la Laurita, la germana de l’Aguilera.
—Es que jo sabia que em donaria informació important —em diu quan l’insulto.
—Ets un
jetas! A veure, explica’t, què has fet?
—He anat a casa seva, hi havia sa mare i m’ha dit si em voüa quedar a sopar…
—I has estat sopant fins a la una de la matinada, no? O has anat a córrer fins a Montjuïc per pair-ho? —li engega el Pepe.
—No, no. Ha sigut molt fort. La mare m’ha dit que l’Aguilera va marxar molt emprenyat de Tor i que un dia va trobar un munt d’ossos a sota de casa Sansa.
—Ossos? —pregunto jo mentre em ve al cap que potser la discussió entre Sansa i l’Aguilera pels forats a terra que ens havien explicat els hippies es va produir perquè van aparèixer un ossos que Sansa no volia que apareguessin.
—La mare m’ha dit que no sabia de què eren; que a l’Aguilera li van semblar de cavall, però que també podien ser de persona. No n’hem parlat més.
—No, és clar, tenies el cap i els ulls en una altra banda! —li recrimino emprenyat, perquè a aquestes altures ja dono per tancat del tot el reportatge i pràcticament no tenim cap possibilitat d’introduir-hi res.
—Però te l’has lligat o no? —vol saber el Pepe amb mitja rialla.
—Té nòvio! Però la mare m’ha dit que si ho vull tornar a intentar ella m’ajudarà, que li agrado més jo. No ens queda més remei que posar-nos a riure.
Han passat quatre dies des que em va trucar el Gil José borratxo i no m’ha dit res més de la factura de l’Hotel Iris de Granollers que ens ajudaria a provar que era a Catalunya el juliol del noranta-cinc. Decideixo trucar-li jo. Són les dues del migdia i se m’acut que potser està dinant a La Font de Cristall de la Seu.
—Hola, bon dia, no hi ha pas per aquí l’Antonio Gil José?
—¿Quién, el Antonio? —contesta una dona, que sembla la mateixa de l’altra vegada.
—Sí, el Antonio…
—S’ha cortao las venas —em diu aquella dona amb la mateixa naturalitat que si m’hagués dit que érem dijous.
Però a mi em deixa absolutament glaçat.
—¿Cómo dice?
—Sí, sí, que s’ha cortao las venas, que se ve que tenía miedo y s’ha cortao las venas —va repetint aquella dona—. Que lo encontró la Guardia Urbana en medio d’un charco de sangre, en la pensión, y lo llevaron al hospital de aquí, de la Seu…
—Pero oiga, oiga! —la tallo—. Pero està vivo o muerto?
—¡Ah! Eso no lo sé. Parece que al hospital llegó vivo, pero ya no sé nada más.
—¿Pero cuándo fue eso?
—¡Ayer! ¡Ayer mismo! Se ve que este pobre hombre vivía perseguido. Lo perseguían unos matones y unos periodistas, y no podía vivir con tanto agobio.
No em veig amb cor de continuar la conversa i penjo. Estic més blanc que la paret, m’he enfonsat. El Pol i el Pepe tampoc no s’ho creuen.
—I se suposa que els periodistes que el perseguien som nosaltres, no? —diu el Pepe.
Però per a mi aquest comentari innocent és com una punyalada.
—Joder, Pepe! —l’esbronca el Pol—, només faltes tu, que no li veus la cara? —li diu assenyalant-me.
Em costa mitja hora refer-me.
Necessito saber com està aquell pobre desgraciat. Em sento culpable. Truco a l’hospital de la Seu i després de passar-me una estona anant d’una extensió a l’altra em diuen que el Gil José és viu i està ingressat a l’hospital psiquiàtric de Lleida.
—Sí, aquest senyor va ingressar d’urgència amb talls als braços, però no és greu —em diu el metge que l’ha atès—. Si vostè és amic seu, més que patir per la seva salut física, el que ha de fer és pensar en la seva salut anímica. Per les ferides que portava està clar que el que volia era cridar l’atenció, més que treure’s la vida.
Respiro fondo. La mare que el va parir! A l’Hospital Provincial de Lleida, que és on està ingressat, la doctora que el porta ni tan sols es vol posar al telèfon.
La seva secretària, o qui sigui, em diu que la vida del Gil José no corre perill i que el pacient estarà incomunicat com a mínim una setmana.
El diumenge 20 d’abril de 1997, cap a dos quarts de deu de la nit, es va emetre el reportatge. El vam titular «Tor, la muntanya maleïda». Durava quaranta-un minuts. Ens va ser impossible resumir més. Començàvem amb el tràveling aeri que permetia a l’espectador conèixer l’escenari i acabàvem amb l’advocat Paco Sapena, representant legal de la família Sansa, fent la següent declaració: «De vegades penso que la més desbordada imaginació d’un guionista de televisió fent un argument dramàtic i recargolat no superaria el que, desgraciadament, a la vida real estan vivint a Tor».
La vida té una llarga experiència de guionista.