Tor
35. Per fi amb Palanca a Tor
Pàgina 38 de 57
—Doncs es deu guanyar molt bé la vida, si pot pagar una màquina que netegi el camí fins a Andorra, no?
—Oh! I tant! Aquests es forren. Això, a l’hivern és una autopista. I veus?, los cabrons de l’Ajuntament no arreglen res, han de ser aquests perdularis. I com que passen amb rodes de claus, destrossen el camí de mala manera.
—I tu no els cobres res?
—Ha! Cobrar. Que n’ets, de savi, tu! Què vols cobrar, a veure?
—Home, no sé, tothom diu que els cobres peatge.
—Ha! Té collons. Peatge, diu! Ha! Quin peatge? No res. Misèria i companyia. Mira si és llest, aquest, tu —diu girant-se per obtenir l’aprovació del Pol i del Pepe—. Peatge, diu aquest cabró! A tu, et cobraré peatge, per sortir a la tele. A veure, quant em pagues, eh?
—Home, Palanca. Vam quedar aquell dia de la botifarra que…
—Au, calla, calla, que encara acabarem malament. Peatge, diu. Ha! També t’ho creus tot, tu.
I així estem una bona estona. Ell, tornant a emprenyar-se tot sol, i jo, intentant calmar-lo per no perdre tot el que hem aconseguit. Fins que en arribar a Tor ens tornem a trobar amb el Lázaro, que no s’ha mogut del poble.
—¿Qué, cómo ha ido la excursión? —pregunta, apropant-se a la meva finestra.
—¡Oye, tu! Que arriba está el Gallego con una máquina sacando nieve. ¡Y tu no me habías dicho nada, eh, cabrón! —l’amonesta Palanca.
Al Lázaro li canvia la cara de cop.
—Hombre, Jordi… —el Lázaro, a Palanca, quan el té al davant, li diu Jordi—. Ya te lo hubiese dicho, es que no me he acordado…
—Eres un cabrón, ¿me entiendes? Un día me voy a cabrear y te haré la faena, ¿me entiendes? Tú eres un mierda y aquí mando yo, ¿entendido?
No crida, però el to és més que contundent. El Lázaro fa cara de tribulat i nosaltres no sabem on posar-nos. El Pepe fa estona que ha deixat de filmar i Palanca no està per orgues.
—Joder, Jordi…
—¡Ni joder, ni hostias! Ya hablaremos tú y yo, ¡listo! ¡Que eres un listo! Un día de estos te pasará lo mismo que a Sansa. ¡Burro, más que burro!
Accelera el totterreny i el deixa plantat al mig del poble. No obre boca en una bona estona i jo no goso preguntar res. Es va passant el centímetre de puro que li queda d’un costat a l’altre de la boca, fins que obre la finestra i el llença. Li han tornat a venir les ganes de parlar:
—Me cago en Déu! —diu tot solemne mentre entrem a la gelera.
Damunt del gel es torna a cagar en l’Ajuntament i la Generalitat perquè no arreglen el camí. Està molt emprenyat.
—Ho veieu?, les autoritats no volen treure la neu. Tor segur que no és de Catalunya. Resulta que natres només som bons per pagar. Fan una reserva natural, no mos comuniquen res; fan uns espais protegits, i no mos diuen ni «bèstia, què fots aquí!», hi ha una administració judicial que és la responsable i no sabem res. L’Ajuntament no vol saber res, només cobrar i cobrar. La carretera l’hem fet nosaltres, mos hem arruïnat les finques nostres i diu que és seu. Au, que ho expliqui algú! Si et queixes et diuen: «Posa un pleit». Ha!, els pleits a Tremp tarden vint anys a sortir, llavors passa’ls a Lleida i després a Madrid, cent anys, i llavors que m’ho expliqui algú, tu. Ho veus?, són ells, los que provoquen morts, i que es vagin matant i tots. Per culpa dels advocats! —La paraula advocats, més que pronunciar-la, l’estrangula, com si ofegant la paraula els ofegués també a ells—. Els advocats i els jutges que estan còmplices amb l’assunto, és tot lo que està passant. I punto!
Amb els revolts va perdent calentor i en arribar a Alins ja parla en un to normal.
—A veure què feu amb això dels contrabandistes, eh? Que aquests no estan d’hòsties!
—No pateixis, si ho fem servir, els taparem les cares. —Au! Adéu!
Ell marxa i nosaltres entrem a l’Hostal Montaña, endrecem les cintes i baixem a sopar. A baix al bar ja hi ha el Lázaro prenent-se una cervesa.
—¿Qué, cómo estan tus costillas? —em pregunta amb els mateixos ulls vermellosos del dia que ens va espantar a Tor.
—Bien, bien, pero me parece que las que estan en peligro son las tuyas, ¿eh? —li dic jo.
—¡Ha! ¡Peligro! Palanca es un bocazas. No tiene cojones para nada.
—¿Qué pasa? No es la primera vez que los contrabandistas te pagan a ti, ¿eh? Ya nos lo ha dicho Palanca mientras bajábamos —li engego.
De seguida hi cau de quatre potes:
—¡Ha! ¿Y qué se piensa éste, que yo vivo del aire o qué? —contesta.
—¿Pero tu no podías pensar que Palanca se acabaria enterando?
—¡La culpa es vuestra, cojones! Yo pensaba que no os moveríais de Tor. Un momento que me despisto y subís a Llumaneres. ¡Vaya putada! Esos cabrones hubiesen acabado de limpiar el camino en un par de días y Palanca ni se hubiese enterado. Toda la culpa es tuya, listillo.
Fa un glop de cervesa i em fulmina amb la mirada.
—¡Coño! ¿Y yo qué sabia?
—¡Pues vigila, que me estás inflando las pelotas! ¡A ver si os largáis pronto y nos dejáis en paz, cojones!
Un altre que té males puces. Però he d’estirar una miqueta més la corda.
—Oye, Lázaro, ¿Palanca està convencido que a Sansa lo mataron los contrabandistas?
—¿Eso os ha dicho?
—Hombre, no así de claro, pero como te ha dicho a ti que un día puedes acabar como Sansa, pues he pensado que igual al viejo lo mataron los contrabandistas por cobraries peaje.
—¡Vaya chorrada! A ese hijo de puta lo quería matar todo el mundo. Igual lo mató Palanca, ja, ja, ja —riu.
S’acaba la cervesa i deixa l’ampolla picant molt fort damunt la barra d’acer.
—A ver si la rompes —se m’escapa.
—¡Tus costillas, voy a romper!, ja, ja, ja. Bueno, me voy. Y tened cuidado que no os vea más por Tor, ¡eh!, ya me estoy hartando de vosotros, ¿entendido?
El cambrer del bar em tranquil·litza explicant-me que el Lázaro sempre parla així, que és un fanfarró. I el Pol i el Pepe també hi troben un punt de conya, però a mi, la veritat, aquest paio no em fa gens de gràcia. I menys tenint en compte que demà hem de pujar a Tor amb el Rosendo Montané, el germà de Sansa i qui n’ha heretat les finques després que l’assassinessin.