Tor
36. Amb el Rosendo a la casa del crim
Pàgina 39 de 57
3
6
.
A
M
B
E
L
R
O
S
E
N
D
O
A
L
A
C
A
S
A
D
E
L
C
R
I
M
Abans de canviar de vall i tirar cap a la Seu i cap a Andorra ens queda un personatge important per fer pujar a Tor: el Rosendo Montané, l’hereu de Sansa. Ja hi he parlat, i tot i que és un home de molt poques paraules i que no li fa gens de gràcia sortir a la tele, no s’ha negat a pujar. Hi he tingut només dues converses breus a Araós, el poble on viu, però n’he tingut prou per saber que serà molt difícil que aquest home de cabells blancs, bigoti inclòs, es converteixi en un personatge clau del nostre reportatge. Parla poquíssim, i o es fa el carallot o realment no sap res de la vida del seu germà. «Bé, almenys podrem filmar la casa per dins», penso.
Quan ja som a dalt i està a punt d’obrir la porta, el cor em va a mil per hora. Estem entrant al lloc del crim! Això sí, em rebenta una mica que el Rosendo hagi substituït la porta d’ascensor que Sansa tenia per entrar a casa per una de fusta convencional, però… El cas és que entrem al lloc del crim i això em fa pujar l’adrenalina. També filmem a les fosques, com amb les pubilles, i esperem que, en obrir la primera finestra, veurem el desgavell i la merda que descriuen els informes policials. Però no. L’entrada de la llum ens ensenya que tot és nou. El Rosendo, així que va ser-ne l’amo, va reformar tota la casa per dins. Ho va llençar tot: trastos, ferralla, cables, roba, armaris… i va fer enrajolar el terra amb gres. Aquella visió, amb el terra enrajolat, ens trenca l’ànima i frustra les nostres esperances d’obtenir el permís del Rosendo per excavar-hi una miqueta a veure si hi trobem alguna cosa i resoldre així l’enigma del terra de casa Sansa. Ell s’adona de la nostra decepció i ho atribueix al fet que a la casa no hi hagi cap moble.
—Encara no he tingut temps de portar-hi res —diu.
—Però, com és que ho heu arreglat? —dic jo sense dissimular el meu desencís i veient com el Pepe i el Pol, que estan filmant, tampoc poden amagar la seva frustració.
—Home, per puiar-hi a viure —contesta ell amb tota naturalitat—. A lo millor el mes que ve ja hi faig puiar vaques.
—I no teniu por? —li pregunto, a veure si en trec alguna resposta bona.
—Oh! Por o no por!
Això és tot el que sap dir-me aquest home abans de girar cua, deixar-nos plantats i anar-se’n a obrir les altres finestres.
No en traiem res en clar. Ni en brut. No podem dir que haguem perdut el dia, perquè un parell o tres de minuts de tele els tindrem, però la seqüència tan desitjada ensenyant la cuina on va aparèixer el cadàver de Sansa s’ha esfumat. La veritat és que té lògica, que l’hereu nou hi hagi fet obres. Abans de sortir, però, no em puc estar de fer-li aquesta pregunta:
—Escolti, quan van fer les obres del terra, no van trobar res estrany? —dic, pensant que, en la seva inòpia, aquest home m’explicarà que han descobert el tresor amagat del seu germà fruit de vés a saber quina acció delictiva, potser d’anys de cobrar peatge als contrabandistes.
—No. No vam trobar res. Bueno, ossos, segurament de cavall. El meu germà hi devia haver enterrat alguna euga, aquí. Ja sabeu que era una mica raro.
Ossos de cavall! Quina misèria! Quin fracàs! Millor que tornem cap a Alins i endrapem un bon sopar. Ossos de cavall? I per això havien discutit tant amb l’Aguilera? S’ha de reconèixer que Sansa era un home ben excèntric. Potser sí, que hi va enterrar alguna euga especialment apreciada i es va emprenyar quan l’altre va profanar-ne la tomba. Vés a saber.
Avui ens hem atrevit a pujar amb el cotxe de la tele, un Ford Escort familiar de color blanc amb el logo de TV3 pertot arreu. De tornada cap a Alins, quan arribem a la gelera que tant preocupa la gent de Tor, poso segona —el meu pare sempre em deia que pel gel el cotxe ha d’anar lleuger de revolucions i que està absolutament prohibit tocar el fre— i hi entrem amb confiança, perquè de pujada hi hem passat sense cap entrebanc. De sobte sentim un motor; mirem enrere i veiem el totterreny del Lázaro que avança a tota velocitat.
—Què fot aquest tio! Que no ho veu, que si ens empeny ens fotrà a baix? —exclamo sense deixar de mirar pel retrovisor.
—Potser és això el que vol —diu el Pol, sempre tan agut.
I, efectivament, es posa a un pam del nostre cotxe. Si accelero les rodes lliscaran i puc perdre el control del vehicle, i si toco el fre poden passar dues coses: que el Lázaro se’ns mengi o que anem de cap a… De sobte caic que la millor solució és dirigir el cotxe cap a la banda contrària al barranc. Amb els pocs segons que tinc de marge faig caure el nostre vehicle al voral del costat de la muntanya. Almenys així evito que ens pugui empènyer al riu. El molt malparit del Lázaro toca el clàxon com un boig i ens deixa allí tirats. Després ens assabentem que ell no patina perquè com que hi passa cada dia porta rodes amb claus. Quan baixem a peu cap a Alins a demanar una vegada més ajuda al Josep el taxista, que és sense cap mena de dubte el nostre àngel de la guarda, ja ens el trobem que puja a buscar-nos. El mateix Lázaro l’ha avisat.
—Esos tontos de la tele no saben conducir por el hielo y se han caído en la cuneta. Yo no puedo ayudarles, porque no llevo cuerda —diu el Josep que li ha dit el Lázaro.
Per sort l’incident ens ha agafat al final de la gelera. Com que el Josep ha pujat amb el jeep amb l’ajuda d’una corda podem sortir del voral i tornar al camí. El Lázaro ha guanyat. Ens ha espantat. O potser seria més honest dir que ens ha acollonit. L’única cosa que ens tranquil·litza és que demà marxem cap a Andorra i, si tot va bé, potser ja no ens caldrà tornar a Tor durant una bona temporada.