Tor
37. Anem a Andorra
Pàgina 40 de 57
3
7
.
A
N
E
M
A
A
N
D
O
R
R
A
Abans d’anar a Andorra he trucat a la Cristina Orduña, una periodista que fa molts anys que viu al Principat i que, com tots els periodistes locals, resulta una bona font per saber de quin peu es dol la gent d’aquest racó de món. Ha fet molt bons reportatges parlant de Tor i coneix molt bé els protagonistes —els vius i els morts— i les seves connexions amb Andorra i la Seu d’Urgell. Em dóna uns quants noms interessants, em passa articles i paperots vells que m’aporten força informació i, el més important de tot, em dóna una pista magnífica per trobar el Ruben Castañer, l’home que va desaparèixer després de les morts de 1980 i que ningú ha pogut entrevistar mai. La seva filla treballa per al Govern d’Andorra.
La filla s’ha catalanitzat el cognom en obtenir la residència andorrana, ha canviat la
ñ per
ny, i resulta ser una noia atractiva, encantadora i disposada a ajudar-nos.
—No hi tinc gaire relació. El meu pare viu a la Manga del Mar Menor i de tant en tant em truca. Ja li explicaré que el busqueu, i en tot cas ell es posarà en contacte amb vosaltres.
—I no ha de venir a veure’t?
—No ho sé. El van expulsar d’Andorra el vuitanta-quatre o el vuitanta-sis, no ho recordo exactament, i oficialment no pot entrar al país, però l’expulsió està a punt de caducar i igual ve un dia d’aquests. Però no us amoïneu, estic segura que us trucarà.
No podem fer res més que esperar la trucada. Anem a veure algunes de les persones de la llista de contactes per anar recollint informació. Moltes de les famílies històriques de Tor van emigrar a Andorra, cap on tenien una sortida molt més fàcil que cap a Alins. Molts tenen descendents a la parròquia de la Massana, veïna de les terres de Tor. Parlant amb alguns —ningú es deixa filmar— ens expliquen que les lluites entre Sansa i Palanca són velles.
—Més que entre persones, jo diria que s’odiaven les cases, els noms —ens diu un descendent que ara té càrrec a Andorra.
—Des que tinc ús de raó —i passa dels seixanta-cinc— que Sanses, Palanques i Cerdans ho han volgut manar tot; i mira, ho han acabat destrossant tot. Mentre a Tor hi van haver els primers vells, els que van firmar la societat, tot va anar bé, però quan es van anar morint, van anar perdent-se i podrint-se les relacions. Van créixer les enveges entre cases, les desconfiances. La guerra ho va acabar de fer malbé tot, i l’any quaranta-quatre, quan la Guàrdia Civil va matar dos maquis i es va cremar el poble… allí es va acabar tot. Després només hi van faltar els fills, els que avui ja són els vells Sansa, Palanca i Cerdà, que havien acumulat tot l’odi dels seus pares i padrins i l’havien multiplicat per la misèria, perquè després de la guerra a Tor ja no s’hi podia viure de res, per això vam anar marxant tots.
—De debò que no us podem filmar? Això que ens expliqueu és molt interessant.
—No, home, no. Jo ja tinc una vida nova. Per a mi, Tor és només un record. Mira, ho tinc aquí al costat i no hi vaig mai per no plorar. I als meus fills i néts no els en parlo mai. Em fa massa mal.
I jo no vull fer més mal a aquest home que davant nostre ha de fer un esforç per contenir les llàgrimes.
Mirant paperots, arxius i registres trobem que a Andorra hi ha hagut una gran activitat utilitzant el nom de Tor com a excusa. Hi va haver —o hi ha— una empresa anomenada Protutorsa (Promocions Turístiques de Tor SA) que tenia com a objecte la construcció i explotació d’una estació d’esquí. Els socis són el Ruben Castañer, la Vivianne Canadà —que en aquella època era la companya del Ruben—, l’advocat Joaquim Arana i dos anglesos, Robin Derric Parkhouse i Wilfred Douglas Watton, els famosos anglesos de qui ens va parlar Palanca. El Ruben Castañer n’és el director general. També hi apareixen els noms d’advocats com Gonzàlez i Hortal, que més endavant portaran els plets de Sansa i Cerdà per anul·lar els drets sobre la propietat de la muntanya dels altres
condueños, especialment els de Palanca.
El 1979 s’hi va crear una altra empresa immobiliària, Thorsa, inscrita en el registre de comerç del Govern andorrà amb el número 3.638 i el titular de la qual era l’empresari hoteler Antoni Cornellà. Dies més tard descobrirem un nom sorprenent vinculat a aquella empresa.
Mentre esperem la trucada del Ruben en rebem una del director del Trenta Minuts. Joan Salvat s’interessa pel nostre estat de salut i per com tenim el reportatge. Ens mantenim més o menys en contacte amb la Muntsa, que és la nostra productora, però ja fa temps que tinc après que si pots passar sense trucar a la tele, millor, perquè així no es recorden gaire de tu i no et demanen que tornis. Però, és clar, a la Muntsa li hem hagut d’explicar que hem ratllat una mica el cotxe perquè ens ha patinat en una gelera. No podíem dir-li que ens perseguia un sonat perquè la cosa s’hauria complicat massa. El Salvat ens truca per recordar-nos que ja fa més d’un mes i mig que treballem en el reportatge i cinc setmanes que dormim d’hotel.
—Què, com ho teniu, això? —em pregunta amb la mateixa economia verbal de sempre.
—Bé, anem avançant. Ens ha costat molt que ens obrissin les portes i ara sembla que comencem a recollir fruits. Ara que som a Andorra tinc esperances de poder parlar amb el Ruben Castañer, el mafiós que se suposa que ho va acabar d’emmerdar tot.
—I quan heu quedat amb ell?
—Ui, no! Encara no hi hem quedat! La seva filla ens fa el contacte i ha dit que potser ens trucarà d’aquí a uns dies. Mentrestant anem recollint informació…
—No us allargueu massa, eh?
No ens ho ha dit, però ens ha quedat clar que se’ns acaba el temps i que haurem de tornar a Barcelona a editar el reportatge.
Mentrestant continuem fent gestions. Com que el tenim a mà, anem a veure François Santouré, el nom del qual apareix en algun document relacionat amb Sansa. També el vam sentir durant el sopar amb el Mont Guitart i la família Monster. Té una mena d’oficina a Andorra la Vella, molt a prop de la plaça porxada, en un local que havia estat bodega quan aquest home, un vellet menut, entranyable i amb uns ulls plens de vida, tenia la representació d’alguns licors, especialment conyacs i armanyacs francesos. La façana és una vidriera enorme, i ell hi ha enganxat per la part de dins fotos d’apartaments, cases i terrenys per vendre. També hi ha notes manuscrites, segurament per ell, oferint els millors preus per comprar finques. A dins, una taula molt senzilla, tres cadires molt barates, una per a ell i dos per als possibles clients, una estufa de butà i un penjador amb un barret i una americana.
—Vaig obrir la immobiliària fa un any i mig —ens diu a principis de març de 1997—, quan vaig veure que els hipermercats venien les ampolles per sota del preu de cost. Però tinc llicència des de fa trenta anys. Va ser una de les primeres d’Andorra.
És un home molt amable. Parla català amb força accent francès. Tampoc no vol sortir a la tele, però ens explica unes quantes coses sucoses.
—Vaig conèixer Sansa a principis dels setanta. Jo comprava i venia fusta. Havia comprat tres mil pins a l’Ajuntament d’Alins. Tenia els treballadors dormint en tendes de campanya perquè aprofitàvem més el dia i, òbviament, era més barat. I va aparèixer un animalot que els molestava contínuament, fins que m’hi vaig haver d’encarar. Ens vam fer amics i vam estar a punt de ser socis. Però era un mal soci. A mi em deu més de tres milions de pessetes. Els he reclamat a un germà que té a la Seu, però no els cobraré pas.
—I de què els hi deu?
—Cada vegada que venia a Andorra em passava a veure i a demanar-me calés. Que si cinc mil pessetes, que si deu mil… Per a gasolina i per a menjar. Era un desgraciat. Però es feia estimar.
I de la mateixa manera que el titlla de desgraciat, instants després ens diu tot el contrari.
—La primavera del noranta-cinc havia venut la muntanya a uns belgues per quinze mil milions. I n’hi van donar sis-cents de paga i senyal —ens especifica per semblar veraç.
—Què diu, ara? —se m’escapa, amb cara d’incredulitat.
Però ell continua:
—Sí, sí. El Ruben i ell van discutir aquí mateix, davant meu, perquè el Ruben li deia que el contracte d’arrendament encara era bo i que ell no es podia vendre la muntanya sense el seu permís.
—I quan va ser això?
—Coi!, poc després que li donessin tota la propietat a ell sol. Es va tornar boig, i recordo que el Ruben, d’emprenyat que estava, li va fotre una patada als collons.
No hi ha manera de convèncer aquest homenet que ens expliqui aquesta perla davant de la càmera. És una notícia molt difícil de confirmar, això sí, però és una informació que, si fos certa, explicaria moltes coses. Continua parlant-nos de la seva relació amb Sansa:
—Jo volia fer cinquanta xalets a Pleià, en una finca seva, no a la del poble, no, en una de particular, i Sansa sempre deia que sí. Els haurien construït uns italians, ja els tenia convençuts de la inversió. Però a l’hora d’anar al notari Sansa es va desdir. Allò em va fer suposar que sa mare era usufructuària i que amb les finques de Tor mai no faríem res.
La mare de Sansa, com altres dones de Tor, manava molt. Eren els autèntics pals de paller de les cases. Diuen que Sansa havia heretat el caràcter de sa mare. Es veu que, ja de gran, contínuament hi topava. El juliol de 1995, poc després que el seu fill la fes fora de Tor, la vella Sansa va haver d’enterrar-lo assassinat. La família diu que la mare va anar a viure a Araós perquè la vida a Tor ja era massa difícil per a una dona gran. Santouré, que coneix bé la gent de Tor, ha passat força estones xerrant amb la mare de Sansa.
—Aquest negoci dels xalets és el que havien de fer amb el Josep Mont? —li pregunto recordant que el Mont ens va esmentar Santouré.
—Sí, el Sansa el volia d’administrador, però ja es veia que aquell home no servia per a treballar. El mateix Sansa el va despatxar al cap de quatre dies.
—I per això el van matar?
—Ah! No ho sé pas, això. El Montané el volia matar tothom, i més després de quedar ell amo únic.
—Però, escolti, està segur d’això que m’ha dit de la venda de la muntanya a uns belgues?
—Home, jo ho he sentit dir. A mi no m’ho va dir ell. Però per alguna cosa el devien pelar, no? On són els sis-cents milions, eh?
—Els devia ingressar en un banc, no? Aquí a Andorra, probablement.
—No! Sansa no en volia saber res, dels bancs. Segur que els va enterrar en alguna banda.
Però què diu, aquest home! No pot ser veritat! Sis-cents milions de pessetes enterrats sota l’enrajolat? Encara resultarà que són certes les històries que s’expliquen sobre el tresor de Sansa! D’altra banda, això explicaria per què el vell es va barallar amb l’Aguilera i amb el Gil José en veure que li havien excavat el terra. No pot ser! No pot ser! El Pol, el Pepe i jo ens mirem de reüll. El Pepe, que està dret i té el François més de cara, es posa el dit a la templa dissimuladament com volent dir: «Aquest paio és boig». El Pol, per demostrar-me el seu entusiasme, m’estreny tant la cuixa que em fa mal i tot. Decididament, no pot ser cert.
—Però escolti, i si no és veritat?
—Ah! Això ja no ho sé, jo —diu ell arronsant les espatlles.
I es queda tan ample.
Alguna cosa em diu que aquesta història té més de ficció que de realitat, però haig de reconèixer que el dubte queda sembrat. Decideixo canviar de tema.
—I del Ruben què, què me’n diu?
—Ui, el Ruben… Aquest sí que és perillós. A aquest li té por tothom. I això que és més baixet que jo! Ha, ha, ha! —diu aquest homenet, que dret no fa ni metre seixanta.
—Abans vostè m’ha dit que Sansa i Ruben van discutir quan Sansa ja era amo únic. Això vol dir que l’any noranta-cinc el Ruben era a Andorra. Que no n’està expulsat?
—Sí, però és igual, ell ha anat venint sovint. El Ruben és molt Ruben, a Andorra. Sap moltes coses dels grandes. Li tenen massa por… —I després d’un silenci afegeix—: Un dia d’aquests el trobaran mort.
—Hi té relació?
—No! Ni hablar! Pas du tout! Seria com tenir negocis amb el dimoni. I si no, que ho preguntin als anglesos! No!
—Als anglesos? Els que havien de fer l’estació d’esquí a Tor? Els que són socis de l’empresa Protutorsa? Qui són, aquest parell? Què hi feien, dos anglesos, aquí, en aquella època?
—Eren dos avançats amb quatre calerons que van descobrir Andorra als anys setanta i s’hi van quedar a viure. El Ruben controlava tots els moviments estranys i de seguida els va clissar. Volent-los arruïnar els va fer milionaris, perquè els feia comprar terrenys que no valien res amb la idea de cobrar ell la comissió i, amb els anys, amb les estacions d’esquí i la crescuda d’Andorra, aquells beneits s’han fet d’or. Es van creure que a Tor passaria el mateix, però allí la jugada no els va sortir bé.
Aquests dos anglesos a finals dels setanta vivien a Arinsal. Eren gent amb diners que havien fugit de Londres i s’havien refugiat en un racó d’Andorra. El Ruben els oferia terrenys a baix preu i ells els hi anaven comprant. Mitja vall d’Arinsal era seva. Després s’hi va construir l’estació d’esquí i ells es van fer d’or amb el boom immobiliari que això va provocar. Com que Tor era just a l’altra banda de la muntanya van pensar-se que podia fer peça amb Arinsal i van voler continuar comprant-hi terrenys. El Ruben era el seu comissionat, però després de les morts de 1980 van dir que no volien negocis tacats de sang i van abandonar l’operació.
Després de xerrar amb aquest homenet, el Santouré, no tinc gens clar si hem avançat o més aviat ens hem embolicat. Dinant discutim la jugada.
—Segur que és veritat —opina el Pol—, per això el van pelar, perquè li volien robar els diners.
—És mentida, aquest home no hi és tot! —el contradiu el Pepe, més escèptic—. Això és un rumor que s’ha anat escampant i els més sonats se l’han cregut!
—I si hi ha part de veritat? —faig jo—. Pot ser que hagi corregut la brama, algú s’ho hagi cregut i l’hagin matat pensant-se que trobarien diners i no han trobat res.
—L’Aguilera —afirma el Pol—, segur que l’Aguilera buscava els diners i per això va excavar a casa Sansa i el vell es va emprenyar tant.
—Vés a saber. Però cada vegada estic més convençut que això dels sis-cents milions no és veritat, perquè si tu ets una empresa i pagues tants diners, un document o altre deus firmar!, i a més després reclames la propietat als hereus, o potser encara són a sota? Ni que siguis belga! I on són els belgues? Aquí no ha piulat ningú, i això és massa estrany. A més, quan el Rosendo va fer pavimentar el terra de la casa tampoc no va trobar res, no? I això del terra no consta en cap foli de les investigacions.
—Allà dalt estan tots sonats! I nosaltres comencem a seguir el mateix camí! —sentencia el Pepe, que com sempre hi veu més que ningú.
Decidim que quan tornem a Barcelona buscarem l’Aguilera. Mentre continuem esperant la trucada del Ruben lloguem un helicòpter per sobrevolar Tor. Aquestes imatges hauran de ser la seqüència de presentació del reportatge. Un tràveling aeri pujant per l’estació d’Arinsal i, arribant al cap de la muntanya, al pic Negre, descobrim a l’altre costat la immensitat de la muntanya de Tor, totalment verge. El vol és espectacular. Preciós. El dia, esplèndid. Des de l’aire es veu clarament la dimensió de les possibilitats d’aquests terrenys. La banda andorrana, amb les pistes de Pal i Arinsal, és plena d’urbanitzacions. La banda del Pallars Sobirà és completament verge. El poble de Tor està gairebé amagat. Els camins de Pleià —de Sansa— i de la Rabassa —de Palanca— es veuen perfectament. I una altra petita sorpresa: l’excavadora que vam descobrir fa uns dies ja ha obert totalment el camí fins al port de Cabús, i ara a la banda andorrana hi ha una altra màquina, de dimensions molt més grans, obrint la carretera des de Pal per connectar amb la feina feta per la màquina pagada pels contrabandistes. Des del cel també es veu molt clar que a la banda catalana hi ha una pista forestal petitona i que just a la ratlla de la frontera comença —o acaba, segons com es miri— una carretera asfaltada ben ampla construïda pels andorrans. Una carretera que no porta enlloc. O sí? El pilot ens fa veure que la màquina que treu la neu també està dirigida per contrabandistes. I que un parell de quilòmetres més avall hi ha una caravana de Range Rovers que semblen preparats per sortir d’excursió. L’excavadora tardarà un parell d’hores a obrir camí.
Al vespre, «l’autopista de Tor» ja estarà oberta per al tràfic de tabac.
El propietari de l’empresa d’helicòpters, Daniel Armengol, ens explica un altre episodi de la història de Tor.
—L’any vuitanta-dos, amb les riuades, Tor va quedar incomunicat. I tot el bestiar que hi tenien també. Aquí va venir el Palanca a demanar ajuda, i jo, amb l’helicòpter, els vaig anar a ajudar. Després hi vam fer arribar unes màquines —diu referint-se a excavadores— perquè arreglessin els camins, però Sansa i dos més, dos desgraciats d’aquells que sempre volten per allà, van treure pistoles i escopetes i mos van fer parar les obres. I Palanca va agafar una forca i els va emprendre, i no va passar res de miracle. Allò era una guerra.
D’aquí a una estona hem quedat amb el Guillem Areny, conegut com Teixidó, que fa vint anys que ocupa càrrecs de responsabilitat al Comú de la Massana o al Consell de la Vall. Li recordem que a les actes de la junta de
condueños de Tor hi surt un tal «Josep». Areny que aparentment va amenaçar els veïns de Tor. No té cap problema perquè el gravem.
—No, no. Teixidó sóc jo, i em dic Guillem. I això de l’acta que em diu no és veritat de cap manera. Això s’ho devien haver inventat ells. A més, l’l de gener jo no he anat mai a cap junta de res, i menys a Tor. Bones ganes! Ells, lo que potser van fer, que no m’estranyaria, és dir que hi va haver una reunió el dia 1, però es refereix a l’estiu del setanta-vuit, quan vam fer un dinar a la font del port de Cabús per celebrar que nosaltres havíem acabat la carretera de Pal a Cabús pel coll de la Botella.
—En aquell dinar hi va haver trets, no?
—Ha, ha! Sí, una mica de ball de bastons. El dinar l’havíem convocat entre el Comú de la Massana i l’Ajuntament d’Alins, i vam convidar la gent de la Junta de Carreteres i els alcaldes del Pallars, perquè aquella connexió era bona per tothom i ho volíem celebrar. I quan es van barrejar el Palanca i el Ruben, allò va esclatar.
—Per què, què va passar?
—El Ruben i els seus matons van venir xulejant i dient que no teníem cap dret a fer un dinar allí sense el seu permís, que la muntanya l’havia arrendat ell i era ell qui manava. I Palanca s’hi va encarar i ja va estar liada. Palanca i Daniel Armengol, que llavors era cònsol de la Massana i era jove, amb la sang calenta, i n’estava fart, del Ruben, com tothom, vaigue…
—I Ruben va disparar?
—No ho sé, no me’n recordo. Potser sí. Em sembla que el Daniel li va fotre cop de puny. Jo intentava separar-los, però eren joves i molt impetuosos, i algú va disparar, però a l’aire, eh! Que la sang no va arribar al riu. Ves, coses de Tor…
Aquest «coses de Tor» és significatiu. El Guillem Areny, o Teixidó, un home molt alt i corpulent, ens explica que la Massana i Tor sempre han estat dos veïns ben avinguts amb la qüestió del bestiar, perquè la muntanya de Satúria i la de Tor es toquen i els animals sempre han anat d’un costat a l’altre sense entendre de fronteres i no ha passat mai res. I també ens diu que Sansa va ser el primer d’obrir camí fins al port de Cabús, l’any seixanta-quatre. I que després els andorrans, veient que podia ser una bona cosa per al turisme i per a la relació amb el Sobirà, van decidir fer la carretera.
—Això del contrabando a mi se m’escapa. Vostè pensi que aquesta gent —diu referint-se als contrabandistes— tan aviat passen per Tor com passen per Os de Civís, com per un altre puesto. Van al seu aire. No sé pas què dir-li.
Això ha passat tota la vida. No hi ha manera de trobar cap andorrà que sàpiga dir res sobre el contraban. Ells no en fan. Els detinguts sempre són portuguesos, gallecs, de l’Alt Urgell o de qualsevol altra banda. Però mai andorrans.