Tor
38. El bisbat de la Seu i el nebot de Sansa
Pàgina 41 de 57
3
8
.
E
L
B
I
S
B
A
T
D
E
L
A
S
E
U
I
E
L
N
E
B
O
T
D
E
S
A
N
S
A
Continuem esperant la trucada del Ruben. Cada dia —reconec que sóc molt pesat— truco a la filla per saber si té notícies del pare, i la resposta sempre és la mateixa:
—No pateixis, m’ha dit que et trucarà.
A Andorra no hi podem fer gaire cosa més i ens escapem a la Seu. Tenim un doble objectiu: el Bisbat i un familiar molt especial de Sansa, un nebot, fill d’una germana de Sansa, que sembla liderar la família en l’assumpte de Tor després de la mort del Pepe. Almenys és qui paga l’advocat.
Primer anem al bisbat. Hem quedat amb mossèn Just. Ara és l’encarregat de patrimoni del Bisbat de la Seu, però nosaltres el busquem perquè durant la dècada dels cinquanta va fer de capellà a Tor. Es un home amable; té els cabells grisos i duu una barba en forma de pera, també grisa, que li cobreix només el mentó. Entre la barba i la panxa sembla mes aviat un emir o un califa marbellí. Ell ens pinta una imatge dolça de Tor.
—Jo hi vaig estar recién sortit del seminari, de manera que quan vaig acabar de sortir de l’ou, venga, cap a Tor! Devia ser el cinquanta-cinc, cinquanta-sis, i en vaig marxar al començament del cinquanta-set. Jo tinc un record de fàbula, no solament de la gent de Tor, sinó de la gent d’Àreu, de la gent de Norís, de la gent d’Alins, de tots aquells poblets amb els quals hi tenies una relació, jo diria d’una amistat de família. No ho sé, què ha passat després, què me’ls hi han fet, en aquella gent, però quan jo estava allà, la veritat, jo m’hi trobava bé. Precisament el Sansa tenia un tros de moto i si hi havia qualsevol cosa, a tranques i a barranques, per aquell caminot, pues arribàvem fins a Tor. No sé què me’ls hi van fer, en aquella gent de Tor, i l’única conclusió que trec és que el diner ho corromp tot.
—Aquells anys, Sansa i Palanca ja estaven barallats?
—No, no, llavors no. Convivien, eren joves. Eren dos xicots que devien tindré…, que et diré jo… vint i tants anys, tant l’un com l’altre. Deuen ser de la mateixa edat i les famílies pues convivien i hi havia una bona amistat entre tots.
—I com va començar, doncs, aquesta enemistat tan gran?
—No ho sé, fill. Potser l’any que van decidir fer la carretera…
Mossèn Just no vol polemitzar davant de la càmera. Es suau, políticament correcte. Parlant amb més gent ens assabentem que el maleït camí forestal que uneix Alins i Tor va provocar la primera gran disputa entre veïns. Els maquis ja havien cremat mig poble, per la qual cosa la meitat de famílies ja no vivien a Tor i s’havien dispersat pels pobles del Sobirà, del Jussà, de l’Alt Urgell o d’Andorra. Els Palanca passaven moltes èpoques a Alins. Qui tallava el bacallà al poble ja eren els Sansa i els Cerdà, i quan es va decidir fer el camí van dir que Palanca i els que havien marxat no tenien cap dret a cobrar res. La carretera l’havia de fer l’Agustinet de la Pobla, un dels
maderistes veterans de la comarca. Va crear una empresa, Matorsa (Maderas Tor SA). L’Agustinet de la Pobla feia el camí a canvi de 50.000 pins de franc i 50.000 més a duro. En aquella època era una quantitat important, i era una mena de tracte habitual aleshores. Els empresaris de la fusta obrien camins a les muntanyes a canvi d’endur-se els mateixos pins que havien de tallar per fer el camí.
Mentre Sansa i Cerdà continuaven encaparrats que els que ja no vivien al poble tot l’any no havien de cobrar res, Palanca pactava amb el mateix
maderista amenaçant-lo que si no li pagava no en trauria ni un metre cúbic de fusta, perquè no el deixaria passar. En aquest punt de la història les versions són totalment contradictòries. Els uns acusen els altres de vendre pins de la societat com si fossin propis i cobrar-los a esquena dels altres. N’hi ha que acusen Cerdà, n’hi ha que acusen Palanca, n’hi ha que acusen Sansa; i entre ells, també s’acusen. La realitat és que l’empresari va treure tants pins com va poder, però la cosa s’havia posat tan lletja que ho va haver de deixar estar. Tenia els pins tallats a la muntanya, però, l’un per l’altre, no li deixaven carregar els camions i la fusta es podria. El
maderista havia hagut de pagar molts jornals i no havia ingressat ni un duro.
Amb aquelles disputes per la fusta es va trencar la corda definitivament. El 1967 va ser l’últim any que es va reunir la Sociedad de Condueños. La presidia Francesc Sarroca, Cerdà. És l’època en què es va acordar que les reunions, en lloc de fer-se 1’ 1 de gener, es farien a l’octubre. La junta de la societat no es va tornar a reunir fins l’any 1976, que va ser quan es va aprovar el contracte d’arrendament de la muntanya al Ruben Castañer, però ja només hi van assistir Sansa, Cerdà i la Generosa, la influent sogra de Cerdà. La corda ja estava trencada i l’esclat de la guerra era només qüestió de temps.
Mossèn Just reconeix que quan van començar les discussions el Bisbat va intentar tímidament fer de mitjancer entre totes les parts, però no se’n van sortir. L’explicació d’aquest odi, segons ell, era senzilla:
—Possiblement que al ser un poble petit, aquella cosa que… potser es coneixien massa. En l’haver-se de tractar cada dia… L’enveja és un corc que entra pertot arreu. Que si tu tens més i jo no tinc tant… Ara!, són opinions purament personals i no m’agradaria que a la tele semblés que jo…
—No es preocupi, mossèn, no es preocupi. Ja veiem que vostè no vol entrar en la polèmica. Però escolti, hi ha una altra cosa que m’agradaria preguntar-li. —Diguis, fill.
—L’Audiència de Lleida ha dit aquest gener —jo em refereixo al gener de 1997— que la muntanya és comunal, de tots els veïns de Tor; i, si no m’equivoco, vostès hi tenen l’església i la rectoria, no? Ara el Bisbat també és amo?
—Sí, ves! També hi tenim uns petits camps. Home, indiscutiblement, que és la meva obligació, com a responsable del patrimoni del Bisbat, el defensar els drets del Bisbat, com és natural, però sempre, com a tots els llocs, intentarem fer-ho de comú acord amb la gent del poble, amb els veïns del poble.
És migdia tocat; som a la primera setmana de març de 1997. Deu ser dijous o divendres, segurament. A la una hem quedat amb el Josep Maria Aixàs, nebot de Sansa. Ens ha citat a la seva acadèmia d’idiomes, a la Seu. És jove, deu tenir uns quaranta anys. Sembla anglès. Per la pell blanca, per la fesomia, per com vesteix, per com camina, per l’actitud. Ens diu que ha estat uns anys a Anglaterra. Veient aquest home prim, alt, més aviat escanyolit, costa de creure que estiguem davant d’un descendent de Sansa.
Ens fa esperar, i quan finalment arriba no dissimula el seu rebuig i la seva desconfiança.
—No m’interessa sortir a la tele —diu.
—Molt bé, l’hi respecto; però, per què ens rep? Jo ja li vaig dir per telèfon que estàvem fent un reportatge i el volíem entrevistar. I vostè no em va dir que no.
—Tampoc et vaig dir que sí.
M’adono que hem establert un diàleg que ens distancia. Em dic que aquest home té coses interessants a dir i que les distàncies s’han de reduir.
—Però, escolti, no li sembla que algú de la família hauria de parlar a la tele, ni que sigui per demanar que s’esclareixi la mort del seu tiet?
—Ja heu parlat amb Rosendo —diu per demostrar que està al cas de tot.
—Sí, home, però el pobre Rosendo…, no sé com dir-l’hi… No ens ha donat gaire respostes.
—Mira, noi. Ell és l’hereu. Ell ha de parlar —diu arronsant les espatlles.
Sense deixar la fredor i la distància ens explica que de tota la família l’únic que tenia una relació relativament bona amb el vell Sansa era ell. Que entre germans, tot i que es tractaven, no hi havia bon ambient. El Pepe era massa Pepe i els menyspreava a tots, excepte quan els necessitava per alguna cosa o els demanava diners. A poc a poc, asseguts en una aula, ens va donant petites píndoles d’informació, sempre a canvi de rebre la mateixa dosi d’informació per part nostra. «Si m’expliqueu coses, jo us explicaré coses».
Li diem que hem anat amb el Gil José a Tor i que ens ha repetit tres vegades la mateixa versió de l’agressió i que insisteix que els autors del crim van ser el Mont i la Marli.
—Però, aquest home, és creïble de debò? —pregunta.
—No ho sé. Jo crec que una de dues: o bé ho va veure, o bé ho va fer, perquè costa de creure que un relat tan precís pugui ser fals.
—Però en el judici no es va poder demostrar que hagués estat a Tor, no?
—Home, nosaltres hem reconstruït les seves passes i sembla que quadren; és a dir, que podria ser veritat que aquell dia fos a Tor. A més, ara diu que dins de la casa hi havia més gent, però que només ho dirà davant d’un jutge.
—De debò? Ho diré al meu advocat. Això ho ha de saber l’advocat. Heu trobat més coses?
—Sí, però ara li toca a vostè.
—Molt bé, què vols saber?
—Tinc entès que la Generalitat podria estar interessada a quedar-se la muntanya…
—Són uns pocavergonyes! —em talla—. Un dia, el meu tio i jo vam anar a la Generalitat. Vaig haver de fer mil gestions perquè ens rebessin. Al final ens va rebre un tal Jordi Peix, que ens va tractar com dos delinqüents. Ens va dir que la Generalitat no tenia res a dir en relació a finques particulars i que no volia saber res de nosaltres.
—Però, què li volíeu dir, vosaltres?
—Cony, li volíem oferir la muntanya, a veure si la volien comprar. Però jo crec que ells esperen a veure què passa amb el procés civil, a veure si realment queda com a comunal i llavors es pensen que ja hi entraran com voldran. Però t’asseguro que no se’n sortiran! —diu aixecant el dit índex de la mà dreta en to amenaçador.
«Mira! —penso—, ara ensenya una mica la genètica de Tor».
El paper de les administracions és molt complicat, en el cas de Tor. Tant l’Ajuntament com la Generalitat com fins i tot l’Estat tenen ganes de fer-se amos d’aquesta finca immensa tan ben situada, però tots són conscients de les complicacions legals que suposa. Legals i socials, perquè tractar amb Sansa, Cerdà o Palanca és com picar en ferro fred. Els veïns de Tor, de tota manera, estan convençuts que les administracions s’han conxorxat per fer-los la vida impossible i acabar prenent-los la propietat. L’altre complot que sempre veuen els de Tor és el del món judicial.
—Aquest enredo de Tor ens està costant una fortuna —ens diu el nebot, assegut en una cadira d’una aula de la seva acadèmia d’idiomes—. Hem contractat un dels millors advocats de Lleida, el Sapena, que ens costa un ull de la cara, i no avancem en res. A més, hem perdut els dos judicis.
Som a principis de març de 1997. El nebot es refereix al judici per l’assassinat de Sansa del desembre de 1996 contra el Josep Mont i la Marli Pinto, en el qual van sortir absolts, i a la recent sentència de gener de 1997 en què l’Audiència de Lleida ha declarat la muntanya comunal, anul·lant la sentència de Tremp que en feia amo únic el seu tio.
—Em diu el nostre advocat, el senyor Sapena, que la sentència de l’Audiència no s’aguanta per cap banda, que el Tribunal Suprem la revocarà segur.
—Però tardarà quatre o cinc anys, i no us garanteix pas que us torni a donar la propietat exclusiva de la finca a vosaltres, els Sansa.
—Tens raó, però, si vols que et digui la veritat, a mi em va sorprendre molt que el jutge de Tremp declarés amo únic el meu tio.
—Ah! Sí?
—Sí, home. Jo crec que no s’ho imaginava ni ell. Ah! I lo més curiós és que una mica ja ho sabíem, que podia passar.
—Com vol dir?
—A finals del noranta-quatre vaig acompanyar un dia el meu tio a Barcelona. Vam anar a visitar el seu advocat, un tal Hortal, en un despatx al carrer Roger de Llúria, i aquell home ens va dir que el jutge de Tremp estava a punt de resoldre el pleit i que estéssim tranquils.
El nebot insisteix en el joc i torna a ser el nostre torn de deixar anar informació.
—Molt bé, ara tu. Què més heu trobat? Teniu alguna altra prova de la presència del Gil José a Catalunya?
—No, curiosament, i ens sembla molta casualitat. El parell d’hotels on diu que va estar han perdut les fitxes dels quinze dies de juliol que podien ajudar-nos. —I mentre ho dic em ve al cap aquella frase que va dir el sergent Yanes: «Alguien ha borrado el rastro».
Em sona el mòbil. És un número andorrà. Se’m fa un nus a l’estómac.
—¿Eres tú el periodista que me busca? ¿Dónde estás? Dentro de una hora estaré en la plaza que hay encima del Gobierno de Andorra, ¿la conoces? Allí te espero. ¿Vendràs? ¿Dónde estàs? ¿Estàs mudo, o qué?
És ell! En només quinze segons ja he notat el seu caràcter. És increïble!
—Sí, sí, claro que vengo. Estamos en la Seu, salimos ahora mismo, supongo que en una hora habremos llegado…
—¿Estamos? ¿Qué quiere decir, estamos? ¿Con quién estàs, eh?
—Con mis compañeros de la tele, somos tres, el càmara…
—¡Nada de càmaras! ¡Si sacas la càmara se acabó todo! Y no me jodas, ¡eh! ¡Nada de cámaras ocultas ni trampas, ni hostias, ni cojones de nada! ¡Ven tú solo!
—Hombre, que no pasa nada…
—Está bien, si tienes miedo, ven con tus niñeras, pero nada de cámaras. ¡Hasta luego!
I penja.
Els meus companys m’ho llegeixen a la cara. El nebot de Sansa nota alguna cosa.
—Què? Bones notícies?
—Sí, hem trobat el Ruben Castañer!
—Vaigue! La Guàrdia Civil no el va poder trobar i a vosaltres us truca ell. Mira que bé!
—Sí, hem tingut sort —li dic mentre m’aixeco sense adonar-me que ell es pot sentir menyspreat.
—Ah! Molt bé, i ara jo ja no us interesso. Molt bé!
—Home, no, no és això, però a vostè el podem tornar a venir a veure, no? No es mourà de la Seu? Aquest Ruben pot desaparèixer en qualsevol moment…
—Doncs per vosaltres, jo també desapareixeré! Apa, que tingueu un bon viatge!
Molt bé, agafem el cotxe i sortim disparats cap a Andorra.