Tor
39. Per fi coneixem el Ruben
Pàgina 42 de 57
3
9
.
P
E
R
F
I
C
O
N
E
I
X
E
M
E
L
R
U
B
E
N
Quan tot just acabem d’entrar a Andorra, quan el telèfon mòbil acaba d’enganxar-se al servei de telecomunicacions andorrà, em torna a trucar el Salvat de la tele. Condueixo jo i em serveix d’excusa per no allargar la conversa; tinc por que no em vulgui donar males notícies que puguin parar la nostra investigació.
—Escolta —diu agafant distància i parlant lentament—, potser ens hauríem de plantejar tornar. No creus?
—Home, Joan, justament ara anem cap a Andorra perquè ens ha trucat el Ruben Castañer. Ara comencem a tenir coses, que fins ara anàvem venuts.
—Ja ho sé, però ja han passat dos mesos i fa moltes nits que sou fora i hauríem d’anar acabant. Vols dir que no surt un reportatge, amb el que ja teniu?
—D’acord, entesos, però espera’t una mica, home, no ens capis ara. Et truco a la tarda o demà al matí i en parlem, d’acord?
—D’acord, però compta que no podem allargar-ho gaire més, eh?
Té raó. El
jefe té raó. Si considerem el temps que es dedica de mitjana a fer un reportatge per al Trenta Minuts —un mes i mig—, nosaltres ja el superem amb escreix. Sóc conscient que per a ell és molt difícil defensar davant dels seus superiors la nostra lentitud, però també sé que hi ha hagut algun reportatge que s’ha allargat molt més i que si li donem bons arguments ens concedirà com a mínim un parell de setmanes més. Sé que dedicar tant de temps a una investigació només és possible en una televisió pública, i sóc conscient del privilegi. Però també tinc un regust una mica amarg, perquè em fa l’efecte que no valoren prou l’esforç que hem fet tots tres per entrar en aquest món tan tancat i tan difícil on fins ara no havia arribat cap periodista; i menys, no cal dir-ho, cap televisió. Però no vull que això m’aigualeixi la festa, perquè m’espera una cosa important. Per fi coneixerem el mític Ruben Castañer!
Un quart abans de l’hora arribem a la plaça de les Nacions, damunt del Govern d’Andorra. «Quins pebrots que té aquest home, no solament entra i surt quan vol d’Andorra tot i estar-ne expulsat, sinó que ens cita just al damunt de la seu del Govern».
—I com el coneixerem? —diu el Pepe.
—Jo he vist alguna foto al diari, de quan van fer el judici a Lleida per les morts de 1980, però em sembla que ens ho dirà l’estómac —dic jo.
—No cal patir —diu el Pol assenyalant un home i una dona que vénen directament cap a nosaltres—, ja ens ha conegut ell.
Allí el tenim. Baixet de debò, amb un abric negre sense botonar, i a sota un vestit. Ben clenxinat i amb un serrell que li cau a la cara. Com que camina amb molta energia, el serrell li va tapant i destapant els ulls com si fos una cortineta. Un metre darrere seu, caminant a pas accelerat, una dona jove amb sabates de tacó alt, faldilles curtes i abric de pells. Es una estampa de pel·lícula de gàngsters. Però de veritat. Es nota que des que hem parlat per telèfon que ens està esperant. La noia —ara que la tenim més a prop resulta força bonica— ens somriu. S’ha d’esforçar tant per seguir el ritme del Ruben, tot i que li passa tres pams i té les cames molt més llargues que ell, que més que un somriure li surt una ganyota.
—Muy bien, periodistas. Así me gusta. Venga, vamos a comer. ¡Seguidme!
No ens deixa obrir la boca. En un primer moment penso que es mou ràpid per evitar que el vigilin, però de seguida m’adono que li és ben igual, si el vigilen o no, que el que li passa és que és un sac de nervis.
—¿Quién manda, de vosotros, a ver? —pregunta sense mirar-nos a la cara.
—Hombre, somos un equipo, mandamos todos un poco —li dic, sorprès per la pregunta.
—¡Y una mierda! Siempre hay alguien que manda. ¿Eres tú? Sí, seguro que eres tú. Venga, ponte a mi lado, que iremos hablando mientras vamos al restaurant.
Caminem molt poc. Passem per un carreró del centre d’Andorra la Vella, al davant del Comú, i de seguida anem a parar a un restaurant que, de primer cop d’ull, sembla de poca categoria. Ve la mestressa, una dona de mitjana edat que ja el coneix.
—¡Hombre, Ruben, cuántos días sin verte! Hoy vienes muy acompañado…
—Venga, venga, danos una mesa tranquila y danos comida, que tenemos prisa.
Ell escull la cadira que hi ha a tocar de la paret. Jo em poso al seu davant. A la seva esquerra s’hi asseu el Pol. A la meva dreta, la noia que l’acompanya; i al costat del Pol, el Pepe, que queda desaparellat. Ens presenta la noia com la seva secretària, sense molestar-se a dir-nos-en el nom. Porta els llavis i la cara molt pintats i se la veu molt fora de context. Va mudada, però té maneres molt tosques. Parla barceloní amb molt d’accent i és molt simpàtica. Durant tot el dinar ell la ignora completament. No li dirigeix la paraula ni se la mira ni una sola vegada.
—Bueno, a ver, aquí me tenéis. ¿Qué pasa?, contadme qué queréis. Me han dicho que queréis hablar de Tor, ¿no?
—Sí. Estamos muy contentos de hablar con usted. Somos de la televisión de Cataluna y estamos preparando un reportaje sobre la muerte de Sansa y todo el lío de la montaña de Tor…
—Molt bé. —De cop i volta es posa a parlar en català, un català amb molt d’accent castellà, i em dic que segurament sempre ha intentat parlar català perquè el considerin andorrà de debò—. Estupendo! Espero que direu la veritat, porque si no em trobareu per lo camí, eh! Yo només acepto la veritat.
—Sí, home, però vostè ens hauria d’ajudar.
—De tu, parla’m de tu, que sóc molt xove, només tinc seixanta-dos anys, home. No em facis sentir vell.
—Ah! Molt bé. Doncs espero que ens ajudis.
—I com us puc axudar, a veure? —em pregunta en un to força amable.
—Doncs, d’entrada, deixant que t’entrevistem.
—Molt bé, però avui no, que no estic preparat. Yo vui parlar con papers al davant. Quedarem la setmana que ve al despacho de lo meu advocat, a Barcelona, i allí prepararem l’entrevista.
—Molt bé, d’acord…
—I, cuánto me pagareu?
Uf! Aquesta sí que no me l’esperava. Em deixa clavat. A la tele no paguem mai, i aquest home fa cara de voler cobrar de debò. Per com em miren el Pol i el Pepe dedueixo que jo també dec fer cara de pòquer. Com coi puc fer entendre a aquest personatge que no veurà ni un duro?
—Hombre, Ruben… Es que nosotros no podemos pagar…
—¿Cómo que no? A veure si ara me diràs que la televisió del Xordi Puxol no té diners per pagar-me! Ah, no! No me facis riure. Mira, truques al Puxol i al Roca, que ya me coneixen prou, i los dius que o em paguen, o no hi ha entrevista, entessos?
—Coneix el Pujol? I de què el coneix? —li pregunto, pensant que si el raspallo una mica i em faig Tomi potser s’estovarà.
—Un dia, a Madrid, a l’hotel Palace. En una ocasión —per rememorar es passa al castellà— me lo presentaron delante del Congreso, y Roca estaba de testigo. Yo le dije: «Le presento un hombre que es residente en Andorra. No sé si lo sabe, pero hay un pequeño problema en una finca grande en Lérida. Este hombre —diu donant-se cops al pit— lleva buenas intenciones y buenas ideas para comunicar la vertiente andorrana con la vertiente del Pallars y dar una riqueza turística a la zona de Tor». Y Puxol dice: «Sí, algo sé de Tor, algo sé de Tor, pero supongo que no te pasarás de la raya, ¿no?». I yo dic: «No, l’únic que se passa de la ralla és vostè, vostè és català i yo sóc manyo».
I es queda callat, amb un somriure d’orella a orella, com esperant un aplaudiment o una foto. La seva «secretària» es posa a riure escandalosament i nosaltres somriem, tot i que no li veiem la gràcia per enlloc, a aquesta història sense cap ni peus.
Té una manera d’explicar-se o, més ben dit, de no explicar-se, molt semblant a la de Palanca, el seu gran enemic. No sé per quin motiu, el Ruben també parla molt de pressa, no acaba les frases, salta d’un tema a un altre, i de l’altre al de més enllà. I per acabar-ho d’adobar pretén que tu l’entenguis i riguis amb ganes, com ha fet la «secretària». Però fent un petit esforç aconseguim riure «amb ganes» i descobrim coses del Ruben sense pagar.
És aragonès. Va marxar de casa als dinou anys perquè no s’entenia amb el seu pare. Va arribar a Andorra l’any cinquanta-cinc «a inaugurar l’hotel Majèstic». Hi va començar fent de cambrer. Amb el temps va començar a relacionar-se amb andorrans de tota la vida com Cornellà, Viladomat, Claret, Pintat, Serafí Reig, Julià Reig, George Pérez…
—En aquella època aquí no hi havia turisme ni res. Ni quitanieves, ni res de res. Això quedava tot bloquejat con les primeres nevades. I yo —diu com si fos un visionari— pues vaig deixar l’hostaleria i me vaig dedicar a la immobiliària. Amb l’ajuda d’uns andorrans, també a nivel polític, em van ajudar perquè fos agent de la propietat. Tinc el carnet número 1, mira! —diu traient-se una cartolina marró d’una cartera de butxaca molt plena de papers—. I en aquell temps no hi havia ni registre de la propietat, ni consel d’advocats, ni res. A Andorra li mancaven moltes coses, ni democràcia, ni res. Degut sencillament que els andorrans estaven enfrontats entre la vegueria francesa i la vegueria episcopal. No espanyola, no, episcopal. Andorra no era res, yo te puc dir que moltes famílies van començar fent bocadillos a l’avinguda Meritxel.
Ruben, tot nervi, no menja res. Xerra pels descosits. La seva «secretària», però, menja per tots dos. I nosaltres els anem observant. En un tres i no res ens resumeix la història d’Andorra a la seva manera, però en tenim prou per adonar-nos que si un dia aquest home decideix escriure les seves memòries a més d’un prohom andorrà li pujaran els colors, i no precisament d’emoció ni de satisfacció. A nosaltres ens interessa la història de Tor, però ell es mor de ganes d’explicar-nos que ha fet molt per aquest petit país.
—Yo he fet molta feina bruta per a aquesta gent. Molta! I amb sang! —assegura vermell de ràbia i aixecant el puny tancat, un puny petit però fort—. Però mai me han donat lo passaport, i això no és correcte. Aquesta nació se mereix que tothom tingui drets, i no només los quatre grandes. Sí, d’acord, és veritat, yo he sigut un home polèmic, era i sóc bastant temperamental. Me passa una cosa, no vui presumir de noble ni de res, tots tenim la nostra part dolenta, també, però també tenia molta gent que me provocaven. Molts diuen de mi: «Cuidado, hòstia!, que aquest tio és molt follonero, és molt follonero». La veritat és que coses greus, amb Andorra, no he tingut mai cap ni una, lo que sí que yo vai defensar el país lo millor que vai sapiguer.
Dies abans, parlant amb gent que coneix molt bé Andorra, l’Andorra real, ens van dir: «El Ruben Castañer va ser utilitzat per algunes grans famílies per fer la feina més bruta en una època en què a Andorra no hi havia normes i ningú es volia embrutar les mans, però algú havia de baixar a les clavegueres, i aquest era el Ruben». Sentint-lo explicar alguns episodis podem intuir de quines clavegueres ens parla.
—Quan es va començar a fer la Telefónica, pues aquí tens al Ruben, que he tingut més d’una pelea, i amb sang, per defensar la telefònica d’Andorra, perquè he tingut peleas amb persones que eren espanyols que visquien a Andorra que no els hi agradava que es fes.
O quan ens parla de sortides a la nit per evitar que màfies alemanyes, portugueses o franceses s’instal·lessin a Andorra a la dècada dels seixanta i els setanta.
—Aquí la policia no feia res. Hi havia una gent, una gent valenta, que havia de dominar el territori de nit, con collons!, con molts collons! Perquè mira! —diu agafant-li la mà al Pol, que seu al seu costat, i estirant-l’hi fins a la cintura perquè palpi la pistola que porta, o almenys això és el que li sembla al Pol.
Crida molt. La sort és que com que és tard ens hem quedat sols al restaurant i ja ningú es fixa en nosaltres. El Ruben està molt ressentit, sobretot amb les grans famílies, que afirma haver ajudat a enriquir-se i que mai li han reconegut la nacionalitat. Ni a ell ni a les desenes d’espanyols que fa molts anys que són al país contribuint a fer-lo prosperar. Però el que el té amargat del tot és que ell, a la seva manera, havia fet una mica de fortuna —sobretot se sabia moure— i havia obtingut la concessió per fer unes pistes d’esquí a Arinsal, però els prohoms de Sant Julià i Andorra la Vella li van barrar el pas —diu ell— fins al punt que el 1972 va haver de vendre la concessió a Josep Serra, un andorrà. Diu que dos anys més tard també va obtenir el permís per construir un complex hivernal a Canillo, però tampoc l’hi van deixar fer.
—Les quatre famílies —sempre parla de «les quatre famílies»— no me deixaven créixer. Me van possar un recurs. No volien que Canillo prosperessi turísticament i no volien que yo prosperessi, i un senyor que havia acabat los estudis d’advocat, Bertomeu, me va possar un recurs, i quatre anys després, los coprínceps van i m’anul·len la concessió. Mira que bé! I després diuen que això és un país lliure. Mira que bé!
—I com hi vas anar a parar, a Tor?
—Mentre esperava la sentència dels coprínceps el senyor Montané —Sansa—, que Déu lo tingui en la glòria, va venir i me va parlar d’un poble que jo desconeixia i que se deia Tor. Em diu: «Escolti, vostè ha fet lo d’Arinsal, yo l’he seguit tots los passos i mira, ara a la Massana tothom està comprant i venent terres i la Massana s’obrirà i yo vui que m’ayudi vostè, perquè pel Pallars no tenim cap ayuda ni dels axuntaments ni de la Xeneralitat ni res». I li dic: «Bueno, ya baixaré». I lo primer que vaig fer va ser fer la carretera a finals dels setanta, perquè a Tor no s’hi podia anar des d’Andorra. La va construir l’alcalde de Sort, que era el senyor Antonio Comes. Ah!, però les màquines van entrar per Andorra, perquè lo que és la part de la Xeneralitat no s’havia gastat un duro des d’Alins fins al límite de Tor, i aleshores yo li vai dir al Reig —el síndic— que m’ayudessin, i li vai dir a la Massana que m’ayudessin, i li vai dir als andorrans que m’ayudessin. Em van ayudar amb un proyecte de fer la carretera del coll de la Botella al port de Cabús, sis quilòmetros de carretera bona a casi 2.500 metros d’alçada i no anava enlloc, bueno, al límit d’Espanya. I llavors, al dessembre, vam firmar un contracte, però yo li vaig dir al Sansa: «Escolta, aquí fa falta molts diners, i a fondo perdut, perquè vindrà el Govern i vindrà la Guàrdia Civil i no me deixaran baixar els esquiadors d’Arinsal a Tor, i yo hauré invertit vint milions i els tindré morts». Dic: «Sansa, m’estàs liant, m’estàs liant, yo estic pacífic i tranquil, tinc una immobiliària, me guanyo bé la vida, tothom m’estima i yo lo que voldria és seguir així», però ell insistia un dia i un altre. Mira, què t’explicaré… era molt lluitador, ya està, no tinc una altra paraula que dir d’aquest home, un lluitador. Tota la seva vida dedicat a això, perquè són d’una família molt rica en terres, però no en economia, i ell es va arruïnar per Tor.
—I les batusses amb Palanca, quan van començar?
—Mira, tot això t’ho explicaré al despatx de l’advocat, con papers al davant. I no tinguis por, ya vei que el Puxol és més pobre que yo i no us cobraré.
No puc deixar-lo marxar sense preguntar-li qui creu ell que hi ha darrere la mort de Sansa.
—Una mà negra, va estar sempre darrere de Tor! —diu molt taxatiu.
No serà l’últim cop que ens parli d’una mà negra.
—Però què vols dir?
—Mira, hi havia molts interessos perquè Tor continués salvatge. T’ho dic yo! Allí hi havia un tràfic que el vai obrir yo quan es va obrir la carretera… —de cop s’atura i dubta—, però ya en parlarem, aquí no.
—Un tràfic? Vols dir de contraban?
—T’he dit que aquí no en vui parlar.
Ho diu tan secament que no goso contradir-lo. La conversa, després d’uns instants de silenci tens, es desvia cap a altres temes. No és qüestió de fer-lo emprenyar i acabar perdent-lo, i menys sense tenir filmat ni un minut d’imatges d’aquest personatge tan peculiar.
A l’hora de les postres ens explica que ha estat a punt de morir moltes vegades, unes perquè l’havien apallissat; d’altres perquè li havien disparat, i la darrera per un accident de tràfic que el va tenir a la UCI molts mesos.
—Ara tinc un local a la Manga del Mar Menor. Un dia portava unes ballarines brasileres al cotxe, al Mercedes, yo sempre he anat con Mercedes, i a l’autopista vam xocar contra un tràiler. Me donaven per mort. Me vai trencar tots els ossos. Me van cossir tot. Però aquí em tens, dispossat a donar guerra una altra vegada.
—I com té el tema legal amb Andorra? Per què el van expulsar?
—Ha, ha, ha! Tonteries dels andorrans, que em tenien por. Però ara ya està a punt d’aixecar-se l’expulsió. A més, el Forner, el cap de Govern, és amic meu.
—Però per què el van expulsar?
—Perquè li vaig xafar la cara al xulo del Pérez. El del Pyrénées. Ha, ha, ha!
I fa un somriure d’orella a orella. Són les sis de la tarda del divendres i hem quedat el dimarts següent a Barcelona. L’entrevista que gravarem promet força. A l’hora d’acomiadar-nos, la «secretària» ens regala uns petons i uns somriures gens propis d’una secretària. Passarem el cap de setmana a casa, que ja ens toca, i dilluns ens reunirem a la tele.