Tor
40. Guió
Pàgina 43 de 57
4
0
.
G
U
I
Ó
Baixant cap a Lleida amb el Pol i el Pepe donem voltes al que tenim filmat i parlem del reportatge que podem fer.
—Dilluns parlo amb el Salvat i segur que ens demana el reportatge per d’aquí a quinze dies. Ens deixarà una setmana per visionar les cintes i una setmana per editar —dic.
—Sí, aquest és el calendari —confirma el Pepe, que és el veterà de l’equip i qui coneix millor les dinàmiques del programa—, però si li dius que s’esperi una mica potser hi accedirà. Encara hem d’entrevistar el Castañer i hauríem de fer imatges de recurs d’alguns llocs, anem curts d’imatges, pensa-hi.
—I encara no hem trobat l’assassí! —afegeix mig en conya el Pol.
—A veure… —dic repassant en veu alta—, de tot el que hem filmat, què tenim de bo? Tenim la seqüència de Palanca i els contrabandistes netejant de neu amb l’excavadora el camí que va al port de Cabús, també el tenim explicant-nos la història de les primeres morts del vuitanta i parlant de l’episodi dels maquis que van cremar el poble per culpa de Sansa, que segons ell ho va xerrar a la Guàrdia Civil.
—També tenim les pubilles a Tor —diu el Pepe—, aquella seqüència és molt bonica de llum, i pot servir per explicar com es vivia allí fa molts anys, la por que van tenir l’any vuitanta, la por de l’estiu del noranta-cinc, quan van matar Sansa, i la por que encara tenen ara.
—I tenim el Gil José repetint tres vegades com van matar el Montané —afegeix el Pol—, i el sopar amb la família Monster, tot i que no acabo de veure per què ens servirà…
—Quatre plans d’aquells caretos els hem de posar! —l’interromp el Pepe rient.
—Home, jo tinc moltes esperances en l’entrevista que hem de fer dimarts al Ruben a Barcelona —dic.
—Sí, sí, aquest paio és molt televisiu, el gravarem amb gran angular i així podrem apropar més la càmera —s’anima el Pepe, que sempre pensa en la manera de treure profit visual de les situacions.
—També tenim els advocats —acaba el Pol.
Els primers que vam entrevistar van ser els advocats, i la veritat és que ens van ajudar a avançar i a aproximar-nos als autèntics protagonistes, especialment Ramon Clèries, de Tàrrega, un dels veterans en el cas, o Julio Olano, que és molt pedagògic, igual que Sebastià Roca, un advocat que va sortir bastant a la tele perquè liderava l’Elefant Blau, el grup opositor a Josep Lluís Núñez, aleshores president del Barça. Roca, que anàvem a visitar al seu despatx de la Diagonal, va tenir la paciència de fer-nos classes de dret foral català cada vegada que hi anàvem. I Francesc Sapena, el Paco Sapena, una mena de Perry Mason a la lleidatana —i sense cadira de rodes— que assessora la família de Josep Montané, Sansa. Entre Roca i Sapena —de fet contraris, perquè Roca treballa per a l’Emília, a qui Sansa volia deixar sense drets— es nota que hi ha possibilitats d’entesa. Ells dos lideren el procés entre advocats —el plet civil per la propietat—, i per primera vegada en molts anys ha disminuït una mica la crispació, perquè el conflicte s’allunya dels protagonistes i queda en mans de «professionals» de la negociació: els advocats, un col·lectiu que Palanca odia. Però per a nosaltres, una tele, el plet civil és molt difícil d’abordar.
—Sí, tenim els advocats. Ens ajuden molt a explicar el problema de la propietat, el plet civil, però és un embolic de cal Déu. Costarà molt de fer entendre. Em sembla que ens hem de centrar en les baralles, les morts, en els odis, perquè això dels tribunals és un embull indesxifrable. I més per televisió —dic jo.
—Sí, sí —corrobora el Pepe, que m’entén molt bé.
—Tenim la història del cambrer de la Fonda Europa i l’informe de l’autòpsia i les sentències —continua repassant el Pol.
—I les imatges aèries hauran quedat molt bé. La pujada des d’Arinsal veient després tota la muntanya de Tor és espectacular…
—Sí, sí, molt bé, tenim coses, però com ho endreçarem? És evident que ens falten peces. Jo tenia esperances que podríem anar més enllà en la mort del Montané, i em sembla que no tenim prou material.
—I si busquem una altra vegada el Batallé i el Gil José? —diu el Pol.
—No tenim temps i, si t’he de dir la veritat, tampoc tinc gaires ganes que em torni a engrapar pel pit. Aquell paio fa por de debò, us ho asseguro! —Tots tres ens posem a riure—. Ara!, el Gil José sí que podríem mirar de trobar-lo. No ho sé, a veure què ens diu dilluns el Salvat. Repassem amb calma tot el que tenim, dimarts entrevistem el Castañer i ja veurem cap on anem.
Hem passat un cap de setmana, el primer en dos mesos, intentant desconnectar. A Barcelona, a la redacció del Trenta Minuts, el director ens insisteix que hem de centrar-nos a explicar el merder de Tor. «No cal que descobriu el criminal», repeteix. Però a mi em pica el cuc periodístic per no poder incloure en el reportatge cap trofeu important. Els meus mestres en això del reportatge, el Carles Bosch i el Francesc Pou, em veuen neguitós i intenten tranquil·litzar-me avalant l’opinió del Joan Salvat.
—Pensa que el públic no sap res de res de tot aquest merder. Han sentit a parlar de la muntanya, dels crims, però no coneixen ni el deu per cent del que hi ha al darrere —em diu el Bosch, amb qui vaig fer el meu primer Trenta Minuts l’any noranta-dos a Sarajevo, una experiència inoblidable.
—Fins que no aprenguis que tot no hi cap, que alguna cosa s’ha de retallar, no et pots considerar un bon reporter —em diu el Pou, el realitzador amb qui vaig fer el meu segon Trenta i que em va ensenyar a veure el món en seqüències—. Ara teniu tanta informació, tantes coses per explicar, que si no us poseu aviat a fer guió i a retallar no fareu res de bo.
—Para’t una mica —em diu el Bosch, el mestre del detall i del guió—, pensa, endreça el que teniu. Pel que ens expliques, teniu molt més material del que podeu utilitzar. Ara mateix teniu massa vies obertes. Tanqueu-ne alguna o us perdreu del tot.
Tenen raó. S’ha d’aprendre dels que en saben més. Jo hi estic tan immers que no m’adono que l’encàrrec que ens han fet és explicar la història de Tor. Però el cuc investigador que se’m va despertar mentre vaig ser al diari
Segre —amb Revés, Perelló, Cal, Costa, Domínguez (Pili i Andrés), Molina, Farré, Echaúz, Sanuy, Delshams, Olmo o Ermengol—, on ens ho menjàvem tot i fèiem un periodisme magnífic, em fa tenir remordiments. També és cert que tinc la sensació que estem a un pas d’aconseguir informació nova i potent. Amb el neguit al cos començo a transcriure les entrevistes —copiar totes les declaracions en paper per després seleccionar les millors respostes— i a fer una mica de preguió. El Pepe, que també fa funcions de realitzador, visiona les cintes. Visionar és mirar-se tot el que està filmat per veure què hi ha de bo i què pot faltar. El Pol s’ocupa de fer un llistat de seqüències i de personatges i de llegir els més de cinc-cents folis que han sortit de les transcripcions de les entrevistes. Però jo tinc el cap lluny. No deixo de pensar que he de fer un últim intent de visitar el Gil José, a veure si em guanyo la seva confiança i em fa una confessió explosiva. Em sembla que és la via que tinc més a l’abast per treure alguna cosa nova, la via més fàcil. Demà entrevistarem el Ruben i demà passat, o tan aviat com pugui, tornaré a buscar el Gil José.