Tor
41. Filmem l’entrevista al Ruben
Pàgina 44 de 57
4
1
.
F
I
L
M
E
M
L
’
E
N
T
R
E
V
I
S
T
A
A
L
R
U
B
E
N
El Salvat ens ha donat quinze dies més. La veritat és que estem sorpresos, però el
jefe ha acabat entenent que estem davant d’un tema molt complicat d’investigar, de filmar i de construir. També és cert que té una pila de reportatges llestos per ser emesos fent cua i que el nostre no li corre gaire pressa. L’amoïna molt, això sí, que continuem incrementant el volum de «nits fora», un concepte recollit al conveni de TV3 que sempre ha fet sortir urticària a tots els caps, especialment als que fan molt cas als productors. I és que, amb la intenció de compensar l’esforç dels treballadors que no poden tornar a casa per qüestions de feina, dormir fora fa pujar considerablement les nòmines. També s’entén. El cas és que tenim més dies per intentar arrodonir el reportatge. La pròrroga, òbviament, també fa pujar el llistó. El Joan Salvat, però, ens ajuda: «No teniu cap obligació de resoldre el crim, eh? La vostra feina és intentar que els espectadors entenguin aquest merder de Tor».
És dimarts. La data convinguda amb el Ruben Castañer. Hem quedat a les dotze, i mitja hora abans ja som al despatx de l’advocat Joaquín Hortal, a Roger de Llúria cantonada amb Diputació. A mi tots els despatxos d’advocats de l’Eixample sempre em semblen iguals. Més aviat foscos, amb predomini del color marró fosc i decorats antiquats. Poca llum. Ambient tirant a tenebrós, encara que el propietari segurament el qualificaria de «seriós». Jo no m’hi sento còmode. Ens ve a obrir una secretària que es veu d’una hora lluny que l’obliguen a vestir-se púdicament per anar a treballar, però que fa una cara de picardia que reconforta.
—El señor Hortal les recibirá en unos instantes. Pasen a la sala de espera, por favor —diu aguantant-se la rialla de complicitat que se li vol escapar; complicitat d’estil i generacional, suposo.
Al cap de deu minuts ens rep el señor Hortal. Tremendo! No ell, que també ho és, sinó el seu despatx! Per si no havia quedat clar recordo que som a finals de març de 1997.1 en aquest «santuari» hi ha més símbols franquistes dels que he vist mai al llarg de tota la meva vida! L’habitació és relativament austera, correcta, sense gaire pretensions. La taula és plena de papers, que vol dir feina. Una cadira de cuiro negre de les cares i suposadament còmodes i, a la paret del darrere de l’advocat, a mitja alçada, una prestatgeria plena d’estatuetes del Generalísimo! Busts en miniatura, una bandera amb l’àliga, un ninotet de Franco amb la mà aixecada, la bandera de la Falange i, per acabar-ho d’arrodonir, creus, cristos i verges.
—El señor Castañer no ha llegado todavía, no creo que tarde. Me parece que tenían hora ustedes a las doce, ¿no? —ens diu mentre encaixem les mans.
—Sí. Pero nos hemos adelantado para ir preparando el equipo. Las luces, la cámara…
—Muy bien —em talla—, pues acompáñenme a la biblioteca, la entrevista pueden hacérsela allí.
Ell passa davant i nosaltres tres el seguim mirant-nos amb cara de dir: «On collons ens hem fotut?». La biblioteca és una sala gran amb prestatgeries plenes de llibres —enciclopèdies, aranzadis…— pertot arreu i una taula gran al mig amb deu cadires entapissades de vermell. En un dels costats de la sala hi ha una mena d’altar o tarima amb una bandera enorme de la Falange i una altra d’espanyola amb l’àliga ben lluent. Al costat, una forca d’un metre d’alçada d’on penja un dimoniet vermell. La cara d’aquest dimoniet és un plat amb les banderes de les disset autonomies. «Collons! Aquest paio potser és bon advocat, però com li toqui d’ofici a un independentista, ho té clar!».
—Les dejo preparando sus cosas. En cuanto llegue el señor Castañer le haremos pasar —diu tot educat i seriós.
—Oiga, perdone. Después podremos entrevistarle a usted, no? —li dic jo recordant-li la conversa que vam tenir ahir per telèfon.
—Sí, sí. No se preocupe. Y si terminan muy tarde con el señor Castañer, podemos quedar después de comer.
—Muy bien, muchas gracias.
Quan l’Hortal surt de la biblioteca i tanca la porta, el Pepe, el Pol i jo ens mirem contenint la respiració, empassem saliva i, molt discretament, gairebé cap a dins, expulsem l’aire i les expressions que ja no podem contenir més:
—Què collons és tot això?
—Que fort! Aquest tio viu a la dècada dels quaranta!
—Aquest tio està sonat! —diu el Pepe—, aquest despatx fa por!
Redéu, si en fa, de por! No aixequem la veu per a res. Parlem fluixet i mirem pertot arreu convençuts que hi descobrirem càmeres o micròfons amagats. Instal·lem el trípode i la càmera buscant una bona perspectiva de la sala, que és realment bonica; això sí, sempre sense aixecar gens la veu. No ens en sabem avenir, que el 1997 hi hagi encara «santuaris» com aquest. El Pepe, esporuguit, filma discretament el decorat.
—Tu filma, que això és una relíquia, però no sé si ho posarem al reportatge —li dic.
—Ja ho sé, però això ho hem de tenir —contesta mentre dispara la seva arma.
A les dotze i deu minuts s’obre la porta de la biblioteca i entra, com un emperador, el nostre home, el Ruben Castañer.
—¿Qué tal, chavales? ¿Os han tratado bien? —diu mentre ens dóna la mà un per un.
Porta un vestit verdós, camisa clara, corbata amb tons marrons, el serrell de sempre i una maleta mitjana que sembla molt plena. L’aguanta amb la mà esquerra i tot d’un plegat l’aixeca i la deixa damunt la taula com si res per mostrar la seva força.
—Aquí teniu els papers! Filma, filma! —ordena al Pepe.
I ens regala una bona seqüència mentre treu els papers de la maleta. Sembla que ho hagi fet tota la vida. Tot s’ho manega ell sol, sense que l’hi demanem i sense preàmbuls, com si la conversa de la setmana anterior a Andorra no s’hagués interromput. Va traient documents, i quan li sembla que en troba un d’important l’agafa, l’ensenya a la càmera i comenta alguna cosa més o menys coherent. Tot és molt ràpid i molt intents. Com que teníem previst fer-li l’entrevista assegut, havíem preparat un micròfon de corbata dels que es pengen a la solapa de l’americana i… merda! Ara no tenim temps de preparar la perxa per agafar els seus comentaris. El Pepe va filmant i quan nota el nostre patiment —el Pol fa un gest com volent dir: «És inútil que vagi a buscar la perxa»— ens consola:
—Tranquils, que ho agafarem del canal 2 del so ambient. Aquí no hi ha sorolls i se sentirà bé, no patiu.
L’escena funciona sola. És un monòleg directe a càmera. El Ruben va traient papers i ensenyant-los «al món», perquè ell és plenament conscient que l’estem gravant. Mira directament a l’objectiu amb ganes d’explicar i de convèncer. Veient-lo arribo a la conclusió que li estem fent teràpia. Que aquest home fa anys que té el pap ple i l’està buidant, s’està descarregant.
Tot i que no ho sembla, perquè a cada paper nou que treu se li inflen més les venes del coll, crida més i se li mou més el serrell.
—Por un puñado de loda… —està tan enrabiat que s’entrebanca— de dólares! —I ensenyant a càmera el titular d’un retall d’una revista dels anys vuitanta repeteix—: «Por un puñado de dólares». ¡No señor! Me han acusado de todo, de traficante, de follonero, de polémico. ¡No señor! Yo sólo tenia una idea: Andorra! ¡Podria tener millones de pesetas en Andorra y lo perdí todo por Andorra! ¡Mafioso! ¡Follonero! Me han querido hacer pasar por todo. ¡No señor, yo no soy esa dase de persona!
Aquest home petit —no deu arribar al metre seixanta— però fort em desperta sentiments contradictoris. D’una banda em fa una certa por, perquè el suposo capaç de tot; però d’una altra banda em fa molta llàstima, perquè es nota que està molt sol, que és algú que va tenir moltes aspiracions i que no ha fet res. Endevino que de jove es devia cremar fent molta feina bruta però que mai l’hi han pagat amb la moneda que ell necessita: afecte.
D’aquesta maleta surt de tot: retalls de diaris —odia profundament la revista
Interviu—, documents oficials, escriptures, fotos, cartes manuscrites… I quan ja fa una bona estona que es desfoga, obre una cartera negra, d’aquelles de la mida d’un foli que duen cremallera, i ens deixa amb la boca oberta.
—¡Ahora para la cámara!
El Pepe obeeix.
—¡Mirad! ¿Sabéis a quién tenía yo de abogados cuando el pleito con Andorra por la concesión de Arinsal? A Joaquín Ruiz Jiménez y a Rafael Arias Salgado. ¿Os suenan? —no ens dóna temps de respondre, no vol que l’interrompin—. Y sabéis quién fue mi secretario en Thorsa? Marc Forné Serra, el padre del cap de Govern. Por cierto, el cap de Govern empezó de administrativo conmigo. ¿Y sabéis quién quería comprar la montaña de Tor? —Abans de continuar es queda uns instants en silenci— ¡Rodolfo Martín Villa! Sí, sí. Yo le traje a él y al teniente general de Cataluña en un helicóptero a finales de los setenta, en el setenta y siete, creo, y estuvieron dando vueltas por Tor y quedaron enamorados. ¿Os estáis enterando de con quién estáis hablando?
Ha aguantat cada document el temps suficient perquè el poguem llegir, però els tanca a la cartera negra i no ens els deixa filmar. Jo hi insisteixo, però ell s’hi nega en rodó. Ja s’ha desfogat, ha lluït el seu historial i ja en té prou. Queda clar que aquest sonat ha tingut molta història a Andorra, i molta història relacionada amb Tor. Però fins a quin punt ens el podem creure? Com puc trucar al Martín Villa i dir-li: «¿Oiga, usted quería comprar la montaña de Tor? ¿Y para qué la quería?». M’engegarà a pastar fang. I al Forné? Ha! Si li dic al Joan Salvat que en el reportatge de la muntanya de Tor sortirà el cap del Govern d’Andorra li agafa un atac! Encara sort que només li va fer de subaltern!
A mi em roda el cap, però el Ruben ja s’ha desfogat i ell solet s’asseu a la cadira que li hem reservat per a l’entrevista i sense preguntar res a ningú, amb la seva barreja de català i castellà, continua disparant:
—La guerra va començar quan vam obrir la carretera d’Andorra. Yo ya tenia constituïdes les societats Prointorsa i Protutorsa. Yo, con la meva senyora i el meu Mercedes, vam ser los primers de passar per la carretera acabada. Sin embargo, hi havia una mà negra —ja hi tornàvem a ser, la maleïda mà negra—. Hi havia un tràfic, en aquella muntanya. Un tràfic que yo amb la carretera vai fer créixer. Yo no me vai ficar mai en contra del tràfic, sólo que respectessin i fessin respectar los demés. Però, ah!, cuidado!, lo senyor Palanca, tot lo contrari. Follons! Peleas! Armas i de tot!
—Tràfic? —pregunto fent-me l’innocent per obligar-lo a ser més precís—. De contraban, vol dir?
Però ell va al seu aire.
—Un tràfic, sí. Una mà negra que no volia el progrés. Perquè fins i tot vaig anar a Madrid a demanar xustícia al ministre, Íñigo Cabero, i me va enviar un xutxe. Però no hi va haver manera. Lo Palanca no parava de fer follons. Yo no he tingut mai por a la mort. Si moro ara al sortir d’aquí, mala sort. Serà el meu destí. Però yo anava a les dotze de la nit per Tor i no tenia por, a pesar que el Palanca me volia matar. Però ell és un home utilitzat. I el dia que no les faci falta el liquidaran. I s’ha acabat! El Palanca és un home que solament ha viscut d’això. Tothom sap amb qui anava i amb qui va, les amistats i tot. I me volien matar a mi perquè els feia nosa.
Què ens està dient? Entrevistar aquest home és impossible. Tant com entrevistar Palanca. Parlen al seu aire, contesten el que els dóna la gana. Tenen la seva pel·lícula al cap i l’aboquen sense escoltar res, sense cap ni peus. Em poso malalt. M’adono que el Ruben m’està dient coses importants, però parla de manera tan inconnexa que m’és molt difícil lligar-li frases completes. No puc treure’m de la màniga que aquest individu afirma que Palanca cobrava dels contrabandistes per evitar que es fes una estació d’esquí a Tor. Necessito que m’ho digui ell.
—Oiga, Ruben —li dic en castellà, a veure si li entra més bé—, me estoy perdiendo. ¿Quién es la mano negra, los contrabandistas? ¿Son ellos los que utilizan a Palanca?
—Hombre, yo, detrás del Palanca, lo que sé es que antes no tenia unos amigos que ahora tiene y que todo el mundo lo ve y que està muy vinculado con la vertiente de Organyà y con la vertiente de Seu d’Urgel. En la vertiente de Organyà y la vertiente de Seu d’Urgel hay unos intereses creados que han salido en prensa, no?
Durant molts anys, en aquests dos pobles de l’Alt Urgell s’hi van instal·lar colles de contrabandistes que dominaven el tràfic amb Andorra abans que arribessin els portuguesos o els gallecs.
—Tiene muchos apoyos por ahí. En Tor no tiene, no. Mas o menos todos sabemos de qué dependen sus riquezas. Pues ya está, yo creo que lo veo todo claro.
Podem emetre una acusació com aquesta? Palanca sempre ens ha negat que tingués relació amb els contrabandistes. El Ruben pot estar acusant-lo per odi, perquè de proves, ni una. Ara, la versió té molt de suc. I la font no s’esgota.
—El problema de Tor es que está situado estratégicamente en un punto de tráfico de contrabando. Un fardo o dos fardos, y no pasa nada, pero cuatro fardos ya es la guerra entre ellos. No nos hemos de engañar: Andorra ha luchado mucho, nadie le ha regalado nada, pero a lo mejor el que menos hacía eso era el andorrano. Andorra ha vivido de lo que podía, no tenia una fuente de riqueza propia, no tenia indústria ni tenia nada, tenia cuatro campos de tabaco y nada, y cuatro vacas, entonces eso todo el mundo lo sabe. No hace falta que lo diga yo, si vendían allí mil televisores…, ¡coño! ¿En Andorra se podían vender dos mil televisores de golpe? Es absurdo que alguien piense eso. El andorrano ha vivido de lo que ha vendido y de lo que ha construido. Al construir es cuando se ha hecho una solidez económica. El andorrano está en su casa, con sus comercios y sus ventas, y los otros son los que hacen el trabajo, ya está.
—Oiga, Ruben, me està diciendo que detrás de todo lo de Tor hay andorranos?
—Escolta, noi, hay cosas que s’han d’entendre, que no se poden dir. Els contrabandistes són uns pobres desgraciats. Tu no entens res.
Em mira amb tanta mala llet que em dic: «Val més que ho deixis córrer, que vagi parlant com vulgui».