Tor
45. Buscant el Batallé
Pàgina 48 de 57
4
5
.
B
U
S
C
A
N
T
E
L
B
A
T
A
L
L
É
Estic tan derrotat que la Violant no em vol deixar sol i m’acompanya a fer una copa. En fem unes quantes, de brandi de Larios, que aquí, com que Andorra és al costat, és més barat. Em quedo a dormir a la Seu. Abans de tancar els ulls decideixo que aniré a Sort a buscar el Batallé.
L’endemà estic rabiós. Ho he tingut tan a tocar que no puc tornar a Barcelona sense res. Mentre pujo el port del Cantó repasso mentalment els rumors i les informacions que tinc sobre el Batallé, un contrabandista de poca volada a qui tothom té por per la seva mala llet. I jo m’hi incloc. Segons consta en el sumari, uns dies abans de la suposada data de la mort de Sansa va portar el Mont i la Marli, els dos acusats, des de Tor fins a la Seu. Va declarar al sergent Yanes que aquells dos indesitjables havien amenaçat de mort el vell, però no ho va voler ratificar davant dels jutges. Fins aquí, poca cosa. Em ve al cap un rumor que em devien explicar en algun bar a principis de gener, just quan em començava a interessar pel tema. Aleshores no li vaig concedir cap crèdit. Deien que el Batallé no havia portat el Mont i la Marli a la Seu, sinó a Alins, i que algú els havia vist rentant-se les mans brutes de sang a la font de la plaça del poble. «Hem atropellat un gos baixant de Tor», es veu que van dir. «I per què cony no em vaig creure el rumor?», em pregunto jo mentre em menjo els revolts del Cantó. Però és que de rumors al voltant de la mort de Sansa n’hi ha per omplir una enciclopèdia. També se m’acut que és molt possible que el Batallé i el Gil José hagin coincidit fent contraban junts per la ruta de Tor. Tots aquests perdularis han passat per allà dalt algun fardell en algun moment de la seva vida.
En arribar a Sort vaig als llocs on sé que puc trobar el Batallé. M’arrisco que em trenqui la cara, però estic disposat a tot. Fa dies que no el veuen. «Bé —em dic per consolar-me—, almenys no rebré». En un dels bars em diuen que qui el coneix bé és l’amo d’un negoci que l’ha tingut llogat una temporada. No em costa trobar-lo. A muntanya la gent de bé no costa gaire de trobar. Em fa pujar a casa.
—Sí, aquest Batallé va treballar per mi una bona temporada —diu l’home—, fins que me’n vaig cansar i el vaig engegar. Aquell paio és un mala peça, molt violent, molt complicat —afirma seriós.
—Però per què tothom li té tanta por? —li pregunto fent-me l’innocent.
—Perquè té molt mala llet. Mira, jo tenia un gos que no parava de bordar-li. Aquella pobra bèstia ja olorava la classe de paio que era. Doncs un dia me’l va pelar d’un cop de barra al mig del cap. Va ser el que em va fer emprenyar i el vaig fotre al carrer.
—I tu saps si va tenir relació amb el que va passar a Tor?
—No, no. Jo no sé res i, escolta, si us plau, no diguis mai que hem parlat d’ell. Tinc canalla i un negoci, i aquest home no m’agrada gens.
Per molt que hi insisteixo aquest home em recomana amablement que m’ho tregui del cap, que a la comarca no trobaré ningú que denunciï el Batallé. Tothom, qui més qui menys, li coneix alguna baralla, i sempre guanya.
«Estic ben arreglat —penso—. Una altra via que hauré de tancar. He de tornar a Barcelona, no tinc temps per investigar més. Resignació!».
De baixada paro a Tremp. He fet alguns intents de posar-me en contacte amb l’altre cacic de Tor, Francesc Sarroca, Cerdà, però no me n’he sortit. Ell sap que he parlat un parell de vegades amb Palanca; l’home odia Palanca i fa una associació fàcil: «Si has parlat amb Palanca primer que amb mi, és que ets amic seu i, per tant, enemic meu». Cerdà ho veu així. De tota manera, com que tinc la seva adreça i em ve de pas, ho intento. La casualitat vol que me’l trobi al carrer, al davant de la cafeteria que hi ha al capdamunt del passeig de la capital del Jussà. Fa bo, hi ha molts homes fent petar la xerrada al carrer. D’entrada, no em coneix.
—Senyor Sarroca? —li dic apropant-me al grupet on ell fa rotllana.
—Sí, sóc jo, què voleu? —em contesta.
És un home alt, corpulent, amb bigotet, la cara rodona i vermella i els pòmuls plens de venetes.
—Sóc el periodista de TV3 que faig el reportatge de Tor i…
Ja no em deixa dir res més. La reacció és d’infart, per a ell i per a mi.
—Tu! Marxa! Em vols fer mal! Marxa! Que no veus que estic malalt del cor? Deixa’m en pau! —brama mentre es posa una mà al cor i l’altra al cap.
El vermell de la cara s’ha transformat en morat.
Em quedo clavat i els altres homes que fa uns instants parlaven amb ell l’agafen perquè no caigui. Per sort, s’han quedat tan gelats com jo i no em linxen. No cal dir que no m’hi quedo ni un segon més. Giro cua amb un nus a la gola. En arribar al cotxe encara tremolo i em sembla que l’escena és un senyal molt clar de l’univers perquè, d’una vegada per totes, ho deixi estar i torni cap a casa. En tot el viatge no se m’esborra la cara d’aquest home inflant-se i cridant com si acabés de veure el dimoni. «Punyeta! A aquesta gent de Tor els ha agafat algun virus maligne! Encara se m’encomanarà a mi també, si m’hi barrejo massa temps».