Solaris
L’arribada
Pàgina 3 de 19
L’arribada
A les dinou hores, temps de bord, vaig baixar pels esglaons metàl·lics a l’interior de la càpsula. La gent que estava al voltant del pou s’apartà per deixar-me passar. En el petit habitacle hi havia espai suficient per aixecar els colzes. Vaig connectar el tub de la bomba a la vàlvula del meu escafandre, s’inflà immediatament. Des d’aquell instant ja no podia fer el més mínim moviment. Jo estava dret, o millor dit, suspès, enfundat en el meu vestit pneumàtic, totalment integrat en la carcassa metàl·lica.
Vaig aixecar la vista, a través de la finestra convexa vaig poder veure les parets del pou i al capdamunt, el cap d’en Moddard. El cap desaparegué de seguida i es féu fosc. Acabaven de baixar el pesat con protector.
Vaig sentir vuit cops el brunzit dels motors elèctrics que ajustaven les femelles. Després el xiulet de l’aire comprimit en els esmorteïdors. Els ulls s’habituaven a la foscor, vaig poder distingir el quadrant fosforescent de l’únic indicador.
Una veu ressonà en els auriculars:
—Preparat, Kelvin?
—Preparat, Moddard —vaig respondre.
—No et preocupis per res. L’Estació et recollirà en el vol —va dir—. Bon viatge!
Abans que pogués dir res se sentí un carrisqueig, i la càpsula oscil·là. Involuntàriament se’m van posar tensos tots els músculs, no passà res més, però.
—Quan surto? —vaig preguntar i vaig sentir un xiuxiueig, com si els granets d’una sorra molt fina piquessin contra la membrana dels auriculars.
—Ja estàs en camí, Kelvin. Que tot vagi bé! —respongué la veu d’en Moddard tan propera com abans.
A l’alçada dels meus ulls s’obrí un ample espiell, a través del qual vaig veure les estrelles. M’esforçava per poder orientar-me, volia trobar l’Alfa de l’Aquari, però tot en va. El cel d’aquella regió de la galàxia m’era totalment desconegut, no vaig poder identificar ni tan sols una constel·lació. Una pols centellejant omplia l’ull de bou. Jo esperava que en qualsevol moment m’aparegués alguna estrella aïllada, no en vaig veure cap, però. El guspireig es degradava; les estrelles fugien, confoses en una vaga lluminositat purpúria. Vaig entendre que ja estava a les capes altes de l’atmosfera. Estava rígid, oprimit en la meva funda pneumàtica, no podia ni girar el cap. Encara no veia l’horitzó. Volava amb la impressió de trobar-me suspès enmig del buit; la calor que envoltava el meu cos augmentava progressivament.
De sobte, vaig sentir un cruixit, un soroll aspre, com una làmina d’acer que es desplaça sobre una placa de vidre mullada. Si no hagués vist les xifres que sortien a l’indicador, no m’hauria adonat que queia amb tanta força. Ja no es veien les estrelles. L’ull de bou s’omplia amb una pàl·lida claredat rogenca. El cor em colpejava el pit pesadament. Les galtes em cremaven encara que al clatell notava la fresca bufada del climatitzador. Em sabia greu no haver localitzat el Prometeu; s’havia perdut de vista abans que els comandaments automàtics obrissin l’ull de bou.
Una violenta sacsejada escruixí el vehicle. La sacsejada es va repetir. La càpsula començà a vibrar. Les vibracions travessaren el meu embolcall pneumàtic, arribaren fins al meu cos i em corregueren, de cap a peus. La fosforescència del quadrant de l’indicador s’esfumà. Observava tot això sense por. No havia vingut de tan lluny per perdre’m estant tan a la vora del meu objectiu.
—Estació Solaris! —vaig cridar—. Estació Solaris! Estació Solaris! Feu alguna cosa! Em sembla que perdo l’estabilitat i que m’estic desviant! Estació Solaris, aquí la càpsula del Prometeu! Us escolto!
Un altre cop acabava de perdre un important instant, l’aparició del planeta. Solaris s’estenia davant meu, immens, pla; per l’aspecte de la seva superfície podia deduir que encara era lluny. O millor dit, que era a gran alçada, perquè ja havia passat aquella frontera imperceptible on la distància que ens separa del cos celeste comença a mesurar-se en termes d’altitud.
Queia, notava que queia fins i tot quan tancava els ulls. Els obria de seguida, però, no volia perdre’m res. Vaig esperar uns quants segons i vaig tornar a intentar establir la comunicació. Aquest cop tampoc vaig rebre cap resposta. Als auriculars, els espetecs de les descàrregues atmosfèriques, arribaven en salves. Una remor baixa i profunda, com si fos la veu del mateix planeta, formava el seu fons. Un vel cobrí el cel ataronjat, l’ull de bou s’enfosquí. Instintivament, em vaig arraulir tant com em van deixar les benes pneumàtiques, després d’uns segons vaig comprendre que travessava una capa de núvols. Com si hagués estat aspirada, tota la massa de núvols desaparegué al capdamunt. Jo continuava planant, una mica a la llum del sol, una mica a l’ombra; la càpsula girava a l’entorn d’un eix vertical. Gegantesca, un mica com inflada, l’esfera solar va aparèixer a la fi al davant del vidre, emergint per l’esquerra i desapareixent per la dreta. De sobte, travessant el murmuri i els espetecs m’arribà una veu molt llunyana:
—Atenció! Aquí l’Estació Solaris! Tot en ordre. Esteu sota el control de l’Estació. Aquí l’Estació Solaris! Prepareu-vos per a l’aterratge en el temps zero. Atenció, començo. Dos-cents cinquanta, dos-cents quaranta-nou, dos-cents quaranta-vuit…
Les paraules estaven entretallades per uns petits miols, senyal que no era la veu d’un home; un dispositiu automàtic em donava la benvinguda. Era una mica sorprenent. Normalment, en una estació espacial tothom corria com un llamp a l’aeroport de l’estació per donar la benvinguda al nouvingut, sobretot quan arribava directament de la terra. No vaig poder pensar-hi més, però, ja que l’òrbita del Sol que em rodejava fins ara, s’havia desplaçat, la càpsula oscil·lava com el pes d’un pèndol gegant. El cap em començava a rodar quan vaig veure el senyal d’orientació, un petit escaquer ple de puntets blancs i verds que sorgia de la superfície del planeta, estriat de regates violàcies i negroses. El planeta s’alçava davant meu com una paret.
Alguna cosa es desprengué amb un gran esclafit del con de la càpsula; el llarg collar del paracaigudes desplegà els seus anells amb furor. Hi havia alguna cosa en aquell soroll que m’evocava irresistiblement la Terra: per primera vegada després de tants mesos, el bufec del vent. Des d’aleshores tot començà a passar molt de pressa. Fins llavors sabia només que estava caient. Ara ho vaig veure amb els meus propis ulls. L’escaquer blanc i verd creixia a passos de gegant. Ja era possible veure que estava pintat damunt d’un cos oblong, platejat, en forma de balena. Dels seus costats sortien les agulles dels sensors dels radars, el cos era travessat per les rengleres d’ombrívols orificis de les finestres. Vaig observar que el colós metàl·lic no reposava a la superfície del planeta, sinó que estava suspès en l’aire i projectava sobre un fons de color de tinta la seva ombra, una taca el·líptica encara més fosca. Al mateix temps vaig veure els solcs violetes que formaven les ones de l’oceà movent-se lentament. De cop i volta els núvols s’aixecaren, envoltats per una enlluernadora refulgència escarlata; el cel entre ells es féu llunyà i pla, el seu to era més aviat cendrós; i tot s’esborrà; estava caient en espiral.
Abans que tingués temps per dir res, un petit cop va tornar a la càpsula la seva posició vertical. Per l’ull de bou vaig tornar a veure l’oceà guspirejant fins a l’horitzó, com si fos mercuri. Les cordes i les anelles del paracaigudes es soltaren i volaren, portades pel vent, per sobre de les onades.
La càpsula balancejà lleugerament, era un moviment lent, molt característic dels camps magnètics artificials, després va davallar.
L’última cosa que vaig poder veure eren les baranes de les plataformes on hi havia els llançadors aeris i dos miralls dels telescopis de gran alçada. La càpsula es va aturar amb un estrident terrabastall d’acer que rebotava sobre l’acer. Es va obrir l’escotilla, i amb un llarg sospir ronc del capell metàl·lic que m’empresonava, va acabar el viatge.
—Estació Solaris. Zero i zero. Aterratge finalitzat —vaig sentir la veu inanimada de l’aparell controlador.
Amb les dues mans (sentia una imprecisa opressió al pit i les vísceres se’m van convertir en un pes desagradable) vaig agafar les palanques que tenia davant i vaig desactivar els contactes.
Un senyal verd s’il·luminà: Terra; la paret de la càpsula s’obrí. El llit pneumàtic em va empènyer per l’esquena amb tanta força que vaig haver de fer un pas endavant per no caure.
Amb un xiulet sord, resignat, l’aire va sortir de l’escafandre. Estava lliure.
Em trobava sota un embut platejat, alt com la nau d’una catedral. Per les parets baixaven feixos de tubs de colors que desapareixien en uns orificis arrodonits. Em vaig girar. Els pous de ventilació botzinaven, aspirant els gasos metzinosos de l’atmosfera que s’havien infiltrat mentre el vehicle entrava a l’Estació.
Unida, com el capoll del cuc de seda, la càpsula en forma de cigar estava col·locada sobre un sòcol d’acer. El seu revestiment exterior, calcinat durant el viatge, era d’un color tirant a terrós. Vaig baixar per una petita rampa. Més avall, el terra metàl·lic havia estat recobert amb una capa de plàstic rugós. El plàstic d’algunes parts de les rodes que transportaven els coets s’havia gastat i descobria l’acer nu.
De cop i volta, les manxes dels ventiladors deixaren de funcionar i hi hagué un silenci absolut. Vaig mirar indecís pel meu voltant; esperava que aparegués algú, però no venia ningú. Només una fletxa de neó, flamejant, assenyalava una plataforma mecànica que es desplaçava silenciosament. Vaig pujar a la seva superfície.
El sostre de la sala baixava formant una perfecta línia parabòlica fins a l’entrada del tub del passadís. En els buits del passadís hi havia pilots de bombolles de gas comprimit, capses, paracaigudes, caixes. Totes aquestes coses estaven molt desordenades, deixades allà de qualsevol manera. Això em va fer pensar.
La plataforma mecànica em deixà al final del passadís, al llindar d’una rotonda. El desordre que hi havia aquí era encara més gros. Sota d’un munt de llaunes abocades s’estenia un bassal oliós. Una olor forta i desagradable omplia l’aire. Petjades de passos, fetes amb un líquid llefiscós, s’allunyaven en diferents direccions. Entre les llaunes, com escombrats de les cabines, s’amuntegaven embulls de cintes magnetofòniques, de papers trencats, i tota mena d’escombraries.
Una fletxa verda s’encengué un altre cop indicant-me la porta central. Darrere de la porta hi havia un passadís tan estret, que amb prou feines hi haurien passat dos homes junts. La llum venia d’unes claraboies de vidre en forma de lents que apuntaven cap al cel. Un altra porta amb un escaquer blanc i verd pintat a sobre.
Vaig entrar. La cabina de parets corbes tenia una gran finestra panoràmica, darrere cremava el cel cobert per una broma. Sota la finestra, les negroses crestes de les ones passaven en silenci. Les parets eren plenes d’armaris mig oberts, plens d’instruments, llibres, gots bruts, termos coberts de pols. Sobre el terra brut s’atapeïen cinc o sis tauletes mecàniques, entre elles unes quantes butaques desinflades perquè els havia sortit l’aire. Només una encara era inflada, el respatller estava posat ben dret. L’ocupava un home petit i prim amb la cara cremada pel sol; la pell del nas i dels pòmuls se li desprenia a pelleringues.
El coneixia. Era l’Snaut, un especialista en cibernètica, el suplent d’en Gibarian. En el seu temps, havia publicat articles molt interessants i originals a l’anuari solarista. Jo no havia tingut l’oportunitat de veure’l. Duia una camisa de malla que deixava passar de tant en tant els cabells grisos d’un pit descarnat, i pantalons de lona amb moltes butxaques, com si fossin de mecànic, que havien estat blancs i ara estaven tacats i foradats pels reactius. Tenia a la mà una d’aquelles peres de plàstic que s’utilitzaven per beure en els vehicles de l’espai que mancaven de sistema de gravitació intern. Em mirava com paralitzat amb una llum enlluernadora. La pera li caigué dels dits i rebotà uns quants cops escampant una mica de líquid transparent. Es tornava molt pàl·lid. Jo estava massa sorprès per dir res, i aquesta escena de silenci durà tant de temps que a poc a poc se m’anava encomanant el terror de l’Snaut. Vaig fer un pas endavant. L’Snaut s’arronsà en la butaca.
—Snaut… —vaig murmurar.
L’Snaut s’esgarrifà, com si li hagués donat un cop. Mirant-me amb una repugnància indescriptible, articulà, amb una veu enronquida:
—No et conec… no et conec… Què vols?
El líquid abocat s’evaporava ràpidament. Vaig sentir olor d’alcohol. Bevia? Estava borratxo? Per què tenia tanta por? Jo continuava dret enmig de la cabina. Tenia els genolls fluixos i les orelles com tapades amb cotó fluix. El terra sota els meus peus no em semblava una cosa real. Darrere del cristall guerxo de la finestra l’oceà es movia amb un moviment molt regular. L’Snaut no deixava de mirar-me amb els ulls tot vermells. La por se li retirava de la cara, l’expressió era encara d’una repugnància invencible.
—Què et passa?… —vaig murmurar—. Estàs malalt?
—Et preocupes… —digué amb veu ronca—. Ah! O sigui que et preocupes per mi, oi? Però per què per mi? No et conec.
—On és en Gibarian? —vaig preguntar.
Per un moment va perdre l’alè, els seus ulls tornaren a ser vidriosos, en el seu fons una llum s’encengué i s’apagà de seguida.
—Gi…, Giba… —quequejà—. No! No!
Un riure sufocat, un riure d’idiota el sacsejà de dalt a baix; es tranquil·litzà immediatament.
—Has vingut a veure en Gibarian? —digué quasi calmat—. En Gibarian? Per què el vols?
Em mirava com si de cop hagués deixat de ser una amenaça per a ell; en les seves paraules, o encara més, en el to de la veu, hi havia odi i provocació.
—Què dius? —vaig barbotejar eixelebrat—. On és?
Es va quedar de pedra.
—No ho saps?
Vaig pensar que estava begut, begut fins a perdre el coneixement. Jo estava furiós. Hauria hagut de sortir amb calma, però vaig perdre la paciència.
—Desperta! —vaig cridar—. Com puc saber on és, si acabo d’arribar? Què et passa, Snaut?
L’Snaut obrí la boca. Un altre cop estava sense alè, d’una altra manera, però. Els seus ulls brillaven. Amb les mans tremoloses agafà els braçals de la butaca i s’aixecà amb dificultat. Li tremolaven els genolls.
—Què? —digué ja quasi despert—. Acabes d’arribar? D’on has vingut?
—De la Terra —vaig replicar amb ràbia—. Per casualitat has sentit parlar-ne? Sembla que no.
—De la Te… Déu meu!… Així que tu ets… Kelvin?
—Sí. Per què mires d’aquesta manera? Què hi ha d’estrany?
—Res —digué parpellejant—. Res.
S’eixugà el front.
—Kelvin, perdona’m, no és res, simplement m’he sorprès. No esperava veure’t.
—Com que no m’esperaves? Però si vau rebre la notícia fa un mes, i en Moddard ha telegrafiat avui mateix des del Prometeu.
—Sí, sí… segurament, només que, te n’adones? En aquests moments… hi ha una mica de desordre.
—Efectivament —vaig respondre secament—. És difícil no adonar-se’n.
L’Snaut va fer una volta pel meu voltant, com si inspeccionés el meu escafandre, un escafandre molt comú, amb els habituals arreus de filferros i cables sobre el pit.
Tossí uns quants cops i es tocà el seu nas ossut.
—Potser t’agradaria dutxar-te…? T’aniria bé… la porta blava, a l’altre cantó.
—Gràcies, conec l’Estació.
—Tens gana?
—No!… On és en Gibarian?
S’acostà a la finestra com si no hagués sentit la meva pregunta. Vist d’esquena semblava molt més gran. Els seus cabells curts eren grisos. El seu clatell, cremat pel sol, estava ple d’arrugues profundes, com si fossin talls.
Darrere de la finestra les enormes crestes de les ones brillaven, aixecant-se i baixant molt a poc a poc.
Mirant l’oceà, tenia la impressió que l’Estació es desplaçava una mica quasi imperceptiblement, com si s’esmunyís en un sòcol invisible; tot seguit, semblava recuperar l’equilibri, abans d’inclinar-se cap a l’altre cantó, amb el mateix moviment mandrós. Devia ser pura il·lusió. L’escuma espessa de color de la sang, s’acumulava en les valls entre les ones. Per un moment vaig sentir la gola oprimida i vaig enyorar el sever ordre, a bord del Prometeu; el viatge que hi vaig passar em semblava benaurat i perdut per sempre.
—Escolta —digué inesperadament l’Snaut—, de moment només jo sóc aquí.
Es girà, fregant-se les mans nerviosament.
—T’hauràs d’acontentar amb la meva companyia. De moment. Em pots dir Rata. Em coneixes només per la fotografia, tant se val però, tothom em diu així. No es pot evitar. Imagina’t que em coneixes ja fa temps. Suposo que és un nom predestinat, els meus pares tenien unes grans aspiracions còsmiques i el nom Rata sona bastant bé.
—On és en Gibarian? —vaig tornar a preguntar obstinadament.
L’Snaut parpellejà.
—Sento molt que t’hagi donat la benvinguda d’aquesta manera. La culpa no és només meva. Me n’havia oblidat totalment… Han passat moltes coses aquí, saps?…
—Està bé —vaig respondre—. Deixem-ho córrer. Què passa amb en Gibarian? No és a l’Estació? Ha sortit en vol de reconeixement?
L’Snaut contemplà el munt de rotlles de cable que hi havia al racó.
—No, no ha sortit. I ja no sortirà. Per això… entre altres coses.
Jo continuava amb les orelles tapades i em semblava que cada vegada hi sentia pitjor.
—Com… què vol dir això? On és?
—Ja ho saps, però —canvià la seva veu.
Em mirava fredament, em vaig esgarrifar. Podia ser que estigués borratxo, però sabia el que deia.
—No hi deu haver hagut…?
—Sí.
—Un accident?
L’Snaut mogué el cap i amb aquest moviment no només deia que sí, sinó que aprovava la meva reacció.
—Quan?
—Aquesta matinada.
Vaig notar una sensació molt estranya però gens violenta.
Aquest intercanvi de preguntes i respostes més aviat em tranquil·litzà per la seva concisió. Començava a explicar-me l’estrany comportament de l’Snaut.
—Quina mena d’accident?
—Ves a canviar-te, ordena les teves coses i torna… d’aquí…, d’aquí mitja hora.
—D’acord —vaig dir vacil·lant.
En el moment que ja me n’anava cap a la porta, l’Snaut em cridà:
—Espera!
Em mirava d’una manera molt especial. Veia clarament que el que em volia dir no li passava per la gola.
—Érem tres, i ara, amb tu, som un altre cop tres. Coneixes en Sartòrius?
—Igual com et coneixia a tu, d’una fotografia.
—És a dalt al laboratori i no crec que surti d’allà abans de la nit, però… en tot cas, tu el reconeixeries. Si veiessis algú altre, entens, algú que no fos ni jo, ni en Sartòrius, entens, llavors…
—Llavors, què?
Jo estava somniant, tot allò era un somni! Les ones negres, amb reflexos sanguinolents sota el sol molt baix, i aquell homenet que s’assegué a la butaca un altre capbaix cop, i que mirava a les piles dels cables.
—Llavors, no facis res.
Em vaig enfurismar:
—Què puc veure? Un fantasma?
—Clar, tu creus que estic boig. No. No estic boig. No sé dir-t’ho d’un altra manera. Pot ser que no et passi res estrany. En tot cas, recorda’t del meu advertiment.
—De què estàs parlant? Sobre què m’adverteixes?
—Domina’t, comporta’t com si… estiguessis preparat per a tot. Ja sé que és impossible. Intenta-ho, però. És l’únic consell que et puc donar.
—Però, què puc veure? —quasi vaig cridar.
No em podia contenir les ganes que tenia d’agafar-lo per les espatlles i sotraguejar-lo amb totes les meves forces, mentre el veia assegut, mirant un racó de l’habitació, amb el cap cansat i cremat pel sol.
Amb un esforç visible s’arrancava les paraules d’una en una:
—No ho sé. En cert sentit això depèn de tu.
—Al·lucinacions?
—No, és… és real. No ataquis. Recorda-te’n.
—Però, què dius? —vaig exclamar sense reconèixer la meva veu.
—No som a la Terra.
—Una forma polítera? —vaig cridar—. No tenen res d’humà!
No sabia què fer per treure’l del tràngol en què havia caigut, i del qual treia totes aquelles paraules absurdes, quan l’Snaut murmurà:
—Per això mateix és tan horrible. Recorda-te’n, de tot, i no et descuidis!
—Què ha passat amb en Gibarian?
No em respongué.
—Què fa en Sartòrius?
—Vine d’aquí una hora.
Vaig fer mitja volta i vaig sortir. En obrir la porta, el vaig mirar per última vegada. Estava assegut amb la cara entre les mans, petit, arraulit, amb els pantalons tacats. En aquell moment vaig veure una cosa que fins ara no havia vist, la sang coagulada al revés de les seves mans.