Solaris
Els solaristes
Pàgina 4 de 19
Els solaristes
El passadís era desert. Em vaig parar un instant darrere de la porta tancada, escoltant. Les parets devien ser bastant primes, se sentia el gemec del vent. Sobre el pany de la porta, enganxat una mica tort, descuidadament, hi havia un tros d’esparadrap amb una inscripció en llapis: «Home». Vaig mirar la paraula gargotejada amb trets borrosos. Per un moment volia tornar a la cabina de l’Snaut, no ho vaig fer, però.
Els advertiments dements de l’Snaut encara em ressonaven a les orelles. Em vaig moure, a les espatlles notava el pes de l’escafandre. Silenciosament, escapant no del tot conscient d’algun observador invisible, vaig tornar a la rotonda, hi havien cinc portes. Vaig llegir els noms dels ocupants: Dr Gibarian, Dr Snaut, Dr Sartòrius. No hi havia res a la quarta porta. Vaig vacil·lar un moment, i després vaig agafar lleugerament el picaporta i vaig obrir lentament. En aquell instant vaig tenir el pressentiment, quasi certesa, que hi havia algú a l’habitació. Vaig entrar.
No hi havia ningú. Una finestra panoràmica còncava, una mica més petita que el mirador de la cabina on hi havia l’Snaut, dominava l’oceà. Aquí, a la llum del Sol, l’aigua brillava amb una resplendor greixosa, semblava com si les ones segreguessin un oli rogenc. Els reflexos escarlata omplien tota l’habitació, que recordava la cabina d’un vaixell. Per un costat, estava rodejada pels prestatges plens de llibres, entremig hi havia un llit retràctil; per l’altre, entre els nombrosos armaris, penjaven bastidors de níquel, sèries de fotografies aèries, subjectes amb cintes adhesives, i una varietat de provetes i retortes amb taps de cotó.
Al costat de la finestra, dues rengleres de caixes de metall esmaltat obstruïen el pas. Algunes de les caixes estaven obertes, a dintre hi havia tota mena d’eines, tubs de plàstic. A cada racó de la cabina hi havia una aixeta, un equip de refrigeració, un microscopi que havia estat posat a terra ja que a la taula gran que hi havia a la finestra no hi havia lloc. En girar-me, vaig veure al costat de la porta d’entrada un armari alt; estava entreobert, ple de vestits de l’espai, bates protectores de laboratori; als prestatges hi havia roba interior, botes d’exploració planetària, cilindres d’alumini que contenien l’oxigen per als aparells portàtils. Dos d’aquests aparells amb les respectives màscares penjaven de la barana d’un llit.
A tot arreu regnava el mateix caos que havien intentat de dissimular per sobre.
Vaig agafar una mica d’aire; vaig reconèixer una feble olor de reactius químics i rastre d’una altra olor forta; era clor? Vaig buscar instintivament les reixetes de les boques de ventilació sota el sostre; subjectes als barrots, les cintes de paper flotaven suaument; era senyal que l’aire circulava normal.
Vaig moure de lloc els llibres, els aparells i les eines de dues de les cadires. Els vaig apilotar de qualsevol manera a l’altra punta de l’habitació. Ja tenia una mica d’espai relativament lliure al voltant del llit. Vaig agafar entre els dits la llengüeta de la cremallera, però de seguida la vaig deixar. En costava decidir-me a treure’m l’escafandre com si amb aquest fet em quedés indefens. Un altre cop vaig mirar tota l’habitació, vaig comprovar si la porta estava ben tancada i com que no tenia tanca, després d’una breu vacil·lació, vaig empènyer cap al llindar algunes de les caixes més pesades. Havent-me atrinxerat provisionalment, amb tres ràpids moviments em vaig lliurar d’aquella closca grinyolant. Un mirall estret, encastat a la porta d’un armari, reflectia una part de l’habitació. Vaig notar un moviment, vaig aixecar el cap de cop, però era només el reflex de mi mateix.
La samarreta, sota l’escafandre, estava xopa de la meva suor.
Me la vaig treure i vaig empènyer un armari corredís; s’esmunyí per la paret i va deixar al descobert les brillants parets d’un petit lavabo.
A terra, sota la dutxa, hi havia una caixeta plana i allargada. Amb prou feines la vaig treure a l’habitació.
Quan la posava a terra, la tapa saltà de cop i va descobrir diversos compartiments, omplerts amb objectes estranys: rèpliques grotesques de les eines que havia vist als armaris, dibuixades en un metall fosc. Cap dels objectes que hi havia a la caixa no es podia fer servir: estaven escantellats, atrofiats, fosos, com si fossin trets d’algun incendi. El més estrany de tot era que els mànecs de ceràmica, pràcticament incombustibles, tenien les mateixes formes deformades. Cap forn de laboratori, escalfat al màxim, hauria pogut fondre’ls, només podia ser una pila atòmica. De la butxaca del meu escafandre vaig treure un comptador de radiacions, però la negra punta va continuar muda, quan el vaig apropar a aquelles deixalles.
Jo portava posada només la roba interior, me la vaig treure i la vaig llançar a terra com si fossin draps i em vaig posar sota la dutxa. L’impacte de l’aigua em va provar molt bé. Girant sota el raig dur i calent, em feia massatges al cos, esquitxant les parets, expulsant, extirpant de mi tota aquella inseguretat confusa que impregnava l’Estació.
Vaig buscar a l’armari un xandall d’entrenament, que també es podia portar sota l’escafandre; quan posava a la butxaca tot el que tenia, vaig palpar un objecte dur entre els fulls de l’agenda; era una clau, la clau del meu pis terrestre; indecís, la feia voltar entre els meus dits, sense saber què fer-ne. Finalment la vaig deixar a la taula. Vaig pensar que podria necessitar una arma. Un ganivet plegable, de butxaca, no era el més adient, no tenia cap altra cosa, però, i no estava prou inspirat per posar-me a buscar una pistola radioactiva o alguna cosa per l’estil.
Vaig seure en un tamboret metàl·lic, al mig de l’habitació, lluny de totes les coses. Volia estar sol. Em vaig alegrar mirant el rellotge, encara quedava més de mitja hora; per naturalesa jo respectava escrupolosament els meus compromisos, fossin importants o no. Les agulles del rellotge de paret, l’esfera estava dividida en vint-i-quatre parts, assenyalaven les set.
El sol començava a pondre’s. Les set aquí, les vint a bord del Prometeu. Solaris, a les pantalles d’en Moddard, era com una espurna que no es podia diferenciar de les estrelles. Què m’importava ara el Prometeu? Vaig tancar els ulls. No se sentia res exceptuant el gemec dels tubs de l’aigua, i una aixeta que gotejava en el lavabo.
En Gibarian ja era mort. Si havia entès bé el que deia l’Snaut, feia només unes quantes hores de la mort. Què havien fet amb el cos? L’havien enterrat? No. En aquest planeta això era impossible. Ho vaig pensar fredament una llarga estona, com si la sort del cadàver fos el més important; tot seguit em vaig adonar que aquells pensaments eren absurds, em vaig aixecar i vaig començar a caminar, travessant l’habitació en diagonal, donant cops de peu als llibres desordenats que eren per terra. El meu peu ensopegà amb un sarró petit i buit; em vaig ajupir i el vaig recollir. No era buit. Contenia un flascó de vidre fosc, tan lleuger com si fos de paper inflat.
Vaig mirar la finestra a través del flascó, es veia la claror purpúria d’un crepuscle llòbrec envaït per unes boires brutes. Què em passava? Per què em deixava distreure per qualsevol ximpleria, per la primera petitesa que em queia a les mans?
Vaig tremolar; els llums s’havien encès, activats per una cèl·lula fotoelèctrica; el sol acabava de pondre’s. Jo esperava. Estava tan tens que no podia suportar la sensació d’un espai buit darrere la meva esquena.
Em vaig proposar lluitar contra això. Vaig apropar la cadira als prestatges i vaig treure un volum que coneixia ja des de feia molt temps, era el segon volum de la vella monografia de Hughes i Eugel, Història Solaris. Em vaig posar a fullejar-lo, reposant el gruixut i ben enquadernat volum als genolls.
El descobriment de Solaris es va fer uns cent anys abans del meu naixement. El planeta gravita al voltant de dos sols, un sol vermell… i un sol blau. Durant quaranta anys cap nau no s’apropà a Solaris. En aquell temps, la teoria de Gamow-Shapley, que la vida era impossible als planetes satèl·lits de dos cossos solars, no es discutia. L’òrbita entorn dels dos sols es modificava constantment per les variacions de la gravitació. A causa d’aquestes oscil·lacions de la gravetat, l’òrbita s’aplana o es distén, i els organismes, si apareixen, són destruïts irremeiablement, sigui per una intensa radiació de calor, sigui per una caiguda extrema de la temperatura. Aquest vaivé es produeix en un temps de milions d’anys, o sigui, un període molt curt. Segons les lleis d’astronomia o de biologia, l’evolució necessita centenars de milions, si no bilions d’anys.
Solaris, segons els primers càlculs, s’aproparia en cinc-cents anys mitja unitat astronòmica al sol vermell, i un milió d’anys més tard seria devorat per l’astre incandescent.
Tanmateix, passades algunes dècades, es cregué descobrir que l’òrbita no estava subjecta de cap manera a les modificacions previstes: era estable com l’òrbita dels planetes del nostre sistema solar.
Es van repetir, amb una precisió extremada, les observacions i els càlculs, que confirmaren el que ja se sabia: l’òrbita de Solaris era inestable.
D’entre els centenars de planetes descoberts cada any, que les grans estadístiques reduïen a unes línies sobre les particularitats de les òrbites, Solaris s’elevava a poc a poc a la jerarquia de cos celeste digne d’una major atenció. Quatre anys després d’aquest descobriment volà per sobre del planeta l’expedició d’Ottenskjold, que va començar els estudis des del Laakon i dues naus auxiliars. Aquesta experiència tenia un caràcter provisional, era un reconeixement improvisat ja que els científics no estaven equipats per aterrar al planeta. Van col·locar en òrbites equatorials i polars una gran quantitat de satèl·lits-observatoris automàtics, dels quals la funció principal era mesurar els potencials de gravitació. S’estudià també la superfície del planeta, coberta per un oceà i alguns altiplans que s’elevaven de la seva superfície. La superfície total d’aquests altiplans era inferior a la superfície d’Europa, encara que el diàmetre de Solaris sobrepassava en una cinquena part el diàmetre de la Terra. Aquests petits territoris rocallosos i desolats, distribuïts d’una forma irregular, estaven agrupats principalment a l’hemisferi sud. S’analitzà també la composició de l’atmosfera, desproveïda d’oxigen i es mesurà la densitat del planeta, també l’albedo i altres elements astronòmics. Com s’esperava, no es descobrí cap rastre de vida, ni als altiplans ni a l’oceà. Als deu anys següents, Solaris fou el centre d’atracció de tots els observatoris que estudiaven aquesta regió de l’espai; el planeta mostrava una sorprenent tendència a conservar la seva, sense cap dubte, òrbita inestable. Tot aquell assumpte arribà a ser quasi un escàndol, ja que els resultats de les observacions eren necessàriament erronis, s’inculpava unes certes persones i els ordinadors que feien servir.
La falta de fons retardà en tres anys la partida d’una veritable expedició solarista fins al moment que Shannahan, després de reunir la tripulació adequada, obtingué de l’Institut tres unitats de tonatge C, les naus còsmiques més grans de l’època. Un any i mig abans de l’arribada d’aquesta expedició, que partí d’Alfa d’Aquari, una segona flota d’exploració, actuant en nom de l’Institut havia posat en òrbita solarista un satèl·lit automàtic: Lluna 247. El satèl·lit, després de tres reconstruccions separades per diverses desenes d’anys, funcionava fins avui. Les dades subministrades pel satèl·lit confirmaren definitivament les observacions de l’expedició Ottenskjold quant al caràcter actiu dels moviments de l’oceà.
Una de les naus d’en Shannahan es va mantenir en òrbita; dues, després d’unes preparacions introductòries van aterrar sobre un territori rocós, d’unes sis-centes milles quadrades, a l’hemisferi sud. Els treballs de l’expedició duraren divuit mesos i es feren en condicions favorables, si s’exceptua un accident lamentable provocat pel defectuós funcionament dels aparells.
L’equip científic es dividí en dos camps contraris. El motiu de la disputa era l’oceà. Basant-se en les anàlisis, el consideraren una formació orgànica (ningú no havia encara gosat, en aquell temps, anomenar-la vivent). Així com els biòlegs el consideraven com a una formació primitiva —una espècie d’identitat gegantesca, una cèl·lula líquida, única i monstruosa que anomenaven «formació prebiològica» i que rodejava el globus amb la seva capa gelatinosa que arribava en alguns llocs fins a diversos quilòmetres de gruix— els astrònoms i els físics afirmaven en canvi que havia de ser una estructura organitzada, que havia evolucionat d’una manera extraordinària; segon ells, l’oceà era una entitat molt més complexa que les estructures orgàniques terrestres, ja que era capaç d’influir eficaçment en el traçat de l’òrbita planetària. No s’havia trobat cap altra causa que pogués explicar el comportament de Solaris; a més a més els astrofísics havien trobat alguna relació entre certs processos de l’oceà plasmàtic i el potencial de gravitació mesurat localment, aquest potencial es modificava segons el «metabolisme» de l’oceà.
Així, doncs, van ser els físics, i no els biòlegs, els que proposaren aquesta denominació paradoxal, «màquina plasmàtica», o sigui, una formació potser privada de vida en el nostre sentit, però capaç d’emprendre activitats intencionals, afegim de seguida que a escala astronòmica.
Arran d’aquesta disputa, que en poques setmanes va fer participar totes les autoritats més eminents, la doctrina de Gamow-Shapley trontollà per primera vegada des de feia vuitanta anys.
Alguna vegada s’intentava defensar-la encara dient que l’oceà no té res en comú amb la vida, que no era una formació «para» o «prebiològica», sinó una formació geològica, poc comuna per cert, però capaç només d’estabilitzar les òrbites de Solaris mitjançant les variacions de les forces d’atracció; es prenia com a base la llei de Le Chatelier.
En oposició a aquesta actitud conservadora, sorgien altres hipòtesis —entre les quals una de les més elaborades: la de Civito-Vitta— dient que l’oceà era el resultat d’un desenvolupament dialèctic: a partir de la forma primitiva preoceànica, una solució de cossos químics de reacció lenta, i per la força de les circumstàncies (els amenaçadors canvis d’òrbita) havia arribat sense passar pels distints graus de l’evolució terrestre, a l’estat de «l’oceà homoestàtic», deixant de banda les fases unicel·lular i pluricel·lular, l’evolució vegetal i animal, el desenvolupament d’un sistema nerviós i cerebral. Dit d’una altra manera, no s’havia adaptat, com els organismes terrestres, al medi durant alguns centenars de milions d’anys, per donar a la fi el naixement d’una raça dotada de raó, sinó que l’havia dominat immediatament.
Era força original; malgrat tot, encara s’ignorava de quina manera aquell embolcall gelatinós podia estabilitzar l’òrbita del cos celeste. Des de feia quasi un segle es coneixien aparells capaços de crear camps artificials d’atracció i gravitació: els gravitadors; però ningú no s’imaginava com aquella uniforme massa llefiscosa podia provocar un efecte similar, ja que en els gravitadors era un resultat de reaccions nuclears complicades i temperatures extraordinàriament altes. Els periòdics d’aquell temps, abrivant la curiositat del lector i la indignació dels científics, no paraven de portar les faules més inversemblants sobre el tema del «misteri Solaris»; no van faltar ni teories com aquesta que deia que l’oceà del planeta era… un entreparent de l’anguila elèctrica.
Quan en certa manera s’aconseguí solucionar el problema, es comprovà que l’explicació —com es repetí sovint més tard en el camp dels estudis solaristes— reemplaçava un enigma per un altre, potser encara més sorprenent. Les anàlisis demostraren que l’oceà no actuava d’acord amb els principis dels nostres gravitadors (cosa que hauria estat impossible), sinó que era capaç de modelar directament la periodicitat de l’òrbita; això provocava, entre altres coses, discrepàncies en el mesurament del temps en algun meridià de Solaris. Així, doncs, l’oceà no només coneixia, en un determinat sentit, la teoria d’Einsten-Boevi, sinó que també sabia aprofitar les complicacions d’aquella teoria (cosa que no es podia dir de nosaltres).
Quan això fou enunciat, esclatà en el món de la ciència una de les tempestats més violentes del segle. Teories més respectables, universalment admeses, s’ensorraren; a la literatura científica aparegueren articles herètics; l’alternativa: «oceà genial» o «gelatina gravitant» enardia tots els cervells.
Tot això tenia lloc bastants anys abans del meu naixement. Quan anava al col·legi, Solaris —a base dels fets coneguts després— era considerat com a planeta dotat de l’existència de vida, encara que limitat a un únic habitant…
El segon volum de Hughes i Eugel, que continuava fullejant maquinalment, començava amb una sistematització tan originalment pensada com divertida. La taula de classificacions incloïa tres definicions: Tipus: Politeria; Categoria: Metamorf.
Com si coneguéssim una infinitat d’exemplars de l’espècie, quan en realitat només n’hi havia un, encara que pesava, és cert, disset bilions de tones.
Sota els meus dits voletejaven diagrames de colors, gràfiques pintoresques, extractes d’anàlisis espectrals que mostraven el tipus i el ritme de les transformacions bàsiques i les seves reaccions químiques. Quant més m’endinsava en el volum, més matemàtiques passaven davant dels meus ulls; es podia suposar que teníem ara un coneixement total d’aquell representant de la categoria dels metamorfs que s’estenia a alguns centenars de metres sota la carena de l’Estació, tapat en aquest moment per les ombres d’una nit que duraria quatre hores.
En realitat no tots estaven convençuts que l’oceà fos realment una «criatura viva», i encara menys, una criatura racional. Em vaig aixecar i vaig posar el volum al prestatge, vaig agafar el següent. Estava dividit en dues parts. La primera, resumia innombrables experiències, destinades totes a establir un contacte amb l’oceà. La recerca d’aquest contacte donava motius per infinitat d’anècdotes, acudits, i ironies, com puc recordar de l’època dels meus estudis.
Comparada amb l’abundància d’especulacions suscitades per aquest problema, l’escolàstica medieval semblava un model d’evidències lluminoses. La segona part, quasi mil tres-centes pàgines, comprenia únicament la bibliografia relativa al tema. Els textos originals no haurien cabut a la cabina on era ara. Els primers intents de comunicació es feien mitjançant aparells electrònics especials que transformaven els estímuls emesos bilateralment.
L’oceà va participar d’una manera activa en aquestes operacions, ja que remodelà els aparells. Tot això continuava sent bastant obscur. En què consistia, exactament, aquella «participació» de l’oceà? L’oceà modificà certs elements dels instruments submergits, alterant el ritme previst de les descàrregues; els aparells registraven innombrables senyals, testimonis fragmentaris d’una activitat fantàstica que eludia en realitat tota anàlisi possible. ¿Aquestes dades traduïen un estat momentani d’estimulació, o impulsos regulars relacionats amb les estructures gegantesques que l’oceà creava en algun lloc, als antípodes de la regió que estaven investigant? ¿Els aparells electrònics havien registrat una manifestació dels venerables secrets de l’oceà? ¿Potser les seves obres mestres? Com podíem saber-ho! L’estímul no havia provocat dues reaccions idèntiques. Unes vegades els aparells quasi arribaven a esclatar sota la violència dels impulsos; altres vegades, el silenci era total. No aconseguíem repetir cap fenomen observat prèviament.
Semblava que estàvem a un pas de desxifrar aquest sempre creixent munt de senyals registrats; amb aquest propòsit es construïen cervells electrònics d’una capacitat d’informació pràcticament il·limitada, cosa que mai cap problema anterior no havia exigit. Realment, es van obtenir alguns resultats. L’oceà —font de impulsos elèctrics, magnètics i gravitatoris— s’expressava en una llengua com si fos matemàtica; a més a més, apel·lant a una de les branques més abstractes de l’anàlisi, la llei dels grans nombres, fou possible classificar certes freqüències en les descàrregues de corrent; van aparèixer llavors homologies estructurals, conegudes ja pels físics en aquest sector de la ciència que s’ocupa de les relacions recíproques entre l’energia i la matèria, els components i els compostos, el finit i l’infinit. Aquesta correspondència convencé els savis que tenien davant seu un monstre dotat de pensament, d’un oceà-cervell protoplasmàtic que embolicava tot el planeta i perdia el temps en consideracions teòriques extravagants sobre la realitat del univers; i tot allò que havien interceptat els nostres aparells eren només fragments minúsculs d’un monòleg prodigiós i inacabable que es desenvolupava en les profunditats d’un cervell desmesurat i s’escapava forçosament de la nostra comprensió.
Això quant als matemàtics. Alguns consideraven aquestes hipòtesis com una subestimació de les possibilitats humanes, com si els humans s’agenollessin davant d’una cosa que encara no s’entén, però que es pot considerar com a proclamació de la vella doctrina: ignoramus et ignorabimus. Altres pensaven que les hipòtesis dels matemàtics no eren més que disbarats estèrils i perillosos, ja que contribuïen a crear una mitologia contemporània, fundada en el cervell gegant (electrònic o plasmàtic, importava molt poc) com a últim objectiu de l’existència i suma de la vida.
Altres encara… però hi havien legions de científics i cada un tenia la seva pròpia teoria. Si es comparava l’escola del «contacte» amb les altres branques dels estudis solaristes, on l’especialització s’havia desenvolupat ràpidament, sobretot durant l’últim quart de segle, s’observava que un solarista especialitzat en cibernètica amb prou feines s’entenia amb un solarista simetriòleg. «Com podeu comunicar-vos amb l’oceà si no sou capaços d’entendre-us entre vosaltres?», havia preguntat un dia, de broma Venbeke, que era llavors director de l’Institut en l’època dels meus estudis. La broma contenia una bona part de veritat.
No per casualitat classificaren l’oceà en la categoria dels metamorfs. La seva superfície ondulant era capaç de generar molt diverses formacions, que no s’assemblaven en res a cap cosa coneguda a la Terra, i la funció —procés d’adaptació, de reconeixement o qualsevol altra— d’aquelles de vegades brusques erupcions de «creativitat» plasmàtica continuava sent un enigma.
Posant al prestatge el volum, tan pesat que l’havia d’agafar amb les dues mans, vaig pensar que la nostra erudició, la informació acumulada a les biblioteques, no era altra cosa que una barreja, barreja inútil, i que des del començament de les investigacions, feia seixanta-vuit anys, no havíem avançat ni un sol pas; la situació era ara molt pitjor perquè l’esforç de tots aquests anys havia resultat inútil.
El que sabíem amb certesa abastava només les negacions. L’oceà no feia servir les màquines, ni les construïa, encara que en certes circumstàncies semblava capaç de fer ho; durant el primer i el segon any dels treballs d’exploració, havia reproduït els elements d’alguns aparells submergits; més tard ignorà les nostres proves que continuàvem amb una paciència benedictina, com si ja no tingués interès en els nostres instruments i les nostres activitats, com si ja no li importéssim nosaltres.
No tenia —continuant l’inventari dels nostres «coneixements negatius»— cap sistema nerviós ni cèl·lules i la seva estructura no era proteïforme. No sempre reaccionava als estímuls, fins i tot els més poderosos (així, per exemple, «ignorà» del tot l’accident catastròfic de la segona expedició de Giese; un coet auxiliar que caigué des d’una alçada de tres-cents mil metres i s’estavellà contra la superfície del planeta; l’explosió radioactiva de les reserves nuclears destruí el plasma en un radi de dos mil cinc-cents metres).
A poc a poc, en els cercles científics, «l’assumpte Solaris» s’arribà a considerar com a un «assumpte perdut»; especialment entre els administradors de l’Institut, on els últims anys algunes veus havien suggerit tallar els crèdits i suspendre les investigacions. Ningú, fins llavors, s’havia atrevit a parlar d’una liquidació definitiva de l’Estació; hauria significat una derrota massa transparent. De totes formes, alguns, en privat, deien que tot el que es necessita és una estratègia de retrocediment «honorable» de l’«assumpte Solaris».
Per a molts, especialment per als joves, «l’assumpte» es convertia lentament en una espècie de pedra de toc dels valors de l’individu. Mirant-ho fredament —deien—, el que aquí es discuteix no és només la investigació solarista; es tracta essencialment de nosaltres, dels límits del coneixement humà.
Durant algun temps era popular l’opinió (difosa fervorosament per la premsa quotidiana) que l’oceà pensant que envolta el planeta era un cervell gegantesc, prodigiosament desenvolupat, que estava per damunt de la nostra civilització uns quants segles; una espècie de «iogui còsmic», un savi, una manifestació d’omnisciència, que feia ja molt temps que havia entès la vanitat de total activitat i que per aquesta raó es tancava en un silenci infrangible. Això no era veritat perquè l’oceà vivent actuava, però no d’acord amb les nocions dels homes; no edificava ciutats ni ponts, no construïa màquines volants; no intentava vèncer les distàncies ni es preocupava per la conquesta de l’espai (criteri decisiu, com deien els que defensaven la superioritat indiscutible de l’home).
L’oceà s’entregava a les transformacions innombrables, a una «autometamorfosi ontològica» (en els volums sobre Solaris no faltaven els termes especialitzats, científics!). D’altra banda, tots els científics que es dedicaven a l’estudi de la Solarística tenien la indeleble impressió de percebre els fragments d’una construcció intel·ligent, potser genial, barrejats sense ordre amb unes produccions absurdes, aparentment engendrades pel deliri, formada en oposició a la concepció «oceà-iogui», la idea de «l’oceà-foll».
Aquestes hipòtesis exhumaren un dels més antics problemes filosòfics: les relacions entre la matèria i l’esperit, entre la matèria i la consciència. Es necessitava força coratge per sostenir per primera vegada —com ho va fer Du Haart— que l’oceà estava dotat de consciència. El problema, que els metodòlegs s’apressaren a declarar metafísic, estava present en totes les discussions i polèmiques.
¿Era possible que el pensament estigués privat de consciència? ¿Als processos observats a l’oceà, els podríem donar el nom de pensament? Una muntanya és potser una pedra enorme? Un planeta és una muntanya gegantesca? Es podia fer servir aquesta terminologia, però la nova escala de magnituds introduïa normes i fenòmens nous.
La qüestió es plantejava com una transposició contemporània del problema de la quadratura del cercle. Tots els pensadors individuals independents s’esforçaren per introduir la seva aportació personal en el tresor dels estudis solaristes. Les noves teories proliferaven: l’oceà estava passant per un estat de degeneració, de regressió, que substituí la ja acabada fase de «plenitud intel·lectual»; era llavors un neoplasma —divagant, nascut dels cossos dels habitants anteriors del planeta, un planeta que els havia devorat, engolit a tots; els seus residus, els havia fos sota aquesta forma eterna autoreproduïble, d’estructura supracel·lular.
A la llum blanca dels fluorescents, que s’assemblava a la claredat d’un dia terrestre, vaig treure de la taula els aparells i llibres que hi havia per damunt; sobre la superfície de plàstic vaig desplegar el mapa de Solaris i el vaig observar, amb els braços separats, les mans arrepenjades en la vora metàl·lica de la taula. L’oceà vivent tenia les àrees de més o menys profunditat, les illes cobertes d’un sediment mineral en descomposició eren, feia molt de temps, al fons de l’oceà; era ell qui ordenava l’erupció o l’enfonsament de les formacions rocoses, submergides a l’aigua? La qüestió era totalment fosca. Mirava els dos hemisferis, pintats en diversos tons de blau i violeta, un estupor vertiginós em dominà un altre cop, com en tantes altres ocasions; un estupor que havia sentit per primera vegada a l’escola, quan em vaig assabentar de l’existència de Solaris.
No sé com va ocórrer que tot el que m’envoltava juntament amb el misteri que rodejava la mort d’en Gibarian, fins i tot la incertesa del propi esdevenidor, em semblà molt poc important, estava absort en la contemplació del mapa que espantava tothom.
Les diferents seccions de l’oceà portaven noms dels científics que les havien explorat. Mirava fixament la regió aquosa de Thexal, que rodejava els arxipèlags equatorials, quan de sobte vaig tenir la impressió que algú em mirava.
Continuava inclinat sobre el mapa, però ja no el veia, estava paralitzat. La porta estava davant meu, unes capses i un armari petit la defensaven. —És un robot— vaig pensar, malgrat que no n’havia trobat cap a l’habitació, i cap no hagués pogut entrar sense que jo ho notés. La pell al clatell i a l’esquena em cremava; el pes d’aquella mirada insistent, immòbil, era insuportable. No m’adonava que anava enfonsant el cap entre les espatlles i cada cop m’arrepenjava més contra la taula, que començà a esmunyir-se lentament; aquell moviment m’alliberà. Vaig fer mitja volta.
L’habitació era buida. No hi havia res més que l’ampla finestra convexa i darrere la nit. La impressió persistia, però. La foscor em mirava, amorfa, cega, immensa, sense fronteres. Cap estrella il·luminava l’obscuritat. Vaig córrer les cortines. No feia ni una hora que em trobava a l’Estació i ja començava a entendre per què s’hi parlava d’unes al·lucinacions persecutòries. Ho vaig relacionar amb la mort d’en Gibarian. Fins ara havia pensat sempre que un home de debò mai perdia el cap. Ara ja no n’estava tan segur.
Continuava dret al mig de l’habitació, al costat de la taula. Ja respirava més tranquil·lament, sentia com la suor es refredava al front. En què pensava feia una estona? Ah, sí, en els robots! Em sorprenia que no n’hagués trobat cap pels passadissos ni a les habitacions. On podien ser? L’únic que s’havia comunicat amb mi —des de lluny— pertanyia als serveis mecànics de l’aeroport; i els altres?
Vaig mirar el rellotge. Pràcticament ja era hora de reunir-me amb l’Snaut.
Vaig sortir. Uns filaments lluminosos que corrien sota el sostre il·luminaven tènuement el passadís. Vaig passar al costat de dues portes, fins arribar a la porta on hi havia el nom d’en Gibarian. Em vaig quedar immòbil una llarga estona. El silenci era total. Vaig agafar el pany de la porta. En realitat no tenia intenció d’entrar, però el pany cedí, la porta s’entreobrí fent una escletxa petita; de seguida s’encengueren els llums. Vaig passar el llindar i sense soroll vaig tancar la porta. Llavors em vaig girar.
Quasi tocava la porta amb la meva esquena. L’habitació era més gran que la meva; també tenia una finestra panoràmica, amb una cortina de floretes rosades i blaves, portada sens dubte de la Terra amb els efectes personals i no prevista en l’equipament de l’Estació. Al llarg de les parets s’afileraven els prestatges, separats pels armaris. Els armaris i els prestatges, pintats amb un esmalt de color verd pàl·lid amb reflexos de plata, estaven buits i hi havia munts de coses apilades entre les butaques i els tamborets. Davant meu dues tauletes rodants tombades obstruïen el pas, soterrades sota una pila de periòdics que escapaven d’uns boteruts portafolis, de costures rebentades. Els llibres, de fulls desplegats en ventall, estaven tacats amb líquids de colors que havien vessat de retortes i ampolles trencades, de taps corroïts; recipients de vidre tan gruixut que una simple caiguda, fins i tot d’una alçada considerable, no hauria pogut destrossar d’aquesta manera. Sota la finestra hi havia un escriptori abocat amb un llum articulat trencat; davant hi havia un tamboret amb les dues potes enfonsades en els calaixos entreoberts. Una inundació de papers de totes les mides cobria el terra. Vaig reconèixer la lletra d’en Gibarian. Mentre m’inclinava a recollir els fulls solts, em vaig adonar que la meva mà projectava una ombra doble.
Em vaig girar. La cortina rosa flamejava, com si fos encesa per damunt per una línia de color de foc blavós, cada cop més ample. Vaig descórrer les cortines. Una resplendor insuportable avançava per l’horitzó, perseguint un exèrcit d’ombres espectrals que s’aixecaven entre les ones i s’allargaven cap a l’Estació. Era la sortida del sol. A la zona on es trobava l’Estació, després d’una hora de nit pujava al cel el segon sol del planeta, un sol blau. Quan vaig tornar a la pila dels papers, l’interruptor automàtic apagà els llums del sostre. Vaig ensopegar, abans de tot, amb una minuciosa descripció d’un experiment, planejat tres setmanes abans: en Gibarian tenia la intenció d’exposar el plasma a una radiació extremament intensa de rajos X. Pel text vaig comprendre que estava destinat a Sartòrius, el qual organitzaria les operacions, el que tenia a les meves mans era una còpia del projecte.
La blancor de les pàgines em molestava els ulls. El nou dia era diferent de l’anterior. Sota el cel ataronjat, unes boires vermelloses havien planat per sobre de l’oceà negre, de reflexos sanguinolents, i una cortina purpúria havia velat quasi constantment les ones, els núvols, el cel. Ara el cel blau travessava amb una llum de quars la cortina florejada. Les meves mans bronzejades semblaven grises. L.’habitació havia canviat: tots els objectes que tenien algun to vermellós es feren marronosos, d’un color de fetge; mentre que els objectes blancs, verds i grocs tenien un color més intens, com si irradiessin una llum pròpia. Mig aclucant els ulls, vaig mirar per l’escletxa de la cortina: una superfície de metall fluid vibrava i bategava sota un cel de flames blanques. Vaig tancar els ulls. Sobre el faldar de la pica (la seva vora era trencada) vaig trobar unes ulleres fosques, me les vaig posar, em tapaven quasi mitja cara. La cortina irradiava ara una llum de sodi. Continuava llegint, recollint els fulls del terra i col·locant-los sobre l’única taula utilitzable. Faltava una part del text.
Vaig trobar un informe dels experiments ja realitzats. Em vaig assabentar que durant quatre dies consecutius en Gibarian i en Sartòrius havien sotmès l’oceà a una radiació intensa en una certa zona, a dos mil quilòmetres de la posició actual de l’Estació. Tot això em va sorprendre: molt, perquè l’ús dels rajos X era prohibit per una convenció de l’ONU (els efectes eren massa nocius) i jo tenia l’absoluta certesa que ningú havia demanat a la Terra que autoritzessin aquests experiments. Aixecant el cap, vaig veure la meva imatge al mirall de la porta entreoberta d’un armari: una cara blanca com d’un mort disfressada amb unes ulleres negres. També l’habitació, plena de reflexos blancs i blaus, tenia un aspecte curiós. De sobte vaig sentir un carrisqueig prolongat i les gelosies exteriors, hermètiques, s’esmunyiren per davant de la finestra; es féu fosc per un instant, i de seguida s’encengueren els llums, molt dèbils. Feia cada cop més calor; la monòtona cadència dels aparells de climatització semblava ara un xiscle exasperat. Els aparells de refrigeració treballaven amb tota la potència.
Malgrat això, la calor sufocant no deixava d’augmentar.
Vaig sentir passos. Algú caminava pel passadís. Amb dos salts silenciosos vaig ser al costat de la porta. Els passos es feien més lents; el desconegut estava darrere de la porta. El mànec del pany baixà; sense pensar-hi, maquinalment, el vaig subjectar; la pressió no augmentà ni es debilità. El de l’altra banda de la porta es comportava igual de silenciós, com si estigués sorprès. Vam aguantar el pany una bona estona. Tot d’un plegat la maneta s’aixecà i se m’escapà de les mans. Els passos s’allunyaren. No em vaig moure, escoltava, però no vaig sentir res més.