Solaris
Els visitants
Pàgina 5 de 19
Els visitants
Amb pressa plegava i guardava a les butxaques les notes d’en Gibarian. Em vaig apropar a l’armari i vaig mirar dins: vestits de treball i altra roba havien estat enretirats a un costat com si algú hagués buscat refugi en el fons de l’armari. De la pila dels papers a terra, sortia un sobre. El vaig agafar. Estava dirigit a mi. Amb la gola seca d’aprensió, el vaig obrir. Dins hi havia un full; havia de fer un esforç per decidir-me a desdoblegar-lo.
Amb la seva lletra regular, molt petita però molt clara, en Gibarian havia escrit:
«Suplement Ann. Solar. Vol. I: Vot. Separat. Messenger ds aff. F.; Ravintzer: Petit Apòcrif».
Això era tot. Ni una paraula més. Per la lletra deduïa que ho havia escrit amb presses. Era una notícia important? Quan ho havia escrit? Vaig pensar que hauria de consultar com més aviat millor els fitxers de la biblioteca. Coneixia el suplement del primer volum de l’anuari d’estudis solaristes; és a dir, no l’havia llegit però sabia la seva existència. Representava només un valor purament històric. Quant al Ravintzer i el seu “Petit Apòcrif”, mai els havia sentit anomenar.
Què havia de fer?
Portava ja quasi un quart d’hora de retard. Una altra mirada a l’habitació, ja des de la porta. Llavors vaig veure el llit, posat verticalment contra la paret, el tapava un gran mapa de Solaris. Alguna cosa penjava darrere del mapa; era un magnetòfon de butxaca. El vaig treure de la funda, i me’l vaig posar a la butxaca. Vaig mirar el comptador: quasi tota la cinta estava gravada.
Un altre cop vaig tornar a la porta, i amb els ulls tancats vaig escoltar atentament. Res. Vaig obrir la porta, el passadís em va semblar un abisme negre. Em vaig treure les ulleres; els filaments lluminosos, sota el sostre, feien una llum molt dèbil al passadís. Vaig tancar la porta darrere meu i em vaig dirigir a l’esquerra, cap a l’emissora de l’Estació.
Repartits entre les quatre portes dels dormitoris i el passadís de la cabina de l’emissora, s’obrien en estrella molts corredors. De sobte, sortint d’un corredor que conduïa al bany comú, va aparèixer una enorme silueta, amb prou feines visible en aquella penombra.
Em vaig quedar paralitzat, no em podia moure. Una dona negra, gegantesca, s’apropava en silenci remenant. Vaig veure la brillantor del blanc dels seus ulls i vaig sentir els dèbils cops dels seus peus descalços. La dona portava només una faldilla groga, com si fos de palla; tenia uns pits enormes i els braços negres eren com cuixes. Passà pel meu costat —a una distància d’un metre— i ni tan sols em mirà. Movent rítmicament la faldilla de palla, va seguir el seu camí, semblava aquelles estàtues esteatopígies de l’Edat de Pedra que es poden veure als museus d’antropologia. Va obrir la porta d’en Gibarian. La silueta es perfilà nítidament en la llum més viva de l’interior de l’habitació. Va tancar la porta i em vaig quedar sol. Amb la mà dreta vaig agafar la meva mà esquerra i la vaig estrènyer una bona estona, fins que em cruixiren els ossos. Vaig mirar al meu voltant. Què havia passat? Què era allò? De sobte em vaig recordar de les advertències de l’Snaut. Què significava allò? Qui era aquella monstruosa Afrodita? Vaig fer un pas, només un, cap a la cabina d’en Gibarian, em vaig parar. Sabia molt bé que no entraria. Respirava de pressa. Alguna cosa no anava bé. Què era? Ah, sí. Instintivament, havia esperat percebre alguna olor, olor de la seva suor, però no havia notat res, ni quan passava pel meu costat.
No sé quant temps em vaig quedar allà, arrepenjat contra la fresca paret metàl·lica. A l’Estació regnava el silenci, l’únic soroll que se sentia era la remor llunyana dels climatitzadors. A la fi em vaig despertar donant-me uns dèbils cops a la cara. Vaig anar a la cabina de l’emissora. Quan agafava el pany vaig sentir una veu aspre:
—Qui es?
—Soc jo, en Kelvin.
L’Snaut estava assegut al costat d’una taula, entre una pila de capses d’alumini i l’aparell transmissor; menjava concentrat de carn directament de la llauna. No sabia per què havia triat la cabina de l’emissora com al seu amagatall. Em vaig quedar una estona mirant com movia les mandíbules; de cop em vaig adonar que jo també tenia gana. Em vaig apropar als prestatges, vaig triar el plat amb menys pols i vaig seure davant de l’Snaut. Menjàrem en silenci. Després d’una estona l’Snaut s’aixecà, va treure un termos de l’armari i omplí dos gots amb brou calent. Posà llavors l’ampolla a terra —no hi havia lloc sobre la taula— i em preguntà:
—Has vist en Sartòrius?
—No… on és?
—A dalt.
A dalt hi havia el laboratori. Vam continuar menjant, sense dir res més. L’Snaut raspà pacientment el fons de la llauna. A la cabina de l’emissora era de nit. La gelosia exterior tancava la finestra, sota el sostre hi havia quatre focus que il·luminaven la sala. Els seus reflexos vibraven sobre la tapa plastificada del transmissor.
L’Snaut portava un jersei negre i ample, una mica esfilagarsat. Tenia la pell dels pòmuls tensa, tallada per unes venetes vermelles.
—Et passa alguna cosa? —em preguntà.
—No. Què m’ha de passar?
—Estàs suant.
Em vaig tocar el front amb la mà. Era veritat, estava molt suat; era la reacció a aquella trobada inesperada, sens dubte. L’Snaut m’observava atentament. Li ho havia d’explicar. Preferia que ell em mostrés més confiança. Qui jugava contra qui i com era aquest joc incomprensible?
—Fa calor. Jo esperava que els climatitzadors funcionessin millor aquí.
—La regulació és automàtica, amb intervals d’una hora —la mirada de l’Snaut era ara insistent—. És només calor? N’estàs segur?
No vaig respondre. L’Snaut llançà els recipients i les llaunes buides a la pica i tornà a la seva butaca.
—Què penses fer?
—Això depèn de vosaltres —vaig respondre fredament—. Suposo que teniu algun pla d’investigacions, oi? Un altre estímul, potser rajos X, o alguna cosa semblant…
Arrugà el front.
—Rajos X? On ho has sentit?
—No me’n recordo. Algú me’n va parlar. Potser al Prometeu. Així que ja heu començat?
—No conec els detalls. Era una idea d’en Gibarian. Ell i en Sartòrius ho prepararen tot. Però, com pots saber-ho?
Vaig arronsar les espatlles.
—No coneixes els detalls? Els hauries de conèixer, això entra dins del teu camp…
No vaig acabar la frase. L’Snaut no deia res. El murmuri dels climatitzadors havia parat, la temperatura es mantenia en un nivell suportable, però se sentia un soroll agut, com l’agònic brunzit d’una mosca. L’Snaut s’aixecà, s’inclinà sobre el taulell del transmissor. Es posà a moure els contactes sense solta ni volta, ja que l’interruptor central estava en el punt mort. Així s’entretingué una estona fins que digué d’esquena:
—Caldrà complir les formalitats…
—Sí?
L’Snaut es girà i em mirà amb hostilitat. Jo no volia molestar-lo, però ignorant la partida que es jugava, estava obligat a mantenir-me en una actitud d’espera reticent. La nou del coll se li movia a l’escot del jersei.
—Has estat a l’habitació d’en Gibarian. —No era una pregunta.
Vaig arrugar el front i el vaig mirar tranquil·lament als ulls.
—Has estat a la seva habitació —repetí.
Vaig moure el cap, com si digués: «potser», «no dic que no». Volia que continués parlant.
—Qui hi havia? —preguntà.
Així que sabia que ella existia.
—Ningú. Qui podria haver-hi?
—Llavors, per què no m’has deixat entrar?
Vaig somriure.
—Perquè tenia por. Després de les teves advertències, quan el pany s’ha mogut, l’he retingut maquinalment. Per què no has dit que eres tu? T’hauria deixat entrar.
—Pensava que era en Sartòrius —respongué l’Snaut, amb veu insegura.
—I què?
Em va respondre amb una pregunta:
—Què en penses? Què devia passar?
Vaig vacil·lar.
—Tu hauries de saber-ho millor que jo… On és?
—A la cambra freda. L’hem transportat de seguida aquest matí.
—On l’has trobat?
—A l’armari.
—A l’armari? Ja era mort?
—No, el cor encara li bategava, però ja no respirava.
—Has intentat reanimar-lo?
—No.
—Per què?
Vacil·là un segon.
—No he tingut temps. S’havia mort abans que l’estirés.
—Era dret a l’armari? Entre els vestits?
—Sí.
L’Snaut agafà un full de paper de l’escriptori i me’l va allargar.
—He redactat un acta provisional… —digué—, al cap i a la fi me n’alegro, que hagis vist la seva habitació. Causa de la defunció… injecció d’una dosi mortal de pernostal. Aquí ho tens tot escrit.
Vaig reconèixer amb els ulls el text.
—Un suïcidi —repetí en veu baixa—. I la causa?
—Pertorbacions nervioses, depressió, o com es digui. Tu entens d’això més que jo.
—Només entenc el que jo mateix veig —vaig respondre mirant lo als ulls; l’Snaut estava dret, davant meu.
—Què vols dir? —preguntà amb calma.
—S’injectà el pernostal i s’amagà a l’armari, oi? Si hagués estat així, no es tracta de pertorbacions nervioses ni d’una crisi de depressió, sinó d’un estat molt greu, d’una psicosi paranoica… Segurament li semblava que veia alguna cosa —parlava cada cop més lentament i sense treure-li els ulls de sobre.
L’Snaut tornà a jugar amb els contactes del transmissor.
Al cap d’una estona vaig continuar:
—Aquí hi ha la teva firma. I la d’en Sartòrius?
—És al laboratori. Ja t’ho he dit. No apareix per aquí. Suposo que…
—Què?
—Que s’ha tancat.
—Que s’ha tancat? Ah, s’ha tancat… Potser també s’ha atrinxerat?
—És possible.
—Snaut… hi ha algú a l’Estació, algú més.
—L’has vist!
—Tu m’havies advertit. De qui? Contra què? Una al·lucinació?
—Què has vist?
—És un ésser humà, oi?
No deia res. Es girà cap a la paret, com per amagar-me la cara. Colpejava amb les puntes dels dits la planta metàl·lica. Vaig mirar les seves mans. Ja no hi havia rastres de sang entre els dits. Per un moment em va semblar que havia entès alguna cosa.
En veu baixa, casi en una bufada, com si li confiés un secret molt important, li vaig dir:
—Es tracta d’una persona real, que es pot… tocar, que es pot… ferir, i que tu has vist avui mateix.
—Com ho saps?
No es girà cap a mi. Estava al costat de la paret; les meves paraules li arribaven per l’esquena.
—Abans de la meva arribada… molt poc abans, oi que sí?
Arronsà el cos i em mirà aterrit.
—I tu! —li tremolava la veu—. Qui ets tu?
Semblava com si volgués tirar-se a sobre meu. Això no m’ho esperava. La situació es tornava grotesca. No creia que fos el qui pretenia ser? Què significava això?
Em mirava cada cop més espantat. Estava delirant? Alguna intoxicació? Tot semblava possible. Jo l’he vista, la dona, aquella criatura… Així que, jo també?
—Qui és? —vaig preguntar.
Aquestes paraules el calmaren. Em mirà amb atenció durant una estona, com si encara no em cregués. Va seure lentament a la butaca i es va agafar el cap entre les mans; abans que obrís la boca, jo ja sabia que no respondria a la meva pregunta.
—Què passa aquí?
—Qui era? —vaig repetir la pregunta.
—Si tu no ho saps…
—Llavors, què?
—Res.
—Snaut —vaig dir— som prou lluny de casa. Posem les cartes sobre la taula. Les coses ja estan prou embolicades.
—Què vols?
—Què em diguis què has vist.
—I tu? —replicà amb desconfiança.
—Bé, jo t’ho diré i tu m’ho diràs. Pots estar tranquil que no pensaré que estàs boig.
—Boig? Déu meu! —va intentar somriure—. Però home, tu no has entès res, res de res… això seria la salvació. Si ell hagués cregut, per una estona, que estava boig, encara estaria viu.
—O sigui, que el que has escrit a l’acta, aquella història de pertorbacions nervioses, és una mentida?
—És clar.
—Per què no escrius la veritat?
—Per què? —va repetir.
Hi va haver un llarg silenci. De nou estava en la foscor, no entenia res. Per una estona vaig creure que l’havia convençut de la meva sinceritat i que tots dos junts resoldríem l’enigma. Per què no volia parlar?
—On són, els robots?
—Als dipòsits. Els vam tancar tots excepte el personal de l’aeroport.
—Per què?
No em va respondre.
—No m’ho diràs?
—No puc.
Hi havia alguna cosa que no acabava de captar. Potser convenia que pugés a veure en Sartòrius. Em vaig recordar de la carta i això em va semblar en aquell moment el més important.
—T’imagines continuar la feina en aquestes condicions? —vaig preguntar.
L’Snaut arronsà les espatlles.
—Quin sentit té això ara?
—Llavors, què penses fer?
L’Snaut callà un altre cop. En el silenci se sentí un dèbil soroll de passos: uns peus descalços que colpejaven el terra. El ressò sord d’aquell caminar ressonava estranyament entre els instruments de níquel i plàstic, entre els alts armaris amb aparells electrònics d’alta precisió, tubs de vidre, etc. El soroll s’apropava. Em vaig aixecar, observant atentament l’Snaut que mig aclucava els ulls. No semblava espantat, però. És a dir, que no li tenia por?
—D’on ve? —vaig preguntar—. No m’ho vols dir?
—No ho sé.
—Bé.
Els passos s’allunyaren.
—No em creus? —va dir—. T’ho juro, que no ho sé.
En silenci vaig obrir l’armari amb els escafandres i vaig apartar els vestits pesats. Al fons, com esperava, penjaven les pistoles de gas per maniobrar en el buit. Vaig agafar-ne una, vaig comprovar la càrrega i em vaig posar la corretja per sobre de l’espatlla. No era gran cosa, però no hi havia res millor. L’Snaut m’observava fixament. Quan ajustava la corretja, em va ensenyar les seves dents grogues amb un somriure garneu.
—Bona cacera! —em va dir.
—Gràcies per tot —vaig respondre, encaminant-me cap a la porta.
L’Snaut va saltar de la seva butaca.
—Kelvin!
El vaig mirar. Ja no somreia. No sé si algun cop havia vist un rostre que mostrés tant cansament.
—Kelvin —va balbotejar—, això no és… jo… de debò que no puc.
Esperava que digués alguna cosa més, però només movia els llavis, com si volgués dir alguna cosa.
Vaig fer mitja volta i vaig sortir sense dir res.