Solaris

Sartòrius

Pàgina 6 de 19

Sartòrius

El passadís era desert. Anava recte, després girava cap a la dreta. No hi havia estat mai a l’Estació, però durant sis setmanes havia estat vivint, com a entrenament, a la seva còpia exacta, l’Institut, a la Terra. Sabia cap a on conduïa l’escala amb els esglaons d’alumini. A la biblioteca el llum no era encès. Vaig buscar l’interruptor després de consultar l’índex, vaig marcar a l’ordinador les coordenades del primer volum de l’anuari dels estudis solaristes i el suplement. Es va encendre un llum vermell. Vaig tornar al registre: els llibres, els tenia en Gibarian, igual com el «Petit Apòcrif». Vaig apagar el llum i vaig baixar al pis inferior.

Malgrat que havia sentit que els passos s’allunyaven, tenia por de tornar a la seva habitació. Era possible que ella hi tornés. Em vaig quedar una estona davant de la porta. Finalment vaig fer un esforç i hi vaig entrar. No hi havia ningú, a l’habitació. Em vaig posar a mirar els llibres que hi havia a terra sota la finestra, després d’un moment em vaig aixecar i vaig tancar l’armari. No podia mirar aquell lloc buit entre els vestits de l’espai. El suplement no era sota la finestra, jo continuava apartant els llibres d’un en un, fins arribar a l’última pila que era entre el llit i l’armari, allà vaig trobar el llibre que buscava.

Esperava trobar alguna pista, i, en efecte, hi havia un punt entre les pàgines de l’índex; un nom, desconegut per a mi, havia estat subratllat amb llapis vermell: André Berton. Hi havia dues referències. Vaig mirar la primera i em vaig assabentar que Berton era pilot de reserva a la nau Shannahan. L’altra referència apareixia unes cent pàgines més endavant. Just després d’arribar a Solaris, l’expedició havia actuat amb extrema prudència; més tard, després de setze dies es va veure que l’oceà plasmàtic no només no mostrava senyals d’agressivitat, sinó que defugia tot el contacte directe amb els aparells i els homes retrocedint cada vegada que un cos qualsevol s’aproximava a la seva superfície; Shannahan i el seu suplent, Timolis, van deixar de banda algunes precaucions que dificultaven i retardaven els treballs.

L’expedició es va dividir llavors en petits grups, de dues o tres persones, que sobrevolaven l’oceà, de vegades a unes distàncies de cents de quilòmetres; les tanques irradiants, utilitzades fins llavors per delimitar i protegir els treballs, van ser transportades a la base. Van passar quatre dies i no hi va haver cap accident, amb l’excepció d’algunes avaries en l’equip d’oxigen dels escafandres: els efectes de la corrosió eren insòlits i s’havien de reemplaçar les vàlvules quasi diàriament.

El cinquè dia, que de fet era el vint-i-u, comptant des del moment de l’aterratge a Solaris, dos científics, Carucci i Fechner (el primer era radiobiòleg i el segon físic) van sortir a explorar l’oceà en un aeromòbil. El vehicle no volava sinó que s’esmunyia sobre un coixí d’atmosfera comprimida.

Quan després de sis hores no havien tornat, Timolis, que administrava la base en absència de Shannahan, va donar l’alarma i va organitzar la recerca enviant tots els homes a investigar.

Per una fatal conjunció de circumstàncies, el contacte per la ràdio s’havia interromput aquell dia una hora després de la partida dels grups d’exploració; la causa era una gran taca del sol vermell, les seves partícules energètiques bombardejaven pesadament les capes superiors de l’atmosfera. Només els transmissors d’ona ultracurta continuaven funcionant, i els contactes estaven limitats a un radi de trenta quilòmetres i escaig. A més a més, abans de la posta del sol, la boira es va espessir i s’havia d’interrompre la recerca.

Quan les patrulles de rescat ja tornaven a la base, un helicòpter va descobrir l’aeromòbil a uns cent quilòmetres de la costa.

El motor funcionava, i l’aparell, a primera vista indemne, flotava per sobre de les ones. A la cabina transparent tan sols es podia veure en Carucci, semblava inconscient.

L’aeromòbil va ser remolcat a la base. Van atendre en Carucci, que encara el mateix vespre va recuperar el coneixement. Però no podia dir res sobre la desaparició d’en Fechner. En el moment en què havien decidit tornar, la vàlvula de l’aparell d’oxigen havia fallat i una petita quantitat de gasos tòxics havia entrat a l’escafandre.

En Fechner, volent arreglar l’equip d’en Carucci, es va desprendre del cinturó de seguretat i es va aixecar. Això era l’última cosa que en Carucci recordava. D’acord amb l’opinió dels tècnics, que havien reconstruït l’episodi, Fechner havia obert el sostre de la cabina, ja que la baixa cúpula li entorpia els moviments; el procediment era admissible, perquè en aquests vehicles no hi havia cabines hermètiques, i la cúpula de vidre era en realitat una pantalla contra les infiltracions atmosfèriques i el vent. Mentre Fechner treballava amb l’equip d’en Carucci, també es va quedar sense oxigen i, sense saber el que feia, havia pujat al sostre de l’aparell i d’allà havia caigut a l’oceà. És la història de la primera víctima de l’oceà. No es va trobar el cos d’en Fechner, malgrat que l’escafandre hauria hagut de flotar a l’aigua. De fet, era possible que estigués flotant en alguna altra part; l’expedició no estava equipada per examinar detalladament aquest immens desert ondulant, envoltat en capes de boira.

A l’hora del crepuscle tots els vehicles havien tornat a la base, excepte un helicòpter mare pilotat per l’André Berton.

L’helicòpter del Berton va reaparèixer a primera hora de la nit, quan estaven a punt de donar l’alarma. En Berton estava en estat de commoció nerviosa: va sortir de l’aparell tot sol i de seguida va arrencar a córrer com un boig. Quan l’agafaren cridava i plorava. Era una conducta bastant sorprenent, sobretot en un home que havia navegat disset anys i estava acostumat als perills dels viatges còsmics.

Els metges suposaven que també en Berton havia absorbit gasos tòxics. Després de dos dies el Berton, ja bastant recobrat, es va negar a abandonar l’interior de la base, ni tan sols es volia apropar a la finestra que donava a l’oceà. Va demanar permís per dictar un informe sobre el vol, insistint en la importància del que anava a revelar. L’informe, després de ser estudiat pel consell de l’expedició, va ser considerat com a creació mòrbida d’un cervell intoxicat per gasos atmosfèrics nocius; les suposades revelacions no interessaven a la història de l’expedició, sinó al desenvolupament de la malaltia d’en Berton, així que no les van donar a conèixer mai.

Això deia el suplement. Vaig suposar que la clau del misteri era a l’informe d’en Berton. Quin fenomen havia pogut fer sortir de polleguera aquell pilot veterà? Un altre cop vaig remenar els llibres, però el «Petit Apòcrif» no apareixia. Cada cop estava més cansat, vaig posposar la recerca per al dia següent i vaig abandonar l’habitació. Quan passava al costat d’una escala d’alumini, vaig veure unes ratlles de llum reflectides als esglaons. En Sartòrius encara estava a dalt treballant! Vaig pensar que l’havia de veure.

A dalt feia més calor. Malgrat això, a les boques de ventilació les cintes de paper es movien frenèticament. El passadís era baix i ample. Una placa de vidre mat emmarcada en crom tancava el laboratori principal. A l’interior, el vidre estava tapat amb alguna cosa fosca; la llum entrava per unes finestres estretes que estaven sota el sostre. Vaig girar el pany; la porta, com jo esperava, no va cedir. A dins no se sentia res, de tant en tant m’arribava un xiulet molt feble, com si fos del cremador de gas. Vaig trucar a la porta, cap resposta.

—Sartòrius! Doctor Sartòrius! —vaig cridar—. Sóc jo, en Kelvin, el nou! Haig de veure’l, si us plau, obri la porta!

Vaig sentir un soroll de papers arrugats. I un altre cop silenci.

—Sóc jo, en Kelvin! Vostè ha sentit parlar de mi! He arribat del Prometeu fa unes hores —ara ja cridava, amb els llavis enganxats a l’angle de la porta i al marc metàl·lic—. Doctor Sartòrius! Estic sol! No hi ha ningú més amb mi. Obri la porta.

Ni una paraula. Després, un murmuri molt dèbil. Tot seguit, el dring d’uns instruments d’acer sobre una safata. I a continuació… no m’ho podia creure… uns passos petits, com si fossin d’un nen, els copets precipitats d’uns peus minúsculs, o d’uns dits notablement hàbils que imitaven aquell caminar tamborinejant sobre la tapa d’una capsa vella.

—Doctor Sartòrius! —vaig vociferar—. Obre vostè, sí o no?

Cap resposta, només un altre cop el soroll dels passos d’un nen i simultàniament els passos d’un home que caminava de puntetes. Però si l’home caminava, no podia imitar al mateix temps els passos d’un nen. No vaig poder contenir la meva fúria.

—Doctor Sartòrius! —vaig esclatar—. No he fet un viatge de setze mesos per posar-me a jugar amb vostè! Compto fins a deu. Si no obre, esbotzo la porta!

Dubtava que pogués esbotzar la porta, la descàrrega d’una pistola de gas no era gaire poderosa. Malgrat això, estava decidit a realitzar la meva amenaça d’alguna manera, encara que hagués de recórrer als explosius que abundaven al magatzem de municions. No podia permetre’m una concessió, és a dir, no podia continuar jugant un joc de bojos amb aquestes cartes trucades que la situació em posava a les mans.

Vaig sentir soroll de lluita. O era d’uns objectes empentats amb presses? La cortina es va obrir als costats i una ombra allargada es va projectar sobre el vidre mat, que guspirejava a la llum. Una veu ronca va dir:

—Obriré, però prometi’m que no entrarà.

—En aquest cas, per què vol obrir?

—Sortiré jo.

—D’acord. Ho prometo.

La silueta va retrocedir i la cortina tornà a tancar se. De l’interior em van arribar uns sorolls confusos. Vaig sentir un carrisqueig com si arrosseguessin una taula. A la fi el pany va grinyolar, el vidre es va obrir i en Sartòrius aparegué al passadís. Es quedà allà, arrepenjat d’esquena contra la porta.

Era molt alt, prim, tot era ossos sota el jersei blanc. S’havia posat al coll un mocador negre. Sota el braç portava una bata del laboratori, cremada pels reactius. El cap, extraordinàriament estret, s’inclinava a un costat. No veia els seus ulls, unes ulleres negres li tapaven mitja cara. La mandíbula inferior era allargada; tenia els llavis blaus i les enormes orelles blavoses. No s’havia afaitat. Uns guants antiradiació de color vermell li penjaven dels canells, subjectats pels cordills. Ens vam mirar una estona amb una aversió no dissimulada. Els seus cabells (es veia bastant clar que ell mateix se’ls havia tallat amb la maquineta d’afaitar) eren de color de plom; la barba era blanca. Com l’Snaut, tenia el front cremat, però només la part inferior, més amunt era blanc. Sens dubte, es posava alguna mena de gorra quan s’exposava al sol.

—Bé, estic escoltant —digué.

Em semblava que no li importava el que li volia dir; tens i enganxat a la placa de vidre, estava atent sobretot al que passava a la seva esquena. Desconcertat, no sabia com començar la conversació, per no dir cap ximpleria.

—Em dic Kelvin… Segurament ha sentit parlar de mi. Sóc… és a dir… era col·lega d’en Gibarian.

La seva cara resseca, així m’imaginava jo Don Quixot, era inexpressiva; i això no m’ajudava a trobar les paraules.

—He sabut que en Gibarian… és mort.

—Sí. L’escolto —digué impacient.

—Es va suïcidar? Qui va trobar el cadàver: vostè o l’Snaut?

—Per què m’ho pregunta a mi? El doctor Snaut no li ho ha dit?

—Voldria saber què opina vostè sobre aquest assumpte.

—És vostè psicòleg, doctor Kelvin?

—Sí. Per què?

—Científic?

—Sí, què hi té a veure…?

—Pensava que era comissari o empleat de justícia. En aquests moments són les dues quaranta, i vostè, en lloc d’ocupar-se de la feina que li assignaren, no només ha amenaçat forçar la porta del laboratori, sinó que a més a més m’interroga com a un sospitós.

Em va costar guardar la calma, vaig notar que tenia el front tot suat.

Vaig dir amb veu baixa:

—Vostè ÉS sospitós, doctor Sartòrius!

Volia ferir-lo, per això vaig afegir:

—A més a més ho sap perfectament!

—Si no es retracta i em demana disculpes, enviaré una denúncia contra vostè, Kelvin.

—Per què li haig de demanar disculpes? Per que es tanca i s’atrinxera en aquest laboratori, en lloc de sortir a saludar-me, en lloc de dir-me la veritat sobre el que està passant aquí? Ha perdut del tot el cap? Qui és vostè? Un científic o un miserable covard? Respongui!

No sabia què era el que cridava. En Sartòrius ni tan sols es va immutar. Unes gotes grosses li baixaven per les galtes de porus dilatats. De cop, ho vaig entendre: no m’escoltava! Amb les mans creuades a l’esquena aguantava amb totes les seves forces la porta que es movia, com si algú, a l’altre costat la volgués obrir. Amb una veu estranya, aguda, en Sartòrius va gemegar:

—Vagi-se’n! Li ho suplico… Per l’amor de Déu! Vagi-se’n! Baixi, jo ja vindré, faré el que vulgui, però ara li suplico que se’n vagi.

La seva veu revelava tant esgotament que maquinalment vaig fer un moviment amb la meva mà, volent ajudar-lo a subjectar la porta. Però llavors en Sartòrius va fer un crit d’horror, com si jo l’hagués apuntat amb un ganivet. Vaig començar a retrocedir, mentre ell cridava amb veu de falset: «Vagi-se’n! Vagi-se’n! Vagi-se’n! Ja vinc, ja vinc, ja vinc. No! No!».

Va obrir la porta i va entrar ràpidament. Em va semblar que un objecte groc, un disc relluent li havia brillat un instant sobre el pit. Una remor sorda arribava del laboratori; la cortina volà de costat; una gran ombra es projectà sobre la pantalla de vidre; després la cortina tornà a caure i ja no vaig veure res més. Què passava a l’habitació? Vaig sentir uns passos precipitats, com si tingués lloc una persecució boja, més tard un estrèpit de vidre trencat i el riure d’un nen…

Les cames em tremolaven; mirava la porta amb ulls extraviats. Tot es va calmar. Vaig seure al rebaix plastificat d’una finestra i allà em vaig quedar un quart d’hora potser. No ho sé, esperant que passés alguna cosa, em sentia tan anorreat que ja no tenia ganes d’aixecar-me. El cap m’esclatava. Vaig sentir un carrisqueig i una llum creixent il·luminà el replà.

Des del meu lloc, podia veure només una part del passadís que rodejava el laboratori. El laboratori era a la cúspide de l’Estació, just sota el mateix casc de la superestructura; les parets eren còncaves i inclinades, amb finestres oblongues a intervals d’uns pocs metres de distància. Els porticons exteriors s’aixecaren, el dia blau s’estava acabant. Una claror incandescent travessà les finestres. Les motllures de níquel, els baldons, les frontisses: tot guspirejà. La porta del laboratori —el plafó de vidre— brillà com si estigués encès. Em vaig mirar les mans, arrepenjades sobre els genolls, eren grises a la llum espectral. A la mà dreta tenia la pistola de gas, no me n’havia adonat quan l’havia tret de la funda. La vaig tornar a enfundar. Ara sabia que ni tan sols una pistola radioactiva m’hauria ajudat. De què m’hauria servit? No podia esbotzar la porta ni prendre per assalt el laboratori.

Em vaig aixecar. El disc solar es va enfonsar a l’oceà, com una explosió d’hidrogen; quan baixava per l’escala m’atrapà amb un ventall de rajos horitzontals, que vaig notar com una cremada.

A mitja escala vaig reflexionar i vaig decidir de pujar de nou. Vaig passar pel costat del laboratori, després de recórrer un centenar de passos em vaig trobar davant d’una altra porta de vidre, idèntica a l’anterior. No vaig intentar obrir-la, sabia que estava tancada.

Buscava alguna finestreta, alguna escletxa, a la paret de plàstic; la idea d’espiar en Sartòrius no em semblava estranya. No em sentia avergonyit. Volia acabar amb les conjectures i conèixer la veritat, encara que no m’imaginava que fos comprensible.

Em vaig recordar que les sales del laboratori estaven il·luminades per claraboies, que es trobaven a la cúpula exterior de l’Estació; des de fora podria espiar en Sartòrius. Per a això havia de baixar i aconseguir un escafandre i un equip d’oxigen. Em preguntava si valia la pena. Era molt probable que les lluernes fossin de vidre transparent; però jo volia veure el laboratori i no se m’acudia cap altra solució…

Vaig tornar al replà inferior. La porta de la cabina de la ràdio estava oberta. L’Snaut dormia enfonsat en la butaca. Quan vaig entrar, es va despertar de cop.

—Hola, Kelvin! —va dir amb veu ronca. No vaig respondre.

—Has esbrinat alguna cosa? —preguntà.

—Sí… no està sol.

L’Snaut torçà la boca.

—Ah, de debò? Alguna cosa has esbrinat en efecte. Té visites?

—No ho entenc, per què no em voleu dir què és, de què es tracta? Ja que penso quedar-me aquí, més d’hora o més tard sabré la veritat. Per què aquests misteris?

—Ho entendràs quan tu també rebis visites.

Em va semblar que esperava alguna cosa i que no desitjava continuar la conversa.

Vaig sortir.

—On vas?

No vaig dir res.

La plataforma estava com jo l’havia deixat. La meva càpsula calcinada es trobava encara allà, oberta de bat a bat. Em vaig apropar al lloc on hi havia els escafandres. De cop i volta, aquella excursió al casc exterior deixà d’interessar-me. Vaig fer mitja volta i vaig baixar per una escala de cargol als magatzems. A baix, les ampolles i les capses s’apilotaven al passadís estret. Unes planxes de metall nu, de reflexos blavosos, revestien les parets. Una mica més endavant, sota el sostre, vaig veure els tubs gebrats del sistema de refrigeració. Els vaig seguir fins al fons del passadís i allà desaparegueren. Vaig obrir la pesada porta de dues polzades de gruix, revestida d’escuma aïlladora; un fred glacial em va envair el cos. Vaig tremolar. Semblava una gruta, de les grans bobines penjaven estalactites. També aquí, sota una capa de neu, s’apilaven els calaixos i cilindres i als prestatges laterals hi havia capses i bosses transparents que contenien una matèria groga i oliosa. El sostre corb baixava de mica en mica, una cortina gebrada amagava el fons de la gruta. La vaig apartar. Un cos allargat, cobert amb una lona, jeia sobre una taula d’alumini. Vaig aixecar la vora de la lona i vaig veure el rostre petrificat d’en Gibarian. Els cabells negres, flàccids, creuats per un floc gris, semblaven enganxats al crani. Els cartílags del coll li sortien. Els ulls sense brillantor miraven fixament al sostre; a la comissura de les parpelles hi havia una llàgrima de gel opac. El fred era tan intens que vaig haver d’estrènyer les dents. Aguantant amb una mà la mortalla, amb l’altra vaig tocar la galta d’en Gibarian. Era com si hagués tocat el tronc d’un arbre gelat. La pell estava eriçada de cabells negres i punxeguts. Els llavis semblaven expressar una paciència infinita, desdenyosa. Deixant caure la lona vaig observar que entre els plecs que cobrien els peus d’en Gibarian sortien cinc perles negres, ordenades de major a menor. Em vaig quedar paralitzat.

Eren els dits dels peus vistos des del costat de la planta del peu. Sota l’arrugada mortalla aixafada, hi havia estirada la dona negra. Estava de bocaterrosa. Lentament vaig retirar la lona. El cap, coronat de cabells cresps, enroscats en petits flocs, descansava en el buit d’un braç negre i massís. La pell de l’esquena brillava, tensa en les arestes de les vèrtebres. Cap moviment animava aquest cos colossal. Un altre cop vaig mirar les plantes dels peus; no estaven aixafades ni deformades pel pes del cos; no tenia la pell endurida, estava intacta i polida com a les mans o a les espatlles.

Vaig haver d’esforçar-me per atrevir-me a tocar aquell peu nu. Aleshores va ocórrer una cosa inversemblant: aquell cos, abandonat en una cambra de congelar, aquest fals cadàver vivia i es movia. La dona havia retirat el peu, com un gos dormint quan algú intenta agafar-li la pota.

«Es congelarà aquí…», vaig pensar. Però el cos estava tebi i podia notar als palpissos dels dits el batec regular del seu pols. Vaig retrocedir deixant caure la lona i vaig tornar al passadís.

Fora de la gruta, la calor em va semblar sufocant. Vaig pujar per l’escala cap a la plataforma exterior.

Vaig seure sobre les argolles d’un paracaigudes plegat i em vaig agafar el cap entre les mans. Em trobava aclaparat. Les idees se m’escapaven, queien relliscant per un abrupte pendent. La idea d’una extinció immediata va despertar en mi una esperança inexpressable, irrealitzable.

No valia la pena anar a veure l’Snaut o en Sartòrius, ningú podia comprendre el que jo acabava de viure, el que havia vist, el que havia tocat amb les meves mans. L’única explicació, l’única sortida: la bogeria. Sí, m’havia tornat boig immediatament després d’arribar aquí. L’oceà havia influït el meu cervell; les al·lucinacions se succeïen, i per tant no servia de res que tractés de resoldre enigmes il·lusoris. Havia de buscar ajuda mèdica, trucar per la ràdio al Prometeu o una altra nau, enviar un SOS.

Un canvi inesperat es va fer en mi: el fet de pensar que m’havia tornat boig em va tornar la calma.

Vaig entendre molt bé les paraules de l’Snaut… si era que l’Snaut existia, i si jo havia parlat algun cop amb ell. Era possible que les al·lucinacions haguessin començat molt més abans. Qui ho sap? Potser encara era a bord del Prometeu i una malaltia mental m’havia atacat de cop i volta, i jo enfrontava ara les creacions d’un cervell delirant. Malgrat tot, si estava malalt, podia tenir esperança que em curaria, podia tenir una esperança d’alliberament, a tot això havia de renunciar si atribuïa alguna realitat a aquells embolicats malsons.

El primer que havia de fer era alguna prova lògica que revelés si de debò estava boig i era víctima dels miratges de la meva imaginació, i que les meves experiències havien estat reals, encara que semblessin absurdes i inversemblants. Mentre pensava tot això, mirava el monorail que elevava la rampa de llançament: una biga d’acer de color verd pàl·lid que corria a un metre per damunt del terra. En alguns llocs el vernís s’esclofollava, desgastat pel fregament dels transportadors de coets. Vaig tocar l’acer, vaig notar com s’escalfava sota els meus dits i el vaig colpejar amb els nusos dels dits. Era possible que el deliri arribés a un nivell de realitat semblant? Sí, em vaig respondre a mi mateix. Al cap i a la fi, aquest era el meu domini, jo coneixia el tema.

Però, era possible idear un experiment clau? No, em vaig dir, és impossible, ja que el meu cervell malalt (si està malalt) crearà les il·lusions que jo demani. Encara en somnis, i gaudint de bona salut, parlem amb desconeguts, els fem preguntes, i escoltem les respostes. A més a més, encara que els nostres interlocutors siguin en realitat creacions de la nostra pròpia activitat psíquica, desenvolupades mitjançant un procés pseudo-independent, fins que aquells interlocutors no ens hagin parlat, ignorem les frases que ens diran. Tanmateix, aquelles frases han estat formulades per una part distinta de la nostra ment; hauríem de conèixer-les a l’instant mateix en què les pensem per posar-les als llavis de les criatures fictícies. No importava, doncs, l’experiment, ni la manera de dur-lo a terme. Jo sempre em podia comportar com si estigués somniant.

Si l’Snaut o en Sartòrius no existien realment, no servia de res fer-los preguntes. Vaig pensar de prendre alguna droga poderosa, pejotl, per exemple, o una altra preparació que provoqués al·lucinacions en color. Si tot seguit tenia visions, això provaria que havia viscut de debò els esdeveniments recents, i que aquests eren part de la realitat material circumdant. De seguida vaig pensar que aquesta no seria una experiència clau, ja que coneixia els efectes de la droga (que elegiria jo mateix), i la meva imaginació podia suggerir una doble il·lusió: la d’haver ingerit la droga i la d’experimentar els seus efectes.

Em semblava que no hi havia manera d’escapar del cercle sempre tancat. No es pot pensar de cap altre mode sinó amb el propi cervell, ningú no es pot veure des de l’exterior i verificar l’adequat funcionament dels processos interns… De cop, se’m va ocórrer una idea, tan simple com eficaç.

Em vaig aixecar d’un salt i vaig córrer fins a la cabina de la ràdio. La sala era deserta. Vaig mirar el rellotge elèctric de paret. Faltava poc per les quatre de la nit, la nit artificial de l’Estació, a fora brillava el sol vermell. Vaig connectar el transmissor de llarg abast i mentre l’aparell s’escalfava, vaig recapitular mentalment les principals etapes de l’experiment.

No recordava el senyal per trucar a l’estació automàtica del satèl·lit, però la vaig trobar en una cartolina que penjava damunt del taulell central. Vaig enviar el missatge en codi Morse i després de vuit segons em va arribar la resposta. El satèl·lit, és a dir, el cervell electrònic del satèl·lit, es va anunciar amb un senyal polsàtil.

Vaig demanar al satèl·lit que em donés la posició dels meridians galàctics que travessava cada vint-i-dos segons mentre girava a l’entorn de Solaris, vaig demanar les fraccions de cinc decimals.

Després vaig seure esperant la resposta. Em va arribar al cap de deu minuts. Vaig arrencar la cinta de paper recentment impresa, evitant mirar-la, la vaig amagar en un calaix. Vaig agafar de la biblioteca algunes cartes celestes, taules de logaritmes, un calendari que incloïa la trajectòria diària del satèl·lit, alguns llibres auxiliars i em vaig posar a buscar jo mateix la resposta. Durant una hora o més vaig ordenar les equacions. Feia molt temps, des dels meus dies d’estudiant, que no treballava en càlculs semblants. L’últim cop havia estat a l’examen d’astronomia.

Feia les operacions amb l’ajuda de l’enorme ordinador de l’Estació. El meu raonament era el següent: guiant-me pels mapes galàctics, obtindria un resultat aproximat, que podia comparar amb la informació del satèl·lit. Aproximat, ja que la trajectòria del satèl·lit era subjecta a variacions molt complicades, degudes a les forces de gravitació de Solaris i els dos sols, i a les variacions locals provocades per l’oceà. Quan tingués les dues sèries de xifres, la proporcionada pel satèl·lit i la calculada teòricament a partir de la carta celeste, llavors introduiria les rectificacions necessàries; d’aquesta manera, els dos grups coincidirien fins al quart decimal; les divergències, provocades per la influència imprevisible de l’oceà, es veurien al cinquè decimal.

Si les xifres obtingudes pel satèl·lit no eren reals, sinó el producte de la meva ment extraviada, mai coincidirien amb la segona sèrie. El meu cervell estava malalt, potser, però no hauria pogut de cap manera rivalitzar amb l’ordinador de l’Estació i resoldre ràpidament a soles problemes matemàtics que requerien mesos de feina. Així, doncs, si les xifres concordaven, l’ordinador de l’Estació existia, jo l’havia utilitzat realment, i no era víctima de cap deliri.

Les mans em tremolaven quan vaig treure del calaix la cinta telegràfica i la vaig desplegar al costat de la cinta de paper de l’ordinador. Com ho havia previst, les dues sèries coincidien fins al quart decimal. Les diferències apareixien tan sols al cinquè.

Vaig guardar tots els papers al calaix. O sigui, que l’ordinador existia, i no depenia de mi, i els habitants de l’Estació també existien i eren reals.

Ja anava a tancar el calaix quan vaig veure que estava ple de fulls de paper, coberts de càlculs impacientment escrits. Una simple ullada em va revelar que algú ja havia intentat un experiment semblant al meu, demanant al satèl·lit les mesures de l’albedo de Solaris a intervals de quaranta segons.

Jo no estava boig. L’últim raig d’esperança s’havia apagat. Vaig desconnectar l’emissora, em vaig beure el brou que quedava al termos i vaig anar a dormir.

Anar a la pàgina següent