Solaris

L’Harey

Pàgina 7 de 19

L’Harey

Mentre feia els càlculs una espècie de ràbia muda m’havia mantingut dret. Ara estava tan cansat que no era capaç de desplegar el llit a la cabina, en lloc de deixar anar els ganxos de dalt, vaig tibar la maneta amb totes les meves forces i el llit em va caure per sobre. Quan, finalment, ja el tenia fet, em vaig treure la roba ràpidament i em vaig deixar caure sobre el coixí, sense haver-lo inflat adequadament. Em vaig adormir amb els llums encesos sense adonar-me’n.

Vaig obrir els ulls amb la sensació d’haver dormit només uns quants minuts. Una penombra vermella omplia l’habitació. No tenia calor, estava bé. Les mantes les tenia als peus, jo estava nu. Les cortines estaven enretirades a mitges i al costat de la finestra hi havia algú assegut a la cadira. Era l’Harey, portava un vestit de platja cenyit als pits; tenia les cames creuades i els peus nus, el cabell el duia recollit. Els seus braços estaven torrats pel sol fins als colzes. Em mirava per sota de les pestanyes negres. Jo l’observava tranquil·lament. El meu primer pensament era que estava somniant i sabia que somniava. Malgrat això, hagués preferit que ella desaparegués. Vaig tancar els ulls, desitjant que se n’anés. Quan els vaig obrir de nou, l’Harey seguia al mateix lloc. Tenia els llavis arrufats, com sempre ho feia, com si anés a xiular, però als seus ulls no hi havia gens de somriure. Em vaig recordar de tot el que vaig pensar sobre els somnis el vespre anterior, abans d’anar-me’n a dormir. L’Harey no havia canviat des del dia que la vaig veure viva per últim cop, llavors tenia dinou anys. Ara havia de tenir-ne vint-i-nou; però es veia molt clar que els morts no canviaven i es mantenien sempre joves.

L’Harey em mirava amb els seus ulls, sempre plens de sorpresa. «Li llançaré alguna cosa», vaig pensar, però encara que era només un somni no em vaig atrevir a fer mal a una morta.

—Pobreta —vaig dir—. Has vingut a visitar-me?

El so de la meva veu em va espantar, va sonar tan real; tota l’habitació i l’Harey, tot això semblava massa real.

Un somni en relleu, en color. A terra hi havia algunes coses que ahir quan me n’anava a dormir no vaig veure. «Quan em desperti —em vaig dir—, comprovaré si són realment allà, o si només les he vist en somnis, com l’Harey…».

—Penses quedar-te així molt temps? —li vaig preguntar.

Em vaig adonar que parlava en veu molt baixa, com si tingués por que algú em pogués sentir, com si algú pogués sentir el que passa en un somni!

El sol s’elevava per sobre de l’horitzó. Bon senyal. Jo me n’havia anat al llit en un dia vermell, després vindria un dia blau, seguit per un altre dia vermell.

No podia haver dormit quinze hores d’una tirada,… O sigui, que això és un somni!

Tranquil·litzat, vaig mirar l’Harey amb atenció. El sol l’il·luminava a contrallum; els rajos li dauraven la pell vellutada de la galta esquerra, i l’allargada ombra de les pestanyes li queia a la cara. Era molt bonica! Jo, terriblement precís, encara en somnis, vigilant els moviments del sol, esperant veure aparèixer el foradet en aquell lloc insòlit, una mica per sota de la comissura dels llavis. Així i tot, hauria preferit despertar-me. La feina m’esperava. Vaig tancar amb força les parpelles. Vaig sentir un cruixit metàl·lic i vaig mirar de nou. L’Harey s’havia assegut al meu costat, al llit. Em mirava seriosament. Li vaig somriure, ella també va somriure, llavors es va inclinar. El primer petó era tímid, un petó de nens. Després més petons. Em preguntava si era un somni. No estava traint el record de l’Harey, somniava en ella. Mai m’havia passat res semblant. No ens dèiem res. Em repetia que tot era un somni, però tenia el cor oprimit.

Em vaig preparar per saltar del llit; estava quasi segur que no ho podria fer; en un somni molt sovint no es domina el propi cos. Esperava que aquest intent em faria despertar. No em vaig despertar, però; em vaig asseure, amb les cames penjant fora del llit. Tot era inútil, havia de suportar fins a la fi del somni. El meu bon humor havia defallit. Tenia por.

—Què…? —vaig preguntar amb veu ronca— …què vols?

Vaig buscar amb els peus les sabatilles, i abans que em recordés que aquí no tenia cap sabatilles em vaig donar un cop al dit del peu. Vaig cridar. Això em despertarà, vaig pensar amb satisfacció.

Però tot continuava… l’Harey havia retrocedit i s’arrepenjava ara a la barra del llit, observant-me amb interès.

Vaig pensar que el millor que podia fer ara era dutxar-me, però després vaig entendre que una dutxa, en somnis, no em despertaria.

—D’on véns?

M’agafà la ma i amb un moviment que m’era molt familiar, la llançà en l’aire, la va agafar un altre cop i es posà a jugar amb els dits.

—No ho sé —digué—. Estàs enfadat?

Era la veu de l’Harey, una veu de to baix, una mica absent, com si no li importés massa el que deia, ja interessada per una altra cosa. De vegades feia la sensació de ser irreflexiva, insolent, ja que mai perdia aquella expressió de vaga estranyesa.

—T’ha vist algú?

—No ho sé. He vingut sense dificultats. És important, Kris?

Continuava jugant amb els meus dits, però ara semblava una mica preocupada.

—Harey…

—Què, estimat?

—Com sabies, on era?

Reflexionà. Un somriure, tenia els llavis de color de cirera, li va descobrir les dents.

—No en tinc ni idea. Rar, oi? Quan he entrat, tu dormies. No t’he despertat, t’enfades amb tanta facilitat… Tens mal caràcter.

—Has anat a baix?

—Sí, està tot gelat. M’he escapat.

Em deixà la ma i s’estirà al llit. Tenia tots els cabells a un costat, em mirà amb aquell somriure que m’havia irritat tant abans que m’enamorés d’ella.

—Però… Harey —vaig balbucejar.

Em vaig inclinar sobre ella i li vaig aixecar la curta màniga del vestit. Just a sobre de la cicatriu de la vacuna, hi havia un punt vermell, la marca d’una agulla. No em va sorprendre. Instintivament m’obligava a buscar alguna lògica en aquesta història tant inversemblant, em vaig marejar. Vaig tocar amb el dit el punt vermell, en el qual havia somniat després de tants anys, en el qual havia somniat tantes vegades; em despertava amb un sanglot i sempre en la mateixa postura, plegat en dos entre els llençols arrugats, igual com l’havia trobada a ella, ja quasi freda, com si hagués intentat reviure dormint el que ella havia viscut, com si hagués esperat que ella em perdonés o que hagués pogut acompanyar-la en els últims minuts quan començà a notar els efectes de la injecció i el terror la dominà de cop.

Ella, que tenia por d’una simple rascada, que no suportava el mal, ni la vista de la sang, ella havia comès deliberadament aquell fet horrorós, sense deixar-me res més que algunes paraules. Jo havia conservat la nota entre els meus papers importants, s’havia descolorit i gastat però mai m’havia atrevit a destruir-la. Tants cops havia pensat en el moment quan l’escrivia, el que devia sentir llavors… Em deia a mi mateix que ella no ho havia volgut fer de debò, que només em volia espantar, i que havia pres una dosi excessiva per algun error; tots em deien que era així, sense cap dubte, o que havia estat una decisió cega, resultat d’una depressió sobtada.

Però ningú sabia el que jo li havia dit cinc dies abans; no sabien que per ferir-la encara més jo m’havia emportat les meves coses i que ella, mentre jo tancava les maletes, m’havia preguntat amb molta calma: «Saps què significa això?». I jo vaig fer veure com si no l’hagués entès, malgrat que l’entenia molt bé, però em deia a mi mateix que ella era una covarda, fins i tot li vaig dir això també…

I ara, era allà, estirada al llit, mirant-me tranquil·lament, com si no sabés que jo la vaig matar.

—No saps dir res més? —em preguntà.

Tota l’habitació era vermella dels reflexos del sol, els seus cabells brillaven. Es mirà el seu braç amb interès, ja que jo l’havia estat examinant tant temps. Quan em vaig retirar, va arrepenjar la galta fresca sobre la meva ma.

—Harey —vaig quequejar—, és impossible…

—Calla!

Tenia els ulls tancats, podia veure com es movien sota les parpelles.

—On som, Harey?

—A casa.

—On és això?

Un ull se li va obrir per un instant però es va tancar de seguida. Les llargues pestanyes em van fer pessigolles a la palma de la ma.

—Kris!

—Què?

—Estic bé.

Jo continuava sense moure’m. Vaig aixecar el cap i vaig veure reflectits al mirall els cabells de l’Harey i els meus genolls nus. Amb la punta del peu vaig arrossegar cap a mi un d’aquells objectes que havia tret de la capsa i el vaig recollir amb la mà lliure. Era una barnilla amb un extrem punxegut com una agulla. La vaig posar sobre la meva pell al costat d’una cicatriu rosada i vaig prémer. El dolor era intens. Mirava la sang que em corria per l’interior de la cuixa i gotejava sense soroll al terra.

Tot era en va. Uns pensaments terrorífics es feien cada cop més clars, més definits. Havia deixat de dir-me: «És un somni». No ho creia. Ara pensava: «Necessito defensar-me».

Li vaig examinar les espatlles, els malucs cenyits pel vestit blanc, els peus descalços que penjaven… Em vaig inclinar, li vaig agafar el turmell i li vaig passar els dits per la planta del peu.

La pell era suau, com la d’un nadó. Llavors em vaig adonar que no era l’Harey, i estava quasi segur que ella, en canvi, no ho sabia.

El peu descalç es mogué, un riure silenciós va obrir els llavis de l’Harey.

—Deixa… —murmurà.

Vaig retirar amb cautela la mà de sota de la galta de l’Harey i em vaig aixecar. Em vaig vestir de pressa. Ella va seure al llit mirant-me fixament.

—On tens les teves coses? —vaig preguntar i de seguida em vaig penedir de la meva pregunta.

—Les meves coses?

—Però, que només tens aquest vestit?

Ara ja era només un joc. Intentava comportar-me amablement, despreocupat, indiferent, com si ens haguéssim separat el dia anterior… no, com si mai ens haguéssim separat. S’aixecà, amb un gest familiar, ràpid i segur, es va estiregassar la faldilla desarrugant-la.

Les meves paraules l’havien intrigada, però no va dir res. Per primera vegada va fer una ullada a l’habitació, amb uns ulls curiosos, inquisitius; llavors va dir, visiblement sorpresa:

—No ho sé.

Va obrir la porta de l’armari.

—Aquí dins, potser.

—No, aquí dins només hi ha roba de feina.

Al costat del lavabo vaig trobar una maquineta d’afaitar i vaig començar a afaitar-me, sense deixar de mirar a l’Harey.

Ella feia voltes per la cabina, mirant per tots els cantons, va mirar per la finestra i se’m va apropar.

—Kris, tinc la impressió que ha passat alguna cosa…

Callà; jo esperava amb la maquineta desconnectada.

—Com si m’hagués oblidat d’alguna cosa… de moltes coses. Només em recordo de tu… i… i de res més.

Jo escoltava, intentant semblar impassible.

—He estat… malalta?

—Oh… sí, es pot dir que sí. Has estat una mica malalta.

—Ah, això explica que no em recordi de tot.

S’havia animat un altre cop. No sé expressar el que sentia llavors, mentre mirava com se n’anava i venia, un cop seriosa, un cop somrient, seient i aixecant-se de seguida. El meu esglai s’afluixava davant de la convicció de tenir-la davant meu, mentre al mateix temps la raó em deia que ella semblava, d’alguna manera, estilitzada, reduïda a algunes expressions, a alguns gestos, a certs moviments característics. De cop i volta se’m va apropar, estrenyent els punys contra el meu pit.

—Què ens passa, Kris? Està tot bé o alguna cosa va malament?

—Millor impossible.

L’Harey somrigué dèbilment.

—Quan respons així, sé que tot va bastant malament.

—Què dius, Harey estimada? Ara haig de sortir, espera’m, d’acord? —I vaig afegir, ja que començava a tenir molta gana—: Vols menjar alguna cosa?

—Menjar? No. —Mogué el cap—. T’haig d’esperar?… Molta estona?

—Només una hora.

—Vinc amb tu.

—No pots venir amb mi, haig de treballar.

—Vinc amb tu.

Havia canviat; no era l’Harey: l’Harey mai imposava la seva presència, mai s’imposava.

—És impossible, estimada.

Em va mirar de dalt a baix, de sobte va agafar la meva mà. La meva mà va pujar lentament al llarg d’un braç tebi i ple. Malgrat tot l’estava acariciant. El meu cos reconeixia el seu cos, el meu cos la desitjava, el meu cos em portava cap a ella, més enllà de la raó, més enllà de tota reflexió, més enllà de la por.

Procurant conservar la calma, vaig dir:

—Harey, és impossible, t’has de quedar.

—No —va ressonar a l’habitació.

—Per què?

—No… no ho sé. —L’Harey mirà pel voltant i llavors aixecà un altre cop els ulls—. No puc —digué molt baix.

—Però, per què?

—No ho sé. No puc. Em sembla… em sembla… —buscava la resposta, i quan la va descobrir, va ser tot una revelació per a ella.

—Em sembla que t’haig de veure sempre!

L’entonació peremptòria no corresponia a una declaració d’afecte; es tractava d’una altra cosa. Aquesta comprovació modificà, encara que no d’una manera visible, la naturalesa de la meva abraçada.

La tenia als meus braços; la mirava als ulls. Insensiblement, amb un moviment instintiu, vaig començar a torçar-li els braços endarrere, i quan ja estigueren junts, la meva mirada recorregué ansiosament l’habitació, necessitava una corda per lligar-li les mans.

De sobte va ajuntar els colzes i va haver-hi un breu forcejament. No vaig resistir més d’un segon. Abatut d’esquena, amb les puntes dels peus que quasi no tocaven el terra, ni un atleta hauria aconseguit deslliurar-se. Però ella s’aixecà i deixà caure els braços als costats; el seu rostre, dèbilment il·luminat per un somriure incert, no havia participat a la lluita.

M’observava amb un interès plàcid, com al principi, quan jo m’havia despertat. Com si el meu desesperat intent no l’hagués commogut; com si no s’adonés de res; com si hagués ignorat la meva crisi de pànic. Dreta davant meu, esperava: greu, passiva, i una mica sorpresa.

Abandonant l’Harey al mig de l’habitació, vaig anar cap a un prestatge al costat del lavabo. M’adonava que havia caigut en una trampa insensata i en volia sortir a tot preu. Si algú m’hagués preguntat què notava exactament, i què significava tot allò, jo hauria estat incapaç de balbucejar ni tan sols tres paraules. Però ara entenia que la meva situació era idèntica a la dels altres habitants de l’Estació, que tot el que havia viscut, après o entrevist formava part d’una mateixa cosa, d’un tot terrorífic i incomprensible. Malgrat tot, en aquell precís moment tractava simplement de trobar un truc, una manera de fugir. Sense girar-me, notava clavada en mi la mirada de l’Harey.

Sobre el prestatge del lavabo, hi havia, encastada a la paret, una petita farmaciola. La vaig examinar apressadament. Vaig trobar els medicaments, un flascó de comprimits somnífers; el vaig destapar i vaig posar quatre comprimits —la dosi màxima— dins d’un got.

Actuava obertament, sense esforçar-me massa per dissimular els meus actes i els meus gestos. Per què? No m’ho vaig preguntar. Vaig omplir el got amb aigua calenta.

Quan els comprimits es van dissoldre, em vaig acostar a l’Harey, que havia romàs dreta.

—Estàs enfadat? —em preguntà.

—No. Beu-te això.

No sé per què, però havia previst inconscientment que m’obeiria. En efecte, agafà el got sense cap paraula i el va beure d’un glop. Vaig deixar el got sobre la tauleta i vaig seure al racó de l’habitació, entre l’armari i la biblioteca.

L’Harey se m’acostà, va seure al terra amb un moviment molt familiar, recollint les cames i apartant-se els cabells de la cara. Jo ja no m’enganyava, no era ella; tanmateix, reconeixia els seus més mínims gestos. L’horror m’oprimia el coll. I el pitjor de tot era que jo havia d’actuar amb certa astúcia, havia de fingir que la prenia per l’Harey, ja que ella mateixa creia sincerament que era l’Harey. D’això n’estava segur, si encara podia estar segur de res.

S’havia arrepenjat contra els meus genolls; els seus cabells em fregaven la mà. Així ens vam quedar una estona. De tant en tant jo mirava el rellotge. Va passar mitja hora; el somnífer havia de començar a actuar. L’Harey va barbotejar algunes paraules.

—Què dius?

No em respongué. Vaig atribuir aquest silenci a la pesadesa del somni; encara que dubtava secretament de l’eficàcia de les pastilles. Per què? No ho sabia. Potser perquè el meu subterfugi em semblava massa fàcil.

Lentament el cap de l’Harey es va esmunyir al llarg dels meus genolls, els cabells foscos li van tapar la cara; respirava regularment; estava dormint.

Em vaig inclinar per portar-la al llit, però de sobte, sense obrir els ulls, em va posar la ma al coll i esclatà en una riallada aguda.

Em vaig quedar paralitzat, ella continuava rient. M’observava entornant les parpelles, amb una expressió ingènua i maliciosa a la vegada.

Vaig tornar a seure encarcarat, perplex, desconcertat. Un últim accés de riure sacsejà l’Harey; llavors va posar el seu cap sobre la meva mà i va callar.

—Per què rius?

Vaig preguntar amb veu inexpressiva. Un altre cop la cara de l’Harey expressà sorpresa i inquietud. Sens dubte volia donar-me una explicació honesta. Es fregà el nas i sospirà.

—No ho sé —va dir, sincerament sorpresa—. M’estic comportant com una idiota, oi?… Però tu també, tens tot l’aspecte d’un idiota, encarcarat i solemne com… com en Pelvis.

—Com qui? —em semblava que ho havia sentit malament.

—Com en Pelvis, ja saps qui, el gras…

L’Harey no podia de cap manera conèixer en Pelvis, ni haver-me sentit parlar-ne, per la senzilla raó que en Pelvis havia tornat d’una expedició tres anys després que ella morís. Jo no l’havia conegut abans, així que ignorava que tingués una tendència inveterada, quan presidia les reunions de l’Institut, a prolongar indefinidament les sessions. A part d’això, es deia Pelle Villes, i fins a la seva tornada no vaig saber que l’havien motejat Pelvis.

L’Harey va arrepenjar els seus colzes sobre els meus genolls i em va mirar els ulls. Jo li vaig tocar els braços, les meves mans van pujar fins a les espatlles i el naixement del coll nu, que bategava sota els meus dits. Es podia suposar que l’acariciava; de la seva mirada es podia deduir que no interpretava de cap altre manera el contacte de les meves mans. En realitat, jo estava comprovant una altra vegada que el seu cos era tebi al tacte, un simple cos humà, amb músculs, ossos, articulacions. Mentre la mirava als ulls amb dolçor, vaig sentir unes ganes boges de tancar bruscament les mans.

Quasi, quasi ja les tancava quan, de cop i volta, em vaig recordar de les mans ensagnades de l’Snaut, la vaig deixar anar.

—Com em mires —digué serenament.

El cor em bategava amb tanta força que no podia parlar. Vaig tancar els ulls. En aquell moment se’m va ocórrer un pla, complet i minuciós. Sense perdre ni un instant em vaig aixecar.

—Me n’haig d’anar, Harey —vaig dir— si de debò vols venir amb mi, vine.

L’Harey s’aixecà d’un salt.

—Bé.

Vaig obrir l’armari i mentre escollia un vestit per a cada un de nosaltres, li vaig preguntar:

—Per què vas descalça?

Em va respondre amb veu vacil·lant:

—No ho sé… He hagut de deixar les sabates en algun lloc.

No vaig insistir.

—Per posar-te això t’hauràs de treure el vestit.

—Un escafandre d’espai… per què?

Va intentar treure’s el vestit, però llavors va resultar una cosa molt curiosa: era impossible descordar un vestit que no tenia botons! Els botons vermells de la brusa eren simplement adorns. No hi havia tanques, ni de cremallera ni cap altre. L’Harey somreia, una mica confusa.

Com si fos una cosa normal, vaig agafar una mena de bisturí i vaig fer un tall a l’esquena des del coll fins a la cintura. L’Harey es va treure el vestit per sobre del cap. Es posà l’escafandre de vol, una mica massa gran per a ella.

Quan sortíem preguntà:

—Anem a volar? Tu també?

Vaig dir «sí» amb el cap. Tenia por que trobaríem l’Snaut. Però no hi havia ningú a la rotonda; la porta de la cabina de la ràdio estava tancada.

Un silenci de mort flotava sobre la coberta de l’Estació. L’Harey seguia atentament els meus moviments. Vaig obrir un hangar i vaig examinar l’embarcació; vaig verificar successivament l’estat del microreactor, el funcionament dels comandaments i els difusors. Després de retirar la càpsula buida del sòcol, sota l’embut de la cúpula, vaig orientar cap a la pista inclinada la vagoneta elèctrica que transportava el projectil.

Havia escollit un vehicle petit que s’utilitzava per intercanviar forniments entre l’Estació i el satèl·lit, i que només transportava homes en ocasions excepcionals, ja que no s’obria des de dins. L’elecció tenia en compte el meu pla. No havia pensat a llançar el coet; només simulava els preparatius d’una partida de debò. L’Harey, que de vegades m’acompanyava en els meus viatges, coneixia fins a un cert punt les maniobres preliminars.

Així que vaig verificar, dins de l’habitacle, el bon funcionament de la climatització i l’entrada de l’oxigen; vaig connectar el circuit central i els indicadors del tauler s’il·luminaren. Vaig sortir i vaig dir a l’Harey, que esperava al peu de l’escala:

—Entra!

—I tu?

—Jo entraré després. Haig de tancar l’escotilla darrere nostre.

No em va semblar que sospités res. Quan va desaparèixer a l’interior, vaig posar el cap a l’obertura i li vaig preguntar:

—Estàs còmoda?

Vaig sentir un «sí» apagat, ofegat per l’exigüitat de la cabina.

Vaig retrocedir i vaig tancar de cop l’escotilla. Vaig tancar bé els dos panys; vaig ajustar les cinc femelles de seguretat amb la clau especial que havia portat.

El cigar afilat estava en posició vertical, com si realment hagués de partir cap a l’espai. Cap perill amenaçava la captiva; els recipients d’oxigen estaven plens, i a l’habitacle hi havia queviures; a més a més, no em proposava tenir-la presonera allà indefinidament. Necessitava amb desesperació dues hores de llibertat, per concentrar-me, prendre alguna decisió i elaborar amb l’Snaut una tècnica comuna.

En el moment que ajustava la penúltima femella vaig notar que el coet es posava a vibrar; vaig pensar que era jo qui ho provocava manejant impetuosament l’enorme clau. Tanmateix, quan vaig aixecar el cap, vaig veure una cosa que espero no tornar a veure mai més.

Tot el coet tremolava, sacsejat violentament des de l’interior. Ni un robot d’acer hauria pogut escruixir d’aquesta manera una massa de vuit tones, i malgrat tot, qui hi havia a la cabina era només una noia primeta, una noia jove de cabells foscos.

Els reflexos dels llums tremolaven sobre la polida càpsula del coet. No sentia els cops; a l’interior del projectil tot estava en silenci. Però els pedestals del sòcol vibraven com cordes. Les sacsejades eren tan brusques que tenia por de veure ensorrar-se tota la tarima.

Vaig ajustar amb la mà l’última femella, vaig llençar la clau i esperava al peu de l’escala. Mentre retrocedia uns passos, vaig veure que els amortidors, preparats per resistir una pressió contínua, escruixien frenèticament. Em va semblar que l’embolcall del coet es contreia d’alguna manera.

Vaig córrer al tauler de control i vaig empènyer amb les dues mans la palanca d’arrencada. En aquell moment l’altaveu connectat a l’interior del coet va emetre un so penetrant… no un crit, un so que no s’assemblava a la veu humana, però malgrat això vaig distingir confusament el meu nom, repetit diverses vegades.

—Kris! Kris! Kris!

No ho vaig sentir clarament, la sang em sortia de les ferides als dits. Amb fúria volia posar el coet en marxa. Una pàl·lida aurora il·luminà les parets. Remolins de pols s’aixecaren al voltant de la plataforma, la pols es transformà en una columna d’espurnes violentes, i els ressons d’un bramul poderós van cobrir tots els altres sorolls. Tres flames, confoses a l’instant en una pira de foc, aixecaren el coet, que pujà per l’obertura de la cúpula. El rastre incandescent que deixà el coet onejà i s’apagà. Els finestrons tornaren a tancar-se sobre l’orifici del clot; els ventiladors automàtics començaren a aspirar el fum sufocant que es movia en ones pel recinte.

En realitat, tot això ho vaig reconstruir més tard; no sé amb seguretat el que vaig veure en aquells moments. Arrapat al tauler dels comandaments, notant que la calor em cremava la cara i em socarrimava els cabells; aspirava a glopades l’aire acre, una barreja de gasos de combustió interna i l’ozó després de la ionització. En el moment del llançament, jo havia tancat instintivament els ulls, però la claror havia travessat les meves parpelles. Durant una estona, vaig veure només espirals vermelles, negres, daurades que es dispersaven a poc a poc. Els ventiladors continuaven gemegant; el fum, la boira, la pols es dissiparen.

El llum verdós de la pantalla del radar va atraure la meva mirada. Manipulant de pressa les claus, vaig intentar de localitzar el coet. Quan el vaig trobar, volava ja més enllà de l’atmosfera.

Mai havia llançat un projectil d’una manera tan aberrant i cega, sense preocupar-me d’ajustar la velocitat i la direcció. No coneixia la potència del vehicle ni estava segur si no hi hauria una catàstrofe de conseqüències incalculables. Vaig decidir que el més senzill era posar el coet en l’òrbita circular, a una distància d’aproximadament mil quilòmetres de Solaris, i apagar llavors els propulsors. Vaig verificar a les taules que una òrbita de mil quilòmetres era estacionària. Això no arreglava res, però no se’m va ocórrer cap altra solució.

No vaig tenir el coratge de connectar l’altaveu, que havia callat després del llançament. No, no em volia exposar a sentir un altre cop aquella veu terrible, que no tenia res d’humà. Em creia autoritzat a pensar que havia vençut tots aquells simulacres, i que més enllà de les al·lucinacions i contra tota expectativa, tornava a trobar-me amb l’Harey de veritat, a qui la hipòtesi de la bogeria hauria destrossat del tot.

A la una vaig abandonar les pistes de llançament.

Anar a la pàgina següent