Solaris
El «Petit apòcrif»
Pàgina 8 de 19
El «Petit apòcrif»
Tenia la cara i les mans cremades. Em vaig recordar que quan buscava un somnífer per a l’Harey (riuria ara de la meva innocència), havia vist un pot amb pomada per a les cremades. Vaig tornar a la cabina. Obrint la porta vaig veure que algú estava assegut a la butaca, al costat del lloc on s’havia agenollat abans l’Harey. La por em paralitzà, però això va durar només uns segons. La persona asseguda aixecà el cap. Era l’Snaut. Amb les cames creuades (portava sempre els mateixos pantalons de lona, tacats pels reactius), consultava papers; un gran feix de papers que hi havia a la tauleta al seu costat. Quan em va veure deixà els papers, abaixà les ulleres fins a la punta del nas i se’m va quedar mirant amb aire emmurriat.
Sense cap paraula, em vaig acostar al lavabo, vaig treure de la farmaciola el pot amb la pomada i me’n vaig posar una mica al front i a les galtes. Per sort, la cara no estava massa inflada i els ulls, que havia tancat instintivament, s’havien salvat. Al pols i als pòmuls em vaig punxar algunes butllofes grosses amb una agulla esterilitzada; el cotó fluix asèptic va recollir un líquid serós. Després em vaig aplicar a la cara dos trossos de gasa humida. L’Snaut m’observava atentament tota l’estona. El vaig ignorar. Quan vaig acabar (les cremades em feien més mal cada cop), vaig seure a l’altra butaca, d’on vaig haver de retirar abans el vestit de l’Harey, un vestit normal i corrent, però desproveït de botons.
L’Snaut, amb les mans unides al voltant d’un genoll punxegut, observava escèpticament els meus moviments.
—Bé, parlem una mica? —va dir quan jo m’havia assegut.
No li vaig contestar; estava ocupat a posar bé un tros de gasa que relliscava al llarg de la meva galta.
—Has tingut una visita, oi?
—Sí —vaig respondre secament.
L’Snaut havia començat la conversa en un to que em resultava desagradable.
—I te l’has treta de sobre? Bé, bé, t’ho has pres seriosament.
Es va tocar el front, que encara se li estava pelant i descobria superfícies rosades d’epidermis nova. Jo estava perplex. Com és, que fins en aquest moment no havia entès les implicacions de les «cremades de sol» de l’Snaut i d’en Sartòrius? Cremades de sol! Aquí ningú s’exposava al sol!
L’Snaut va prosseguir sense notar cap canvi en mi:
—Suposo que has començat per recursos simples. Què has intentat? Narcosi, metzina, lluita lliure?
—Què vols? Tens la intenció de parlar seriosament d’assumptes que ens interessen, o no? Si tens ganes de fer-te el ximple, ja pots marxar.
Va mig aclucar els ulls.
—Sovint es fa el ximple sense voler-ho… No has provat la corda o el martell? I un llançament de tinter precís, com amb en Luther? No? —va fer una ganyota—. Ets un exemple magnífic! El lavabo és intacte, no t’has destrossat el cap contra les parets, ni tan sols has destrossat l’habitació. Només l’has embarcat al coet, l’has posat en marxa i ja està, tot arreglat! —va mirar el rellotge—. Disposem de dues o tres hores. Et molesta que parli així? —acabà amb un somriure desagradable.
—Sí —vaig dir secament.
—Ah… I si t’ho contés tot, em creuries? Creuries alguna paraula?
No vaig dir res. L’Snaut va prosseguir, amb aquell horrible somriure.
—Va començar amb en Gibarian. Tancat a la seva cabina, només ens parlava a través de la porta. I què creus que pensàvem nosaltres?
Ho sabia però preferia callar.
—Està clar, vam pensar que s’havia tornat boig. A través de la porta, va dir alguna cosa… no tot. Et preguntes potser per què no ens va dir que hi havia algú amb ell. Oh, suum cuique! Però era un científic de debò. Ens va demanar que li donéssim una oportunitat.
—Quina oportunitat?
—Intentava, sense cap dubte, resoldre el problema, posar-lo en clar, classificar-lo. Treballava de nit. Saps què feia? Segur que ho saps!
—Aquells càlculs, al calaix de la cabina de radio… són seus?
—Sí.
—I quan va durar?
—La visita? Una setmana, més o menys… Nosaltres pensàvem que tenia al·lucinacions, trastorns motors. Li vaig donar escopolamina.
—Com… a ell?
—Sí. La va acceptar, però no per a ell. La va provar amb l’altre.
—I vosaltres?
—Nosaltres? El tercer dia, havíem decidit esbotzar la porta, i si no hi havia cap altre remei, passar del seu càrrec de cap d’Estació i guarir-lo.
—Ah…
—Sí.
—O sigui, que a l’armari…
—Sí, fill meu, sí. Però mentrestant també nosaltres havíem tingut visites. Ja no ens podíem ocupar d’ell, i explicar-li el que passava. Ara… s’ha convertit en una rutina.
Parlava tan baix que quasi no vaig sentir les últimes paraules.
—Encara no ho entenc! —vaig dir—. Si escoltaves al costat de la porta havies de sentir dues veus.
—No, només sentíem la veu d’en Gibarian. Hi havien sorolls rars… pensàvem que també era ell, però.
—Només la veu d’en Gibarian? Com pot ser que no sentíssiu l’altra?
—No ho sé. Tinc una certa teoria… però l’he deixada de moment. No serveix per explicar algunes coses. Però tu vas veure alguna cosa ahir, si no, ens hauries pres per bojos.
—Pensava que era jo qui s’havia tornat boig.
—Ah… i no vas veure ningú?
—Vaig veure algú.
—Qui?
El vaig mirar llargament (la ganyota de l’Snaut ja no simulava un somriure) i vaig respondre.
—Aquella… aquella dona negra —l’Snaut estava inclinat cap al davant; mentre jo parlava, el seu cos s’anava relaxant imperceptiblement—. Haguessis pogut prevenir-me.
—Et vaig prevenir.
—De quina manera!
—De l’única possible. Jo no sabia qui veuries. Ningú podia saber-ho, ningú no ho sap mai…
—Escolta, Snaut, voldria preguntar-te… Tu… tu coneixies… aquest fenomen des de fa temps. Ella… la persona que ha vingut a visitar-me avui…
—Et preguntes si tornarà?
Vaig dir que sí amb el cap.
—Sí i no —va dir.
—Què vol dir això?
—Ella… aquella persona tornarà, ignorant-ho tot, com al principi de la primera visita. Més exactament, no tindrà en compte que vas voler desfer-te d’ella. Si tu respectes les condicions, no es mostrarà agressiva.
—Quines condicions?
—Això depèn de les circumstàncies.
—Snaut!
—Què?
—Prou de subterfugis, si et plau!
—Subterfugis? Kelvin, tinc la impressió que encara no ho has entès —li brillaven els ulls—. Bé! Em pots dir qui ha vingut a visitar-te? —preguntà brutalment.
Em vaig empassar la saliva i vaig girar el cap. No el volia mirar. Hauria preferit parlar amb algú altre i no amb ell. Però no podia elegir. Un tros de gasa es va desenganxar i em va caure sobre la ma. Em vaig espantar.
—Una dona que… —vaig parar—. Es va matar. Una injecció…
—Suïcidi?
—Sí.
—Això és tot?
L’Snaut esperava. Veient que no responia, va botzinar:
—No, no és tot.
Vaig aixecar el cap de cop. L’Snaut no m’estava mirant.
—Com ho saps?
No va respondre.
—En efecte, això no és tot —em vaig mullar els llavis—, havíem renyit. O millor dit, no. Vaig ser jo, jo em vaig posar molt nerviós, tu saps les coses que es diuen en aquells moments. Vaig recollir els meus trastos i me’n vaig anar. Ella m’havia donat a entendre… no ho havia dit amb totes les paraules, quan has viscut anys amb algú, no és necessari… Jo estava segur que no parlava seriosament… que no gosaria, que tindria por, i això també li ho vaig dir. Al dia següent, vaig recordar que havia deixat aquelles… aquelles ampolles al calaix. Ella les coneixia; jo les havia portat del laboratori, les necessitava; li havia explicat que en dosis altes l’acció era fulminant… Em vaig espantar i vaig voler anar a buscar-les; de seguida em vaig dir que això donaria la impressió que jo m’ho prenia seriosament. Al tercer dia vaig decidir d’anar-hi, estava preocupat. Quan hi vaig arribar, ja era morta.
—Ah, pobre innocent.
Em vaig sobresaltar. Però ell no es burlava de mi. Em va semblar que el veia per primera vegada. Tenia la cara grisa; les arrugues profundes de les galtes revelaven un cansament indicible. L’Snaut semblava un home molt malalt.
Estranyament intimidat, vaig preguntar:
—Per què ho has dit?
—Perquè és una història tràgica —veient que jo m’inquietava, afegí precipitadament—: No, encara no ho entens. En efecte, és una càrrega terrible, i tu et consideres un assassí, però… hi ha coses pitjors.
—Què dius?
—Estic content que no em creguis, de veritat. El que ha passat és horrible. Però el més horrible és… el que no ha passat, el que mai ha existit.
—No ho entenc —vaig dir en veu baixa. L’Snaut movia el cap.
—Un home normal —va dir—. Què és un home normal? El que mai ha comès res abominable? Bé, però mai ha tingut pensaments desordenats? Potser ni tan sols això… Alguna cosa, un fantasma, va poder haver sorgit en ell alguna vegada, fa deu o trenta anys, alguna cosa que ell va rebutjar, i que ha oblidat; alguna cosa de què no tenia por, ja que sabia que mai permetria que cobrés forces, que es manifestés d’alguna manera. Imagina’t ara que de cop i volta, a ple dia, torna a trobar aquell pensament, encarnat, clavat en ell, indestructible. Es pregunta on és… Tu saps on és?
—On?
—Aquí —va xiuxiuejar l’Snaut— a Solaris.
Vaig vacil·lar.
—De què es tracta? Malgrat tot, no sou criminals, ni tu ni en Sartòrius…
Em va interrompre amb impaciència.
—I tu, Kelvin, dius que ets psicòleg! Qui no ha tingut algun cop un somni despert, qui no ha fantasiat una bogeria? Pensa en… en un maníac que s’enamora, jo què sé, d’una peça de roba bruta i que a força de precs, d’amenaces, desdenyant tots els perills, aconsegueix aquell miserable drap idolatrat. Cosa rara, oi? Un home simultàniament s’avergonyeix de l’objecte de la seva cobdícia i l’adora més que a tot al món, un home disposat a sacrificar la vida per aquell amor, ja que experimenta potser sentiments tan vius com els de Romeu i Julieta… Hi ha casos així, no és cert? Tu entens llavors que han d’existir coses… situacions que ningú s’ha atrevit a materialitzar i que el pensament ha engendrat per accident, en un instant de desvari, de demència, li pots dir com vulguis. En l’etapa següent, la idea es materialitza. Això és tot.
Estupefacte, amb la gola seca, vaig repetir:
—Això és tot? —El cap m’esclatava—. I l’Estació? Què fa aquí l’Estació?
—Sembla que et neguis a entendre-ho —rondinà l’Snaut, observant-me—. He estat parlant de Solaris, només de Solaris, i de cap altra cosa. Si la realitat et fa mal, jo no en tinc la culpa. Per altra banda, després del que has passat, em pots escoltar fins al final!
»Sortim cap al cosmos, preparats per a tot, és a dir, per a la soledat, la lluita, la fatiga, i la mort. Evitem dir-ho, per pudor, però em alguns moments pensem molt bé en nosaltres mateixos. I malgrat això, ben mirat, el nostre fervor és una pura simulació. No volem conquistar el cosmos, només volem estendre la Terra fins els límits del cosmos. Per a nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara, l’altre tropical com l’Amazònia. Som humanitaris i cavallerosos; no volem sotmetre altres races, volem simplement transmetre’ls els nostres valors i apoderar-nos en canvi d’un patrimoni aliè. Ens considerem els cavallers del Sant-Contacte. És una altra mentida. No busquem cap altra cosa sinó humans, no necessitem altres mons, necessitem miralls. No sabem què fer amb els altres mons. Amb un sol món, el nostre món, en tenim prou. Però no ens agrada tal com és. Busquem una imatge ideal del nostre propi món. Partim en cerca d’un planeta, d’una civilització superior a la nostra; però desenvolupada d’acord amb un prototipus: el nostre passat primitiu. Per l’altre cantó, hi ha en nosaltres alguna cosa que rebutgem; ens defensem contra allò, i malgrat tot subsisteix; no deixem la Terra en un estat d’innocència primitiva, no és només una estàtua d’Home-Heroi la que parteix en vol. Hem vingut aquí tal com som en realitat, i quan l’altra cara ens ensenya la realitat, aquella part de la realitat que preferim passaren silenci, ja no hi estem d’acord.
Jo escoltava pacientment.
—Però, de què estàs parlant?
—Del que tots volíem: el contacte amb l’altra civilització. S’ha establert el contacte! El microscopi ja pot mostrar-nos la nostra horrible lletgesa, la nostra bogeria, la nostra vergonya.
La veu li tremolava de ràbia.
—Així que tu creus que és… l’oceà? Que l’oceà provoca… això? Però per què? Encara no pregunto com, pregunto per què? Creus seriosament que tracta de jugar amb nosaltres o castigar-nos? Demonologia primitiva! El planeta governat per un dimoni, que satisfà les exigències d’un humor satànic enviant súcubes als membres d’una expedició científica… Snaut, no és possible que creguis semblants bestieses!
L’Snaut murmurà entre dents:
—Aquest dimoni no és tan estúpid…
El vaig mirar perplex. Potser els esdeveniments, admetent que els haguéssim viscut amb una ment sana, havien acabat desequilibrant-la. Psicosi de reacció?
L’Snaut començà a riure en silenci.
—Estàs formulant un diagnòstic? No tinguis massa pressa. Has pensat relativament molt poc i en condicions bastant benignes.
—Ah, el dimoni ha tingut pietat de mi!
La conversació començava a cansar-me.
—Què és el que vols exactament? Que et digui quins plans té contra nosaltres aquesta massa enorme de plasma metamòrfic? Potser cap.
—Com que cap?
L’Snaut seguia rient.
—Tu havies de saber que la ciència s’ocupa només dels fenòmens i no de les causes. Els fenòmens? Van començar a manifestar-se vuit o nou dies després d’aquella experiència amb els rajos X. Potser l’oceà hagi reaccionat a la irradiació amb una altra irradiació, potser hagi sondejat els nostres cervells i hi ha trobat certs quists psíquics.
La cosa em començava a interessar.
—Quists?
—Sí, processos psíquics aïllats, tancats, enfonsats, enquistats; focus latents sota les cendres de la memòria! Els ha desxifrat i els ha utilitzat, com utilitzem una fórmula o un pla de construcció. Tu saps quant s’assemblen les estructures cristal·lines asimètriques de la molècula de l’àcid desoxiribonucleic que entra en la composició dels cerebròsids i és el substrat dels processos de la memòria …Aquesta matèria genètica és un plasma «que recorda». L’oceà ha llegit en nosaltres, ha registrat els més mínims detalls i llavors… ja saps què segueix. Però, per quina raó? Bah! En tot cas no per destruir-nos. Hauria pogut anihilar-nos fàcilment. Tenint en compte els seus recursos tecnològics, hauria pogut fer qualsevol cosa, per exemple, crear els nostres dobles.
—Ah! —vaig exclamar—. Ara veig per què vas tenir por quan vaig arribar la primera nit!
—Sí. A més a més —va afegir—, què et diu que no ho hagi fet? Com saps si sóc aquell bon home, aquell «Rata», que va desembarcar aquí fa dos anys?
Va tornar a riure en silenci, gaudint del meu destarotament; després va murmurar:
—No, no, ja n’hi ha prou! Som, tu i jo, mortals…; potser hi han més diferències, però jo només en conec una: a nosaltres se’ns pot matar…
—I al altres, no se’ls pot matar?
—No t’aconsello intentar-ho: horrible espectacle!
—Res no els pot matar?
—No ho sé. En tot cas, cap metzina, cap ganivet, cap injecció…
—I la pistola radioactiva?
—T’atreviries?
—Si saps que no són humans…
—En un cert sentit subjectiu són humans. Ignoren del tot d’on vénen. Ho has comprovat, oi?
—Sí. Així, doncs, què passa?
—Ells… tot es regenera amb una rapidesa inconcebible, amb una velocitat inversemblant, davant dels teus ulls. I tornen a comportar-se com…
—Com?
—Com nosaltres els recordem, com estan gravats a la nostra memòria, i llavors…
Sense preocupar-me per la pomada que em relliscava per les galtes i gotejava sobre les meves mans, vaig preguntar bruscament:
—En Gibarian ho sabia?
—Vols dir… sabia el que sabem nosaltres?
—Sí.
—Molt probablement.
—Et va dir alguna cosa?
—No. Vaig trobar un llibre al seu…
Em vaig aixecar d’un salt.
—El «Petit Apòcrif»!
—Sí, com pots saber-ho? —em va mirar de fit a fit, amb desconfiança. Vaig sacsejar el cap.
—No, tranquil·litza’t, ja veus que tinc la pell cremada i no s’està regenerant. En Gibarian va deixar una carta per a mi a la seva cabina.
—Una carta? Què deia?
—No gaire cosa. És més aviat una nota que una carta, referències bibliogràfiques; al·lusions al suplement de l’anuari i a l’«Apòcrif». Què és aquest «Apòcrif»?
—Una cosa antiga, que potser té alguna cosa a veure amb la vostra situació. Té!
Va treure de la butxaca un llibret enquadernat en cuiro, de cantoneres gastades.
Vaig agafar el volum.
—I què passa amb en Sartòrius?
—En Sartòrius? Cada un es comporta en aquestes situacions com …sap. Ell intenta ser normal, és a dir, intenta preservar la seva respectabilitat d’enviat en missió oficial.
—Te n’estas fument?
—No, no me n’estic fument. Ja em vaig trobar una vegada amb ell. No t’avorriré amb els detalls, però érem vuit i només teníem cinc-cents quilos d’oxigen. Un darrere de l’altre deixàvem les nostres ocupacions i al capdavall érem un equip de barbuts, exceptuant en Sartòrius. En Sartòrius era l’únic que s’afaitava i que s’enllustrava les sabates. Ell és així. Ara, naturalment, no pot fer cap altra cosa que simular, representar una comèdia i cometre un crim.
—Un crim?
—Tens raó, no és la paraula adequada. «Divorci per ejecció»! Sona millor?
—Molt graciós.
—Si no t’agrada, pots suggerir alguna cosa millor.
—Oh, deixa’m en pau.
—No, parlem seriosament. Ara saps quasi tant com jo. Tens algun pla?
—Cap. No tinc ni idea de què faré quan… quan ella torni. Ja que tornarà, si ho he entès bé.
—Has entès.
—Per on entren? El casc de l’Estació és hermètic. Potser el blindatge…
L’Snaut sacsejà el cap.
—El blindatge està en perfectes condicions. No sé per on entren. Normalment t’esperen quan et despertes, però hem de dormir de tant en tant!
—Podríem aixecar una barricada dins de les cabines.
—Les barricades no resisteixen molt temps. Només hi ha una escapatòria… tu saps quina.
Em vaig aixecar.
—Escolta’m, Snaut!… Em suggereixes la liquidació de l’Estació i esperes que jo prengui la iniciativa?
—No és tan simple. Podríem fugir, és clar, fins al satèl·lit com a mínim i enviar des d’allà un SOS. Ens tractaran com a bojos, i ens reclouran en un sanatori, allà a la Terra, fins que ens hàgim retractat cortesament: un planeta llunyà, aïllament, crisi de bogeria col·lectiva; el nostre cas els semblarà excepcional. Al cap i a la fi, en un sanatori estaríem millor que aquí: un jardí, tranquil·litat, petites habitacions blanques, infermers, passejades en companyia…
Amb les mans a les butxaques, mirant fixament un racó de l’habitació, l’Snaut parlava amb absoluta serenitat.
El sol vermell havia desaparegut a l’horitzó i l’oceà era un desert ombrívol, clapejat per llampades moribundes, últims reflexos extraviats entre les llargues crestes de les ones. El cel resplendia. Els núvols amb voreres violàcies flotaven sobre aquest món vermell i negre, indiciblement llòbrec.
—Així, doncs, vols fugir, sí o no? Encara no?
L’Snaut somrigué:
—Lluitador incommovible… entenguessis les implicacions d’aquesta pregunta, no insistiries tant. No es tracta del que jo vull, es tracta del que és possible.
—Què?
—Justament no ho sé.
—Així que ens quedem? Penses que trobarem un mitjà?
Em va mirar, prim, amb la cara espellada i plena d’arrugues.
—Potser val la pena quedar-se. Sense cap dubte no aprendrem res sobre «ell», però sí sobre nosaltres…
Va fer mitja volta, va recollir els seus papers i va sortir. Vaig obrir la boca per retenir-lo; però no vaig dir res.
No podia fer altra cosa que esperar. Em vaig acostar a la finestra; els meus ulls recorregueren distretament les reverberacions rogenques de l’oceà fosc. Se’m va ocórrer la idea d’anar a tancar-me en un dels coets de l’Estació, una idea escabellada que no vaig aprofundir, més tard o més d’hora hauria de sortir de la nau.
Vaig seure al costat de la finestra i em vaig posar a fullejar el llibre que l’Snaut m’havia donat. Els focs del crepuscle envermellien l’habitació i tenyien les pàgines del petit volum. Era una selecció d’articles i treballs —compilats per un tal Othon Ravintzer, llicenciat en filosofia— d’un nivell bastant obvi.
Tota ciència engendra alguna pseudo-ciència, inspirant a esperits extravagants elucubracions digressives; l’astronomia troba els seus excèntrics a l’astrologia; igual com la química els va tenir abans en l’alquímia. No era estrany, doncs, que als seus principis la solarística hagués provocat una explosió de rareses de pensaments. El llibre de Ravintzer l’omplia precisament aquesta classe d’especulacions, precedides —haig d’afegir honestament— per una introducció on l’autor expressava la seva reserva respecte d’alguns dels textos. Considerava, no sense raó, que aquesta antologia podia arribar a ser un valuós document d’època, tant per als històrics com per als psicòlegs de la ciència.
L’informe d’en Berton ocupava al llibre el lloc d’honor. Estava dividit en diverses parts. La primera era un resum del seu diari de bord, bastant lacònic.
Des de les catorze hores fins a les setze quaranta, temps local convingut per l’expedició, les anotacions eren lacòniques i negatives.
«Alçada 1000 1200 800 metres; res a la vista; oceà desert». Les mateixes paraules reapareixien diverses vegades.
Llavors a les 16 hores 40: «S’aixeca una boirassa vermella. Visibilitat: 700 metres. Oceà desert».
17 hores: «boirassa densa; silenci; visibilitat: 400 metres, amb algunes clarianes. Descens a 200 metres».
17 hores 20: «a la boira. Alçada: 200. Visibilitat: 20440 metres. Ascens a 400».
17 hores 45: «Alçada: 500. La boira cobreix l’horitzó. Obertures-embuts que descobreixen la superfície de l’oceà. Descens en un embut de remolí; llança una escuma groga. Una paret de boira pel voltant. Alçada: 100. Baixo a 20».
Aquí s’acabava l’extracte del llibre de bord d’en Berton. Seguia la història clínica, o més exactament l’informe dictat per en Berton i interromput per les preguntes dels membres de la comissió.
«Berton: Quan vaig baixar a trenta metres, em va ser molt difícil mantenir l’alçada; els vents violents bufaven en aquell pou. M’havia d’ocupar dels comandaments, i durant un temps —deu o quinze minuts— no vaig mirar enfora. Em vaig adonar massa tard que un poderós remolí se m’emportava cap a la boira vermella. No era una boira ordinària, sinó una matèria espessa, col·loïdal, que s’enganxava als vidres. Em va donar molta feina netejar-los. Aquella boira, aquella cola, era tenaç. Per altra banda, i a causa de la resistència que la boira oposava a l’hèlix, la velocitat de rotació s’havia reduït en més o menys un trenta per cent i jo començava a perdre alçada. Tenia por de capotar sobre les ones, vaig pitjar l’accelerador. L’aparell no es va moure. Em quedaven encara quatre cartutxos-coets. No els vaig fer servir; em vaig dir que la situació no era encara desesperada. Unes vibracions cada cop més fortes sacsejaven l’aparell; vaig suposar que una capa de cola s’havia adherit a l’hèlix; però el mesurador de sobrecàrrega indicava sempre zero. No ho entenia. Des que havia entrat a la boira no veia el sol; només una claror rogenca. Continuava volant, amb l’esperança de desembocar al capdavall en un d’aquells embuts, i és el que va passar al cap de mitja hora. Em vaig trobar, doncs, en un altre “pou”, un cilindre quasi perfecte, de diversos centenars de metres de diàmetre. La paret del cilindre era un gegantesc remolí de boira que s’aixecava en espiral. Em vaig esforçar per mantenir-me al centre del “pou”, on el vent era menys brusc. Llavors em vaig adonar d’un canvi a la superfície del mar. Les ones havien desaparegut quasi del tot i la capa superior d’aquell fluid, el que forma l’oceà, ara era transparent, amb alguns rastres confosos aquí i allà, que es dissipaven; al cap de poc temps va tornar a fer-se la llum. Podia veure clarament fins a una profunditat de diversos metres. Veia una espècie de llaçada, grogosa, que projectava filaments verticals. Quan aquells filaments florejaven a la superfície, tenien una claror vidriosa, i començaven a desprendre escuma i després, aquella escuma es quallava; s’assemblava llavors amb un almívar molt espès. Aquells filaments llefiscosos es barrejaven, s’entrellaçaven; protuberàncies turgents creuaven per sobre de l’oceà i adquirien lentament formes distintes. De sobte vaig veure que el meu aparell es desviava cap a la paret de la boira; vaig haver de maniobrar a contravent, i quan vaig poder mirar un altre cop cap avall, vaig veure alguna cosa que em va recordar un jardí. Sí, un jardí. Arbres, bardisses formant tanques, camins; però no era un jardí de debò; tot estava fet d’aquella mateixa substància que ara s’havia solidificat del tot i semblava guix groc. Sota el jardí brillava l’oceà. Vaig baixar tot el que vaig poder. Volia mirar el jardí de prop.
»Pregunta: Els arbres i les plantes, tenien fulles?
»Berton: No, eren formes aproximades, com en una maqueta d’un jardí. Sí, una maqueta, però de mida natural. Al cap d’una estona, la maqueta començà a esclatar, a esquarterar-se, a esquerdar-se, es formaren unes escletxes negres per on s’escapava un líquid espès, llefiscós que corria o s’acumulava en el lloc. Les sacsejades augmentaren, hi va haver un bombolleig prodigiós i tot quedà sepultat sota l’escuma. Al mateix temps, les parets de boira s’anaven tancant; vaig agafar alçada ràpidament i vaig sortir de l’embut als 300 metres.
»Pregunta: Estàs segur d’haver vist res que recordava un jardí? No hi ha cap altra explicació possible?
»Berton: Sí, em vaig fixar en alguns detalls. Recordo, per exemple, que en un lloc hi havia una filera de calaixos. Més tard vaig comprendre que es tractava d’un abellar.
»Pregunta: Ho vas comprendre més tard? Però no en el moment quan els vas veure?
»Berton: No, perquè semblava com si fos de guix. També vaig veure altres coses.
»Pregunta: Quines?
»Berton: Vaig veure objectes que no puc descriure amb precisió; no vaig tenir temps per observar-los bé. Em va semblar que sota d’uns matolls veia eines, objectes allargats. Potser eren rèpliques en guix d’eines de jardí. Però no n’estic segur. Del que estic segur és que vaig veure un rusc.
»Pregunta: No vas pensar que era un al·lucinació?
»Berton: No. Vaig pensar que era un miratge. La idea d’una al·lucinació no se’m va ocórrer; ja que em trobava totalment bé, i mai a la meva vida havia vist cosa semblant. Quan vaig tornar a pujar a 300 metres i vaig mirar un altre cop la boira, els forats eren més nombrosos, irregulars, com uns forats de formatge. Alguns dels forats eren completament buits i podia veure les ones del mar; als altres hi bullia alguna cosa. Vaig tornar a baixar a un dels pous, l’altímetre indicava quaranta, vaig veure una paret que descansava en la superfície de l’oceà; però no a gran profunditat. Era una paret d’un edifici immens; la veia clarament a través de les ones; estava travessada per diverses fileres d’obertures rectangulars, finestres; em va semblar fins i tot que alguna cosa, no sé què, es movia darrere d’algunes d’aquelles finestres. Però no n’estic segur del tot. La paret s’aixecà a poc a poc i va emergir de l’oceà. Un líquid mucós, vinçat d’engruiximents compactes, rajava a dojo i corria al llarg de la paret. De sobte, la paret es va dividir en dues i es va enfonsar en les profunditats de l’oceà i va desaparèixer.
»Vaig tornar a pujar i vaig continuar volant per sobre de la boira, que quasi fregava el meu aparell. Vaig descobrir un altre pou, molt més ampli que l’anterior.
»Ja des de lluny havia vist una forma clara, quasi blanca, que flotava en les ones; de seguida vaig pensar que era l’escafandre d’en Flechner, ja que semblava tenir una forma humana. Vaig girar l’aparell bruscament, tenia por que no trobaria el lloc. Aquella forma, aquell cos es movia; de vegades semblava que nedés, de vegades s’incorporava en les crestes d’una ona. Em vaig donar pressa, vaig baixar tan avall que l’aparell va rebotre suaument; suposava que havia topat amb la cresta de la ona. El cos, sí, era un cos humà, sense escafandre, el cos es movia.
»Pregunta: Li vas veure la cara?
»Berton: Sí.
»Pregunta: Qui era?
»Berton: Un nen.
»Pregunta: Quin nen? L’havies vist abans alguna vegada?
»Berton: No. Mai. Com a mínim no me’n recordo. A més a més, quan estava a quaranta metres o potser menys em vaig adonar que no era un nen ordinari.
»Pregunta: Què vols dir?
»Berton: Ho explicaré. No me’n vaig adonar de seguida; ho vaig entendre després d’una estona: el nen era molt gros. Enorme és dir poc. Tombat horitzontalment sobre l’aigua, el cos s’elevava a uns quatre metres per sobre de l’oceà, ho juro. Recordo que en el moment en què vaig tocar l’ona, la seva cara estava una mica més per damunt de l’aparell, i, tanmateix, a la meva cabina, jo havia d’estar a una alçada de com a mínim tres metres.
»Pregunta: Si era tan gros, per què dius que es tractava d’un nen?
»Berton: Perquè era un nen petit.
»Pregunta: No creus, Berton, que la teva resposta és una mica il·lògica?
»Berton: No, en absolut. Podia veure-li la cara, era un bebè. A més a més les proporcions del cos corresponien exactament a les d’un bebè. Era quasi… un nadó. No, exagero. Un nen de dos o tres anys. Tenia els cabells negres i els ulls blaus, enormes. Estava nu, completament nu, com un nadó. La pell que semblava mullada, o llustrosa, brillava. Jo em trobava com trasbalsat. Ja no creia en un miratge. Veia aquell nen amb tanta claredat! Pujava i baixava, juntament amb les ones; però a part d’aquell moviment general del cos, el nen mateix es movia; era horrible.
»Pregunta: Per què? Què feia?
»Berton: Semblava un nino de museu, un nino viu, però. Obria i tancava els llavis, feia distints gestos, gestos horribles. No eren els seus propis gestos…
»Pregunta: Què vols dir?
»Berton: Jo l’estava mirant des d’uns vint metres; no crec que m’hagués acostat més. Però ja ho he dit, era enorme. El vaig veure clarament. Els ulls li brillaven i hauries pogut creure que era un nen de debò, però en aquells moviments, aquells moviments que algú semblava assajar… com si algú, algú altre, estigués exercitant…
»Pregunta: Intenta ser més precís.
»Berton: És difícil. Estic parlant d’una impressió, d’una intuïció. No els analitzava, però sabia que aquells gestos no eren naturals.
»Pregunta: Vols dir, per exemple, que les mans no es movien com les mans humanes, que les articulacions no eren prou flexibles?
»Berton: No, en absolut… Però… aquells moviments no tenien sentit. Els nostres moviments sempre tenen algun significat…
»Pregunta: Vols dir? Els moviments d’un nadó no tenen cap significat.
»Berton: Ja ho sé. Però els moviments d’un nadó són desordenats, confosos, caòtics. Els moviments que jo observava… sí, ja ho sé, eren metòdics. Es complien successivament, agrupats en sèries. Com si algú volgués estudiar el que el nen era capaç de fer amb les mans, el tors, la boca. La cara era més terrible que la resta, perquè una cara té expressió, i aquella cara… no sé com dir-ho. Estava viva, sí, però no era humana. O millor dit, el conjunt dels trets, els ulls i la pell, sí, però l’expressió, els moviments de la cara, no.
»Pregunta: Eren ganyotes? Saps què li passa al rostre d’un home en un atac epilèptic?
»Berton: Sí, he presenciat un atac epilèptic. Ho entenc. No, es tractava d’una altra cosa. L’epilèpsia provoca espasmes, convulsions. Els moviments de què parlo eren fluids, continus, melòdics, tenien gràcia, si es pot dir tot això d’un moviment. És la definició més aproximada. Però el rostre… Un rostre normal no pot dividir-se en dos, una meitat alegre, l’altra trista, una meitat amenaçadora i l’altra amable, una meitat atemorida i l’altra triomfant. En aquell nen, era així. A més a més, tots els moviments i canvis d’expressió es succeïren amb una rapidesa inconcebible. No em vaig quedar molt temps a baix. Potser uns deu segons, potser menys.
»Pregunta: I pretens haver vist tot això en tant poc temps? A més a més, com saps quant temps hi vas estar? Ho vas comprovar al rellotge?
»Berton: No, no vaig consultar el rellotge, però fa setze anys que volo. Al meu ofici, arribes a poder mesurar instintivament la precisió d’un segon. És una facultat que s’adquireix i que és indispensable per navegar. Un pilot que no sap si un fenomen dura cinc o deu minuts, en qualsevol circumstància, mai serà gran cosa. El mateix dic de l’observació. Aprenem, amb els anys, a veure-ho tot d’una ullada.
»Pregunta: I això és tot el que vas veure?
»Berton: No, però la resta no la recordo amb tanta precisió. Suposo que ja havia vist massa: tenia el cervell com tapat. La boira va començar a tancar-se i vaig haver de pujar; i per primera vegada a la meva vida vaig estar a punt de capotar. Em tremolaven tant les mans que m’era difícil manejar els controls. Crec que vaig cridar alguna cosa, que vaig cridar a la base; encara que sabia que no estàvem en contacte.
»Pregunta: Llavors vas intentar tornar?
»Berton: No, ja que quan vaig arribar a dalt, vaig pensar que en Fechner es trobava potser en el fons d’un d’aquells forats. Sé que pot semblar insensat. Però va ser això el que vaig pensar. Em vaig dir que tot era possible i que també era possible trobar en Fechner. Vaig decidir baixar a tots els pous que trobés al meu camí. A la tercera temptativa vaig renunciar. Després d’haver vist el que vaig veure en aquesta tercera ocasió, ja no podia continuar. Haig d’afegir, el fet ja és conegut, que tenia nàusees i havia vomitat a la cabina. No comprenia res en absolut. Mai m’havia marejat abans.
»Comentari: Era un clar símptoma d’intoxicació, Berton.
»Berton: Pot ser. No ho sé. Tanmateix, el que vaig veure aquella tercera vegada, no m’ho vaig imaginar, no és l’efecte de cap intoxicació.
»Pregunta: Com ho pots saber?
»Berton: No era una al·lucinació. Una al·lucinació és alguna cosa que crea el meu propi cervell, oi?
»Comentari: Sí.
»Berton: Bé, doncs. El meu cervell no va poder haver creat el que vaig veure. Mai ho creuré. El meu cervell hauria estat incapaç.
»Comentari: Descriu l’escena.
»Berton: Abans, voldria saber com interpreten les meves declaracions de fa una estona.
»Pregunta: Te importància?
»Berton: Per a mi, una importància cabdal. Ja he dit que vaig veure coses que mai oblidaré. Si la comissió reconeix, fins i tot amb reserves, que el meu testimoni és versemblant, i que convé estudiar l’oceà, vull dir, orientant les recerques d’acord amb les meves declaracions, llavors ho diré tot. Però si la comissió creu que es tracta d’un deliri, no diré res més.
»Pregunta: Per què?
»Berton: Per què el contingut de les meves al·lucinacions és cosa meva, i no estic obligat a divulgar-les. En canvi, diré el que he observat a Solaris.
»Pregunta: Això significa que et negues a respondre a altres preguntes mentre no s’anunciï el veredicte? Comprens, no cal dir, que la comissió no està habilitada per prendre ara mateix una decisió.
»Berton: Sí».
Aquí acabava al primer testimoni. Seguia un fragment del segon testimoni, redactat onze dies més tard.
«El president: … després de considerar atentament l’assumpte, la comissió, composta per tres metges, tres biòlegs, un físic, un enginyer mecànic i el suplent del cap de l’expedició, ha arribat a la conclusió que l’informe de Berton descriu una síndrome al·lucinatòria d’intoxicació per l’atmosfera del planeta, i una síndrome mòrbida cerebral caracteritzada, consecutiva a una irritació de la zona associativa de l’escorça; es conclou que el relat de Berton no te relació amb la realitat, com a mínim cap relació apreciable.
»Berton: Disculpi’m, què significa “cap relació apreciable”? En quines proporcions la realitat és apreciable, o no?
»El president: No he acabat. A part d’aquestes conclusions, la comissió ha registrat degudament el votum separatum del doctor en física Archibald Messenger, el qual jutja objectivament possibles els fenòmens descrits per en Berton i es declara a favor d’una verificació escrupolosa. Això és tot.
»Berton: Repeteixo la meva pregunta.
»El president: La resposta és simple. “Cap relació apreciable” significa que aquelles al·lucinacions poden haver nascut de fenòmens realment observats. Durant un passeig nocturn, un home perfectament assenyat creu haver vist una criatura viva en un matoll mogut pel vent. Amb més raó, quines no seran les il·lusions d’un explorador, extraviat en un planeta estrany, exposat a respirar una atmosfera tòxica. El veredicte, Berton, no et perjudica. Quina és ara la teva decisió?
»Berton: Abans voldria conèixer les conseqüències d’aquell votum separatum.
»El president: Pràcticament nul·les. Prosseguirem els treballs d’acord amb els projectes originals.
»Berton: La nostra conversació s’està gravant?
»El president: Sí.
»Berton: Llavors voldria dir que el veredicte pot no perjudicar-me personalment, però perjudica l’esperit mateix de l’expedició. Així que, i com he declarat, no contestaré més preguntes.
»El president: Això és tot?
»Berton: Sí. Però desitjo trobar-me amb el doctor Messenger. És possible?
»El president: Naturalment».
Aquí acabava el segon testimoni. Al peu de la pàgina hi havia una nota en lletra molt petita: al dia següent el doctor Messenger havia dialogat durant quasi tres hores amb en Berton. Arran d’aquesta conversació, en Messenger havia demanat de nou al Consell de l’Expedició que investigués les declaracions del pilot. En Berton havia revelat nous fets, extremadament convincents, que en Messenger no podia divulgar mentre el Consell no prengués una decisió positiva. El Consell —Shannahan, Timolis i Traier— rebutjà la moció i l’assumpte fou arxivat.
El llibre reproduïa també l’últim full d’una carta, l’esborrany d’una carta, trobada pel marmessor després de la mort d’en Messenger. Ravintzer, malgrat les seves indagacions, no sabia si la carta havia estat enviada.
«… ments obtuses, piràmides d’estupidesa». Així començava el text.
«Preocupat per preservar la seva autoritat, el Consell —amb més precisió en Shannahan i en Timolis (el vot d’en Traier no compta)— ha rebutjat les meves recomanacions. Ara he elevat la qüestió a l’Institut; però ja t’ho pots imaginar, les meves protestes no convenceran ningú. Lligat per un jurament, no puc, per desgràcia, revelar-te el que en Berton em va dir. El Consell ha desdenyat el testimoni d’en Berton només perquè en Berton no té cap formació científica, encara que qualsevol científic podria envejar la presència d’ànim i el do d’observació d’aquest pilot. Envia’m, t’ho demano, la següent informació per correu:
»1) Biografia d’en Fechner, especialment detalls relatius a la seva infància.
»2) Tot el que sàpigues sobre la seva família: fets i dates; potser va perdre els pares quan encara era nen.
»3) Topografia del lloc on fou educat.
»Voldria dir-te també el que penso de tot això. Com saps, una mica després de la partida d’en Fechner i en Carucci, va aparèixer una taca al sol vermell. Aquesta erupció cromosfèrica va provocar una tempesta magnètica, segons els informes del satèl·lit, sobre l’hemisferi austral, on hi havia la nostra base, i el contacte per la ràdio va quedar interromput. Mentre els altres equips exploraven la superfície del planeta en un radi relativament restringit, en Fechner i en Carucci s’allunyaren de la base.
»Mai, des de la nostra arribada al planeta i fins aquell dia de desgràcia, havíem observat una boira tan constant, ni tant silenci.
»Suposo que en Berton presencià algunes fases de l’“Operació Home” empresa per aquell monstre llefiscós. A l’origen de totes les formes vistes per en Berton hi ha en Fechner, o millor dit, el cervell d’en Fechner sotmès a una inconcebible “dissecció psíquica”. Propòsit: una recreació, una reconstrucció experimental, basada en impressions (les més durables, sense cap dubte) de la memòria d’en Fechner.
»Sé que tot això sembla fantàstic, sé que em puc equivocar. Ajuda’m, t’ho demano! Estic actualment a bord de l’Alàric, on esperaré la teva resposta.
»El teu amic,
»A.»
Es va fer tan fosc que quasi no podia veure les lletres. Els caràcters impresos es desdibuixaven al capdamunt de la pàgina grisa; l’última pàgina sobre l’aventura d’en Berton. La meva pròpia experiència m’inclinava a pensar que en Berton era un testimoni fidedigne.
Em vaig girar cap a la finestra. La meva mirada es va enfonsar en un abisme violaci; algunes nuvolades resplendien encara amb fulgència de brases sobre l’horitzó. No veia l’oceà, embolicat en ombres.
Les cintes de paper onejaven mandrosament sota la reixeta dels ventiladors; l’aire silenciós feia una suau olor d’ozó. La decisió de quedar-nos a l’Estació no tenia res d’heroic. El temps de l’heroisme s’havia quedat endarrere; el temps de les grans victòries interplanetàries, el temps de les expedicions agosarades i els sacrificis. En Fechner, la primera víctima de l’oceà, pertanyia a un passat remot. Ja quasi no em preocupava per saber qui era el «visitant» de l’Snaut o d’en Sartòrius. Aviat, em deia, deixarem de tenir vergonya, de aïllar-nos. Si no podem desfer-nos dels nostres «visitants», ens habituarem a aquella companyia, viurem amb ells. Si el Creador modifica les regles del joc, ens adaptarem a les noves regles, encara que ens resistim al principi, encara que algú de nosaltres cedís a la desesperació i es matés. Més aviat o més tard es restabliria un cert equilibri.
Havia arribat la nit, s’assemblava a tantes nits de la Terra. Només distingia els contorns blancs del lavabo i la superfície polida del mirall.
Em vaig aixecar. A les palpentes vaig trobar el paquet de cotó fluix, em vaig rentar la cara amb un tros humit i em vaig estirar al llit…