Solaris
El «Petit apòcrif»
Pàgina 9 de 19
Sobre meu sentia al soroll del ventilador, semblant al soroll de les ales d’una mosca de nit. El soroll baixava i tornava a apujar-se contínuament. Jo ja no veia ni tan sols la finestra, tot es confonia en la foscor. Un raig lluminós, caient no sé d’on, va travessar l’espai i penjava davant meu. No sabia si era sobre la paret o al cel negre. Em vaig recordar de com m’havia espantat la nit passada la buida mirada de la nit solarista, la por em va fer riure. Ja no tenia por d’aquella mirada. Ja no tenia por de res. Vaig aixecar el canell i vaig mirar les xifres fosforescents del rellotge. Faltava una hora per a l’arribada de l’aurora del sol blau.
Vaig respirar profundament; saborejava la foscor. Estava buit, alliberat de tot pensament.
Al cap d’una estona, quan em vaig moure, vaig notar contra el meu maluc la forma plana de la cassette. En Gibarian… una veu immortalitzada en les bobines de cinta magnètica. Me n’havia oblidat, de ressuscitar-lo, d’escoltar-lo, l’única cosa que ara podia fer per ell. Vaig posar la mà a la butxaca i vaig treure la cassette. La volia amagar sota el llit.
Vaig sentir un cruixit i la porta es va obrir.
—Kris…? —Una veu inquieta xiuxiuejà el meu nom—. Kris, ets aquí? És tan fosc.
—Sí —vaig respondre—, sóc aquí. No tinguis por. Vine.