Solaris
La conferència
Pàgina 10 de 19
La conferència
Estava estirat al llit, d’esquena, el cap de l’Harey s’arrepenjava a la meva espatlla; no passava res. La foscor que omplia l’habitació es poblava. Sentia passos. Les parets desapareixien, alguna cosa s’apilava sobre meu, cada cop més amunt, cap al infinit. La nit em traspassava, s’apropiava de mi, m’embolicava i em penetrava, impalpable, inconscient. Petrificat vaig deixar de respirar, no hi havia aire per respirar. Molt lluny de mi sentia bategar el cor, vaig ajuntar totes les forces que em quedaven, tota la meva atenció i esperava l’agonia. No venia. Em feia petit, i el cel invisible, sense horitzó, l’espai sense formes, sense núvols, sense estrelles, retrocedia, s’estenia i creixia al meu voltant. Jo intentava enfilar-me al meu llit, però no hi havia llit, la foscor ja no amagava res més. Vaig tapar-me la cara amb les mans, fort. Ja no tenia cara, ni dits. Hauria volgut cridar…
L’habitació era plena d’una penombra blavosa que envoltava els mobles, els prestatges i esborrava el color de les parets i dels objectes. Una blancor nacrada inundava la finestra.
Estava tot xop de suor. Vaig mirar a un costat. L’Harey m’observava.
—Se t’ha adormit el braç?
—Què?
Aixecà el cap. Els seus ulls eren del color de l’habitació, eren grossos i lluminosos, darrere de les llargues pestanyes.
Vaig notar l’escalfor del seu murmuri abans d’entendre les paraules.
—No. Ah, sí.
Vaig posar la ma al seu clatell, tenia un formigueig als dits. La vaig agafar amb l’altra mà.
—Has tingut un mal somni? —va preguntar.
—Un somni. Sí, somiava. I tu, no has dormit?
—No ho sé. Potser no. No tinc son. Però tu dorm. Per què mires d’aquesta manera?
Vaig tancar els ulls. El cor de l’Harey bategava contra el meu cor. El cor de l’Harey? Un simple accessori, vaig pensar. Però ja res m’estranyava, ni tan sols la meva pròpia indiferència. Havia traspassat les fronteres de la por: la desesperació. Havia arribat molt lluny. Ningú, mai, havia arribat tan lluny.
Em vaig arrepenjar sobre el colze. L’aurora, la dolçor de l’alba? Una tempesta silenciosa abraçava l’horitzó sense núvols. Un llampec, el primer raig del sol blau, travessà l’habitació i es trencà en reflexos acerats; va haver-hi un foc creuat d’espumes, brotades del mirall, dels poms de les portes, dels tubs niquelats; la llum s’escampava, s’abocava sobre totes les superfícies polides i semblava voler conquistar un espai més extens, fer esclatar l’habitació. Vaig mirar l’Harey; les pupil·les dels seus ulls grisos s’havien contret. Em va preguntar amb una veu inexpressiva:
—Ja s’ha acabat la nit?
—Aquí la nit no dura gaire.
—I nosaltres?
—I nosaltres què?
—Ens quedarem aquí molt temps?
Tenia ganes de riure, però quan vaig parlar, a la meva veu no hi havia cap alegria.
—Penso que bastant temps. No ho vols?
L’Harey ni va pestanyejar. Em mirava atentament. Pestanyejava? No n’estava segur. Estirà la manta i li vaig veure al braç una petita cicatriu rosada.
—Per què em mires així?
—Per que ets molt bonica.
Em va somriure sense malícia, agraint discretament el compliment.
—De debò? Per què em mires com si tu… com si jo…
—Què?
—Com si dubtessis d’alguna cosa.
—De quines coses?
—Com si desconfiessis de mi, com si jo t’hagués ocultat alguna…
—Quin absurd!
—Per la manera que ho negues, veig que no m’equivoco.
La llum era bastant forta. Protegint-me els ulls amb la mà, vaig buscar les meves ulleres. Estaven sobre la taula. Em vaig agenollar, me les vaig posar i vaig veure el seu reflex al mirall. Esperava alguna cosa. Quan em vaig estirar al seu costat, va somriure.
—I jo?
Vaig trigar una estona a entendre-la.
—Ulleres?
Em vaig aixecar per buscar algunes ulleres, vaig mirar els calaixos, a la tauleta, sota la finestra. Vaig trobar-ne dos parells, tots dos massa grans. Malgrat això les vaig donar a l’Harey, se les va emprovar; els dos parells li queien fins a la meitat del nas.
Els finestrons s’esmunyiren grinyolant pel davant de la finestra. Un altre cop es va fer de nit. A les palpentes vaig ajudar l’Harey a treure’s les ulleres i vaig posar els dos parells sota el llit.
—Què fem? —em va preguntar.
—El que es pot fer a la nit: dormir!
—Kris…
—Què?
—Vols que et faci una nova cataplasma al front?
—No, no cal. Gràcies… estimada.
Quan ho vaig dir, jo mateix no sabia si estava dissimulant. De cop, en la foscor, la vaig agafar per les espatlles, vaig notar que tremolava, en aquell moment tenia la certesa que era l’Harey. O millor dit, vaig entendre que ella no intentava enganyar-me; era jo qui l’enganyava, ja que ella creia sincerament que era l’Harey.
Em vaig adormir diverses vegades i cada vegada un sobresalt angoixós m’arrencava del somni.
Esbufegant, exhaust, m’estrenyia contra ella; el cor se’m calmava a poc a poc. Amb les mans em tocava el front, les galtes per veure si tenia febre. Era l’Harey, no podia haver-n’hi cap altra.
Alguna cosa va canviar en mi; vaig deixar de lluitar i quasi de seguida em vaig quedar adormit.
Em va despertar una sensació d’agradable frescor. Tenia la cara coberta per un drap humit; el drap s’aixecà i vaig veure l’Harey inclinada sobre mi. Amb les dues mans espremia un altre drap que gotejava en una palangana; al costat de la palangana, hi havia un flascó de loció cicatritzant. Em va somriure.
—Com has dormit? —va dir, aplicant-me la cataplasma al pols—. Et fa mal?
—No.
Vaig arrugar el front; la pell era realment flexible, les cremades no em feien tan mal. L’Harey estava asseguda a l’espona del llit, portava un batí d’home, blanc amb ratlles de color taronja, tenia els seus cabells deixats per sobre del coll del batí. Va cargolar les mànigues fins al colze perquè no li fessin nosa.
Jo tenia una gana ferotge; havien passat com a mínim unes vint hores des que havia menjat per últim cop. Quan l’Harey acabà la seva feina d’infermera, em vaig aixecar. La meva mirada va caure sobre els dos vestits que penjaven del respatller d’una cadira: dos vestits blancs, absolutament idèntics, amb botons vermells. El primer, que li vaig ajudar a treure tallant amb unes tisores l’escot, i el segon, que portava ahir; aquest cop ella mateixa va desfer la costura amb les tisores dient que la tanca se li havia travat.
Aquells dos vestits era el pitjor de tot el que havia passat fins llavors. L’Harey estava ocupada ordenant la petita farmaciola. Amagant-me em vaig girar i em vaig mossegar els nusos dels dits. Sense deixar de mirar els dos vestits, o millor dit aquell vestit únic desdoblat, em vaig allunyar cap a la porta. L’aigua de l’aixeta queia fent molt soroll. Vaig sortir de l’habitació tancant bé la porta. Sentia el murmuri de l’aigua i els flascons dringaven; de sobte, tots els sorolls pararen. Esperava amb les mandíbules premudes; el plafó de la porta reflectia els focus del sostre de la rotonda. Aguantava el pany, però no m’esperava que pogués resistir. Una sacsejada forta va estar a punt d’arrancar-me’l de la mà; però la porta no es va obrir; va sacsejar un altre cop i va vibrar de dalt a baix. Estupefacte, vaig deixar el pany i vaig retrocedir. Amb la porta passaven coses rares. El plafó de plàstic s’estufava, com si algú invisible al meu cantó intentés esbotzar-la per ficar-se a l’habitació. El marc d’acer del plafó s’arquejava encara més i el vernís esmaltat s’estava esquerdant. De sobte, ho vaig entendre: en lloc d’empènyer la porta, que s’obria cap a l’exterior, l’Harey intentava obrir-la estirant cap a dins. El reflex dels focus es corbà al mirall deformat del plafó blanc; se sentí un espetec i el plafó va cedir. Simultàniament, el pany va desaparèixer, arrencat del marc. Unes mans ensangonades van sortir de darrere de la porta i, deixant rastres vermells sobre la pintura blanca, continuaven tibant. La porta es va obrir en dues, les dues meitats penjaven tortes de les frontisses. Va aparèixer un rostre lívid; una criatura espantada, embolicada en un batí blanc i taronja d’home i es va tirar als meus braços sanglotant.
Jo volia fugir, però era massa tard. Estava paralitzat. L’Harey respirava convulsivament; el cap escabellat sacsejava contra el meu pit. Quan l’anava a agafar, l’Harey va caure desmaiada.
Evitant els caires afilats del plafó, la vaig portar a l’habitació i la vaig posar al llit. Tenia les puntes dels dits escorxades i les ungles trencades. Quan girà la mà, vaig veure els ossos i la carn viva de la palma de la mà. Li vaig mirar la cara; els ulls, inexpressius, no em veien.
—Harey.
Un grunyit inarticulat.
Vaig anar cap a la farmaciola. El llit va cruixir; em vaig girar: l’Harey s’havia assegut i es mirava amb astorament les mans ensangonades.
—Kris —gemegà—, jo… jo… què m’ha passat?
—T’has fet mal esbotzant la porta —vaig respondre secament.
La boca em tremolava convulsivament, em vaig mossegar el llavi interior.
L’Harey va contemplar un instant els trossos del plafó que penjaven del marc d’acer i es girà cap a mi intentant dissimular el terror que la dominava, però vaig poder veure que li tremolava el barbó.
Vaig tallar uns quadrats de gasa, vaig agafar un pot antisèptic i vaig tornar al costat de l’Harey. El pot de vidre se’m va escapar de les mans i es va fer miques; però no el necessitava.
Vaig aixecar la mà de l’Harey. Les ungles tenien encara sang coagulada pel seu voltant, però havien tornat a créixer. Hi havia una cicatriu rosada a la palma de la mà que cada cop es feia més petita, s’esborrava davant dels meus ulls.
Vaig seure, li vaig acariciar la cara intentant somriure, sense massa èxit.
—Per què ho has fet?
Assenyalà la porta amb els ulls.
—He estat… jo?
—Sí… No te’n recordes?
—No… vull dir, he vist que no hi eres, he tingut por i…
—I què?
—T’he buscat, he pensat que devies ser al lavabo… En aquell moment he vist que l’armari corredís que dissimulava l’entrada al lavabo l’havien mogut a un costat.
—I després?
—He corregut cap a la porta.
—I llavors?
—No me’n recordo, potser ha passat alguna cosa.
—Què?
—No ho sé.
—Després no te’n recordes?
—Estava asseguda aquí, al llit.
L’Harey va treure les cames fora del llit, s’aixecà i va anar cap a la porta trencada.
—Kris!
Vaig anar darrere d’ella, la vaig agafar per les espatlles; tremolava. De sobte es girà i murmurà:
—Kris, Kris…
—Calma’t.
—Kris, i si jo sóc… sóc epilèptica?
—Què dius, estimada. Simplement les portes aquí, saps, són rares…
Vam deixar l’habitació en el moment que el finestró s’aixecava un altre cop carrisquejant; el sol blau s’enfonsava a l’oceà.
Ens encaminarem cap a la petita cuina, a l’altre costat de la rotonda. Junts saquejàrem els armaris i els frigorífics. Aviat vaig comprovar que l’Harey no estava millor dotada que jo per cuinar i per obrir les llaunes de conserva. Vaig devorar el contingut de dues llaunes i vaig beure innombrables tasses de cafè. L’Harey també menjava, però com aquells nens que no tenen gana i no volen empipar els pares; o millor dit, no, no s’obligava a menjar; absorbia el menjar d’una manera automàtica, amb indiferència.
Després vam anar a la infermeria, que era al costat de la cabina de la ràdio. Jo tenia un pla. Li vaig dir que li volia fer un examen mèdic, la vaig instal·lar en una butaca mecànica; de l’esterilitzador vaig treure una xeringa i agulles. Sabia on hi havia totes les coses. Durant el curs d’ensinistrament a l’Estació model, els instructors no s’havien descuidat de res, l’Harey em va allargar els dits; li vaig extreure una gota de sang. Vaig posar la sang sobre una plaqueta de vidre que vaig ficar a l’extractor; la vaig posar al buit d’una cubeta i vaig fer caure un raig d’ions de plata.
Em trobava millor; fer una feina tant familiar tenia un efecte sedant. L’Harey, estesa sobre els coixins de la butaca mecànica, observava els aparells de la infermeria.
El timbre del telèfon va trencar el silenci; vaig agafar l’auricular.
—Kelvin.
No deixava d’observar l’Harey. Ella continuava impassible, esgotada per les recents aventures.
Vaig sentir un sospir d’alleujament.
—Ets a la infermeria? Per fi!
Era l’Snaut. Jo esperava amb l’auricular premut contra la meva orella.
—Tens una visita, oi?
—Sí.
—Estàs ocupat?
—Sí.
—Unes petites anàlisis?
—Se t’acut alguna cosa millor? Una partida d’escacs?
—Tranquil, Kelvin. En Sartòrius et vol veure. Vull dir, ens vol veure.
—Molt amable —vaig respondre, tot sorprès—. Però… —vaig fer una pausa, després vaig continuar—. Està sol?
—No. No m’he explicat bé. Vol parlar amb nosaltres. Connectarem els tres videòfons; però taparem les pantalles.
—Ah sí? Per què no m’ha trucat ell? Té vergonya?
—Molt probable —va grunyir—. Així què?
—Es tracta que quedem d’acord, oi? Diguem d’aquí una hora, estarà bé?
—Molt bé.
El veia a la pantalla, o sigui, només la cara, no era més gran que un puny. Per un instant em va mirar atentament; sentia les crepitacions del corrent elèctric. Llavors va dir, amb certa vacil·lació:
—Com et va?
—Bastant bé. I a tu?
—Penso que no tan bé… digues… podria…?
—Voldries venir a veure’m?
Per sobre del braç vaig mirar l’Harey. Estava estirada, amb les cames creuades, el cap inclinat endavant; amb un aire taciturn, jugava maquinalment amb la boleta cromada a l’extrem d’una cadeneta del braç de la butaca.
La veu de l’Snaut esclatà:
—Deixà això, em sents? Deixa-ho!
Encara veia el perfil de l’Snaut a la pantalla; però ja no sentia res; havia tapat el micròfon amb la mà, els llavis encara es movien.
—No, no puc venir —va dir ràpidament—. Potser més tard. Et trucaré d’aquí una hora.
La pantalla s’apagà; vaig penjar l’auricular.
—Qui era? —preguntà l’Harey, sense curiositat.
—L’Snaut, un cibernètic… tu no el coneixes.
—Això durarà molt encara?
—Per què? T’avorreixes?
Vaig posar la primera plaqueta de la sèrie al microscopi i vaig pitjar un darrere l’altre els interruptors de diferents colors; els camps magnètics botzinaven sordament.
—No hi ha gaires atraccions aquí i si no en tens prou amb la meva modesta companyia, ho tens clar —jo parlava distretament, allargant els intervals de silenci.
Em vaig apropar la caputxa negra que s’obria pel voltant de la lent del microscopi i vaig arrepenjar el front sobre l’escuma de goma del visor. Vaig sentir la veu de l’Harey, però no comprenia el que deia. La meva mirada estava abastant en escala reduïda un enorme desert inundat de llum platejada, esquitxat de penyals ovalats, els glòbuls vermells, que tremolaven i s’agitaven darrere del vel de boira. Vaig enfocar la lent i vaig penetrar més al fons del paisatge platejat. Sense desprendre els meus ulls del visor vaig girar la maneta d’orientació; quan un penyal, un glòbul aïllat, es va trobar a la cruïlla dels fils negres, vaig augmentar la imatge; semblava que havia enfocat un eritròcit deformat, enfonsat al centre; les vores accidentades projectaven unes ombres nítides a les profunditats d’un cràter circular. El cràter, eriçat de sediments de ions de plata, es va estendre més enllà del camp visual del microscopi. Els contorns boirosos dels fils d’albúmina, atrofiats i distorsionats, van aparèixer en un líquid opac. Una serpentina d’albúmina es va recargolar i es replegà sota els fils negres de la lent; vaig moure una mica la palanca d’augment. D’un moment a l’altre, aquella exploració dels abismes s’acabaria: l’ombra d’una molècula va ocupar tot l’espai; llavors la imatge es va esborrar…
No es veia res. Havia d’aparèixer llavors la vibració d’una nebulosa d’àtoms; no veia res. La pantalla deserta brillava. Vaig prémer la palanca fins al fons. El carrisqueig irritat augmentà, però la pantalla continuava en blanc. Un senyal d’alarma va sonar repetidament; sobrecàrrega del circuit. Vaig mirar per l’última vegada el desert de plata i vaig tallar el corrent.
Vaig mirar l’Harey; amagava un badall que hàbilment es transformà en un somriure.
—Estic bé de salut? —preguntà.
—Molt bé, penso que no pots estar millor.
Continuava mirant i una altra vegada sentia aquell formigueig al llavi inferior. Què passava? Aquell cos fràgil en aparença, indestructible en realitat, estava al cap i a la fi compost de res? Vaig donar un cop de puny al cilindre del microscopi. Ha fallat l’aparell? No, jo sabia que l’aparell funcionava perfectament. Havia seguit un per un tots els passos: les cèl·lules, l’albúmina, les molècules i tot era semblant al que observava abans en mils de preparacions. Però el pas final no portava enlloc.
Havia punxat el braç de l’Harey, li havia extret sang d’una vena mitjana i l’havia posat en un recipient de vidre graduat. Llavors l’havia repartit entre diverses provetes i havia començat l’anàlisi. Aquella feina em va ocupar més temps del que havia previst; em faltava una mica de pràctica. Les reaccions eren normals, totes les reaccions.
Vaig deixar caure una gota d’àcid concentrat sobre una perla vermella. Fum. La sang es posà gris i es va cobrir d’una capa d’escuma bruta. Disgregació, descomposició, cada vegada més ràpida. Em vaig girar per agafar una altra proveta; quan vaig observar l’experiment un altre cop, poc va faltar perquè el fràgil tub de vidre no em caigués de les mans.
Sota la capa de l’escuma bruta, creixia una cosa vermella. La sang destruïda per l’àcid es recreava per si mateixa.
Era absurd. Impossible!
—Kris! —vaig sentir el meu nom a una distància immensa—. Kris, el telèfon!
—Què dius? Ah, sí, gràcies.
El telèfon, llavors me’n vaig adonar, sonava ja una bona estona. Vaig agafar l’auricular.
—Kelvin.
—Snaut. He connectat les línies, ens podem sentir tots tres.
La veu atiplada d’en Sartòrius va ressonar a l’auricular.
—Benvingut, doctor Kelvin!
Una veu prudent, falsament segura, del conferenciant que s’aventurava a pujar a una estrada trontollant.
—Bon dia, doctor Sartòrius!
Tenia ganes de riure; però no sabia si em podia permetre una alegria de la qual les raons em semblaven bastant fosques. Al cap i a la fi, qui de nosaltres podia ser tema de riure? Jo tenia a la ma una proveta amb sang. La vaig sacsejar. La sang s’havia coagulat. Potser el que havia vist feia un moment havia estat només una il·lusió? Potser m’havia equivocat?
—Bé, col·legues, us voldria exposar abans de tot certes qüestions relatives als… als fantasmes.
Jo escoltava en Sartòrius i malgrat això la meva ment es resistia; contemplant la sang coagulada al fons de la proveta, em defensava d’aquella veu que m’intentava distreure.
—Anomenem-los creacions F —va dir ràpidament l’Snaut.
—Ah, sí. Molt bé.
Una línia vertical quasi imperceptible al centre de la pantalla indicava que jo estava connectat amb dos canals; separades per aquella línia, jo hauria hagut de veure dues imatges: la de l’Snaut i la d’en Sartòrius. Però la pantalla de marc lluminós era a les fosques. Els meus dos interlocutors havien cobert les lents dels aparells.
—Cada un de nosaltres ha fet diversos experiments —sempre aquella mateixa prudència a la veu nasal.
Una pausa.
—Proposo en primer terme que intercanviem el que sabem fins ara —va continuar en Sartòrius—. Després m’arriscaré a comunicar les conclusions a què he arribat personalment. Si vol tenir l’amabilitat de començar, doctor Kelvin…
—Jo?
Vaig notar que l’Harey m’estava mirant. Vaig arrepenjar la mà a la taula i vaig fer rodar la proveta sota el prestatge dels instruments. Després vaig seure en un tamboret alt, que havia estirat amb el peu.
Anava a escapar-me de la invitació, quan vaig sentir que responia davant del meu propi esbalaïment:
—Bé, una petita conversa? No és molt el que he fet, però alguna cosa puc dir. Una preparació histològica i certes reaccions. Microreaccions. Tinc la impressió que… —No sabia com continuar. De sobte se’m va soltar la llengua:
—Tot sembla normal, però és un camuflatge. Una màscara. En un cert sentit és una supercòpia, una reproducció superior a l’original. M’explico: a l’home hi ha un límit bàsic, un terme a la divisibilitat estructural; en canvi aquí les fronteres són molt més àmplies. Estem en presència d’una estructura subatòmica.
—Un moment, un moment! Podria ser més precís? —va interrompre en Sartòrius.
L’Snaut no deia res. Era un eco de la seva respiració precipitada el que jo sentia? L’Harey em mirava un altre cop. Em vaig adonar que en la meva excitació quasi havia arribat a cridar les últimes paraules. Em vaig tranquil·litzar, em vaig posar bé al tamboret i vaig tancar els ulls. Com expressar-ho?
—L’àtom és l’últim element constitutiu en el cos humà. Jo diria que les creacions F estan constituïdes per unitats més petites que els àtoms ordinaris, molt més petites.
—Mesons? —insinuà en Sartòrius.
No semblava sorprès.
—No, no mesons… Els hauria vist.
La potència del meu aparell és d’un dècim a un vintè d’àngstroms, oi? Però no es veu res, res en absolut. Així que no són mesons. Potser neutrins.
—Com s’ho imagina vostè? Els conglomerats de neutrins no són estables…
—No ho sé. No sóc físic. Potser un camp magnètic els pot estabilitzar. No conec el problema. En tot cas, si les meves observacions són correctes, les partícules estructurals són aquí deu mil vegades més petites que els àtoms. Esperi, encara no he acabat! Si l’element bàsic a les molècules d’albúmina i les cèl·lules fos aquest microàtom, haurien de ser proporcionalment més petites. I també els corpuscles i els microorganismes, tot. Ara bé, les dimensions són les comunes en una estructura d’àtoms. D’això podem deduir que l’albúmina, la cèl·lula, el nucli, tot és una màscara. L’estructura real, la que determina el funcionament del visitant, és oculta.
—Kelvin!
L’Snaut quasi va cridar. Vaig parar, espantat. Havia dit «visitant». Sí, però l’Harey no ho havia sentit. A més a més no m’hauria entès. Amb el cap arrepenjat a la mà, mirava per la finestra, l’aurora purpúria li envoltava el delicat perfil.
Els meus interlocutors llunyans estaven callats; els sentia respirar.
—Hi ha una cosa que val la pena considerar en tot això —barbotejà l’Snaut.
—Sí —va dir en Sartòrius—, però les partícules hipotètiques d’en Kelvin no constitueixen l’estructura de l’oceà. L’oceà és una estructura d’àtoms.
—Potser és capaç de produir neutrins —vaig replicar.
De sobte em vaig trobar incòmode. La conversació no portava enlloc i tampoc era divertida. La considerava innecessària.
—La hipòtesi d’en Kelvin explicaria aquesta resistència extraordinària i la velocitat de regeneració —va grunyir l’Snaut—. A més a més potser porten amb ells una font d’energia; no tenen necessitat de menjar…
—Demano la paraula —va interrompre en Sartòrius. Odiava el to de la seva veu, si com a mínim no s’afirmés en el paper que ell mateix s’havia assignat—. Voldria plantejar el problema del motiu en l’aparició de les creacions F. Jo ho diria així: què són les creacions F? No són individus autònoms, ni còpies de persones reals. No són més que projeccions cerebrals materialitzades, que es refereixen a un cert individu.
La solidesa d’aquesta definició em va sorprendre; en Sartòrius no era simpàtic, però tampoc era estúpid.
Em vaig reincorporar a la conversa.
—Crec que té raó. Aquesta definició explicaria per què apareix aquella per… aquella creació i no cap altra. La materialització s’alimenta dels rastres més durables de la memòria, rastres particularment diferenciats. Malgrat això, cap rastre està aïllat del tot; i la «reproducció» ha absorbit fragments de rastres contigus. Per això el que acaba d’arribar revela tenir de vegades coneixements més amplis que els de l’individu autèntic, del qual és una còpia…
—Kelvin! —exclamà l’Snaut altra vegada.
Només l’Snaut reaccionava a les meves relliscades de vocabulari. A en Sartòrius no semblava que el commoguessin. Això volia dir que el «visitant» d’en Sartòrius era per naturalesa menys perspicaç que el «visitant» de l’Snaut? Per un instant, em vaig imaginar al savi doctor Sartòrius assetjat per un cretí esmerlit.
—En efecte, això lliga amb les nostres observacions —va dir en Sartòrius—. Bé, considerem ara el motiu de l’aparició. És bastant lògic suposar, en un primer lloc, que som objectes d’un experiment. De l’examen d’aquesta proposició, concloc que l’experiment està mal encaminat. Quan nosaltres portem un experiment, traiem profit dels resultats, i, sobretot, prenem detallada nota de les falles del mètode, i modifiquem els procediments futurs. Bé doncs, en el cas que ens ocupa, no s’observa cap modificació. Les creacions F reapareixen idèntiques com eren, sense la més mínima correcció… tan vulnerables com abans, cada vegada que nosaltres intentem… desfer-nos d’elles…
—Bé —vaig interrompre—, tret de retorn sense dispositiu de correcció, com diria el doctor Snaut. Conclusions?
—Senzillament que la hipòtesi de l’experiment no concorda amb aquesta… aquesta potineria inversemblant. L’oceà és… precís. L’estructura de doble nivell de les creacions F testifica aquesta precisió. Dins d’uns certs límits, les creacions F es comporten com… els veritables… els…
En Sartòrius no aconseguia sortir-se’n.
—Els originals —el va ajudar l’Snaut.
—Sí, els originals. Però quan la situació no s’adequa ja a les facultats normals del… de l’original, la creació F pateix d’alguna manera una «desconnexió de la consciència», seguida immediatament per manifestacions insòlites, inhumanes…
—És cert —vaig dir—, i ens podem divertir confeccionant un catàleg del comportament de… d’aquestes creacions; una feina del tot estèril.
—No n’estic segur —protestà en Sartòrius. Vaig entendre de cop per què m’irritava tant; no parlava, donava una conferència, com si estigués en una sessió a l’Institut. Semblava incapaç d’expressar-se de cap altra manera.
—Aquí hem de tenir en compte la noció d’individualitat —va prosseguir— que l’oceà, n’estic convençut, ignora del tot. Crec que l’aspecte… delicat, l’aspecte xocant de la nostra condició actual escapa del tot a la seva comprensió.
—Vostè pensa que aquestes activitats no són premeditades?
El punt de vista d’en Sartòrius m’havia sorprès bastant; però vaig reconèixer de seguida que era difícil rebutjar-lo.
—No, contràriament al nostre col·lega Snaut, no crec en cap malícia, cap crueltat…
—No li atribueixo sentiments humans, tan sols intento explicar-me aquelles reaparicions constants.
Era la primera vegada que l’Snaut participava.
Volent punxar en Sartòrius, vaig dir de cop:
—Potser estan connectades a un dispositiu que gira i es repeteix, interminablement, com un disc.
—Senyors, us ho demano, no ens dispersem. No he conclòs encara. En circumstàncies normals, hauria jutjat prematur presentar un informe, encara provisional, sobre l’estat dels meus treballs, però a causa d’aquesta situació tan especial, crec que em puc permetre parlar. Tinc la impressió, només una impressió, aclareixo, que la hipòtesi del doctor Kelvin és ben ensopegada. Em refereixo a la hipòtesi d’una estructura de neutrins… Els nostres coneixements en aquest camp són purament teòrics, ignoràvem que fos possible estabilitzar tals estructures. La solució que se’ns presenta com a possible és ben definida; una manera de neutralitzar el camp magnètic que assegura l’estabilitat de l’estructura…
Des de ja feia una estona, jo veia a la pantalla uns rajos lluminosos; una ampla esquerda va il·luminar de dalt a baix la meitat esquerra del receptor i vaig veure un objecte rosat que es desplaçava lentament. L’obturador de la lent es mogué un altre cop i desaparegué.
En Sartòrius cridà angoixat:
—Vés-te’n! Vés-te’n!
Vaig veure les mans d’en Sartòrius movent-se, lluitant; després els avantbraços, embolicats en les mànigues amples d’un davantal. De cop un disc daurat brillà i de seguida tot s’extingí. En aquell moment em vaig adonar que aquell disc groc era un barret de palla…
Vaig respirar profundament.
—Snaut?
—Sí, Kelvin —em va contestar la veu fatigada del cibernètic. Vaig entendre en aquell instant que li tenia simpatia i que preferia no saber qui l’acompanyava.
—N’hi ha prou per ara, hi estàs d’acord?
—Sí, hi estic d’acord —vaig respondre i abans que em pengés vaig afegir precipitadament:
—Escolta, si pots, passa a veure’m a la infermeria o a la meva cabina.
—Bé, però no sé quan.
La conferència s’havia acabat.