Solaris

Els monstres

Pàgina 11 de 19

Els monstres

La llum em va despertar a mitjanit. Em vaig aixecar arrepenjant-me sobre el meu colze i tapant-me amb l’altra mà els ulls. L’Harey, embolicada en un llençol, amb els cabells caiguts cap al davant, s’havia arraulit als peus del llit. Li tremolaven les espatlles; plorava en silenci.

—Harey!

Es va arraulir encara més.

—Què et passa… Harey…

Vaig seure al llit, no del tot despert encara, atordit pel malson que m’havia turmentat uns segons abans. L’Harey tremolava; la vaig abraçar. Em va rebutjar amagant la cara.

—Estimada.

—No ho diguis.

—Però, Harey, què et passa?

Aixecà la cara mullada i tremolosa. Llàgrimes grosses, com de nen, li relliscaven per les galtes, relluïen en el clot del mentó i gotejaven sobre el llençol.

—No, no em vols.

—Què estàs dient?

—Ho he sentit.

Vaig notar que se’m contreia la mandíbula.

—Què has sentit? No has entès res…

—Sí que ho he entès, ho he entès molt bé, tu deies que no era jo. Volies que me n’anés. I jo me n’aniria, de debò me n’aniria, però no puc. No sé per què. He intentat anar-me’n i no he pogut. Sóc així, així de dolenta.

—Criatura!

La vaig agafar entre els meus braços i la vaig estrènyer. Només ella m’importava, res més existia. Li feia petons a les mans, als dits mullats per les llàgrimes; li parlava, li prometia coses, li deia que ella havia tingut un somni estúpid, un somni horrible. A poc a poc es calmava, al final deixà de plorar. Tenia els ulls molt oberts i fixos, uns ulls de somnàmbula, ja secs. Girà el cap.

—No —va dir—, no ho diguis, no cal. No ets el mateix per a mi.

—Com que no sóc el mateix?

—Sí, no em vols. Ho vaig notar ja fa temps. Vaig fingir que no me n’adonava. Vaig pensar que tot eren imaginacions meves, però no, has canviat. No em prens seriosament. Era un somni? Sí, és veritat, però eres tu qui somiava i somiaves en mi. Has dit el meu nom amb repulsió. Per què? Per què?

Em vaig agenollar davant d’ella, li vaig abraçar les cames.

—Criatura…

—No vull que parlis així, no ho vull, entens? No sóc cap criatura. Sóc…

Va esclatar plorant enfonsant la cara en el coixí. Em vaig aixecar. Els ventiladors brunzien monòtonament. Tenia fred. Em vaig posar el batí i vaig seure al costat de l’Harey. Li vaig tocar el braç:

—Escolta, Harey. Et diré alguna cosa. Et diré la veritat…

Va seure, arrepenjant-se als braços. Li vaig veure les venes que li bategaven sota la pell fina del coll. Un altre cop vaig notar la meva mandíbula paralitzada. Tenia més fred i el meu cap estava totalment buit.

—La veritat? —preguntà l’Harey—. Paraula d’honor?

No vaig respondre de seguida, havia de vèncer el nus que tenia a la gola. Paraula d’honor, la nostra fórmula sagrada, la promesa incondicional. Així segellat jurament, cap de nosaltres gosava dir mentides ni amagar res. Vaig recordar l’època en què una excessiva ànsia de sinceritat ens turmentava dia i nit, convençuts que aquella recerca ingènua de la veritat preservaria la nostra unió.

—Paraula d’honor. Harey… —ella esperava—. Tu també, Harey, tu també has canviat. Tots canviem. Però no és això el que et volia dir. Per una raó que cap dels dos coneix exactament, sembla que… no pots deixar-me. I això em va bé, perquè jo tampoc et puc deixar a tu.

—Kris!

La vaig agafar i la vaig aixecar, embolicada en el llençol. Caminava per l’habitació amb ella als meus braços, la gronxava.

—No, Kris, tu no has canviat. Sóc jo, sóc jo —em murmurà a l’orella—. Alguna cosa em passa. Potser té relació amb l’accident amb la porta.

Va mirar el rectangle negre i buit de la porta. La nit anterior jo havia portat les restes al dipòsit, havia d’instal·lar una porta nova.

Inclinant-me sobre ella, vaig preguntar:

—Dorms alguna vegada?

—No ho sé.

—Com que no ho saps? Pensa.

—Tinc somnis… no sé si són de debò. Potser estic malalta. Estic al llit, estirada, i penso, i…

Tremolà.

—Què —vaig preguntar en veu molt baixa.

—Tinc pensaments estranys. No sé d’on vénen.

—Quins pensaments?

Intentava estar tranquil, esperava la resposta de l’Harey com si estigués esperant un cop. Desemparada, sacsejà el cap.

—Són pensaments —va fer una pausa, sacsejant el cap—, són al meu voltant.

—No ho entenc.

—Tinc la impressió que no són en mi, sinó més lluny. No t’ho puc explicar, no trobo paraules…

La vaig interrompre, les seves paraules em tranquil·litzaren.

—Han de ser somnis. Ara, apagarem el llum, i fins demà s’han acabat els problemes. Demà, al matí, si vols, n’inventarem uns de nous, d’acord?

Allargà la mà cap a l’endoll; la foscor va caure entre nosaltres. Em vaig estirar al llit; un alè càlid se m’apropava.

La vaig estrènyer als meus braços, va gemegar.

—Més fort! —Al cap d’una estona—: Kris!

—Què?

—T’estimo.

Tenia ganes de cridar.

El matí era vermell. L’enorme disc del sol s’enfilava per l’horitzó. Sota la porta hi havia una carta, vaig estripar el sobre. L’Harey era al lavabo, la sentia taral·lejar. De tant en tant treia el cap, cobert a mitges pels cabells mullats. Vaig anar cap a la finestra i vaig llegir:

«Kelvin, la cosa es posa en marxa. És en Sartòrius qui ha pensat que si recorreguéssim a certes formes d’energia aconseguiríem desestabilitzar les estructures de neutrins. Voldria examinar certa quantitat de plasma F en òrbita. Proposa que facis un vol de reconeixement i que portis plasma a la càpsula. La decisió és cosa teva, però voldria que me la comuniquessis. Jo no tinc opinió. Em sembla que ja no tinc res. Si prefereixo que ho facis és perquè així tindríem la impressió d’estar fent un pas endavant. Si no, no ens queda cap altra cosa que envejar en G.

»Rata Vella

»P.D. No entris a la cabina de ràdio; és tot el que et demano. Pots trucar».

Se m’encongia el cor llegint aquesta carta. La vaig repassar atentament un altre cop, després la vaig estripar i vaig tirar els trossets de paper a l’aigüera.

Vaig buscar un escafandre de vol per a l’Harey, repetint els moviments de la horrible comèdia de l’altre dia. Però ella no es recordava de res. Quan li vaig dir que aniríem de viatge de reconeixement i li vaig proposar acompanyar-me, es va alegrar moltíssim.

Vam esmorzar a la cuina, l’Harey quasi no va menjar, i després vam anar a la biblioteca.

Abans de complir la missió que en Sartòrius havia suggerit, jo volia veure la literatura que tractava dels camps magnètics i les estructures de neutrins. Sense saber encara com, havia decidit examinar pas a pas les activitats de l’eminent físic. Evidentment, em deia, quan el desestabilitzador de neutrins estigués a punt, jo impediria que l’Snaut i en Sartòrius «s’alliberessin»; podria portar l’Harey amb mi i esperaríem la fi de l’operació en algun lloc exterior: a la cabina d’un vehicle volant. Jo estava treballant amb la bibliotecària automàtica, que responia a les meves operacions tirant una fitxa on es podia llegir la lacònica inscripció: «Falta en el catàleg», o amenaçava asfixiar-me sota una cascada d’obres de física especialitzada. Tanmateix, jo no tenia ganes de deixar la vasta sala circular; m’hi trobava bé entre aquelles fileres de calaixos plens de microfilms i de cintes gravades. Situada en el centre mateix de l’Estació, la biblioteca no tenia finestres; era el lloc més aïllat a l’enorme carcassa d’acer, i jo m’hi trobava relaxat, malgrat el clar fracàs de les meves recerques.

Ambulant per l’immens saló, de sobte em vaig parar davant d’uns prestatges que arribaven fins al sostre i que suportaven el pes d’uns sis-cents volums, tots els clàssics referits a Solaris, començant pels nou volums de la monografia monumental i ja relativament antiquada de Giese. No es tractava, per cert, d’un desplegament ostentós, molt improbable aquí, sinó d’un homenatge respectuós en memòria dels precursors. Vaig treure els pesats volums de Giese, i seient al braç d’una butaca em vaig posar a fullejar-los. També l’Harey havia trobat material de lectura: per sobre de la seva espatlla vaig desxifrar algunes línies. Havia elegit un dels nombrosos llibres portats per la primera expedició, El cuiner interplanetari, volum que potser havia pertangut a en Giese. L’Harey estudiava amb atenció les receptes de cuina adaptades a les condicions severes de la cosmonàutica; no vaig dir res i vaig tornar a l’estimable obra que tenia als genolls: Solaris. Deu anys d’exploració. Havia aparegut a la col·lecció «Solariana», els toms del 4 al 13; la numeració dels últims volums tenia ja quatre xifres.

En Giese mancava de lirisme; però, en l’estudi de Solaris, un punt de vista líric és inconvenient. La imaginació i les hipòtesis prematures són particularment nefastes quan es tracta d’un planeta on tot a la fi resulta possible. És cert que la descripció inversemblant de les metamorfosis «plasmàtiques» de l’oceà potser tradueixi fidelment els fenòmens observats, encara que aquella descripció sigui inverificable, ja que l’oceà poques vegades es repeteix. El caràcter estrany, el gran volum d’aquests fenòmens deixà estupefacte a qui els observa per primera vegada; fenòmens anàlegs serien considerats un simple «capritx de la naturalesa», una manifestació accidental de les forces cegues, si s’observessin a escala reduïda, en un indret ple de llot. Resumint, el geni i l’esperit mediocre queden perplexos igualment davant la diversitat inexhaurible de les formacions solaristes: cap home s’ha familiaritzat realment amb els fenòmens de l’oceà viu. En Giese no era un esperit mediocre, ni tampoc un geni. Era un classificador pedant, un d’aquells homes a qui una compulsiva dedicació al treball preserva de les pressions de la vida quotidiana. La seva terminologia era relativament comuna, completada amb termes inventats per ell, insuficients i fins i tot poc adequats. Però s’ha d’admetre que cap sistema semàntic dels coneguts fins ara podria descriure la conducta de l’oceà. Els «arbres-muntanya», els «longus», els «fungoides», els «mimoides», les «simetriades» i les «asimetriades», les «vertèbrides» i els «angilus» són termes lingüísticament artificials, però aconsegueixen una idea de Solaris a qui hagi vist el planeta només en fotografies borroses i pel·lícules incompletes. En realitat, el nostre escrupolós classificador ha pecat més d’una vegada per imprudència, traient conclusions prematures. Els homes estan sempre emetent hipòtesis, encara que en desconfiïn. En Giese, que es creia fora de perill de la temptació, considerava que els «longus» entraven en la categoria de formes bàsiques; els comparava a acumulacions d’ones gegantesques, similars a les marees dels oceans terrestres. En la primera edició de la seva obra es pot descobrir que en un principi els va anomenar «marees», inspirat per un geocentrisme que podríem considerar divertit, si no traís explícitament el dilema d’en Giese. S’ha de precisar que les dimensions dels «longus» superen les del Gran Canó del Colorado, i que aquests fenòmens tenen lloc en una matèria que en la superfície sembla un col·loide escumós (durant aquesta fantàstica «fermentació» l’escuma es solidifica en fistons d’encaix emmidonat de malles enormes; alguns experts parlen de «tumors ossificats»), mentre que a sota, la substància es torna cada vegada més ferma, com un múscul tens, un múscul que a uns quinze metres de profunditat és dur com una roca, i malgrat això, és flexible. El «longus» pròpiament dit sembla ser una creació independent, s’estén al llarg de diversos quilòmetres entre parets membranoses disteses, d’on surten «excrescències ossificades». En Giese comparà el «longus» amb un pitó colossal que després d’haver devorat una muntanya, la digereix en silenci, imprimint de tant en tant al seu cos un lent moviment de vibració. El «longus» presenta aquella aparença de rèptil letàrgic només quan s’observa des de molt amunt. Quan s’és a prop seu, i les dues «parets de canó» s’aixequen en diversos centenars de metres per sobre de l’aparell volant, es pot veure que aquell cilindre inflat, que va d’horitzó a horitzó, està animat d’un moviment vertiginós. S’observa, en primer terme, la rotació contínua d’una matèria oliosa de color verd grisós, que reflecteix l’encegadora llum del sol; però si l’aparell continua baixant fins quasi tocar l’«esquena del rèptil» (les arestes del canó que allotgen el «longus» llavors s’assemblen a les crestes d’una falla geològica), es pot comprovar que el moviment és molt més complicat: remolins concèntrics, on s’entrecreuen corrents més foscos.

De vegades, aquell «mantell» es converteix en una closca llustrosa que reflecteix el cel i els núvols, i és crivellada després per les erupcions detonants dels gasos i fluids interns. L’observador adverteix a poc a poc que està mirant un centre de forces d’on surten cap al cel dos vessants gelatinosos, que es cristal·litzen lentament més tard. La ciència, malgrat això, no accepta les evidències sense proves i unes discussions virulentes es van succeir durant anys. El tema principal: la successió dels fenòmens en els «longus» que solquen per milions les immensitats de l’oceà viu.

Es va atribuir a aquests «longus» distintes funcions orgàniques; segons uns transformaven la matèria; altres descobrien processos respiratoris; altres arribaven a suggerir que per allà passaven les matèries alimentàries. La pols de les biblioteques ha enterrat el repertori infinit de les suposicions. Experiments enutjosos, de vegades perillosos, van eliminar totes les hipòtesis. Avui només es parla dels «longus» com a formacions relativament simples i que es mantenen estables diverses setmanes, particularitat excepcional entre els fenòmens observats al planeta.

Els «mimoides» són formacions notablement més complexes i estranyes, provoquen en l’observador una reacció més vehement, instintiva. No és exagerat dir que en Giese s’havia enamorat dels «mimoides» i s’hi dedicà totalment. Els estudià fins als seus últims dies, els descriví i treballà intentant definir-los. El nom que donà a aquests fenòmens indica la característica més esbalaïdora; la imitació dels objectes, pròxims o llunyans, exteriors a l’oceà.

Amagat, al principi, sota la superfície de l’oceà, apareix un dia un gran disc aplanat, ample i com si estigués impregnat en quitrà. Després d’unes hores, el disc comença a descompondre’s en fulles, que s’eleven lentament. L’observador creu llavors presenciar una lluita mortal: ones poderoses acudeixen de totes parts en files atapeïdes, semblants a boques convulsives que s’obren i es tanquen amb avidesa al voltant d’aquella pasta de full esmicolada i vacil·lant, i s’enfonsen després als abismes. Cada cop que un anell d’ones es trenca i s’enfonsa, la caiguda d’aquesta massa de centenars de milers de tones va acompanyada un instant d’un gruny llefiscós, d’un tro ensordidor.

La pasta de full bituminós és empesa cap a avall, sacsejada, desmembrada; a cada nou atac, uns fragments circulars es dispersen i planen com ales ondulants i lànguides sota la superfície de l’oceà; es transformen en raïms allargats, en collarets, es fusionen entre ells mateixos i tornen a pujar, arrossegant fragments grumollosos de la base del disc primitiu, mentre al voltant les ones continuen llepant els flancs d’un cràter que es dilata. El fenomen pot durar un dia, pot arrossegar-se un mes, i alguns cops no té conseqüències. El conscienciós Giese havia donat a aquesta primera variant el nom de «mimoide avortat», ja que tenia la convicció que aquests cataclismes estaven encaminats a un fi últim, el «mimoide major», colònia de pòlips (que excedia en magnitud la superfície d’una ciutat), pàl·lides excrescències afectades a la imitació de formes exteriors. Un altre solarista, Uyvens, al contrari, opinava que aquesta última fase era una degeneració i, segons ell, l’aparició de les «còpies» corresponia a una pèrdua localitzada de les forces pròpies de l’oceà, que ja no dominava les creacions originals.

En Giese, tanmateix, insistí en veure les diferents fases del procés com a un continu avanç cap a la perfecció. Aquesta obstinació era rara i exhibia una estranya seguretat. Quan insinuava alguna mínima hipòtesi respecte a les altres creacions de l’oceà, era tan ardit com una formiga que s’arrossega per una glacera.

Vist de d’amunt, el mimoide sembla una ciutat; una il·lusió provocada per la nostra necessitat d’establir analogies amb el que ja coneixem. Quan el cel és clar, una massa d’aire reescalfat i vibrant recobreix les estructures flexibles del raïm de pòlips coronats per estacades membranoses. El primer núvol que travessa el cel purpuri, o d’una blancor sinistra, desperta el mimoide. En totes les excrescències surten de sobte nous brots; després, la massa de pòlips emet un gruixut tegument, que es dilata, s’empetiteix, canvia de color, i passats uns quants minuts imita a la perfecció les volutes d’un núvol. L’enorme «objecte» projecta una ombra rogenca sobre el mimoide, del qual els pics es dobleguen aproximant-se, sempre en el sentit contrari al moviment del núvol real. Estic segur que en Giese hauria donat la mà dreta a canvi d’entendre la conducta dels mimoides. Però aquelles produccions «aïllades» no són gens comparables amb la frenètica activitat que exhibeix el mimoide quan és «estimulat» per objectes d’origen humà. El procés de reproducció abasta tots els objectes que es trobin dins d’un radi de dotze a quinze quilòmetres. Normalment el model és una ampliació de l’original i de vegades les formes amb prou feines són aproximades. En la reproducció de les màquines, sobretot, les simplificacions són sovint grotesques, veritables caricatures. La matèria de la còpia és sempre aquell tegument incolor, unit a la base per uns tènues cordills umbilicals, que s’esmuny i s’arrossega, que es replega, s’estira i s’infla i adopta a la fi les formes més complicades. Un aparell volant, un reixat o un pal de nau són reproduïts amb idèntica rapidesa. L’home, tanmateix, no estimula el mimoide, que no reacciona davant de cap matèria viva, i mai ha copiat, per exemple, les plantes portades amb fins experimentals. En canvi, el mimoide reprodueix immediatament un maniquí, una nina, una figureta d’un gos o d’un arbre esculpida en qualsevol material.

Aquí és necessari assenyalar que l’«obediència» del mimoide no s’ha d’entendre com un testimoni de «bona voluntat». El mimoide més evolucionat té dies de mandra, lents o de pulsacions dèbils. Aquesta «pulsació» no és evident a simple vista i va ser descoberta mentre es projectava una pel·lícula sobre els mimoides en càmera ràpida, ja que cada moviment de flux i reflux es perllonga al llarg de dues hores.

Durant aquells «dies de mandra», es pot explorar fàcilment el mimoide, sobretot si és vell, ja que la base ancorada a l’oceà, i les protuberàncies d’aquella base, són relativament sòlides i proporcionen a l’home un suport segur.

En realitat, també és possible estar-se dins del mimoide en els «dies d’activitat», però llavors una pols col·loïdal blanquinosa que brota contínuament per les fissures del tegument superior fa impossible tota observació. A més a més, les formes que adopta el tegument són sempre de mida gegantesca, i no és possible reconèixer-les de prop: la «còpia» més petita té les dimensions d’una muntanya. Per altra banda, una espessa capa de neu col·loïdal cobreix ràpidament la base del mimoide; aquest tapís esponjós només s’endureix després d’unes hores (l’escorça «congelada», encara que d’un material molt més lleuger que la pedra tosca, suportarà amb facilitat el pes d’un home). O sigui que sense un equip apropiat hi ha el risc d’extraviar-se en el laberint d’estructures esquerdades i nuoses, que de sobte recorden unes columnates atapeïdes, de sobte uns guèisers fossilitzats. Encara a ple dia és fàcil perdre el rumb, ja que els rajos del sol no travessen el sostre blanc projectat a l’atmosfera per «explosions imitatives».

En els bons dies (parlant més exactament dels bons dies del científic que està sobre del mimoide) l’espectacle és inoblidable. En aquells dies d’hiperproducció, es manifesten en el mimoide extraordinaris «impulsos creatius». Sobre el tema d’un objecte determinat desenvolupa durant hores variants complicades, «prorrogacions formals», per a alegria de l’artista no figuratiu i desesperació del científic, que no arriba a distingir el significat del procés. El mimoide cau de vegades en simplificacions infantils, però també té «desviacions barroques» que signifiquen extravagància. Els mimoides ja vells, en particular, produeixen formes molt còmiques. Tanmateix, mirant les fotografies, mai he tingut ganes de riure; l’enigma és massa pertorbador.

Durant els primers anys d’exploració, es pot dir que els investigadors s’abalançaren sobre els mimoides que van ser anomenats centres de l’oceà solarístic, ja que van pensar que facilitarien l’ansiós contacte de dues civilitzacions. Aviat es va reconèixer que no hi havia cap contacte, que tot es limitava a una reproducció de formes; l’estudi dels mimoides no portava enlloc.

Cedint a la temptació d’un antropomorfisme o un zoomorfisme latent, molts científics, Maartens i Ekkonai entre ells, els van definir com a «òrgans sensorials» i fins i tot com a «membres»; les «vertèbrides» i els «angilus» d’en Giese. Però si les protuberàncies oceàniques que s’eleven fins a una alçada de cinc quilòmetres són «membres», es podria sostenir amb raons semblants que els terratrèmols són la «gimnàstica» de l’escorça terrestre.

El repertori de les formacions que es produeixen regularment a la superfície de l’oceà viu, i que és possible observar per desenes i fins i tot per centenes, en el curs de vint-i-quatre hores, ocupa tres-cents capítols de l’obra d’en Giese. Les simetriades, segons la terminologia de l’escola d’en Giese, són les formacions menys «humanes», i no tenen cap semblança amb les coses terrestres. En l’època que es va emprendre l’estudi de les simetriades, ja se sabia que l’oceà no era agressiu i que aquells remolins plasmàtics no devorarien ningú que no fos imprudent i irreflexiu a l’extrem (excloent, està clar, els accidents mecànics).

Efectivament, es pot volar de costat a costat, sense cap perill pel cos cilíndric dels longus o la columna de vertèbrides que es gronxen entre els núvols, ja que en l’atmosfera solarista el plasma es mou a la velocitat del so per donar pas al cos estrany; túnels profunds s’obren fins i tot sota la superfície de l’oceà (amb un prodigiós consum d’energia: Skriabine comptava que en situacions extremes pot arribar fins a 10E19 ergs).

Tanmateix, l’exploració de les simetriades es va iniciar amb molta prudència, evitant incursions temeràries i multiplicant les precaucions, sovint molt útils. Tots els nens de la Terra han sentit parlar d’aquells pioners que s’aventuraren en els abismes d’una simetriada.

L’aparença d’aquelles formacions enormes pot inspirar malsons, però el perill de debò és un altre: no hi ha res en una simetriada que pugui considerar-se estable o segur; fins i tot les lleis físiques no tenen allà cap validesa. Convé assenyalar que són els exploradors de les simetriades qui han sostingut amb major convicció la tesi que l’oceà viu està dotat d’intel·ligència.

Les simetriades apareixen sobtadament, com una erupció volcànica. Una hora abans de l’erupció, l’oceà vitrificat en una extensió de desenes de quilòmetres quadrats comença a brillar. Tanmateix, es manté fluid i el ritme de les ones no varia. De vegades, aquest fenomen de vitrificació es produeix al voltant de l’embut deixat per un «angilus». Després d’una hora, l’embolcall brillant de l’oceà s’eleva com una bombolla monstruosa, i reflecteix el firmament, el sol, els núvols i tot l’horitzó, en un ventall d’imatges variades i canviants. La llum refractada és com una calidoscòpica font de color.

Els efectes de la llum sobre una simetriada són especialment notables en el dia blau i a la posta del sol vermell. Sembla llavors com si el planeta donés naixement a un doble, que d’un moment a l’altre augmenta de volum. I de sobte, el pol superior del que és ara un immens globus incandescent esclata i s’obre, i a la simetriada apareix una escletxa vertical; no es tracta, però, d’una desintegració. Aquesta segona fase, anomenada «fase del calze floral», dura pocs segons. Els arcs membranosos de la volta que pujaven al cel es repleguen cap a l’interior i es fusionen en un tronc gruixut, que inclou una activitat multitudinària. Al centre d’aquest tronc, explorat per primera vegada pels setanta membres de l’expedició Hamalei, un procés gegantesc de policristal·lització eleva un eix, anomenat comunament «columna vertebral», terme que no sembla ser adequat.

L’arquitectura vertiginosa d’aquest pilar central és sostinguda in statu nascendi per uns pals verticals d’una consistència gelatinosa, quasi líquida, que broten contínuament de les escletxes desmesurades. Mentrestant, un cinturó d’escuma nivosa i bombollant escorta el colós, i tot el procés és acompanyat per un bramul sord i constant. Des del centre cap a la perifèria els poderosos pilars giren recobrint-se d’un material dúctil que ve de les profunditats del mar. Simultàniament, els guèisers gelatinosos es transformen en columnes mòbils proveïdes de tentacles que s’eleven en raïms cap als punts rigorosament determinats per la dinàmica general de l’estructura. Aquestes prolongacions recorden les brànquies d’un embrió, però giren a una astoradora velocitat i traspuen fils de «sang» rosada i una secreció d’un verd negrós.

Des d’aquest moment, la simetriada comença a exhibir la seva característica més extraordinària, la facultat d’il·lustrar, i de vegades negar certes lleis físiques. Hem de recordar que no hi ha dues simetriades idèntiques i que la geometria de cada una és sempre una «invenció» única. L’interior de la simetriada es dedica a fabricar el que alguns anomenen «màquines monumentals», encara que no s’assemblen en res a les màquines construïdes per l’home; però com que es tracta d’una activitat amb fins limitats, és en certa manera una activitat «mecànica».

Quan els guèisers s’han solidificat en columnes, o en galeries i passadissos que corren en totes les direccions, quan les «membranes» cristal·lines s’ordenen en una figura inextricable de graons, plafons i voltes, la simetriada justifica el seu nom, perquè la totalitat de l’estructura es divideix en dues parts absolutament iguals.

Després de vint o trenta minuts l’eix s’ha inclinat en un angle de vuit a dotze graus, i el gegant comença a baixar. (Les simetriades són de distintes mides; les més petites, amb la base ja submergida, arriben a una alçada d’uns vuit-cents metres, i són visibles a diversos quilòmetres de distància). Més tard, el cos massís s’estabilitza a poc a poc, l’eix es dreça, i la simetriada, parcialment submergida, s’immobilitza a la fi. Llavors és possible explorar-la sense perill, introduint-se per un dels nombrosos forats que travessen la volta, a la vora del pic. La simetriada completa sembla ser el model tridimensional d’una equació transcendent.

És ben sabut que el llenguatge figurat de la geometria superior pot representar qualsevol equació. La simetriada, des d’aquest punt de vista, està emparentada amb els cons de Lobatchevski i les corbes negatives de Riemanni encara que la relació és bastant imprecisa, donada la complexitat inimaginable del fenomen. Sota la forma d’un volum de diversos quilòmetres cúbics, la simetriada pot entendre’s com el desenvolupament de tot un sistema matemàtic; en realitat, un desenvolupament tetradimensional, ja que els termes fonamentals de les equacions s’expressen també en el temps, en modificacions temporals.

Sembla obvi suposar que la simetriada seria l’ordinador de l’oceà viu, una representació en l’espai, i en l’escala de l’oceà, d’operacions matemàtiques inintel·ligibles, però avui ningú admet aquesta idea de Fermont.

La hipòtesi era bastant temptadora; tanmateix, el concepte d’un oceà aferrissat a examinar els problemes de la matèria, del cosmos i de l’existència, va resultar insostenible. Mitjançant erupcions titàniques, la substància oceànica seria l’expressió infinitament complexa d’una anàlisi superior. Fenòmens múltiples contradiuen aquesta concepció massa simple (d’una ingenuïtat infantil, segons alguns).

No van faltar intents de descriure la simetriada, mitjançant alguna transposició o «il·lustració». La demostració d’Awerian va conèixer un èxit no desdenyable. Imaginem-nos, deia, un edifici babilònic, però construït amb una substància viva, sensible i capaç d’evolucionar; l’arquitectura d’aquest edifici passa per una sèrie de fases i veurem com adopta les formes d’un edifici grec i més tard romà; les columnes broten com tiges, s’aprimen; la volta s’alleugera, s’eleva, es corba; els arcs descriuen de sobte una paràbola i es trenquen convertint-se en fletxes. Ha nascut el gòtic, el temps fuig i apareixen altres formes; l’austeritat es descompon en línies i formes explosives: l’exuberància del barroc; si la progressió continua, entenent sempre que les mutacions successives són com etapes en la vida d’un organisme, arribem a la Fi a l’arquitectura de l’època còsmica i potser a entendre d’alguna manera què és una simetriada.

Tanmateix, encara que aquesta analogia fora aplicada i millorada (es va intentar visualitzar-la amb l’ajuda de maquetes i pel·lícules), continua sent feble i superficial; en realitat és evasiva, il·lusòria, i eludeix el més important: la simetriada no s’assembla a res que s’hagi vist alguna vegada a la Terra…

La ment humana pot absorbir poques coses a la vegada; veiem només el que passa davant de nosaltres, aquí i ara; no podem concebre simultàniament una successió de processos, ni tan sols processos concurrents o complementaris. Les nostres facultats de percepció són també limitades, fins davant de fenòmens relativament simples. El destí d’un home pot estar ple de significat; el d’alguns centenars no tant; però la història de molts i milions d’homes no significa res, en el sentit literal del terme. La simetriada és un milió, no, mil milions, elevats a l’enèsima: l’incomprensible. Explorem uns recintes força extensos, cada un amb una capacitat de deu unitats de Kronecker, ens arrosseguem com formigues, arrapats a les escletxes de les voltes, observant l’immens desplegament; opalescències grises a la llum dels nostres projectors, cúpules lleus que s’entrecreuen i equilibren infal·liblement, perfecció d’un instant, ja que tot aquí passa i s’extingeix. L’essència d’aquesta arquitectura és un moviment sincronitzat i orientat cap a una meta precisa. Nosaltres observem només un fragment del procés, la vibració d’una sola corda en una orquestra simfònica de supergegants; sabem i ens sembla inconcebible, que a sobre i a sota, als abismes vertiginosos, més enllà dels límits de la percepció i la imaginació, milers i milions de transformacions operen simultàniament, lligades entre si com en un contrapunt matemàtic. Algú ha parlat de simfonia geomètrica; però no tenim oïdes per a aquest concert.

Només des de molt lluny es podia veure alguna cosa; però en realitat tot passa a l’interior de la simetriada; matriu colossal i prolifera que mai deixa de crear, on la creació es transforma de seguida en creador i «bessons» perfectament idèntics neixen als antípodes, separats per torres que pugen al cel i quilòmetres de distància.

La simfonia es crea a si mateixa i escriu el seu propi final, que ens sembla terrible. Els observadors tenen la impressió d’assistir a una tragèdia o a un assassinat. Després de dues o tres hores, mai més, l’oceà viu inicia l’atac. La superfície llisa de l’oceà es plega i s’anima, l’escuma dessecada torna a fluir, comença a bombollejar. De tots els horitzons vénen ones, en legions concèntriques, mandíbules entreobertes molt més grosses que els llavis del mimoide embriònic, i totes juntes comprimeixen la base submergida de la simetriada. El colós s’aixeca, com si volgués escapar a l’atracció del planeta; les capes superiors de l’oceà s’arramben encara més, les ones pugen, llepen els flancs de la simetriada, l’emboliquen, s’endureixen, obstrueixen els orificis.

Tanmateix, el major espectacle es presenta a l’interior de la simetriada. En un principi, el procés de creació, l’arquitectura evolutiva, es paralitza un instant; de seguida sobrevé el «pànic». La flexible interpenetració de les formes mòbils, el desplaçament harmoniós de plans i línies s’accelera encara més, i es té la impressió ineludible que la simetriada ha advertit un perill i s’apressa a emprendre alguna feina. L’horror causat per les metamorfosis i la dinàmica de la simetriada creix veient com les esplèndides voltes s’enderroquen, els arcs es desplomen i pengen fluixament, i apareixen «notes falses»: formes incompletes, confuses, grotesques. Des dels abismes invisibles puja un poderós bramul, un ronc agònic reverbera en canals estrets i trona en les cúpules ensorrades. De les goles monstruoses, eriçades d’estalactites de flegma, de cordes vocals inertes, broten unes profundes raneres. L’espectador, malgrat la creixent violència destructiva d’aquestes convulsions, no gosa moure’s. Només l’huracà que bufa dels abismes i udola en milers de galeries sosté encara l’elevada estructura. Aviat el vent amaina i la construcció comença a enfonsar-se. S’observen els últims tremolors: contorsions, espasmes cecs i desordenats. El gegant s’enfonsa lentament i a la superfície queda un remolí d’escuma.

Què vol dir tot això?

Vaig recordar un incident, de l’època en què jo era assistent d’en Gibarian. Un grup d’escolars que visitava l’Institut Solarista d’Aden havia arribat a la sala principal de la biblioteca i observava les caixes de microfilms que s’amuntegaven en tota la meitat esquerra del recinte. Se’ls va explicar que entre altres fenòmens immortalitzats per una imatge hi havia fragments de simetriades desaparegudes feia molt temps; no fotografies aïllades sinó bobines senceres. Més de noranta mil! Una nena rodanxona d’uns quinze anys, va mirar intel·ligentment per sobre de les ulleres i va preguntar:

—I per què tot això?

Hi va haver un silenci comprometedor. La professora la va mirar severament i entre els solaristes que actuaven com a guies (jo era un d’ells) ningú podia respondre. Cada simetriada és única i els fenòmens que sobrevenen al seu interior semblen en general imprevisibles. Algunes vegades no hi ha cap soroll. De vegades l’índex de refracció augmenta o disminueix. Altres vegades, un canvi local a la gravitació acompanya les pulsacions, com si el cor de la simetriada bategués gravitant. De vegades, les brúixoles dels observadors es posen a girar, unes capes ionitzades apareixen i desapareixen… El catàleg podria continuar indefinidament. D’altra banda, si un dia arribem a resoldre el misteri de les simetriades, encara quedarien les asimetriades!

Les asimetriades neixen com les simetriades, però acaben d’una manera distinta. Exteriorment només s’observen estremiments, vibracions i guspirejos; tanmateix, sabem que a l’interior d’una asimetriada els processos es desenvolupen a una velocitat que desafia les lleis físiques; són els anomenats «fenòmens quàntics gegants». L’analogia matemàtica amb certs models tridimensionals de l’àtom és tan inestable i fugaç que alguns observadors la rebutgen considerant-la d’interès secundari, o merament accidental. Les asimetriades són de vida curta, quinze o vint minuts, i la fi és encara més desconcertant que en una simetriada. Juntament amb el vent udolant que bufa en la simetriada, un fluid espès brota fent gloc-gloc i cobrint-ho tot amb una ebullició d’escuma; de seguida una explosió, acompanyada d’una erupció fangosa, projecta a l’aire una columna d’enderrocs que cauen en una pluja tèrbola sobre l’oceà agitat. Aquests enderrocs apareixen de vegades a desenes de quilòmetres del focus de l’explosió; semblen flocs consumits, groguencs, aixafats, cartilaginosos.

Altres creacions més rares, difícils d’observar i de variable duració es desenvolupen completament fora de l’oceà. Els primers vestigis d’aquests «independents» van ser identificats (erròniament, com es va provar més tard) com a restes d’unes criatures que habitaven en les profunditats. Aquestes formes autònomes recorden en general els ocells de moltes ales, que fugen de les trompes mòbils dels «angilus»; però les preconcepcions terrestres no ajuden a escatir els misteris de Solaris. Alguna vegada, molt rarament, però, s’observen a la riba rocosa d’una illa, cosos estranys, semblants a foques, que es rebolquen al sol o s’arrosseguen mandrosament cap a l’oceà. No se sortia del cercle de l’experiència humana. Quant a un primer contacte…

Els exploradors recorrien centenars de quilòmetres en les profunditats de les simetriades, instal·lant aparells gravadors i càmeres automàtiques. Els satèl·lits artificials captaven fidelment imatges de creixement i destrucció. Les biblioteques desbordaven, els arxius s’acreixien, i el preu pagat per tota aquesta documentació va ser sovint onerós.

Una catàstrofe tristament cèlebre va costar la vida de cent sis persones, entre elles el mateix Giese, que tenia ja seixanta anys; l’expedició estudiava una simetriada perfectament caracteritzada, que va ser destruïda d’improvís en un procés propi de les asimetriades. En dos segons, una erupció de fang gelatinós es va empassar setanta-nou homes amb les màquines i els aparells; uns altres vint-i-set homes que observaven la zona des dels avions i helicòpters, també van ser arrossegats a l’abisme. El lloc de la catàstrofe, a la intersecció del paral·lel 42 i el meridià 89, porta des de llavors el nom d’Erupció dels Cent sis. Però només els mapes conserven el record d’aquell cataclisme, del qual no queda a l’oceà cap rastre.

Arran de l’Erupció dels Cent sis, i per primera vegada a la història dels estudis solaristes, va haver-hi diversos petitoris que exigien un atac termonuclear contra l’oceà. Aquesta resposta hauria estat més cruel que una venjança: es pretenia destruir una cosa que no enteníem. Malgrat que mai es va reconèixer oficialment, és probable que l’ultimàtum d’en Tsaken influís sobre el resultat negatiu del vot. En Tsaken estava al comandament de l’equip de reserva d’en Giese, i un error de transmissió li havia salvat la vida; havia volat sense rumb per sobre de l’oceà i va arribar als voltants de la catàstrofe, quan encara es veia el núvol negre en forma de bolet, pocs minuts després de l’explosió.

Quan es va assabentar del projecte d’atac nuclear, va amenaçar de volar l’Estació, juntament amb els dinou sobrevivents.

Avui som només tres a l’Estació. Supervisada pels satèl·lits, l’edificació de l’Estació ha estat una lluita tècnica que pot enorgullir els homes; però l’oceà, en pocs segons, aixeca estructures infinitament més notables. L’Estació és un disc de cent metres de radi; hi ha quatre nivells al centre i dos nivells al contorn; gravitadors encarregats de compensar les forces d’atracció la mantenen a una alçada d’entre cinc-cents i mil metres per sobre de l’oceà. A més a més de tots els aparells de què disposen les estacions ordinàries i els grans satèl·lits dels altres planetes, l’Estació Solaris està equipada amb radars especials, sensibles al més mínim canvi a la superfície de l’oceà, i connectats a un circuit energètic auxiliar capaç de portar el disc d’acer a l’estratosfera, just quan apareixen signes precursors d’una nova construcció plasmàtica.

Però avui, malgrat la presència dels nostres fidels «visitants», l’Estació estava singularment despoblada. Des que els robots van ser tancats als dipòsits del nivell inferior, per una raó que jo encara desconeixia, es podia anar d’un cantó a l’altre per les cobertes d’aquesta nau fantasma, sense trobar ni un ànima; la tripulació havia desaparegut i les màquines continuaven funcionant.

Quan vaig tornar a posar al prestatge el novè volum de la monografia d’en Giese, em va semblar que el terra d’acer, revestit de plàstic, havia vibrat sota els meus peus. Em vaig parar un moment, però la vibració no es va repetir. Com que la biblioteca estava completament aïllada de les altres sales, aquesta vibració només podia tenir un origen: la partida d’un coet. Aquest pensament em va tornar a la realitat. Encara no m’havia decidit a deixar l’Estació, tal com ho desitjava en Sartòrius. Simulant aprovar el pla, jo estava postergant l’inici de les hostilitats, ja que havia decidit salvar l’Harey. Però, tenia en Sartòrius alguna possibilitat d’èxit? De totes maneres, era físic i coneixia bé el problema, mentre que jo, paradoxalment, només podia comptar amb la superioritat de l’oceà. Durant la hora següent em vaig posar a estudiar els microfilms, intentant comprendre la física dels neutrins a través del llenguatge matemàtic que no m’era familiar. Al principi, la feina em va semblar sense cap esperança; hi havia cinc difícils teories sobre els camps de neutrins, això posava en evidència el fet que cap era definitiva. Tanmateix, vaig poder aconseguir alguna cosa. Estava copiant les fórmules quan vaig sentir que trucaven a la porta.

Em vaig aixecar ràpidament i vaig entreobrir la porta. A l’escletxa vaig veure el rostre de l’Snaut relluent de suor. Darrere d’ell, el passadís estava desert.

—Ah, ets tu… Entra.

—Sí, sóc jo.

L’Snaut parlava amb veu ronca. Tenia les parpelles inflades, i els ulls injectats en sang. Portava un davantal antiradioactiu de cautxú relluent i uns elàstics li sostenien els vells pantalons plens de taques de greix.

Va mirar per la sala circular, uniformement il·luminada; quan va veure l’Harey, va quedar paralitzat, ella estava dreta, al fons, al costat d’una butaca. L’Snaut es va girar cap a mi; jo vaig baixar imperceptiblement les parpelles, llavors ell la saludà abaixant el cap i jo vaig dir amb un to de veu deseixit:

—Harey, el doctor Snaut. Snaut, et presento la meva dona.

—Jo… sóc només un membre menor de l’equip; no em faig veure amb molta freqüència, per això… —La seva vacil·lació es prolongà perillosament, però a la fi va aconseguir dir—: Per això no he tingut el plaer de conèixer-la abans…

L’Harey va somriure i li va donar la mà. L’Snaut la va estrènyer amb certa estupefacció, parpellejà unes quantes vegades i es quedà mirant l’Harey, sense dir res.

El vaig agafar pel braç.

—Disculpi’m —va dir a l’Harey—. Voldria parlar-te, Kelvin…

—És clar —la comèdia em semblava sinistra, però quina altra cosa podia fer?—. Harey, estimada, no et molestis! Hem de discutir assumptes de treball bastant enutjosos…

El vaig agafar pel colze i el vaig portar a les butaques de l’altre costat de la sala. L’Harey va seure a la butaca que jo havia ocupat abans i la va girar; ara ens podia veure per sobre del llibre.

—Què hi ha de nou? —vaig preguntar en veu baixa.

—M’he divorciat —xiuxiuejà l’Snaut. Si pocs dies abans algú hagués iniciat així una conversació, jo me n’hauria rigut amb ganes, però l’Estació havia esmussat el meu sentit de l’humor—. Des de la nit passada he viscut hores que valen per anys —afegí—. Anys que no s’obliden. I tu?

Al cap d’una estona li vaig respondre:

—Res.

No sabia què dir. Li tenia molt d’afecte a l’Snaut; tanmateix, desconfiava d’ell, o millor dit, desconfiava del motiu de la visita.

—Res? —va repetir l’Snaut—. Tu havies de…

Vaig fingir que no l’entenia.

—Què?

Amb els ulls mig aclucats, s’inclinà tan a prop meu que vaig notar l’escalfor del seu alè a la cara.

—Ens vam embolicar en aquest assumpte, Kelvin. No aconsegueixo comunicar-me amb en Sartòrius. Només sé que el que et vaig escriure, el que ell em va contar després de la nostra petita conferència…

—Ha desconnectat el telèfon?

—No, un curtcircuit al laboratori. Potser l’ha provocat ell mateix, si no és que… —Tancà el puny amb força i amagà el gest d’aixafar un objecte. Un somriure desagradable li aixecà les comissures dels llavis. Jo el, mirava sense dir res—. Kelvin, he vingut per… què penses fer?

—Véns a buscar la meva resposta a la teva carta? Sortiré a passeig, no tinc motius per rebutjar-ho. Justament preparava el meu viatge…

L’Snaut em va interrompre.

—No! No es tracta d’això.

—No? De què, llavors? T’escolto.

—En Sartòrius… creu estar sobre la pista —l’Snaut no em treia els ulls de sobre. Jo no em movia; intentava conservar un aire indiferent—. Tot va començar amb aquell experiment de rajos X que ell i en Gibarian van fer, te’n recordes? Allò pot haver provocat una certa alteració…

—Quina alteració?

—Van apuntar els rajos directament a l’oceà, modulant la intensitat d’acord amb un programa.

—Ja ho sé. Niline ja ho va fer, i molts altres.

—Sí, però les radiacions eren dèbils. Aquesta vegada va ser una radiació potent. Van recórrer a tota l’energia disponible.

—Això pot tenir conseqüències… violació de la Convenció dels Quatre, i les Nacions Unides…

—Va, Kelvin, no dissimulis. Ho saps molt bé que això ja no té cap importància. En Gibarian és mort.

—Ah, i en Sartòrius li vol carregar tota la culpa?

Anar a la pàgina següent