Solaris
Els monstres
Pàgina 12 de 19
—No ho sé. No hem parlat d’això. A en Sartòrius li crida l’atenció l’horari dels «visitants», arriben sempre quan ens despertem. Semblà que l’oceà s’interessés principalment per les nostres hores de son i llavors extragués de nosaltres models i fórmules. Ara en Sartòrius voldria enviar-li el nostre «estat de vigília».
Els nostres pensaments conscients, entens?
—Per correu?
—Estalvia’t les bromes. La idea és modular els rajos mitjançant un electroencefalograma pres d’un de nosaltres…
—Ah —començava a entendre—. Un de nosaltres sóc jo.
—Sí, en Sartòrius ha pensat en tu.
—Que generós!
—Llavors?
Jo no deia res. L’Snaut va mirar l’Harey que llegia molt absorta; de seguida va tornar a mirar-me. Jo notava que m’estava posant pàl·lid.
—Llavors —va repetir l’Snaut.
Vaig arronsar les espatlles.
—La idea d’utilitzar rajos X per transmetre algun sermó sobre la grandesa de l’home em sembla ridícula.
—De debò?
—Sí.
—Molt bé —va dir somrient com si jo hagués coincidit amb ell—. Llavors, estàs en contra del projecte d’en Sartòrius?
No sabia com havia ocorregut, però ara veia que l’Snaut em portava on ell volia que arribés.
—Molt bé —va seguir—. Hi ha un segon projecte: construir un aparell Roche.
—Un desintegrador?
—Sí. En Sartòrius ja ha fet els primers càlculs. És possible, i no requereix gaire despesa d’energia. L’aparell generarà un camp magnètic negatiu les vint-i-quatre hores del dia, durant un temps il·limitat.
—I els efectes?
—Cap problema. Camps negatius de neutrins. La matèria comuna no canviarà gens ni mica. La desintegració afectarà només les estructures de neutrins, entens?
L’Snaut somreia, satisfet. Jo el mirava, amb la boca oberta, ell deixà de somriure. Arrufà el front, m’observà amb atenció i esperà un moment abans de parlar.
—Bé, deixem de costat l’operació «Pensament». En Sartòrius està treballant ja en el segon pla. L’anomenarem «Alliberament».
Vaig tancar els ulls un instant. De sobte, em vaig decidir, l’Snaut no era físic. En Sartòrius havia desconnectat o destruït el videòfon. Perfecte.
—Jo l’anomenaria «Operació Massacre», aquest segon projecte —li vaig dir.
—Tu sabràs per què. No em neguis que has practicat bastant últimament. Però aquesta vegada hi ha una diferència radical. S’han acabat els «visitants», s’han acabat les creacions F… Es desintegraran tan ràpidament com apareguin.
Vaig girar el cap somrient, esperant que el somriure semblés natural.
—Hi ha un malentès. No et parlo d’escrúpols morals, sinó de supervivència. Jo no em vull morir, Snaut.
—Com?
L’Snaut em mirava amb desconfiança. Vaig treure de la butxaca un full cobert de fórmules.
—Jo també he considerat la possibilitat d’aquest «experiment». T’estranya? Tanmateix, vaig ser jo qui formulà la hipòtesi dels neutrins, oi? Mira. Sí, és possible generar camps negatius, que serien inofensius per a la matèria ordinària. Però en el moment de la desintegració, quan l’estructura de neutrins es desfaci, alliberarem un considerable excedent d’energia. Si admetem per quilogram de substància en repòs 10(8) ergs, per a una creació F s’haurà de multiplicar 5(7) per 10(8). Saps el que significa això?… Una petita bomba d’urani esclatant dins de l’Estació.
—Però tu penses que en Sartòrius no ho ha tingut en compte?
Vaig somriure maliciosament.
—No necessàriament. Saps que en Sartòrius pertany a l’escola d’en Frazer i en Cajolla. Segons ells, en el moment de la desintegració, tota l’energia latent és alliberada com a radiació lluminosa, intensa, però no destructiva. Tanmateix, hi ha altres hipòtesis, altres teories pel que fa als camps de neutrins. Segons Cayatte, segons Awalow, segons Sion, l’abast de l’emissió és molt més gran; en arribar al màxim, l’energia es transforma en una poderosa emissió de rajos gamma. En Sartòrius confia en els seus mestres i en les seves teories, magnífic; però hi ha altres mestres i altres teories. Tu saps, Snaut —vaig continuar, veient que les meves paraules l’havien impressionat—, que també cal tenir en compte l’Oceà. Per fer aquestes creacions, ha aplicat, sense cap dubte, un mètode òptim. Dient-ho d’una altra manera, els procediments de l’oceà donen la raó a aquestes teories, i no a en Sartòrius.
—Dóna’m aquest paper, Kelvin…
Li vaig passar el full. L’Snaut inclinà el cap i intentà desxifrar els meus gargots.
Va assenyalar una línia d’equacions.
—Què és això?
Vaig agafar el full.
—Això? El tensor de transmutació del camp magnètic.
—M’emportaré el paper.
—Per què?
Sabia el que m’anava a contestar.
—Haig de ensenyar-li aquests càlculs a en Sartòrius.
—Com vulguis —vaig arronsar les espatlles—. Pots emportar-te el full, és clar, però no t’oblidis que ningú ha verificat encara aquestes teories. No coneixíem encara estructures semblants. En Sartòrius confia en Frazer i jo he seguit la teoria d’en Sion. En Sartòrius et dirà que jo no sóc físic, que tampoc ho és en Sion. Com a mínim, amb el meu raonament discutirà. No em ficaré en una discussió que em portaria a retractar-me, per a major glòria d’en Sartòrius. A tu, et pot convèncer. No em sento amb forces per convèncer en Sartòrius i tampoc ho vull intentar.
—Llavors, què vols fer? Ell ja s’ha posat a treballar.
L’Snaut parlava amb una veu monòtona. L’animació inicial havia desaparegut. Jo no sabia si confiava en mi, tampoc m’importava massa.
—Què vull fer? —vaig respondre en veu baixa—. El que fa un home quan la seva vida està en perill.
—Intentaré parlar amb ell. Potser podrà desenvolupar un dispositiu de seguretat —va grunyir l’Snaut i va aixecar el cap—. Escolta. I l’altre projecte? Acceptaries? En Sartòrius hi estaria d’acord. De totes maneres, val la pena provar… podria ser una possibilitat…
—Vols dir?
—No —va dir de seguida— però què podem perdre?
Jo no ho volia acceptar massa ràpid. Necessitava guanyar temps i l’Snaut podia ajudar-me a prolongar el termini.
—M’ho pensaré.
—Bé, me’n vaig —es va aixecar. Li van cruixir tots els ossos—. Així que et deixaries fer l’encefalograma? —va preguntar, fregant-se el davantal amb els dits, com si volgués esborrar alguna taca.
—D’acord —vaig dir.
Sense acomiadar-se de l’Harey anà cap a la porta. L’Harey ens mirava en silenci amb al llibre arrepenjat als genolls. Quan la porta es tancà em vaig aixecar. Vaig desarrugar el full de paper que encara tenia a la mà. Jo no havia falsificat les fórmules. Però hauria aprovat en Sion les meves conclusions? Probablement no.
Vaig sobresaltar-me; l’Harey se m’havia acostat pel darrere i m’havia tocat l’espatlla.
—Kris!
—Què, estimada?
—Qui era?
—Ja t’ho he dit, el doctor Snaut.
—Quina mena d’home és?
—El conec poc… Per què ho preguntes?
—Em mirava d’una manera tan rara…
—Segurament li agradaves.
—No —sacsejà el cap—, no era aquest tipus de mirada. Em mirava com si… com si…
S’esgarrifà, aixecà els ulls per mirar-me un instant i els abaixà de seguida.
—Anem-se’n d’aquí.