Solaris
L’oxigen líquid
Pàgina 13 de 19
L’oxigen líquid
No sé quant temps vaig estar estirat a l’habitació fosca amb els ulls clavats a l’esfera lluminosa del rellotge de polsera. Escoltava el meu respirar, sentia una certa sorpresa, però també una indiferència profunda. El cercle de xifres fosforescents i la meva pròpia estranyesa no tenien cap significat. Vaig atribuir tot això al cansament. Em vaig posar de costat. El llit em va semblar massa ample. Vaig contenir la respiració. Cap soroll torbava el silenci de l’habitació.
I l’Harey? Per què no la sentia respirar? Vaig allargar el braç. Estava sol.
Anava a cridar l’Harey, quan vaig sentir uns passos pesats que s’acostaven. No em vaig moure.
—Gibarian?
—Sí, sóc jo. No encenguis el llum.
—No?
—No cal. Així és millor per a tots dos.
—Però, tu ets mort?
—No et preocupis. Reconeixes la meva veu, oi?
—Sí, per què t’has matat?
—Havia de fer-ho. Tu vas arribar quatre dies tard. Si no haguessis vingut tan tard potser no m’hauria matat. Però no tinguis remordiments de consciència. No estic malament.
—De debò que ets aquí? No estic dormint?
—Ah, creus que estàs somiant en mi, com creies somiar en l’Harey.
—On és ella?
—Com saps que ho sé?
—Ho suposo.
—Guarda les teves impressions. Diguem que ara jo la reemplaço.
—Voldria que ella també estigués aquí.
—Impossible.
—Per què? Saps perfectament que no ets tu realment… sinó jo que t’he…
—No, sóc el Gibarian de debò que ha renascut. Però no perdem el temps parlant de coses inútils.
—Te n’aniràs un altre cop?
—Sí.
—I llavors ella tornarà?
—T’importa? Què és ella per a tu?
—No t’ha d’importar.
—Li tens por?
—No.
—Et fa cosa…?
—Què vols de mi?
—T’hauries d’apiadar de tu mateix i no d’ella. Ella sempre tindrà vint anys. I no em diguis que no ho saps.
De sobte, absolutament no sé per què, em vaig tranquil·litzar. L’escoltava ja calmat del tot. Em va semblar que en Gibarian s’havia acostat una mica i que ara estava als peus del llit. Continuava sense poder veure res en la foscor, però.
—Què vols? —vaig murmurar.
—En Sartòrius ha convençut a l’Snaut que l’has estat enganyant. Ara són ells els que et volen enganyar. Aquell pretès emissor de rajos X és en realitat un desintegrador de camps magnètics.
—On és l’Harey?
—No em sents? He vingut a prevenir-te.
—On és?
—No ho sé. Vigila. Necessitaràs una arma. No pots confiar en ningú.
—Puc confiar en l’Harey.
Un riure apagat.
—És clar, pots confiar en ella fins a cert punt. I com a últim recurs, pots seguir el meu exemple.
—Tu no ets en Gibarian.
—No? Llavors qui sóc? Un somni?
—No. Només una marioneta. Però no ho saps.
—I tu com saps qui ets?
Vaig voler aixecar-me, però no em podia moure. En Gibarian continuava parlant. Jo no entenia les seves paraules; només sentia una veu de molt lluny. Vaig intentar de vèncer aquella inèrcia que em dominava el cos. Una sacsejada i… em vaig despertar, respirant entretalladament, panxa enlaire. Era de nit. Havia somiat, havia tingut un malson. I llavors vaig sentir una veu llunyana, monòtona: «…un dilema irresoluble. Ens perseguim a nosaltres mateixos. Els políters es comporten com a amplificadors selectius dels nostres propis pensaments. Si intentem entendre els motius d’aquests fenòmens, de seguida caiem en l’antropomorfisme. On no hi ha homes, no hi ha motius humans. Si desitgem continuar investigant, hem de destruir els nostres propis pensaments. Quant a destruir les formes materialitzades, seria com cometre un assassinat».
Vaig reconèixer la veu d’en Gibarian. Vaig allargar el braç; encara estava sol. M’havia tornat a adormir, somniava un altre cop…
—Gibarian —vaig cridar.
La veu es va interrompre a mitja paraula. Vaig sentir un dèbil esbufec i una ràfega d’aire em tocà la cara.
—Bé, Gibarian —vaig dir badallant—, sembla com si m’estiguessis perseguint d’un somni a un altre…
Vaig sentir un soroll molt a prop de mi, vaig aixecar la veu:
—Gibarian!
Les molles del llit es van moure. Una veu em murmurà a l’orella:
—Kris… sóc jo.
—Ets tu, Harey? I en Gibarian?
—Kris… em vas dir que en Gibarian havia mort.
—Pot viure en un somni —li vaig dir tranquil·lament. No estava segur que hagués estat un somni—. M’ha parlat, era aquí…
Vaig fregar amb els llavis el braç tebi de l’Harey i vaig deixar caure el cap al coixí. Ella encara va dir alguna cosa però jo ja no sentia res.
Al matí, a la llum vermella que omplia l’habitació, em vaig recordar del que havia passat a la nit. Havia somniat que parlava amb en Gibarian. Però després… hauria jurat que havia sentit la seva veu. No recordava bé el que havia dit. No havia estat una conversació; semblava, més aviat, un discurs. Un discurs?
L’Harey s’estava dutxant. L’aigua corria a raig fet al lavabo. Vaig mirar sota el llit, on uns dies abans jo havia amagat la cassette. No hi era.
—Harey! —L’Harey va treure el cap, rajant aigua.
—No has vist una cassette sota el llit, una de petita, de butxaca?
—Hi havia moltes coses sota el llit. Les vaig posar allà dalt.
Em va assenyalar un prestatge, al costat de la farmaciola i va desaparèixer al lavabo. Vaig saltar del llit.
No vaig trobar la cassette. Quan l’Harey va sortir del lavabo, li vaig dir que intentés recordar.
L’Harey estava asseguda pentinant-se i no em va contestar. En aquell moment vaig notar que estava pàl·lida i que m’observava amb atenció al mirall. Vaig insistir.
—Harey, falta la cassette.
—No tens res més per dir-me?
—Ho sento. Sí, ja sé que és estúpid posar-se així per una cassette.
Sobretot, res de discussions, vaig pensar.
Vam esmorzar. L’Harey no es comportava com els altres dies; però jo no sabia dir quina era la diferència. Mirava al voltant, de vegades semblava abstreta i no escoltava el que jo li deia. En una ocasió aixecà el cap i vaig veure que tenia els ulls humits.
—Què et passa, estàs plorant?
—Oh, deixa’m tranquil·la —va esclatar—. No són llàgrimes de debò.
Potser jo no hauria hagut d’acontentar-me amb aquesta resposta, però a res no tenia tanta por com a les «conversacions sinceres». A més a més, em preocupaven altres problemes; havia somniat que l’Snaut i en Sartòrius conspiraven contra mi, i encara que estava segur que només havia estat un somni, em preguntava si trobaria a l’estació alguna arma defensiva. Tanmateix, no vaig arribar a imaginar què faria amb aquella arma, si l’aconseguia alguna vegada. Vaig dir a l’Harey que aniria a inspeccionar els magatzems. Ella em va seguir en silenci.
Vaig remenar els calaixos, vaig buscar en les càpsules i quan vaig arribar a baix no vaig poder resistir la temptació de fer una ullada a la cambra refrigeradora. No vaig voler deixar entrar l’Harey; vaig entreobrir la porta i vaig mirar endins. La mortalla fosca cobria una forma allargada; des de la porta no vaig aconseguir veure si la dona negra dormia encara al costat del cadàver d’en Gibarian. Em va semblar que ja no era allà.
Vaig anar de dipòsit en dipòsit, no vaig trobar res que em convingués, però. Cada cop estava més deprimit. De sobte, vaig notar que l’Harey no m’acompanyava. De seguida va aparèixer; s’havia retardat al passadís. Malgrat que li feia tan mal el fet de no veure’m, havia intentat allunyar-se. Això hauria hagut de sorprendre’m. En canvi em vaig fer l’ofès. Però qui m’havia ofès?, remugava entre les dents.
Em feia mal el cap, vaig buidar la farmaciola; ni tan sols hi havia una aspirina. No tenia ganes de tornar a la infermeria. No tenia ganes de res. Mai havia estat pitjor d’ànims. L’Harey es movia com una ombra per l’habitació; de tant en tant es retirava a algun lloc, no sé on, jo ni li feia cas, i després tornava.
A la tarda, a la cuina (acabàvem de dinar, però l’Harey, en realitat, no havia provat res, i jo, sense gana i amb el cap esclatat, no vaig insistir), ella deixà la seva cadira i vingué a seure al meu costat. Em tocà el braç.
—Què et passa? —vaig grunyir. Jo tenia la intenció de pujar a la coberta superior, perquè la canonada feia arribar uns espetecs d’un aparell d’alt voltatge. Però hauria hagut de portar l’Harey amb mi. Ja havia estat difícil justificar la presència de l’Harey a la biblioteca; si la veien en alguna altra part, als voltants de les màquines, podia provocar algun comentari inoportú de part de l’Snaut.
—Kris —murmurà—. Què ens passa?
Vaig sospirar involuntàriament; no puc dir que aquell dia fos un dia feliç per a mi.
—Tot va molt bé. Per què?
—Voldria parlar amb tu.
—Bé, t’escolto.
—Però no així.
—Com? T’he dit que em feia mal el cap, tinc molts problemes…
—Una mica de bona voluntat, Kris.
Em vaig obligar a somriure, sense cap dubte va ser un somriure molt pobre.
—Sí, estimada. Parla.
—Em diràs la veritat?
Vaig arrufar el front; aquest començament no m’agradava.
—Per què haig de dir mentides?
—Potser tens les teves raons, raons greus. Però si vols que… Escolta, et diré una cosa, i tu em contestaràs, però no em diguis mentides, d’acord? M’has de prometre que em diràs la veritat, sense cap subterfugi.
Jo evitava mirar-la; ella continuava:
—Ja t’ho he dit: no sé com he arribat fins aquí. Potser tu ho saps. Espera! Potser no ho saps. Però si ho saps i no m’ho pots dir ara, m’ho diràs algun dia, més endavant? No em trobaré pitjor i en tot cas m’hauràs donat una oportunitat.
Una sang gelada em corria per les venes; vaig balbucejar:
—De què estàs parlant, criatura?… Quina oportunitat?
—Kris, sigui qui vulgui, no sóc sense cap dubte una criatura. M’has promès contestar me.
«Sigui qui vulgui que jo sigui!». Vaig notar un nus a la gola i vaig mirar l’Harey sacsejant estúpidament el cap, com si em negués a seguir escoltant.
—No et demano explicacions. En tinc prou amb que em diguis que no estàs autoritzat per parlar.
Vaig dir amb veu ronca:
—No t’amago res…
S’aixecà.
—Molt bé.
Hauria volgut dir-li alguna. No ho podíem deixar així. No trobava paraules, però.
L’Harey mirava ara per la finestra, d’esquena a mi. L’oceà blau negre s’estenia sota un cel nu.
—Harey, si creus que… Harey, bé ho saps que t’estimo…
—A mi?
Em vaig acostar. Volia agafar-la entre els meus braços, però ella s’apartà.
—Ets massa bo —va dir—. M’estimes? Preferiria que em peguessis!
—Harey, estimada!
—No, no, no diguis res més.
Tornà cap a la taula i recollí els plats. Jo continuava contemplant l’oceà. El sol declinava; l’ombra de l’Estació s’allargava movent-se amb les ones. L’Harey deixà caure un plat; l’aigua corria a la pica. Un halo d’or opac cobria el firmament rogenc. Jo intentava pensar; no sabia què fer… De sobte es va fer el silenci… L’Harey estava darrere meu.
—No, no et giris —va dir en veu baixa—. Tu no ets culpable de res, Kris. Ho sé. No et turmentis.
Vaig allargar el braç per agafar la. Va fugir al fons de la cuina i va aixecar un munt de plats.
—Quina llàstima que siguin irrompibles, amb moltes ganes els trencaria, els trencaria tots.
Per un instant, vaig pensar que de debò anava a deixar caure els plats, però em va mirar i va somriure.
—No tinguis por, no faré cap escena.
Em vaig despertar a mitja nit, tot tens. Vaig seure al llit. L’habitació estava a les fosques; per la porta entreoberta arribava la dèbil claredat de la rotonda. De sobte vaig sentir un soroll agut i penetrant, acompanyat de cops pesats, esmorteïts, com si un cos massís copegés contra una paret. Un meteor havia travessat el casc de l’Estació! No, no era un meteor, ni cap nau, ja que sentia una ranera horrible, arrossegada…
Vaig tremolar. No era cap coet, ni cap meteor. Algú agonitzava al fons del passadís!
Vaig córrer cap a la llum: un rectangle encès, la porta del petit taller. Hi vaig entrar.
Un vapor gelat m’envoltà la cara, el meu alè queia com neu; uns flocs blancs giraven sobre un cos caigut, embolicat en una bata; el cos es movia dèbilment i copejava el terra. El núvol de gebrada m’impedia veure-hi amb claredat. Em vaig inclinar sobre l’Harey, la vaig agafar en braços; la bata em cremava la pell. Les raneres continuaven. Vaig córrer pel passadís, ja no notava el fred. Només notava l’alè de l’Harey al coll; cremava com foc.
La vaig posar sobre la taula d’operacions i vaig obrir la bata. Tenia la cara contorsionada pel mal, una capa espessa i negra de sang coagulada li cobria els llavis; la llengua guspirejava, erissada de cristalls de gel.
Oxigen líquid… Les garrafes Dewar apilonades al taller contenien oxigen líquid. Trossets de vidre trencat cruixien sota els meus passos, quan portava l’Harey. Quant oxigen havia begut? Què importava! La tràquea, el coll, els pulmons, tot estava cremat; l’oxigen líquid rosega les carns amb més eficàcia que els àcids forts. L’Harey respirava cada vegada amb major dificultat, amb un soroll sec de paper estripat. Tenia els ulls tancats. Agonitzava.
Vaig remenar els armaris, plens d’instruments i drogues. Una traqueotomia? Però si ja no tenia pulmons. Medicaments? Tants medicaments! Fileres de capses, de flascons de colors s’arrengleraven als prestatges. L’Harey encara gemegava; un fil de broma li flotava sobre els llavis entreoberts.
Els termòfors…
Em vaig posar a buscar-los; després vaig canviar de idea. Vaig córrer a l’altre armari, vaig buidar unes capses d’ampolles. I ara, una agulla hipodèrmica, on eren les agulles? Vaig trobar-ne una a la fi. L’havia d’esterilitzar. Vaig lluitar en va amb la tapa de l’esterilitzador, no podia doblegar els dits, insensibles, encarcarats.
La ranera augmentà. Quan vaig arribar al costat de l’Harey, ella havia obert els ulls.
Volia cridar-la, però havia perdut la veu. La meva cara ja no em pertanyia, els llavis no m’obeïen; portava una màscara de guix.
Sota la pell blanca, les costelles de l’Harey es movien lentament; la neu s’havia fos i els cabells humits se li escampaven per tots costats. M’estava mirant.
—Harey!
No vaig poder dir cap altra cosa. Em vaig quedar encarcarat com un tronc; les mans penjant als dos costats. Una sensació de cremor em pujà per les cames i em mossegà els llavis i les parpelles.
Una gota de sang es va fondre i va relliscar obliquament pel la galta de l’Harey. Les raneres de l’agonia continuaven.
Li vaig agafar al canell; no sentia el pols. Vaig arrepenjar l’orella sobre el pit gelat. Vaig sentir com l’estrèpit d’una tempesta i lluny un galop, els batecs del cor, tan accelerats que m’era impossible comptar-los. Em vaig quedar així, amb les parpelles abaixades; alguna cosa em va tocar el cap; eren els dits de l’Harey entre els meus cabells. Li vaig mirar els ulls.
Un esbufec ronc.
—Kris!
Li vaig agafar la mà; va respondre amb una pressió que quasi m’aixafa la mà. Va torçar la cara en una espantosa ganyota de dolor i va tornar a perdre la consciència. Va posar els ulls en blanc; un gemec estrident li esquinçà el coll i el cos s’esgarrifà en violentes convulsions. M’era difícil subjectar-la sobre la taula; se m’escapà i xocà de cap contra la vora d’una cubeta de porcellana. La vaig aixecar, vaig intentar de subjectar-la, però a cada instant un espasme violent l’alliberava del meu braç. Jo suava a raig viu, em tremolaven les cames. Quan les convulsions es debilitaren, vaig intentar de posar-la al llit. Respirava amb molta dificultat. De sobte els ulls de l’Harey il·luminaren aquella horrible cara ensangonada.
—Kris… des de quan… des de quan?
S’ofegava; una escuma rosada li pujà als llavis. Les convulsions la sacsejaren un altre cop. Amb les poques forces que em quedaven, l’aguantava per les espatlles. Va caure d’esquena; esbufegava.
—No, no, no —sospirava precipitadament i jo creia que s’acostava ja la fi.
Però les convulsions tornaren un altre cop i vaig haver d’immobilitzar-la una altra vegada. De tant en tant boquejava sense aire. De sobte les parpelles se li tancaren a mitges sobre els ulls cecs i el cos se li va endurir. Era la fi de debò. Ni tan sols vaig intentar treure-li l’escuma dels llavis. Un campaneig llunyà em ressonava al cap. Esperava l’últim sospir de l’Harey, abans que les forces m’abandonessin del tot i em desplomés.
L’Harey continuava respirant; ara la ranera era només un lleuger xiulet. El pit va començar a moure’s al ritme ràpid dels batecs del cor. Les galtes se li colorejaren. L’observava sense entendre res. Em suaven les mans i em semblava que una substància suau i tova em tapava les orelles; tanmateix, continuava sentint aquell campaneig persistent.
L’Harey va obrir els ulls i les nostres mirades es van trobar.
Volia cridar-la, però no podia parlar. La meva cara era encara una màscara. No podia fer altra cosa que mirar-la.
Ella va moure el cap, va examinar l’habitació. En algun lloc, darrere meu, en un altre món, una aixeta gotejava. L’Harey s’arrepenjà sobre el colze; va seure. Jo vaig retrocedir. Ella m’observava.
—Què? —va dir—. Què?… no… no ha sortit bé? Per què? Per què em mires així?
Va cridar bruscament:
—Per què em mires així?
Silenci. L’Harey s’examinava les mans, plegava els dits.
—Sóc jo?
Vaig moure els llavis anomenant-la en silenci i ella va repetir com una pregunta:
—Harey?
Lentament, s’esmunyí a terra i es posà dreta. Trontollà, recuperà l’equilibri i va fer uns quants passos. Es movia com en un estat s’estupor; em mirava sense veure’m.
—Harey? —va repetir—. Però… jo… no sóc Harey. Qui sóc llavors? Harey? I tu, tu?
Els ulls se li engrandiren, guspirejaren i un somriure d’esbalaïment li il·luminà la cara.
—I tu, Kris? Potser tu també…?
Jo no deia res, estava arrepenjat contra la porta d’un armari, allà on em va empènyer la por.
—No —va dir—, tu estàs espantat. No puc suportar-ho més. Impossible. Jo no sabia res. I ara continuo sense entendre res. Això és impossible. Jo… —Els punys pàl·lids i tancats copejaven el pit—. Jo no sabia res. Excepte que era l’Harey! Ara penses que estic fingint? No, paraula d’honor, no estic fingint!
Les últimes paraules passaren en un gemec, després es deixà caure al terra sanglotant. Alguna cosa es va trencar dintre meu. D’un salt estava al seu costat i la vaig abraçar. Ella lluitava, em rebutjava sanglotant sense llàgrimes; cridava:
—No em toquis. Et faig cosa, ja ho sé! Deixa’m! No vull! Ja ho veus, ja ho veus que no sóc jo, no sóc jo, no sóc jo…
—Calla! —vaig cridar sacsejant-la.
Tots dos cridàvem quasi inconscientment, agenollats un davant de l’altre. El cap de l’Harey es desplomà al final sobre la meva espatlla. La vaig estrènyer contra mi amb totes les meves forces. Esbufegàvem, ja no ens movíem. L’aixeta continuava gotejant lentament.
—Kris… digues, què haig de fer per no existir? Kris…
—Para —vaig cridar.
Va aixecar el cap i em va mirar.
—Com, tu tampoc ho saps? No es pot fer res?
—Si et plau, Harey.
—Ho he intentat… No, no. Deixa’m. No vull que em toquis. Et faig fàstic.
—No és veritat.
—M’estàs dient una mentida. T’haig de fer fàstic. Si només sabés com…
—Et mataries.
—Sí.
—Però, jo no vull, entens? No vull que et matis. Vull que estiguis aquí amb mi. I no necessito res més!
Els grossos ulls grisos em miraven de prop.
—És mentida —va dir en veu baixa.
La vaig deixar i em vaig aixecar.
—Digues, què haig de fer perquè creguis que dic el que penso? Que això és la veritat i no n’hi ha cap altra.
—No pots dir la veritat. Jo no sóc l’Harey…
—Llavors, qui ets?
Va haver-hi un llarg silenci. Després inclinà el cap i murmurà:
—L’Harey… però… sé que no és veritat. No sóc la dona que vas estimar un cop…
—Sí. Però allò va ser fa molt temps. Aquell passat ja no existeix, va morir. Aquí, avui, és a tu a qui estimo. Entens?
Sacsejà el cap.
—Ets molt bo. No creguis que no aprecio tot el que has fet. El primer matí quan em vaig descobrir al costat del teu llit esperant que et despertessis, jo no sabia res. Quasi no puc creure que allò va ser només fa tres dies. Em vaig comportar com una llunàtica. Tot era com una boira. No em recordava de res, res em sorprenia; em trobava com despertant dels afectes d’un narcòtic, o després d’una llarga malaltia. Fins i tot vaig pensar que havia estat malalta i que tu no m’ho volies dir.
Després van ocórrer algunes coses que em van fer pensar. Tu saps a què em refereixo. Després vas tenir aquella conversació a la biblioteca, amb aquell home… com es diu? Snaut, sí. Et vas negar a explicar-me res i llavors em vaig aixecar de nit i vaig escoltar aquella cinta. Aquella va ser l’única vegada que et vaig dir una mentida, Kris, quan tu buscaves la cassette, jo sabia on era, jo l’havia amagat. L’home que va gravar aquella cinta… com es diu?
—Gibarian.
—Sí, Gibarian. Allà és tot explicat. Encara que jo continuo sense entendre. Només que no sabia que no puc… que no hi ha final. Ell no ho va esmentar. O potser sí, però tu et vas despertar i jo vaig apagar la cassette. Havia sentit prou per saber que no sóc un ésser humà, sinó un instrument.
—De què estàs parlant?
—Sí. Per estudiar les teves reaccions, o alguna cosa així. Tots aquí tenen un… un instrument semblant. Hem nascut dels vostres records, o de la vostra imaginació. No ho sé molt bé. En Gibarian parla de coses terribles, inversemblants… Si no lligués amb tota la resta m’hauria negat a creure-ho.
—Tota la resta?
—Oh, que jo no tingui necessitat de dormir, i que hagi de seguir-te a tots els llocs. Encara ahir creia que em detestaves i això em feia infeliç! Que estúpida que era! Però, com m’hauria pogut imaginar la veritat? Ell, en Gibarian, no odiava aquella dona que l’acompanyava, però parlava d’ella d’una manera tan esglaiadora. Llavors, només llavors, vaig saber que res depenia de mi, que si podia fer això o allò, importava molt poc, sempre seria per a tu una tortura. Encara pitjor, ja que els instruments de tortura són passius i innocents, tan innocents com una pedra que cau i ens mata. Que un instrument de tortura t’estimi i desitgi el teu bé, això va més enllà del meu enteniment. Hauria volgut explicar-te tot això, comunicar-te el poc que havia entès. Em deia que potser podia ser útil. Fins i tot he intentat prendre notes…
Amb dificultat vaig poder dominar el meu coll.
—I per això havies encès un llum?
—Sí, però no he pogut escriure res. Buscava en mi aquell… tu saps, aquella «influència»… Estava com boja. Em semblava que no tenia cos, que hi havia alguna cosa en mi… alguna cosa distinta, que només era una aparença, destinada a enganyar-te. M’entens?
—Sí, t’entenc.
—Quan no dorms a la nit i el cap et dóna voltes durant hores, pots arribar molt lluny i prendre camins estranys…
—Sí, ja ho sé…
—Però jo sentia com em bategava el cor. I recordava que tu m’havies analitzat la sang. Com és la meva sang? Ara pots dir-me la veritat.
—La teva sang és igual que la meva.
—De debò?
—T’ho juro.
—Què significa això? Després pensava que aquell poder desconegut potser s’amagava en mi en alguna part, ocupant molt poc lloc. Però sabia on s’amagava. Ara, penso que buscava un subterfugi, perquè no m’atrevia a prendre una decisió i tenia por, buscava una altra sortida. Però, Kris, si tinc la mateixa sang que tu… Si realment… No, és impossible. Ja estaria morta, no és cert? Això significa que hi ha una diferència, malgrat tot. On és la diferència? Al cap? Em sembla, tanmateix, que penso com qualsevol ésser humà… i no sé res! Si aquella cosa desconeguda estigués pensant al meu cap, jo ho sabria tot. I no t’estimaria. Representaria una comèdia, d’una manera deliberada. Kris, t’ho suplico, digues tot el que saps. Potser aconseguirem trobar alguna solució.
—Quina solució? Vols morir?
—Crec que sí.
Un altre cop va regnar el silenci. L’Harey continuava asseguda, arraulida. Vaig mirar al voltant: els mobles esmaltats de color blanc, els instruments guspirejant, potser buscant desesperadament una clau que es materialitzaria sobtadament.
—Harey, jo puc també dir alguna cosa?
Esperava en silenci.
—És cert que no ets exactament com jo. Però això no vol dir que siguis res de pitjor. Tot el contrari. Tu pots pensar el que vulguis, però gràcies a aquestes diferències… tu no t’has mort.
Un somriure dolorós, infantil li va sortir a la cara.
—Això vol dir que sóc… immortal?
—No ho sé. En tot cas ets molt menys mortal que jo.
—És horrible —va murmurar.
—Potser no tant com et sembla.
—Però tu no m’enveges…
—Harey, és una qüestió del teu… destí, així ho anomenaria. Saps?, aquí a l’Estació el teu destí és tan fosc com el meu i el de tots nosaltres. L’experiment continua i pot passar qualsevol cosa.
—O res.
—O res. I jo prefereixo que no passi res. No per què tinc por (encara que la por té el seu paper en aquest assumpte), sinó perquè no arribarem a cap resultat. D’això n’estic segur.
—Resultat? Parles d’aquest… oceà? —es va esgarrifar.
—Sí, del contacte amb l’oceà. Jo crec que el problema en realitat és molt simple. El contacte significa un intercanvi de coneixements específics, idees, o com a mínim comprovacions, fets definits… Però, i si no hi ha intercanvi possible? Si l’elefant no és un microbi gegant, l’oceà no és un cervell gegant. Hi haurà intents d’aproximació, és clar. I la conseqüència d’un d’aquests intents és que tu estiguis aquí, ara, amb mi. I jo m’esforço per explicar-te que t’estimo. La teva presència esborra els dotze anys que he consagrat a l’estudi de Solaris, i desitjo conservar-te al meu costat. Potser t’han enviat per torturar-me o per fer-me feliç o potser això és només un examen microscòpic. Potser estàs aquí per mostrar-me amistat, o algun càstig, o potser és una burla. Potser ho ets tot a la vegada, o, el que és més probable, ets alguna cosa molt diferent. Pots dir que el nostre futur depèn de les intencions de l’oceà i no t’ho penso negar. Jo tampoc conec el futur. Ni tan sols puc assegurar-te que t’estimaré sempre. Tenint en compte el que ha passat, podem esperar qualsevol cosa. I si demà em transformo en una medusa verda? Això no depèn de nosaltres. Però en les coses que depenen de nosaltres, estarem junts. Tot això et sembla poc?
—Escolta’m —va dir—, hi ha una altra cosa. M’assemblo… m’assemblo molt a ella?
—T’hi assemblaves molt al principi. Ara ja no ho sé.
—No t’entenc.
S’havia aixecat de terra i em mirava amb els seus ulls immensos.
—Ara tu ets aquí.
—I estàs segur que no a ella, sinó a mi? A mi?
—Sí, a tu. No ho sé. Tinc por, que si de debò fossis ella no podria estimar-te.
—Per què?
—Perquè vaig fer una cosa horrible.
—A ella?
—Sí, quan estàvem…
—No em diguis res!
—Per què?
—Perquè vull que sàpigues que no sóc ella.