Solaris
La conversació
Pàgina 14 de 19
La conversació
L’endemà, després de dinar, vaig trobar sobre la meva taula una nota de l’Snaut: en Sartòrius havia diferit la construcció del desintegrador i es disposava a projectar per última vegada el poderós feix de rajos X.
—Harey, estimada, haig d’anar a veure l’Snaut.
L’aurora vermella il·luminava la finestra i dividia l’habitació en dues. L’Harey i jo estàvem en una àrea d’ombra blava. Més enllà d’aquella zona de l’ombra, tot era courenc; si un llibre hagués caigut d’un prestatge jo hauria esperat un cop metàl·lic.
—Es tracta d’aquell experiment. Però no sé què fer. Comprens, preferiria…
—No necessites justificar-te, Kris. Si com a mínim no durés massa…
—Una mica ha de durar. Escolta, i si vinguessis amb mi i esperessis al passadís?
—D’acord. I si no aguanto?
—Què és el que sents? No és pura curiositat, entén-me. Se m’ha ocorregut que si ho discutíem una estona potser trobaríem alguna sortida.
L’Harey es posava cada cop més pàl·lida.
—Tinc por —va dir—. No d’algú o d’alguna cosa. Tinc la impressió d’anar d’un costat a l’altre sense rumb, estic avergonyida. Llavors arribes tu i tot és un altre cop com abans. Per això vaig pensar que havia estat malalta…
—Potser et sentiràs diferent fora d’aquesta maleïda Estació. Faré tot el possible per a anar-nos-en al més aviat possible.
L’Harey va obrir els ulls desmesuradament.
—Creus que és possible?
—I per què no? No sóc aquí un presoner. Hauré de parlar amb l’Snaut. Quant temps et podràs quedar sola?
—Depèn… Si pogués sentir la teva veu, crec que això em podria tranquil·litzar.
—Preferiria que no escoltessis. No tinc res per amagar-te, però no puc saber el que dirà l’Snaut.
—No continuïs, ho he entès. Em mantindré a una bona distància; en tindré prou reconeixent la teva veu.
—Et trucaré des del taller. No tancaré la porta.
Va dir sí amb el cap.
Vaig travessar la zona vermella; per contrast, i malgrat els llums, el passadís em va semblar fosc. La porta del taller era oberta. Últims rastres dels esdeveniments de la nit passada, les esquerdes de la garrafa Dewar brillaven sota una filera de tancs d’oxigen líquid. Vaig aixecar el micròfon-auricular, la petita pantalla s’encengué, vaig marcar el número de la cabina de la ràdio.
Darrere del vidre una llum blavosa va créixer i va ocupar la pantalla: l’Snaut em mirava de costat arrepenjat al braç de la butaca.
—Hola —va dir.
—He trobat la teva nota. Voldria parlar amb tu. Puc venir?
—Sí, ara?
—Sí.
—Disculpa’m, véns sol o acompanyat?
—Sol.
L’Snaut s’inclinà per mirar-me a través del vidre convex; el front arrugat i les galtes eixutes i torrades pel sol omplien la pantalla: un peix estrany dins d’un aquari estrany. De sobte semblà haver arribat a una decisió.
—Bé, bé, t’espero.
Quan vaig tornar a la meva habitació, vaig distingir vagament la silueta de l’Harey més enllà de la cortina de rajos vermells. Estava amb les mans arrepenjades als braços de la butaca. Havia sentit les meves passes massa tard? Durant un segon, la vaig veure lluitar contra aquella compulsió inexplicable, contraient tots els músculs, fins que de sobte em va veure i s’afluixà immediatament. Vaig reprimir un sentiment de fúria cega i pietat.
Vam anar pel llarg passadís de parets policromes (la diversitat dels colors, havien dit els arquitectes, faria la vida més tolerable dins del casc blindat). Vaig veure de lluny que la porta de la cabina de ràdio estava entreoberta i deixava passar una franja de llum vermella. Vaig mirar l’Harey que ni tan sols intentà somriure’m: s’havia estat preparant per lliurar un combat amb ella mateixa, i ara que la prova s’aproximava, tenia la cara pàl·lida, consumida. Es va parar a uns quinze passos de la porta. Vaig fer mitja volta, ella em va empènyer amb les puntes dels dits. En aquell instant, l’Snaut, els meus projectes, l’experiència, l’Estació, tot em va semblar irrisori comparat amb el suplici que ella es preparava a patir; i jo acompanyant-la com a auxiliar del rebrot. Vaig voler tornar sobre els meus passos. De sobte una ombra tallà el reflex del sol sobre la paret i em vaig afanyar per entrar a la cabina.
L’Snaut m’esperava al costat de la porta. El disc solar li aureolava els cabells grisos amb una llum purpúria. Ens observàrem una estona sense parlar. Encara que ell em podia estudiar tranquil·lament, jo no el veia, enlluernat per la claror de la finestra.
Vaig passar pel costat de l’Snaut i em vaig arrepenjar en un elevat pupitre, d’on emergien els braços flexibles dels micròfons. L’Snaut va fer lentament mitja volta i continuà observant-me amb aquell somriure habitual, una ganyota que no expressava alegria, només una fatiga aclaparadora. Sense treure’m els ulls de sobre, es va obrir pas entre munts d’objectes desordenats: cèl·lules tèrmiques, instruments, peces de recanvi de l’equip de ràdio. Aixecà un tamboret i segué d’esquena contra les portes d’un armari d’acer.
Vaig escoltar amb atenció. Del passadís no arribava cap soroll. Per què no deia res? El nostre silenci ja m’estava semblant compromès.
—Quan estareu preparats, tu i en Sartòrius? —vaig preguntar.
—Podríem començar avui, però el registre porta un temps.
—El registre? L’encefalograma vols dir?
—Sí, vas estar-hi d’acord… Què et passa?
—No, res.
Un altre cop un llarg silenci. Al final es va decidir a parlar.
—Em volies dir alguna cosa?
—Ella ja ho sap… —vaig murmurar.
—Ah, sí? —L’Snaut arrugà el front, però em va semblar que estava realment sorprès. Llavors, per què tota aquesta comèdia? Vaig perdre tot el desig de confiar en ell. Tanmateix, em sentia obligat a parlar.
—Va començar a sospitar després de la nostra conversa a la biblioteca. Em va espiar, va lligar els caps i després va trobar la cassette d’en Gibarian i va escoltar la cinta.
D’esquena contra l’armari, l’Snaut no es movia. Jo estava dret al costat del pupitre i la porta entreoberta no em deixava veure el passadís.
Vaig abaixar la veu encara més.
—Ahir a la nit va intentar de matar-se, quan jo estava dormint. Va beure oxigen líquid…
Es va sentir un xiuxiueig, com de papers moguts pel vent. Vaig parar i vaig escoltar; però el soroll no venia del passadís. Un ratolí? No hi havia ratolins a l’Estació, però! Vaig observar a l’Snaut.
—Continua —va dir tranquil·lament.
—És clar que no ho va aconseguir. En tot cas, sap qui és ella.
—Per què m’ho expliques?
Durant un instant no sabia què contestar. Més tard vaig barbotejar:
—Per informar-te; posar-te a to.
—Jo t’havia advertit.
Involuntàriament vaig aixecar la veu.
—Vols dir que tu sabies…?
—El que m’acabes d’explicar? És clar que no. Però ja et vaig explicar la situació. Quan arriba, el visitant està quasi en blanc, és només un fantasma nodrit de records i imatges confoses, extretes d’un… Adam. Quan més temps passa amb tu, més s’humanitza. I es torna independent, fins un cert punt. I quant més dura la situació, més difícil és… —l’Snaut va fer una pausa, em va mirar de dalt a baix i afegí de mala gana:
—Ho sap tot?
—Sí, ja t’ho he dit.
—Tot? Sap que ja havia vingut abans i que tu…
—No!
—Escolta, Kelvin —va dir amb un somriure—, què vols fer, abandonar l’Estació?
—Sí.
—Amb ella?
—Sí.
Es quedà callat, com meditant el que m’anava a dir, però fixant-se a la vegada en una altra cosa. Vaig tornar a sentir un xiuxiueig dèbil i pròxim, com si fos de darrere de la paret prima.
L’Snaut es va moure al tamboret.
—Molt bé —va dir—. Per què em mires així? Pensaves que et posaria traves? Estimat Kelvin, pots fer el que et doni la gana. No agreujarem els nostres problemes lluitant uns contra els altres. No espero que et convenci, però intentes comportar-te d’una manera humana en una situació inhumana. Molt noble, potser, però no et portarà enlloc. A més a més no n’estic segur que sigui noble. Com es pot ser noble i idiota al mateix temps? Però tornem a l’assumpte. Renuncies a continuar amb l’experiment, vols partir i emportar-te-la amb tu, oi? Has pensat que això seria també un experiment?
—Què vols dir? Et preguntes si ella podrà…? Estarà sempre amb mi, així que…
Parlava cada cop més a poc a poc.
—Aquí tots imitem l’estruç, estimat Kelvin —va dir l’Snaut sospirant—, i tots ho sabem. No és moment de passar per un cavaller errant.
—No passo per ningú.
—D’acord, no volia ofendre’t. Però continuo pensant que actues com l’estruç d’una manera particularment perillosa. Et menteixes a tu mateix, li menteixes a ella, i intentes mossegar-te la cua. Saps com s’estabilitza una estructura de neutrins?
—No, i tu tampoc. Ningú ho sap.
—Efectivament. Només sabem que aquesta estructura és bàsicament inestable, que només pot subsistir mitjançant un constant aportament d’energia. En Sartòrius m’ho va dir. Aquesta energia crea un camp d’estabilització rotatori. Bé, aquest camp magnètic, és exterior al «visitant» o és generat per ell mateix? Entens la diferència?
—Sí. Si és exterior, ella…
L’Snaut va acabar:
—Allunyada de Solaris, l’estructura es desintegra. És una pura hipòtesi, és clar, però que tu podries verificar, com ja saps. Aquell coet que vas posar en òrbita encara hi continua. Vaig calcular les trajectòries en el meu temps lliure. Tu podries pujar, interceptar el coet, i veure què ha passat amb la passatgera…
—Estàs boig! —vaig dir.
—Et sembla?… i si féssim tornar el coet. No hi ha cap dificultat: els comandaments teledirigits… El desviarem de l’òrbita i…
—Para!
—Això tampoc? Hi ha un altre mètode, molt senzill. No és necessari fer-la tornar; n’hi ha prou cridant-la per la ràdio. Si viu, respondrà i…
—L’oxigen se li va acabar fa temps.
—Potser no en necessita. Ho provem?
—Snaut… Snaut…
Va repetir, enfadat:
—Kelvin… Kelvin… Reflexiona un instant! Ets un home, sí o no? A qui intentes complaure? A qui vols salvar? A tu? A ella? I quina de les dues versions? Aquesta o aquella? Et falta empenta per enfrontar-te a totes dues? Ja veus que no hi has pensat profundament. T’ho repeteixo per últim cop: ens trobem en una situació on no hi ha lloc per a la moral.
Vaig tornar a sentir aquell xiuxiueig i aquest cop em va semblar que unes ungles rascaven la paret. De sobte vaig entendre que ja res m’importava. Em veia, ens veia, tots dos des de molt lluny, com en el fons d’un remot escenari i tot em va semblar insignificant, trivial, una mica ridícul.
—Bé, i tu què suggereixes? —vaig preguntar—. Enviar-la a l’espai? Demà tornarà, oi? I demà passat i tots els dies. Durant quan temps? Per què hem de desembarassar-nos-en, llavors? Quin avantatge obtindria jo, o tu, o en Sartòrius, o l’Estació mateixa?
—No et suggereixo res, vés-te’n amb ella. Assistiràs a la transformació. Després de pocs minuts veuràs…
—Què? Un monstre, un dimoni?
—No, veuràs que es mor, simplement. Creus que de debò és immortal? T’asseguro que es moren. Què faràs, llavors? Tornaràs aquí a buscar una altra còpia?
—Para!!! —vaig cridar, estrenyent els punys.
L’Snaut mig aclucà els ulls i m’observà amb una ironia condescendent.
—Ah, sóc jo qui ha de parar? Tanmateix, no he sigut jo qui ha iniciat aquesta conversa, i crec que ja ha durat prou! T’aconsello altres diversions. Podries venjar-te apallissant l’oceà amb una vara, per exemple. Què et sembla? Que ets un canalla si la fas fora —amb la ma va fer un gest d’adéu i mirà cap a dalt com seguint el vol d’una nau que s’allunya—. I que ets un bon home si la guardes amb tu? Somriure quan tens ganes de plorar i mostrar-te animat i feliç quan voldries trencar-te el cap contra la paret? És això ser un canalla? I si aquí fos impossible no ser-ho? Què faries? Enfurir-te contra l’Snaut, que és el responsable de tot? En aquest cas, estimat Kelvin, a més a més, ets de debò un idiota!
—Parles des del teu punt de vista —vaig dir abaixant el cap—. Jo l’estimo.
—A qui? Els records que ella té?
—No, a ella mateixa. Ja t’he dit el que ha volgut fer. Quants éssers humans «autèntics» haurien tingut aquell coratge?
—Reconeixes llavors…
—No eludeixis el problema.
—Està bé. Així que, ella t’estima. I tu vols estimar-la. No és el mateix.
—T’equivoques.
—Ho sento, Kelvin, però has sigut tu qui ha tret a la llum tot això. No l’estimes. L’estimes. Ella està disposada a sacrificar-se. Tu també. Molt commovedor, magnífic, sublim, el que tu vulguis, però completament fora de lloc. No té sentit. Entens? No. Et negues a entendre. Forces desconegudes, alienes a nosaltres, l’arrosseguen en un cercle viciós; ella és un aspecte, una manifestació periòdica d’aquell poder. Si ella fos… si et veiessis perseguit per una vella estarrufada, l’enviaries de seguida a passeig, no és veritat?
—Crec que sí.
—Bé, doncs, per aquella mateixa raó ella no és una vella estarrufada! Tens les mans lligades? D’això es tracta: que tinguis les mans lligades!
—Només proposes una nova hipòtesi que es pot sumar a milions d’hipòtesis recopilades a la biblioteca. Deixa’m tranquil, Snaut, ella… No, no vull parlar més.
—Com tu vulguis. Recorda només que ella és un mirall, i que reflecteix una part de la teva ment. Si és meravellosa, és perquè tens records meravellosos. Tu mateix vas proporcionar la recepta. Estàs enxampat en un cercle viciós, no te n’oblidis.
—Què esperes de mi? Que m’allunyi! T’he preguntat per què i no m’has contestat.
—Et contestaré ara. No he sigut jo qui ha proposat aquesta conversació. No m’he ficat en els teus assumptes. No t’ordeno res, no et prohibeixo res. Encara que tingués algun dret tampoc ho faria. Has vingut aquí voluntàriament i t’has posat a parlar. Saps per què? Per treure’t un pes de sobre. Ah, estimat Kelvin, conec aquesta càrrega, i no m’interrompis. Et deixo en llibertat de decidir, quan tu voldries que jo m’oposés. Si jo m’interposés en el teu camí, podries lluitar amb mi, una cosa tangible, un home com tu, fet del mateix fang. Lluitaries i tu també et sentiries un home. Com que no et dono cap oportunitat de lluitar, discuteixes amb mi; o millor dit, amb tu mateix. Només falta que em diguis que moriries de pena, si ella desaparegués… No, si et plau, ja he sentit prou!
Vaig reaccionar pesadament.
—He pensat d’emportar-me-la fora de l’Estació i que era el meu deure informar-te.
—Potser has de defensar el teu punt de vista —l’Snaut va arronsar les espatlles—. T’he dit el que pensava perquè et veig una mica als núvols. I com més amunt pugis, més dura serà la caiguda. Vine demà cap a les nou, i veurem en Sartòrius.
—En Sartòrius? Creia que no deixava entrar a ningú. Em vas dir que ni tan sols li podíem trucar.
—Sembla ser que ha canviat d’alguna manera. Mai parlem dels nostres problemes domèstics. Amb tu és diferent. Vindràs demà al matí?
—D’acord —vaig grunyir.
Jo el mirava. Havia ficat la mà esquerra a l’armari. Des de quan la porta estava ajustada? Des de feia molt, probablement, però en la calor de la conversa jo no me n’havia adonat, que la posició d’aquella mà no era natural. S’hauria pogut dir que hi amagava alguna cosa, o que sostenia la ma d’algú.
Em vaig mullar els llavis.
—Snaut, que et…
—Surt —va dir en veu baixa— millor que surtis.
Vaig sortir i vaig tancar la porta sobre l’última claror del crepuscle vermell. L’Harey esperava a deu passos de la porta, asseguda al terra, enganxada a la paret.
S’aixecà d’un salt.
—Veus? —va dir mirant-me amb els ulls brillants—. Ho he aconseguit, Kris,… Estic contenta! Potser em sigui cada vegada més fàcil…
Vaig respondre distretament:
—Oh, sí, segur…
Vam tornar a l’habitació. Jo no deixava de pensar en aquell armari. Era allà, doncs, on l’amagava?… I tota la nostra conversació?… Em cremaven tant les galtes que me les vaig tocar amb el dors de la mà. Quina conversació més estúpida! I per arribar a què? A res. Ah sí, demà al matí…
De sobte vaig sentir por, una por semblant a la de la nit anterior. El meu encefalograma? Un registre complet dels meus processos mentals seria projectat a l’oceà, com a radiació. Què ha dit l’Snaut? Que si ella desaparegués, jo patiria d’una manera terrible? Un encefalograma és un registre de tots els processos, conscients i inconscients. Si jo desitjava que ella desaparegués, potser era així, però això no em deslliurava de l’angoixa. Jo era responsable del meu inconscient? Qui en seria responsable? Quina estupidesa! Per què havia accedit a entregar el meu encefalograma? Podria… Podria, naturalment, estudiar el registre abans que ells el fessin servir, però no el sabria desxifrar. Ningú el sabria desxifrar. Els especialistes dirien, per exemple, que el subjecte buscava la solució d’un problema matemàtic, però no podrien identificar el problema mateix. Estan obligats a atendre’s a generalitzacions, afirmen, doncs, que l’encefalograma discrimina entre els diferents processos simultanis, que no sempre tenen una «contrapart» psíquica. Quant a l’inconscient, com podria jo desxifrar un record reprimit? Però, per què tenia tanta por? Aquell mateix matí vaig dir a l’Harey que l’experiment no conduiria a res. Si els nostres neurofísics no eren capaços de desxifrar un encefalograma, com ho podria fer aquella estranya, negra, líquida, gegantesca criatura?
Tanmateix, havia entrat en mi, sense que jo me n’adonés, havia sondejat la meva memòria i havia descobert el meu punt més sensible. Sense cap auxili, sense cap «ona» travessà el casc hermètic de l’Estació, em trobà i s’emportà el botí…
—Kris…?
Dret, davant la finestra, la mirada fixa, jo no havia notat l’arribada de la nit. Un prim sostre de núvols platejats reflectia dèbilment el sol esvaït i velava les estrelles.
Si ella desapareixia després de l’experiment, això significava que jo desitjava que desaparegués. Que jo l’havia matat. No, no pujaria a veure en Sartòrius. No estava obligat a obeir. Què els diria? La veritat? No, hauria de fingir, mentir, ara i sempre… Potser hi havia en mi pensaments, intencions, esperances cruels de les quals jo no sabia res, era un assassí que s’ignorava a si mateix. L’home s’havia llançat al descobriment d’altres mons i altres civilitzacions, sense haver explorat íntegrament els seus propis abismes, aquell laberint de passadissos foscos i cambres secretes, sense haver penetrat al misteri de les portes que ell mateix ha segellat. Abandonar l’Harey per falsa vergonya, o només perquè em faltava coratge?
—Kris? —va dir l’Harey en veu encara més baixa que abans.
Se m’havia acostat. Vaig simular no haver-la sentit. En aquell instant jo volia estar sol. Encara no havia decidit res. Immòbil, contemplava el cel negre, les estrelles fredes, pàl·lids fantasmes de les estrelles que brillaven al cel terrestre. De sobte em vaig notar el cap buit. Només em quedava la llòbrega certesa d’haver iniciat un viatge sense tornada. Em negava a admetre que avançava cap a una fita inabastable, i no em quedaven forces ni per menysprear-me a mi mateix.