Solaris
Els pensadors
Pàgina 15 de 19
Els pensadors
—Kris, és per aquell experiment?
El so de la veu de l’Harey em va sobresaltar. Estava estirat al llit en la foscor des de feia hores, amb els ulls oberts, incapaç de dormir. No sentia més la respiració de l’Harey, l’havia oblidat, i em deixava portar per un corrent de pensaments foscos que em feien perdre de vista la mesura i el significat de la realitat.
—Com saps que no dormo? —a la meva veu hi havia por.
—Quan dorms respires d’una altra manera —va dir en veu baixa, com si s’estigués excusant—. No et vull molestar… Si no pots, no parlis…
—Per què no podria parlar? Sí, ho has endevinat, és aquell experiment.
—Què esperen ells de l’experiment?
—Ni ells mateixos ho saben. Alguna cosa. Qualsevol cosa. No és l’«Operació Pensament» és l’«Operació Desesperació». Ara és necessària només una cosa, que un de nosaltres tingui el coratge d’anul·lar l’experiment i d’assumir la responsabilitat de la decisió. Però la majoria pensa que aquest coratge seria un senyal de covardia, el primer pas enrere, una retirada indigna de l’home. Com si fos digne de l’home ficar-se de cap en una cosa que no entén ni entendrà mai —vaig fer una pausa, però de sobte vaig tenir un altre accés de còlera—. Naturalment, no els falten arguments. Pretenen que encara que no establim cap contacte no haurem perdut el temps estudiant aquell plasma, aquelles ciutats vivents que apareixen i desapareixen al llarg del dia, i que a la fi descobrirem el secret de la matèria. Saben molt bé que s’enganyen a ells mateixos, és com si es passegessin per una biblioteca on tots els llibres estan escrits en una llengua incomprensible. L’únic familiar és el color de les enquadernacions!
—No hi ha altres planetes com aquest?
—Potser. No n’hem trobat cap altre. En tot cas, és d’una classe extremadament rara. No com la Terra. La Terra és d’un tipus comú: l’herba del univers! Ens gloriegem d’aquesta universalitat. No imaginem que pugui haver-hi res gaire distint i amb aquesta idea partim cap als altres mons. I què farem amb aquests altres mons? Dominar-los o que ells ens dominin: no hi ha altra idea als nostres patètics cervells! Ah, quant esforç inútil!
Em vaig aixecar. A les palpentes vaig remenar la farmaciola. Els meus dits reconegueren el flascó ample i pla de les pastilles per dormir.
—Ara dormiré, estimada —en la foscor de l’habitació només se sentia el brunzit del ventilador—. Haig de dormir.
L’Harey em tocà la mà. La vaig abraçar fort i així ens vam quedar, immòbils. Em vaig adormir.
Al matí em vaig despertar descansat i fresc. L’experiment em semblava un assumpte insignificant; no entenia com havia pogut donar tanta importància al meu encefalograma. Tampoc em preocupava ja haver de portar l’Harey al laboratori. Ella intentava dominar-se, però no podia passar més de cinc minuts sense veure’m i sentir-me, encara que fos de lluny, i jo havia renunciat a insistir amb les proves. Ella, fins i tot, estava disposada a deixar-se tancar en algun lloc. Li vaig demanar que m’acompanyés i li vaig aconsellar que s’emportés algun llibre.
M’interessava sobretot saber què trobaríem en aquell laboratori. L’aspecte de la sala gran, pintada de blau i blanc, no tenia res de particular, però els prestatges i els armaris destinats als instruments de vidre semblaven buits. El vidre d’un armari estava esquerdat i algunes portes no tenien plafons. Semblava com si poc abans hi hagués hagut alguna lluita i algú hagués intentat esborrar-ne els rastres.
L’Snaut, enfeinat al costat d’un aparell, es va comportar bastant correctament; no es va mostrar estranyat quan va veure entrar l’Harey i la va saludar amb un lleu inclinació del cap.
Jo ja m’havia estirat i l’Snaut m’humitejava els polsos i el front amb sèrum fisiològic, quan es va obrir una porta estreta i en Sartòrius va sortir d’una habitació fosca. Portava una túnica blanca, i un davantal negre que li arribava fins als turmells. Em va saludar amb autoritat, amb un aire molt professional, com si estiguéssim en un gran institut de la Terra, dos investigadors entre centenars d’altres científics, i com si continuéssim la feina de la vigília. No tenia posades les ulleres negres, però vaig notar que portava lentilles; vaig pensar que això explicava aquella mirada inexpressiva.
Amb els braços creuats, en Sartòrius observava l’Snaut, que havia connectat els elèctrodes i ara em posava una bena blanca al voltant del cap. De tant en tant mirava al seu voltant, ignorant a l’Harey. Enfilada en un tamboret, d’esquena contra la paret, l’Harey fingia llegir un llibre. L’Snaut va fer un pas enrere; vaig moure el cap carregat de discos metàl·lics i fils elèctrics. Vaig esperar que l’Snaut encengués l’aparell, però en Sartòrius aixecà la mà i inicià un solemne discurs:
—Doctor Kelvin, un instant d’atenció i de concentració, si us plau. No és la meva intenció manar-li res, a vostè. Però li aconsello que deixi de pensar en si mateix, en mi, en el nostre col·lega Snaut. Intenti eliminar qualsevol referència a algun individu, i concentri’s en l’assumpte que ens ha portat aquí. La Terra i Solaris; el cos dels científics considerat com un tot únic, encara quan les generacions s’hagin succeït i l’home, qualsevol individu, tingui una existència limitada; les nostres aspiracions i els nostres repetits intents d’establir algun contacte intel·lectual; el llarg trajecte històric dels homes; la certesa que som els continuadors d’aquest progrés; la nostra determinació de renunciar a tot sentiment personal i portar endavant la missió que ens va ser encomanada; els sacrificis que no eludirem; les dificultats que intentarem superar… Aquests són els temes que li convindria tenir a la seva ment. L’associació d’idees no depèn del tot de la voluntat de vostè. Tanmateix, el fet que es trobi aquí, garanteix l’autenticitat de la sèrie que acabo de presentar-li. Si no està segur d’haver dut a terme la tasca en les millors condicions possibles, li demano que ho digui, i el nostre col·lega Snaut començarà un altre cop el registre. Ens sobra temps…
Juntament amb aquestes últimes paraules, en Sartòrius havia esbossat un somriure sec, però conservava aquella mirada inexpressiva. Jo intentava desembolicar la fraseologia pomposa que ell havia deixat anar amb la major serietat.
L’Snaut va interrompre el silenci.
—Preparat, Kris?
L’Snaut arrepenjava el colze al tauler dels comandaments de l’electroencefalògraf com en el respatller d’una cadira i em semblava molt tranquil. Em vaig trobar millor i li vaig agrair que m’hagués dit pel meu nom de pila.
Vaig tancar els ulls.
—Preparat.
Quan després de fixar els elèctrodes, l’Snaut s’havia aproximat al tauler dels comandaments, m’havia emprès una angoixa sobtada; ara aquella angoixa es dissipava també amb rapidesa. Mig aclucant els ulls vaig poder veure els llums vermells que titil·laven al tauler negre. Ja no sentia el contacte humit i desagradable dels elèctrodes metàl·lics, aquella corona de fredes medalles que m’envoltava el cap. La meva ment era una sorra grisa i unida, vorejada per una gentada d’espectadors invisibles, apilotats, atents, silenciosos; i d’aquell silenci emanava un menyspreu irònic per en Sartòrius i la Missió. Què improvisaria jo per a aquells espectadors interiors? «Harey…», vaig pronunciar el nom amb inquietud, preparat per retirar-lo de seguida. Però no hi van haver protestes. Vaig insistir, embriagat en tendresa i dolor, disposat a suportar llargs sacrificis… L’Harey em va omplir totalment i ella no tenia cos, no tenia cara; respirava en mi, real i imperceptible. De sobte, a la llum grisa, inscrita en aquella presència desesperada, vaig veure la cara docta i professoral d’en Giese, el pare de la solarística i dels solaristes. No veia l’erupció de fang, el xuclador nauseabund que havia empassat unes ulleres d’or i un bigoti pulcrament raspallat; jo veia el gravat de la portada de la monografia, els concisos traços de llapis amb què el dibuixant li havia aureolat el cap, un cap que s’assemblava tant a la del meu pare, no en les faccions sinó en l’expressió de la prudència i honestedat antiquades, que a la fi jo no sabia qui dels dos m’estava mirant: el meu pare o en Giese. Tots dos havien mort, i cap havia rebut sepultura; però en la nostra època els morts sense sepultura no són rars.
La imatge d’en Giese va desaparèixer i durant una estona em vaig oblidar de l’Estació, de l’experiment, de l’Harey, de l’oceà negre; els records immediats es van esvair davant la certesa aclaparadora que aquests dos homes: el meu pare i en Giese, convertits en pols, havien enfrontat en un altre temps tots els atzars de l’existència i aquesta certesa em va provocar una pau profunda que va desplaçar la gentada apinyada al voltant de la sorra grisa a l’espera de la meva derrota.
Vaig sentir l’esclafit dels interruptors; la llum artificial em travessà les parpelles. Vaig pestanyejar. En Sartòrius no s’havia mogut; m’observava. L’Snaut, d’esquena, s’ocupava de l’aparell; em va semblar que es complaïa fent esclafir les sandàlies, que se li escapaven dels peus.
—Pensa que la primera etapa ha tingut èxit, doctor Kelvin? —va preguntar en Sartòrius amb aquella veu nasal que jo detestava tant.
—Sí.
—N’està segur? —va insistir bastant sorprès i potser amb una certa desconfiança.
—Sí.
La meva seguretat i el to tallant de la meva resposta van triomfar breument sobre l’encarcarament d’en Sartòrius.
—Ah, bé —va barbotejar.
L’Snaut se m’acostà i començà a desembolicar l’embenat que m’envoltava el cap. En Sartòrius va retrocedir, va vacil·lar i va desaparèixer a l’habitació fosca. Em desentumia les cames quan en Sartòrius tornà a sortir portant a la ma la pel·lícula ja revelada i seca. Al llarg d’uns quinze metres de cinta negra i brillant, unes línies tremoloses dibuixaven un encaix blanc.
Ja no em necessitaven, però em vaig quedar. L’Snaut ficà la pel·lícula al cap del modulador. En Sartòrius, amb la mirada ombrívola i desconfiada, examinà una vegada més l’extrem de la cinta, com si intentés desxifrar aquelles línies ondulants.
L’experiment va continuar sense sobresalts. L’Snaut i en Sartòrius s’havia instal·lat als taulers de control i premien les tecles. A través del terra blindat vaig sentir el brunzit sord del corrent de les bobines; els feixos lluminosos es van moure en els indicadors, juntament amb el projector de rajos X que va baixar al fons de la casamata. Els feixos lluminosos es van aturar al nivell mínim.
L’Snaut va elevar la tensió i l’agulla blanca del voltímetre va descriure un semicercle d’esquerra a dreta. El brunzit del corrent quasi no se sentia ara. La pel·lícula es descargolava, invisible sota les dues càpsules esfèriques; les xifres saltaren amb un lleu dringueig al quadrant del mesurador.
Em vaig acostar a l’Harey, que ens observava per sobre del llibre. Em va fer una mirada inquisitiva. L’experiment s’havia acabat. En Sartòrius es va aproximar al pesat cap cònic de l’aparell.
Els llavis de l’Harey van dibuixar una pregunta muda: «Ens n’anem?».
Vaig assentir amb un moviment de cap. L’Harey s’aixecà i deixàrem la sala sense acomiadar-nos.
Un crepuscle admirable il·luminava les finestres del passadís del pis alt. L’horitzó no era rogenc i llòbrec, com de costum a aquella hora, sinó d’un rosa tornassolat, recamat de plata. Les ondulacions ombrívoles de l’oceà reflectien una llum violàcia. El cel era vermell només al zenit. Quan vam arribar al peu de l’escala, em vaig parar de sobte. No podia suportar la idea que ens tanquéssim un altre cop a la meva cabina, com a la cel·la d’una presó.
—Harey… voldria veure una cosa a la biblioteca… no t’importa, oi?
—Oh, no! —exclamà l’Harey amb una animació una mica forçada—. Trobaré alguna cosa per llegir…
Des de la vigília, me n’adonava, s’havia obert un clot entre nosaltres. Hauria hagut de mostrar-me més cordial, vèncer aquella apatia. Però, d’on podia treure les forces?
Vam baixar per la rampa que portava a la biblioteca; al petit vestíbul hi havia tres portes, uns globus de cristall que contenien flors s’afileraven al llarg de les parets.
Vaig obrir la porta del mig, recoberta amb cuir sintètic per les dues cares. Quan entrava a la biblioteca jo sempre evitava tocar aquest entapissat. Ens va rebre una agradable ventada d’aire fresc. Malgrat el sol estilitzat pintat al sostre, la vasta sala circular no s’havia reescalfat.
Vaig passar la mà al llarg dels lloms dels llibres; estava a punt d’elegir, entre tots els clàssics de Solaris, el primer volum d’en Giese, desitjant mirar una vegada més el retrat que adornava la portada quan vaig descobrir a l’atzar l’obra d’en Gravinsky, un llibre de tapes esquerdades, que no havia vist abans.
Em vaig instal·lar en una butaca. L’Harey, asseguda al meu costat, fullejava un llibre; jo sentia com passava els fulls. El Compendi de Gravinsky, que els estudiants consultaven com ajuda-memòria, era una classificació alfabètica de les hipòtesis solaristes. El compilador, que mai havia posat el peu a Solaris, havia examinat totes les monografies, totes les cròniques fragmentàries i les hipòtesis de treball; incloent encara els comentaris ocasionals que es podien llegir a les obres dels planetòlegs dedicades a altres globus celestes. Havia redactat un inventari on abundaven les formulacions simplistes, que desvirtuaven les subtileses del pensament original. L’obra, concebuda com un projecte enciclopèdic, avui només era una simple curiositat sense importància. El compendi de Gravinsky havia aparegut vint anys abans, però des de llavors s’havien acumulat tantes hipòtesis noves que amb un sol llibre no n’hi hauria hagut prou per contenir-les.
Vaig recórrer l’índex, quasi una llista necrològica, ja que només uns pocs dels autors citats vivien encara. Entre els sobrevivents, cap participava d’una manera activa en els estudis solaristes. Llegint tots aquells noms, sumant tants esforços intel·lectuals, en tots els camps, no es podia deixar de pensar que entre aquests milers d’hipòtesis, una com a mínim havia de ser justa, i que en totes elles hi havia sense cap dubte un gra de veritat; la realitat no podia ser totalment distinta.
En la introducció, Gravinsky dividia en períodes els seixanta anys d’estudis solaristes. Durant el primer període, que s’havia iniciat amb una nau de reconeixement en l’òrbita, ningú havia formulat una hipòtesi veritable. El «sentit comú» acceptava que l’oceà era un conglomerat químic sense vida pròpia, una massa gelatinosa que mitjançant una activitat «quasi volcànica» produïa meravelloses creacions i estabilitzava una òrbita excèntrica mitjançant un procés mecànic autogen, igual com un pèndol es manté en un cert pla una vegada posat en moviment. En realitat, tres anys després de la primera expedició, Magenon havia insinuat que la «màquina col·loïdal» estava dotada de vida; per a en Gravinsky, tanmateix, el període de les hipòtesis biològiques començava només nou anys més tard, quan l’opinió de Magenon, anteriorment descartada, havia conquistat ja nombrosos adeptes. Els anys següents abundaren les descripcions teòriques de l’oceà viu, descripcions extremadament complexes, basades en anàlisis biomatemàtiques. Durant el tercer període, l’opinió dels científics, fins llavors bastant unànime, començà a dividir-se.
El que va seguir va ser un combat furiós entre una multitud d’escoles rivals. Va ser l’època de Panmaller, Strobel, Freyhouss, Le Greunille, Osipowicz; tot el llegat d’en Giese va ser sotmès a una crítica implacable. Aparegueren els primers aties i els primers inventaris; les noves tècniques de control remot van permetre que els aparells transmetessin estereofotografies des de l’interior de les asimetriades, que fins feia poc no semblava possible explorar. En el vaivé de les discussions, es rebutjaren amb desdeny les hipòtesis «mínimes»: encara que no s’aconseguís el tan ansiosament desitjat «contacte» amb el «monstre racional», sostenien alguns, valia la pena estudiar les ciutats cartilaginoses dels mimoides i les muntanyes que s’aixecaven en la superfície de l’oceà, i obtenir així valuosa informació química i físico-química, i conèixer millor l’estructura de les molècules gegants. Ningú es molestà a refutar els partidaris d’aquestes tesis derrotistes. Els científics es dedicaren a catalogar les metamorfosis típiques, en obres encara clàssiques. Frank desenvolupà, mentrestant, la teoria bioplasmàtica dels mimoides, que, encara que inexacta, com es va demostrar més tard, continua sent un exemple admirable d’audàcia intel·lectual i de construcció lògica.
Aquests tres primers «períodes de Gravinsky», trenta anys i escaig de seguretat càndida, de romanticisme irresistiblement optimista, van ser la joventut de la solarística. Un escepticisme creixent anunciava ja l’edat madura. Cap al final del primer quart de segle de les velles hipòtesis col·loïdo-mecàniques, va aparèixer un descendent llunyà: la teoria de l’oceà apsíquic, una nova i quasi unànime ortodòxia que va negar les idees de tota una generació d’observadors que havien cregut observar en l’oceà les manifestacions d’una voluntat conscient, processos teològics, una activitat motivada per alguna necessitat interior. Aquest punt de vista era ara rebutjat d’una manera aclaparadora, deixant com a amos d’aquest camp l’equip Holden, Eonides i Stoliva; les seves especulacions, analíticament fonamentades, es basaven en un examen minuciós de les dades que continuaven acumulant-se. Fou l’edat d’or dels arxivistes; les microfilmoteques sobreeixien de documents; les expedicions, que comptaven, de vegades, amb més de mil membres, van ser equipades amb els aparells més perfectes que la Terra podia proveir: registradors automàtics, sondes, detectors. Tanmateix, l’esperit mateix de la investigació estava flaquejant, i en el transcurs d’aquell període encara optimista es notava ja una declinació. Homes agosarats com en Giese, Strobel, Sevada, que no vacil·laven mai quan es tractava de defensar o atacar una concepció teòrica, havien donat forma a aquesta primera fase solarística. Sevada, l’últim dels grans solaristes, desaparegué d’una manera inexplicable als voltants del pol sud del planeta. Aparentment, havia estat víctima d’una imprudència, que ni tan sols un novici hauria pogut cometre. Planant a poca alçada per sobre de l’oceà, a la vista d’un centenar d’observadors, havia precipitat l’aparell a l’interior d’un angilus, que no li tancava el pas. S’havia parlat d’una debilitat sobtada, d’un esvaniment, d’una falla mecànica; però jo sempre havia cregut que aquest era el primer suïcidi, una primera i sobtada crisi de desesperació.
Van haver-hi altres «crisis», que l’obra de Gravinsky no esmentava i que jo anava recordant mentre passava les pàgines groguenques, amb lletra molt petita.
Va passar el temps i les reaccions de desesperació es van fer menys violentes, i les personalitats excel·lides van ser també més rares entre els científics. El problema del reclutament de científics especialitzats mai ha estat investigat al fons. Tota generació compta amb un nombre aproximadament constant d’homes intel·ligents i decidits i que es distingeixen només perquè van per camins diferents. La presència o l’absència d’aquests homes en un determinat camp d’estudi s’explica sense cap dubte per les perspectives que ofereix l’esmentat sector. Els investigadors de l’època clàssica de la solarística poden ser valorats d’una manera diferent, però ningú nega la grandesa i encara el geni de quasi tots ells. Durant desenes d’anys, el misteriós oceà havia atret els millors matemàtics i físics, especialistes eminents en biofísica, teoria de la informació i l’electrofísiologia. I de sobte, a l’exèrcit dels investigadors, li començaren a prendre a poc a poc els comandaments. Només quedava una multitud grisa i anònima de «coleccionistes» pacients, de compiladors, capaços de vegades d’idear un experiment original; però les vastes expedicions concebudes a escala planetària es feien més escasses i ja no va haver-hi hipòtesis audaces i estimulants que commoguessin el món científic.
El monument de la solarística dequeia, corroït per hipòtesis que es diferenciaven només en qüestions menors i coincidien en el tema de la degeneració, la regressió, la involució de l’oceà. De tant en tant sortia una concepció més audaç i més interessant, però sempre es tractava d’alguna manera d’una condemna de l’oceà, producte terminal d’un desenvolupament que molt temps enrere, milers d’anys abans, havia passat per una fase d’organització superior, i que ara era una mera unitat física. Les múltiples creacions, inútils, absurdes, eren sobresalts d’agonia fantàstica, que es perpetuava des de feia segles. Així que els tensors i els mimoides eren tumors: tots els processos observats a la superfície de l’enorme cos fluid expressaven el caos i l’anarquia… Aquesta forma d’enfocar el problema es va convertir en una obsessió. Durant set o vuit anys la literatura científica va abocar, en termes cortesos, asseveracions que no eren més que una col·lecció d’insults: la venjança d’una multitud de solaristes desorientats davant la indiferència d’aquell objecte que s’obstinava a ignorar els més assidus afanys.
Un equip de psicòlegs europeus havia estudiat les variacions de l’opinió pública durant un període de diversos anys. L’informe, indirectament vinculat a la solarística, no figurava a la biblioteca de l’Estació, però jo l’havia llegit i el recordava perfectament.
Els investigadors havien arribat a demostrar que els canvis en l’opinió general corresponien de prop a les fluctuacions de les hipòtesis científiques.
També dins del grup coordinador de l’Institut Planetològic el canvi es manifestava en una reducció progressiva del pressupost dels instituts i dels llocs consagrats a la solarística, i també en restriccions que afectaven els equips d’exploració.
Alguns homes de ciència havien adoptat, tanmateix, l’actitud oposada, i demanaven mitjans d’acció més enèrgics. El director administratiu de l’Institut Cosmològic Universal es va aferrar a afirmar que l’oceà viu no desdenyava de cap manera els homes, però que no havia notat que eren allà, igual com un elefant no veu ni sent les formigues que se li passegen pel llom. Per atraure i retenir l’atenció de l’oceà calia posar en activitat estímuls poderosos i màquines gegantesques, concebudes d’acord amb les dimensions de Solaris. La premsa no deixà de subratllar maliciosament que el director de l’Institut Cosmològic buscava recursos fora de la seva butxaca, ja que el finançament d’aquestes costoses expedicions hauria correspost a l’Institut Planetològic.
El diluvi d’hipòtesis continuava, velles hipòtesis reflexionades, superficialment modificades, simplificades o complicades al màxim, i la solarística, disciplina relativament clara malgrat la vastitud dels temes, eren un laberint cada vegada més intricat en el qual tota possible solució acabava indefectiblement en un cul-de-sac. En un clima d’indiferència general, d’estancament, i desmoralització, l’oceà de Solaris desapareix sota un oceà de paper imprès.
Dos anys abans d’ingressar al laboratori d’en Gibarian on vaig obtenir el diploma de l’Institut, la fundació Mett-Irving va prometre una elevada recompensa a qui trobés la manera d’aprofitar l’energia de l’oceà.
La idea no era nova; les naus còsmiques ja havien portat a la Terra carregaments de gelea plasmàtica. Pacientment, s’havien assajat distints mètodes de conservació: altes i baixes temperatures, microatmosfera i microclimes artificials que reproduïen les condicions atmosfèriques i climàtiques de Solaris, irradiació prolongada… S’havia recorregut a tot un arsenal de procediments físics i químics per observar un procés de descomposició més o menys lent que passava per estadis ben definits: consumpció, maceració, liqüefacció en primer grau (primària) i liqüefacció tardana (secundària). Les mostres extretes de les eflorescències i creacions plasmàtiques corrien sempre la mateixa sort, amb algunes variants en el procés de descomposició. El producte final era invariablement una tènue cendra metàl·lica.
Un cop que els homes de ciència reconegueren la impossibilitat de conservar la vida, encara en estat vegetatiu, de qualsevol fragment extret de l’oceà, petit o gran, s’arribà a la convicció (sota la influència de l’escola de Meunier i Proroch) que aquest problema era la clau del misteri. Es tractava només de trobar la interpretació correcta.
La recerca d’aquella clau, la pedra filosofal dels estudis solaristes, havia absorbit el temps i les energies de tot un exèrcit d’investigadors que mancaven en general de la preparació adequada. Durant el quart decenni de la solarística, es desenvolupà una veritable epidèmia que arribà a desconcertar els psicòlegs: un nombre incalculable de maníacs i de fanàtics ignorants es van consagrar a una recerca cega, més obstinats encara que els antics profetes del moviment constant o de la quadratura del cercle. Tanmateix, aquesta passió es va extingir després de pocs anys. En l’època que jo em preparava per viatjar a Solaris feia temps que la famosa epidèmia havia deixat de ser tema obligat als diaris i les conversacions, i l’oceà mateix ja havia estat pràcticament oblidat.
Vaig tornar a posar el compendi de Gravinsky al prestatge, respectant l’ordre alfabètic; de sobte vaig veure el prim opuscle de Grattenstrom, un dels autors més excèntrics de la literatura solarística. Jo coneixia l’opuscle; era un assaig dictat per la necessitat de comprendre allò que supera l’home, i específicament dirigit contra l’individu, l’home, i l’espècie humana; l’obra abstracta i àcida d’un autodidacte, que havia publicat abans una sèrie d’insòlites observacions sobre alguns temes marginals i rarificats de la física quàntica, Aquest opuscle d’unes quinze pàgines, l’obra capital de l’autor!, intentava demostrar que els resultats més abstractes de la ciència, les teories més altives, les més altes conquistes matemàtiques, no eren més que un progrés irrisori, un o dos passos endavant, respecte a la nostra comprensió prehistòrica, grollera, antropomòrfica del món del voltant. Assenyalant certes correspondències entre el cos humà, les projeccions dels nostres sentits, l’estructura orgànica, les limitacions fisiològiques de l’home i les equacions de la teoria de la relativitat, el teorema dels camps magnètics i les hipòtesis del camp unificat, Grattenstrom arribava a la conclusió que mai seria possible cap classe de «contacte» entre l’home i alguna civilització extrahumana. En aquella diatriba contra la humanitat, no es mencionava l’oceà viu; tanmateix, la presència constant, el silenci triomfant i desdenyós del mar apareixia sempre entre línies. Aquesta fou com a mínim la meva impressió després de llegir Grattenstrom. Havia estat en Gibarian qui m’havia assenyalat l’existència de l’opuscle, i segurament ell mateix l’havia incorporat a la col·lecció d’obres clàssiques de l’Estació, ja que l’opuscle de Grattenstrom era considerat una mera curiositat, i no un autèntic solarianum.
Amb un sentiment estrany, quasi de respecte, vaig ficar curosament el prim opuscle al prestatge, a l’estreta filera de llibres. Vaig passar la ma per l’enquadernació de color verd-bronze de l’Anuari de Solaris. Ara era evident que en uns pocs dies havíem obtingut informació certa sobre qüestions fonamentals que en altre temps havien fet córrer rius de tinta i havien alimentat massa disputes estèrils per falta d’arguments. Avui, encara que el misteri ens assetjava per tots els costats, ens sobraven arguments de pes.
Era l’oceà una criatura vivent? Només un tossut o un enamorat de les paradoxes s’atreviria ara a posar-la en dubte. Era impossible negar les «funcions psíquiques» de l’oceà; poc importava el que el terme significava exactament. Era massa obvi, en tot cas, que l’oceà ens havia «vist». Aquesta sola comprovació invalidava les teories solaristes que definien l’oceà com un «món introvertit», una «entitat reclusa», privada per un procés degeneratiu dels òrgans de pensament que havia posseït un cop, que ignorava l’existència dels objectes i fenòmens exteriors, immers en un remolí gegantesc de corrents mentals creats i confiats als abismes d’aquest planeta monstruós que girava entre dos sols.
Més encara, havíem descobert que l’oceà podia reproduir el que cap síntesi artificial havia aconseguit mai: un cos humà perfeccionat, on l’estructura subatòmica havia estat modificada perquè servís a propòsits que desconeixíem.
L’oceà vivia, pensava, actuava. El «problema Solaris» no es podia rebutjar com a absurd. Ens trobàvem a la fi amb una Criatura. La partida «perduda» ja no estava perduda… Ja ningú podia dubtar-ne. De grat o per força els homes haurien de fer cas a aquell veí a anys llum de distància, situat, tanmateix, dins de la nostra esfera d’expansió, i més inquietant que tota la resta de l’univers.
Potser havíem arribat a una fita històrica. Què decidirien els governants? Ens ordenarien de renunciar i tornar a la Terra, immediatament o en un futur proper? Era possible que volguessin anul·lar l’Estació? No era inversemblant com a mínim. Tanmateix, jo no creia en la retirada com a solució. L’existència del colós pensant no deixaria de turmentar els homes. Encara que l’home hagués explorat tots els racons del cosmos, encara que hagués trobat altres civilitzacions, fundades per criatures semblants a nosaltres, Solaris continuaria sent un desafiament etern.
Vaig descobrir perdut entre els gruixuts volums de l’Anuari, un llibret petit enquadernat en pell. Vaig mirar un instant la gastada coberta; era un llibre vell, la Introducció a la Solarística de Muntius. L’havia llegit en una nit; en Gibarian, amb un somriure, m’havia deixat l’exemplar i quan vaig girar l’última pàgina, l’aurora d’un nou dia terrestre entrava a la meva habitació. La solarística, escrivia Muntius, és la religió de l’era còsmica; una fe disfressada de ciència. El Contacte, la meta de la solarística, no és més vague i fosc que la comunió dels sants o la tornada del Messies. L’exploració d’una litúrgia que se serveix d’un llenguatge metodològic; els científics treballen humilment esperant una consumació, una Anunciació. No hi ha ni pot haver-hi cap pont entre Solaris i la Terra. La comparació és subratllada amb paral·lelismes obvis: els solaristes rebutgen certs arguments, no hi han experiències comunes, no hi han nocions transmissibles, igual com els creients rebutjaven els arguments contra la fe. Altrament, què podem esperar els homes d’una «via d’informació» amb l’oceà viu? ¿Un catàleg de vicissituds que s’estenen indefinidament en el temps associat a una existència tan antiga que ja no recorda el que va ser en un principi? ¿Una descripció de les aspiracions, passions, esperances i sofriments que l’oceà expressa creant muntanyes vivents? ¿La promoció de la matemàtica a existència encarnada, la revelació de la plenitud en la soledat i la renúncia? Però tot això seria incomunicable: traduïts a un llenguatge humà qualsevol, els valors i els significats complicats perden tota la substància; no poden creuar la frontera. Els «adeptes» no esperen tais revelacions, més de l’ordre de la poesia que de la ciència, ja que el que ells busquen és la Revelació mateixa, una revelació que els expliqui el sentit del destí de l’home. La solarística ressuscita mites desapareguts fa temps; expressa una nostàlgia mística que els homes ja no s’atreveixen a confessar obertament; la pedra angular, profundament enterrada en els fonaments de l’edifici, és l’esperança de la Redempció.
Incapaços de reconèixer aquesta veritat, els solaristes evitaven prudentment tota descripció del Contacte, presentat sempre com a resultat últim, encara que als primers temps el consideraven un començament, una obertura, una nova via, entre moltes altres possibles. Passaren anys i el Contacte fou santificat, i es va convertir en el cel de l’eternitat.
Muntius analitzava molt senzillament i amb amargor aquesta «heretgia» de la planetologia, desmantellant el mite solarista o, millor dit, el mite de la Missió de l’Home.
Primera veu discordant, l’obra de Muntius havia ensopegat amb el silenci desdenyós dels homes de ciència, que confiaven encara en el desenvolupament de la solarística. ¿Com, en efecte, hauríem pogut aprovar una tesi que soscavava les bases mateixes de tota possible investigació?
La solarística continuà a l’espera de l’home capaç d’aixecar-la sobre sòlids fonaments i de traçar amb rigor les noves fronteres. Cinc anys més tard de la mort de Muntius, quan el seu llibre era el merlot blanc dels bibliòfils, quasi impossible de trobar, tant en les col·leccions de solarística com a les biblioteques d’obres filosòfiques, un grup d’investigadors noruecs fundà una escola que portava el seu nom; en contacte amb la personalitat de diversos hereus espirituals, el pensament serè del monstre es transformà de moltes maneres: derivà en la ironia corrosiva d’Erle Ennesson, i, en un pla menys elevat, en la «solarística utilitària» o «pragmàtica» de Phaeleng, que recomanava aprofitar els avantatges immediats obtinguts en les exploracions, sense preocupar-se per una possible comunió intel·lectual dels dos mons, algun contacte utòpic. Comparades amb l’anàlisi implacable i límpid de Muntius, les obres d’aquests deixebles són simples compilacions, obres de vulgarització, amb l’excepció dels tractats d’Ennesson i potser els estudis de Takata. Muntius havia exposat ja el desenvolupament complet de les concepcions solaristes; anomenava la primera fase de la solarística com l’era dels «profetes»: Giese, Holden i Sevada; la segona fase era el «gran cisma»: fragmentació de l’església única en una multitud de camarilles antagòniques. Muntius preveia una tercera fase, que sobrevindria quan tot hagués, estat explorat, i que es manifestaria per una dogmàtica escolàstica. Tanmateix, aquesta predicció demostrà ser inexacta. Segons penso jo, en Gibarian tenia raó quan qualificava l’atac encapçalat per Muntius com a «simplificació monumental» Muntius deixava de costat allò que en la solarística no tenia cap relació amb un credo; la continuada investigació només tenia en compte la realitat material d’un globus que girava al voltant de dos sols.
Al llibre de Muntius vaig trobar una còpia de la revista trimestral «Parerga Solariana», un plec de fulls groguencs, un dels primers articles escrits per en Gibarian abans que l’anomenessin director de l’Institut. L’article, titulat Per què sóc Solarista, començava enumerant successivament tots els fenòmens materials que justificaven les possibilitats d’un contacte. En Gibarian pertanyia a aquella generació d’investigadors que es va atrevir a reviure l’optimisme de l’època d’or, sense renegar d’una fe que transcendia sens dubte les fronteres imposades per la ciència, però que es mantenia d’alguna manera en el domini del correcte, ja que implicava la necessitat d’esforços perseverants.
En Gibarian estava sota la influència de les obres clàssiques de la bioelectrònica eurasiàtica: Txo En-Min, Ngyalla, Kawakadze. En aquests famosos estudis s’establia una analogia entre el diagrama de l’activitat elèctrica del cervell i certes descàrregues que es produïen dins del plasma abans de l’aparició, per exemple, de polimorfs elementals o de solàrids bessons. En Gibarian rebutjava les interpretacions massa antropomòrfiques, les mistificacions de les escoles psicoanalítiques, psiquiàtriques i neurofisiològiques que s’esforçaven per descobrir en l’oceà símptomes de malalties humanes, entre altres l’epilèpsia (a la qual atribuïen les erupcions espasmòdiques de les asimetriades). Entre els defensors del Contacte, en Gibarian era un dels més prudents i lúcids, i condemnava les declaracions extravagants, veritablement cada vegada més rares. La meva pròpia tesi de doctorat havia despertat un cert interès i moltes resistències. Basant-me en els descobriments de Bergmann i Reynolds, que havien aconseguit aïllar i filtrar els components de les emocions més poderoses: desesperació, mal, voluptuositat, comparant sistemàticament aquests registres amb les descàrregues elèctriques de l’oceà, jo havia observat certes oscil·lacions en les parts de les simetriades i en la base dels mimoides en formació que semblaven curiosament anàlogues. Amb això n’hi va haver prou perquè el meu nom aparegués als diaris i les revistes, sota títols, de vegades, grotescos: La gelatina desesperada, o L’orgasme del planeta. Aquesta dubtosa fama va tenir una afortunada conseqüència (així ho creia fins fa pocs dies): va atreure l’atenció d’en Gibarian (que com era lògic, no podia llegir totes les obres que es referien a Solaris) i em va enviar una carta. Aquesta carta va tancar un capítol de la meva vida i va obrir-ne un altre…