Solaris
Els somnis
Pàgina 16 de 19
Els somnis
Després de sis dies, sense haver-se produït cap reacció, vam decidir repetir l’experiment. Immobilitzada fins llavors en la intersecció del paral·lel 42 i el meridià 116, l’Estació es desplaçà cap al sud, planant a una alçada constant de quatre-cents metres sobre el nivell de l’oceà. Efectivament, els nostres radars confirmaven les observacions automàtiques del satèl·lit: hi havia un augment en l’activitat plasmàtica a l’hemisferi austral.
Durant quaranta-i-vuit hores, un invisible feix de rajos X modulats pel meu propi encefalograma bombardejà a intervals regulars la superfície quasi llisa de l’oceà. Després d’aquelles quaranta-vuit hores de viatge havíem arribat a les immediacions de la regió polar. El disc del sol blau baixava per un costat de l’horitzó i per l’altre les aurèoles purpúries dels núvols ja anunciaven la sortida del sol vermell. Al cel, unes flames enlluernadores i una pluja d’espurnes verdes lluitaven amb atenuades resplendors rogenques; l’oceà mateix participava en aquell combat de dos astres, abrusant-se aquí de reflexos mercurials i allà de reflexos escarlates; el més petit núvol que solcava el firmament embellia amb resplendors irisades l’escuma de les ones. El sol acabava de desaparèixer quan als límits del cel i l’oceà sortí de sobte, quasi invisible, enfonsada entre bromes de color sang (però instantàniament assenyalada pels detectors) una gegantesca flor de vidre, una simetriada. L’Estació no canvià de rumb; després d’un quart d’hora, el colossal robí palpitant de resplendors somortes s’amagà un altre cop darrere de l’horitzó. Uns minuts més tard, una esvelta columna, la curvatura del planeta tapava la base, s’aixecà a molts de metres en l’atmosfera. Aquest arbre fantàstic que creixia abocant sang i mercuri era el final de la simetriada; el brancatge profús, el capitell de la columna, es va fondre en un bolet gegant, il·luminat simultàniament pels dos sols volà amb el vent; la part inferior, es fragmentà en raïms pesats i s’enfonsà lentament. L’agonia de la simetriada durà tota una hora.
Passaren altres quaranta-vuit hores. Els nostres rajos havien escombrat una vasta extensió de l’oceà; un últim cop, vam repetir l’experiment. Des del nostre lloc d’observació vèiem amb relativa nitidesa, a tres-cents quilòmetres al sud, una cadena d’illots, tres pics rocosos, coberts d’una substància semblant a la neu i que era en realitat un sediment d’origen orgànic que demostrava que aquella formació muntanyosa havia estat en una altra època el fons de l’oceà. Vam anar llavors cap al sud-oest. Costejàrem una mica una serralada, coronada de núvols que s’acumulaven durant el dia vermell i més tard desapareixien. A l’Estació no passava res. En Sartòrius havia programat els experiments, que es repetien automàticament a intervals regulars. Jo ignorava fins i tot si verificaven el bon funcionament de les instal·lacions. En realitat, la calma no era tan completa com semblava, però no a causa d’activitats humanes.
Jo tenia por que en Sartòrius no pensés seriosament de deixar la construcció del disruptor. ¿I com reaccionaria l’Snaut quan sabés que jo l’havia enganyat d’alguna manera, que havia exagerat els perills a què ens exposàvem si intentàvem anihilar la matèria neutrínica?
Cap dels dos, però, havia tornat a parlar-me de l’assumpte, i jo m’interrogava sobre les raons d’aquell silenci. Sospitava vagament que m’amagaven alguna cosa, i que treballaven en secret.
Tots els dies jo anava a fer una ullada a l’habitació del disruptor, un recinte sense finestres, situat exactament sota el laboratori principal. Mai hi vaig trobar ningú, una capa de pols cobria la closca i els cables de l’aparell, com si ningú l’hagués tocat en les últimes setmanes.
No trobava ningú enlloc, no aconseguia localitzar l’Snaut; el trucava a la cabina de la ràdio, cap resposta. Algú, segurament, vigilava els moviments de l’Estació, però qui? Jo no ho sabia, i encara que sembli estrany, opinava que la qüestió no em concernia. Que l’oceà no reaccionés, també em deixava indiferent; fins a tal punt que després de dos o tres dies ja no esperava res, ni tenia por; havia oblidat del tot l’experiment i les possibles reaccions. Em passava el dia assegut, a la biblioteca o a la cabina. L’Harey, una ombra discreta, m’acompanyava sempre. Jo notava amb claredat que hi havia un cert malestar entre nosaltres, i que la meva apatia, aquella treva del pensament, no podia durar gaire més. Estava clar que de mi depenia que hi hagués un canvi en les nostres relacions, però jo rebutjava la idea mateixa del canvi; era incapaç de prendre cap decisió. Tot el que hi havia a l’Estació, i en particular les meves relacions amb l’Harey, em semblava fràgil i insubstancial: la més mínima modificació podia trencar aquell perillós equilibri i precipitar un desastre. D’on venien aquelles impressions? Jo no ho sabia. I el més estrany era que l’Harey estava passant també per una experiència semblant.
Quan avui evoco aquells dies, penso que aquella impressió d’incertesa, de pròrroga, aquell pressentiment d’un cataclisme imminent eren provocats per una presència invisible que s’havia aposentat a l’Estació, i que es manifestava també en els somnis. Sense haver tingut mai, ni abans ni després, visions semblants, vaig decidir anotar-les, transcriure-les aproximadament, dins dels límits del meu vocabulari, advertint que només es tractava d’idees generals i amb prou feines fragmentàries, quasi completament desposseïdes d’un horror inexpressable.
En una regió indistinta, al cor de la immensitat, lluny del cel i de la Terra, sense terra sota els meus peus, sense cap sostre per sobre del meu cap, sense parets, sense res i tancat en una matèria desconeguda; el meu cos s’ha impregnat d’una substància morta, informe; o millor dit, no tinc cos, sóc aquella matèria estranya a mi mateix. Taques nebuloses, d’un color rosa molt pàl·lid, m’envolten, suspeses en un medi més opac que l’aire, només arribo a distingir els objectes al moment que ja són molt a prop de mi; però llavors, quan els objectes s’aproximen, tenen una nitidesa extraordinària, Se m’imposen amb una precisió sobrenatural; la realitat de tot el que m’envolta té a partir d’aquell instant un incomparable poder d’evidència física. (Quan em desperto penso que acabo d’abandonar el món de la vigília, i tot el que veig em sembla llavors difús i irreal).
Així, doncs, comença el somni. Al meu voltant, alguna cosa espera el meu consentiment, la meva conformitat, una aquiescència interior i sé, o més aviat alguna cosa sap en mi, que no em convé cedir a aquella temptació desconeguda, ja que quant més prometi, més terrible serà la fi. O més exactament, no sé res de tot això, perquè si ho sabés hauria d’estar espantat, i jo mai estava espantat. Espero. De la broma rosada que m’envolta, emergeix un objecte invisible, i em toca. Inert, presoner d’una matèria estranya, no puc retrocedir ni fer la volta, i aquell objecte invisible em continua tocant, auscultant la meva presó, com si fos una mà; i aquella mà em recrea. Fins ara jo creia veure-ho, però no tenia ulls i de sobte hi veia. Sota els dits que m’acaricien amb un moviment vacil·lant, els meus llavis, les meves galtes emergeixen del no-res; la carícia s’estén i tinc una cara; l’aire em dilata el pit, existeixo. I recreat, jo mateix creo, i davant meu apareix una cara que mai havia vist abans, a la vegada ignota i coneguda. M’esforço per trobar els ulls davant meu, però m’és impossible, ja que no puc dirigir la meva mirada enlloc, i ens descobrim mútuament, més enllà de tota voluntat, en un silenci absort. Estic viu un altre cop, sento en mi una força il·limitada, i aquella criatura —una dona?— continua al meu costat, i no ens movem. Els nostres cors bateguen, confosos, i de sobte el buit que ens rodeja, en no-res existeix ni pot existir, s’insinua una presència d’indefinible, inconcebible crueltat. La carícia que ens ha creat, que ens ha envoltat en una manta d’or, és ara el formigueig de molts dits. Els nostres cossos, blancs i nus, es dissolen, es transformen en una bellugadissa de larves negres, no sóc —som tots dos— una massa confusa de cucs llefiscosos, una massa infinita, i en aquell infinit (no, jo sóc l’infinit) crido en silenci, imploro la mort, imploro un final. Però simultàniament m’aboco en totes les direccions, i el mal puja en mi, en sofriment concentrat, una espasa que traspassa les llunyàries negres i vermelles, un sofriment dur com la roca, i que creix, muntanya de mal visible a la llum resplendent de l’altre món.
Un somni entre els més simples; no puc narrar els altres, em falten les paraules per expressar aquell horror. En aquells somnis, jo ignorava l’existència de l’Harey i no trobava cap rastre d’altres esdeveniments recents o antics.
També hi havien somnis sense «imatges». En una foscor immòbil, una ombra «coagulada»; noto que m’escolten, lentament, minuciosament, però sense cap instrument; cap ma em toca. Tanmateix, em sento penetrat de dalt a baix, m’esmicolo, en disgrego, ja només queda el buit, i al no-res total succeeix el terror; aquest record precipita encara avui els batecs del meu cor.
I els dies passaven, opacs, sempre semblants; jo era indiferent a tot; només tenia por de la nit, i no sabia com escapar dels somnis. L’Harey no dormia; estirat al seu costat, jo fugia del somni; l’estrenyia als meus braços, la besava. La tendresa no era més que un pretext, una manera de postergar el moment d’adormir-me… No li havia parlat d’aquells horribles malsons; tanmateix, ella mateixa endevinà alguna cosa, ja que jo creia veure en ella un sentiment involuntari de profunda humiliació. Com he dit, feia temps que no veia l’Snaut ni en Sartòrius. Tanmateix, l’Snaut donava de vegades senyals de vida: deixava una nota al costat de la meva porta o em trucava pel telèfon. Em preguntava llavors si no havia observat cap fenomen nou, cap canvi, qualsevol que fos, que pogués interpretar-se com a una reacció a l’experiment tants cops repetit. Jo li deia que no i li tornava la pregunta; en el fons de la petita pantalla, l’Snaut es limitava a sacsejar el cap.
Quinze dies després d’haver suspès els experiments, em vaig despertar més d’hora que normalment; el malson de la nit m’havia esgotat i sentia un entumiment de tots els membres, com si m’hagués passat llargues hores sota els efectes d’una poderosa droga. Els primers rajos de sol vermell il·luminaven la finestra; un riu de flames purpúries banyava la superfície de l’oceà, i vaig observar que aquella immensa extensió, que cap moviment havia pertorbat els dies anteriors, començava a agitar-se. I de sobte un tènue vel de broma va cobrir l’oceà negre; però aquella broma pàl·lida semblava tenir una consistència tangible. Aquí i allà, un tremolor agitava la broma; després, a poc a poc, la vibració es va estendre en totes les direccions fins a l’horitzó. L’oceà negre va desaparèixer del tot sota les espesses membranes ondulants, amb excrescències de color rosa i depressions nacrades. Aquelles ones estranyes, suspeses per sobre de l’oceà, es van confondre bruscament i no hi va haver res més que una massa d’escuma bombollejant i glauca, que aixecava una furiosa tempesta fins a l’alçada de l’Estació, i tot al voltant unes immenses ales membranoses es precipitaren cap al cel rogenc. Algunes d’aquelles ales d’escuma que velaven completament el sol, eren negres com el carbó; altres esbiaixadament exposades a la llum tenien tonalitats cirera o amarant. El fenomen continuava, com si l’oceà estigués mutant o desposseint-se d’una vella pell escamada; per moments la superfície negra del carbó de l’oceà brillava fugaçment en una escletxa, a l’instant recoberta d’escuma. Ales d’escuma planaven molt a prop meu, a pocs metres de la finestra; una d’elles fregà el cristall com una bufanda de seda. I mentre l’oceà continuava engendrant aquells ocells estranys, els primers eixams es dissipaven al cel alt i es descomponien al zenit en filaments transparents.
L’Estació no es va moure mentre durà l’espectacle, al voltant de tres hores, fins a la caiguda de la nit. I quan el sol desaparegué i l’ombra tornà a les aigües, miríades de pelleringues d’ales envermellien encara aixecant-se al cel, planant en estretes fileres, pujant sense esforç cap a la llum.
El fenomen havia terroritzat l’Harey, però no era per a mi menys desconcertant. Tanmateix, la novetat no hauria hagut de torbar-me, ja que els solaristes observaven dues o tres vegades a l’any —fins i tot més sovint quan els afavoria la sort— formes i creacions que cap repertori havia descrit fins llavors.
A la nit següent, una hora abans de la sortida del sol blau, vam assistir a altres fenòmens: l’oceà brillava amb una llum fosforescent. Unes taques de color gris ballaven acompanyant les ones invisibles. Les taques, aïllades al principi, s’escamparen ràpidament, s’uniren entre si i un tapís de llum espectral es desplegà fins a perdre’s de vista. La intensitat de la llum va anar augmentant durant uns quinze minuts; llavors el fenomen va concloure en forma sorprenent. De l’oest arribà una capa d’ombra, avançant sobre una superfície de diversos centenars de quilòmetres d’amplada; quan aquella ombra mòbil deixà enrere l’Estació, la zona fosforescent de l’oceà retrocedí cap a l’est, com si fugis d’un gegantesc extintor; va haver-hi una aurora fugitiva, perseguida fins a l’horitzó, il·luminada per un halo postrem, i després triomfà la nit. Una mica més tard, el sol s’elevà sobre l’oceà desert, arrissat per algunes ones coagulades de reflexos mercurials que colpejaven la meva finestra.
La fosforescència de l’oceà era un fenomen ja registrat, que s’observava de vegades abans de l’erupció d’una asimetriada, i que de totes maneres indicava una amplificació local en l’activitat del plasma oceànic. Tanmateix, no va passar res en les dues setmanes següents, ni a dins ni a fora de l’Estació. Una vegada, però, a mitja nit, vaig sentir un crit penetrant, un crit sobrehumà, agut i prolongat. Despertant d’un malson, vaig creure al principi que havia entrat en un nou somni. Abans d’adormir-me havia sentit uns sorolls sords que venien del laboratori situat en part sobre la meva cabina; m’havia semblat que desplaçaven objectes pesats, grans aparells. I quan vaig saber que no somiava, vaig suposar que aquell crit venia de dalt. Però, com podia haver travessat aquella cambra, un crit estrident? L’udol atroç durà quasi mitja hora. Suant a raig viu, amb el nervis destrossats, estava a punt de pujar al laboratori quan el crit parà, i altra vegada vaig sentir el soroll distant, apagat, d’uns objectes pesats que arrossegaven pel terra.
Dos dies més tard, estava sopant amb l’Harey quan l’Snaut entrà a la petita cuina. Estava vestit com es vesteix a la Terra després d’una jornada de feina, i aquest nou abillament el transformava. Semblava més alt i també més gran. Sense mirar-nos s’aproximà a la taula, no va seure, obrí una llauna de carn i es posà a menjar empassant una mossegada de pa entre dues mossegades de carn freda. La màniga de l’americana fregà la vora de la llauna i es tacà de greix.
—La teva màniga, vigila —li vaig dir.
L’Snaut remuguejà engolint com si no hagués menjat res des de feia dies. Omplí un got de vi, el buidà d’un glop, sospirà i es passà la ma per la boca.
Em mirà amb uns ulls injectats en sang i barbotejà:
—T’has deixat barba? Hm…
L’Harey fent molt soroll posava els plats a la pica. L’Snaut es gronxava sobre els seus talons i feia ganyotes netejant-se les seves dents amb soroll. Vaig tenir la impressió que feia el soroll a propòsit.
Em mirà amb insistència.
—No tens ganes d’afaitar-te, oi? —No li vaig contestar—. Vés amb compte! Ell també va començar per no afaitar-se.
—Vés-te’n a dormir.
—Per què? Tinc ganes de xerrar una estona. Escolta, Kelvin, potser ell vol el nostre bé… Potser vol complaure’ns, però no sap com fer-ho. Desxifra desitjós als nostres cervells i només el dos per cent dels processos nerviosos són conscients. Nosaltres mateixos no ens coneixem. Ell ens coneix millor. Haurem d’entendre’ns amb ell. M’escoltes? No vols? Per què? —llagrimejà—. Per què no t’afaites?
—Calla, estàs borratxo.
—Jo borratxo? Només perquè porto els meus ossos a coll-i-bé per tots els racons de l’espai i fico el nas al cosmos no tinc dret a emborratxar-me? Per què? Tu creus en la missió de l’home, oi Kelvin? En Gibarian em parlava de tu abans de deixar-se créixer la barba… Et va descriure molt bé… I sobretot no vagis al laboratori, perdries la teva fe. El laboratori és el territori d’en Sartòrius, el nostre Faust au rebours… Busca un remei contra la immortalitat! És l’últim cavaller del Sant Contacte, l’home que ens feia falta… Recentment ha descobert l’agonia prolongada. No està malament, oi? Agonia perpètua… de la palla… dels barrets de palla… I tu no beus, Kelvin?
Aixecà les parpelles inflades i mirà l’Harey, que s’arrepenjava immòbil contra la paret.
Es posà a declamar:
—«Oh blanca Afrodita, nascuda de l’Oceà, el teu gest diví…» —Va esclafir el riure—. Quasi és així, oi Kel… vin?
Un accés de tos li va impedir seguir.
Jo estava tranquil, però aquella tranquil·litat a poc a poc es transformava en fúria freda.
—Calla! —vaig cridar—. Calla i vés-te’n!
—Em fas fora? Tu també? No t’afaites i em fas fora. Ja no t’interessen les meves advertències, no vols els meus consells. Els companys interestel·lars t’han d’ajudar. Escolta’m, Kelvin, podem baixar, obrir els ulls de bou i cridar-lo! Potser ens senti. Però, com es crida? Els vam posar nom a totes les estrelles, a tots els planetes, quan probablement ja tenien nom… Quina insolència! Vine, baixem. Li explicarem cridant que ens ha jugat una mala passada i aconseguirem commoure’l… Construirà per a nosaltres simetriades de plata, ens resarà unes pregàries aritmètiques, ens enviarà àngels tenyits de sang. Compartirà les nostres penes i terrors, ens demanarà que li ajudem a morir. Ja ens demana ara, ens suplica… que li ajudem a morir, cada vegada que es manifesta. No somrius? Però saps que estic bromejant. Si l’home tingués més sentit de l’humor, potser les coses haguessin pres un altre aspecte. Saps què pretén en Sartòrius? Un càstig, que totes les muntanyes de l’oceà cridin a la vegada… Penses que no s’atrevirà a sotmetre aquest pla a la aeronau escleròtica que ens ha enviat aquí, com a redemptors dels seus pecats? Tens raó… Té por. Però només li té por al barret. No li mostrarà a ningú el barret, no tindrà el coratge, el nostre Faust…
Jo callava. L’Snaut es balancejava cada vegada amb més violència. Les llàgrimes li relliscaven per les galtes i li queien a la roba.
—Qui és responsable? —va continuar—. Qui és responsable d’aquesta situació? Gibarian? Giese? Einstein? Plató? Tots criminals… Pensa una mica, en un coet l’home pot esclatar com una bombolla, o petrificar-se, o consumir-se, o perdre de cop tota la sang, sense haver tingut temps per cridar, i ser només una muntanyeta d’ossos que gira entre les parets blindades, segons les lleis de Newton corregides per Einstein, fites del progrés. Alts els caps, emprenem el viatge sublim i ja hem arribat. Mira el nostre triomf, Kelvin, mira les nostres cel·les, aquests plats irrompibles, aquestes piques immortals, aquesta cort d’armaris fidels. Si no estigués borratxo, no parlaria així, però un dia o altre algú ho faria, Kelvin. Tu et quedes aquí assegut, com un nen en un escorxador i et deixes créixer la barba… Qui en té la culpa? Busca tu mateix la resposta.
L’Snaut es girà lentament i sortí arrepenjant-se al marc de la porta per no caure. El ressò dels passos es va perdre després d’una estona al passadís.
Jo evitava mirar l’Harey; però de sobte, i contra la meva voluntat, les nostres mirades es creuaren. Hauria volgut aixecar-me, agafar-la entre els meus braços, acariciar-li els cabells. Però no em vaig moure. No podia.