Solaris
La victòria
Pàgina 17 de 19
La victòria
Van passar tres setmanes. Els finestrons baixaven i es tancaven puntualment. Els malsons em continuaven encalçant, i cada matí recomençava la comèdia. Però, era una comèdia? Jo em mostrava tranquil, i l’Harey m’imitava. Ens enganyàvem mútuament, amb coneixement de causa, i aquell acord tàcit facilitava l’última evasió: parlàvem del futur, la nostra vida a la Terra, a les rodalies d’una gran ciutat i que mai deixaríem aquell cel blau i els arbres verds. Imaginàvem junts la disposició de la casa, del jardí; discutíem els detalls: la situació del jardí o d’un banc… Vaig creure en tot això en algun moment? No. Els nostres projectes eren impossibles, i jo ho sabia. Perquè encara que l’Harey pogués deixar l’Estació i sobreviure el viatge, com travessaria jo les barreres immigratòries amb el meu passatger clandestí? La Terra només rep els éssers humans, i només quan tenen els papers en ordre. La detindrien per saber qui era, ens separarien i l’Harey es delataria de seguida. L’Estació era l’únic lloc on podíem viure junts. Potser l’Harey ja ho sabia, o podia assabentar-se’n.
Una nit vaig sentir que l’Harey s’aixecava silenciosament, com si no volgués despertar-me. Vaig voler retenir-la; alliberar-nos una estona de la desesperació, refugiar-nos en l’oblit. L’Harey no havia notat que jo estava despert. Quan vaig allargar el braç, ella ja estava dreta i es dirigia descalça cap a la porta. La vaig cridar, sense atrevir-me a aixecar la veu, i vaig seure al llit. Però l’Harey ja estava fora, la porta estava entreoberta i un raig de llum tallava l’habitació. Em va semblar que sentia veus. Estava parlant amb algú? Amb qui? Volia posar-me dret, però les cames no em van obeir. Vaig escoltar, ja no se sentia res.
Em vaig estirar un altre cop. La sang em bategava als polsos. Vaig començar a comptar. Arribava a mil quan la porta es mogué i l’Harey entrà a l’habitació. Es va quedar allà un instant, immòbil. Jo intentava respirar amb regularitat.
—Kris? —murmurà l’Harey.
No vaig respondre.
Ella s’estirà de seguida al llit, al meu costat, intentant no tocar-me. Jo no em movia. Les preguntes em bullien al cap, però no podia parlar. Em vaig adormir després d’una hora.
El matí va ser semblant als altres; jo observava l’Harey de reüll; no vaig notar cap canvi en ella. Després d’esmorzar, vam seure davant de la finestra panoràmica. L’Estació vogava entre els núvols purpuris. L’Harey llegia un llibre, i mentre jo mirava fora, vaig veure de sobte que inclinant el cap podia veure les nostre imatges reflectides al vidre. Vaig treure la mà de la barana. L’Harey no va notar que l’observava. Em va mirar fugaçment, va deduir òbviament que jo estava mirant l’oceà, i s’inclinà per fer un petó a la barana, al lloc on havia estat la meva mà. De seguida va tornar al seu llibre.
—Harey —li vaig preguntar—, on vas anar anit?
—Anit?
—Sí.
—Has hagut de somiar-ho, Kris, no vaig anar enlloc.
—No has sortit?
—No… has hagut de somiar-ho.
Aquella mateixa nit, vaig començar a parlar del nostre viatge, de la tornada a la Terra. L’Harey em va interrompre:
—No em parlis d’aquell viatge, Kris. No vull sentir-ne més d’això, ja ho saps…
—Què dius?
—No, res.
Quan ja érem al llit em va dir que tenia set.
—Hi ha un got de suc de fruites allà, a la taula. Me’l pots passar, si et plau?
Va beure la meitat del got i després me’l va allargar.
—No tinc set —li vaig dir.
—Beu llavors a la meva salut —va somriure.
El suc em va semblar una mica salat, però jo tenia els pensaments en un altre lloc. L’Harey apagà el llum.
—Harey… si no vols parlar del viatge, parlem d’alguna altra cosa.
—Si jo no existís, et casaries?
—No.
—Mai?
—Mai.
—Per què?
—No ho sé. He estat sol deu anys i no m’he tornat a casar. No parlem d’això.
El cap em feia voltes com si hagués begut massa vi.
—No, parlem-ne. I si jo t’ho demanés?
—Que em casés? Quina ximpleria, Harey. No necessito cap més persona.
El seu alè em tocà la cara.
—Digues el mateix d’una altra manera.
—T’estimo.
L’Harey arrepenjà el cap a la meva espatlla, estava plorant.
—Harey, què et passa?
—Res… res… res —repetia cada cop més baixet. Jo intentava obrir els ulls, però ells mateixos es tancaven. No sé quan em vaig adormir.
Em va despertar l’alba vermella. Em pesava el cap, i no podia moure el coll, com si m’haguessin soldat les vèrtebres; notava la llengua pastosa i un gust amarg a la boca. Què podia haver-me emmetzinat? Vaig allargar el braç buscant l’Harey, i la meva mà va tocar el llençol fred.
Em vaig aixecar d’un salt. Estava sol, sol al llit i a la cabina. El finestral guerxo reflectia una filera de sols vermells. Trontollant com un borratxo, agafant-me als mobles, vaig arribar a l’armari amb la porta corredissa; el bany estava buit.
—Harey!
Vaig córrer pel passadís, cridant-la.
—Harey! —vaig cridar l’últim cop, i se m’apagà la veu. Ja coneixia la veritat.
No recordo amb precisió el que va passar llavors. Vaig córrer d’un extrem a l’altre de l’Estació. Crec recordar que fins i tot vaig entrar a la central de refrigeració, que vaig explorar els dipòsits, colpejant amb els punys les portes engrillonades i que me’n vaig anar i més tard hi vaig tornar uns quants cops. Corria per l’escala, queia, m’aixecava, corria cap a un altre lloc, endavant, sense saber a on… Una paret de vidre corredissa: havia arribat a la doble porta blindada que s’obria a l’oceà. Jo encara la cridava, encara esperava que tot fos un somni. Uns moments més tard, algú estava al meu costat: unes mans m’agafaren, m’arrossegaren.
Em vaig despertar estirat sobre una taula metàl·lica, en el petit taller. Em faltava l’alè. Un vapor alcohòlic em cremava el nas i el coll. Tenia la camisa xopa d’aigua gelada, el capell enganxat al crani.
L’Snaut estava davant de la farmaciola remenant enèrgicament les medicines, els pots de vidre i els instruments feien molt soroll.
De sobte, el vaig veure al meu costat; em mirava fixament els ulls.
—On és ella?
—No és aquí.
—Però… Harey…
L’Snaut s’inclinà i em mirà de prop, després va dir lentament:
—L’Harey ha mort.
Vaig tancar els ulls.
—Tornarà —vaig murmurar.
No tenia por que tornés, ho desitjava. No entenia per què jo havia intentat fer-la fora un dia, per què havia tingut llavors tanta por que ella tornés.
L’Snaut m’allargà un got.
—Té, beu.
Li vaig llançar el líquid a la cara. Ell va retrocedir, fregant-se els ulls. Quan tornà a obrir-los, jo estava dret i el mirava des de dalt. Que petit era…
—Eres tu!
—De què estàs parlant?
—No et facis el graciós, saps perfectament de què estic parlant. Eres tu amb qui es va trobar ella, l’altra nit… I tu li vas dir que em donés un somnífer… Què li ha passat a ella? Parla!
L’Snaut posà la mà a la butxaca de la camisa i tragué un sobre. El vaig agafar; estava tancat i no portava cap inscripció, el vaig trencar; a dins hi havia un full de paper plegat en quatre, vaig reconèixer la lletra: gran, irregular, una mica infantil:
«Estimat meu: jo li vaig demanar això. Ell és un bon home. Sento haver hagut de mentir-te, no podia ser de cap altra manera. Et demano que facis una cosa per mi: escolta’l i no et facis res. Vas ser meravellós».
Hi havia una última paraula, esborrada, però vaig poder veure que havia firmat: Harey. Vaig llegir i rellegir la carta. Estava massa despert per poder cridar. A més a més no tenia veu; no tenia forces ni tan sols per sanglotar.
—Com… com? —vaig murmurar al final.
—Més tard, Kelvin. Tranquil·litzat.
—Estic tranquil, digues com.
—Desintegració.
—Però… i l’aparell?
—L’aparell de Roche no era adequat. En Sartòrius va construir-ne un altre, un nou desestabilitzador. Un aparell en miniatura, d’un abast de pocs metres.
—I ella…
—Ella va desaparèixer. Una resplendor i una bufada. Res més.
—Un aparell d’abast limitat…
—Sí, els nostres recursos no donaven per a més.
Les parets s’inclinaven cap a mi; vaig tancar els ulls.
—Ella tornarà.
—No.
—I tu què saps?
—No, Kelvin, no tornarà. Recordes les ales d’escuma? No han tornat des d’aquell dia.
—Tu la vas matar? —vaig murmurar.
—Sí… Què hauries fet al meu lloc?
Li vaig girar l’esquena i em vaig posar a caminar per l’habitació.
Nou passos ràpids des de l’angle a l’altra paret. Volta. Nou passos més cada cop més ràpids, i un altre cop estava davant de l’Snaut.
—Escolta, redactarem un informe. Demanarem comunicació immediata amb el Consell. No és impossible. Acceptaran. Han d’acceptar. El Tractat dels Quatre no serà aplicat a Solaris. Tots els mitjans seran lícits. Farem portar generadors d’antimatèria. Res resisteix a l’antimatèria, res…
Jo estava cridant, les llàgrimes m’encegaven.
—El vols destruir? Per què?
—Vés-te’n, deixa’m en pau!
—No, no me n’aniré.
—Snaut! —el vaig mirar als ulls; ell sacsejà el cap—. Què vols? Què vols de mi?
Va retrocedir cap a la porta.
—Està bé, redactarem un informe.
Em vaig girar i em vaig posar a caminar un altre cop.
—Seu —va dir.
—Deixa’m en pau!
—Hi ha dues coses, ben distintes. Primera, els fets; segona, les nostres inclinacions.
—Hem de parlar-ne ara?
—Sí, ara.
—No vull sentir res, entens? Les teves especulacions no m’interessen.
—Vam enviar l’últim missatge fa dos mesos, abans de la mort d’en Gibarian. Haurien d’establir exactament tot el procés de l’aparició…
El vaig agafar pel braç.
—Callaràs o no?
—Pega’m, si vols, no callaré.
—Oh, parla del que et doni la gana…
—Bé, escolta. En Sartòrius intentarà amagar certs fets… n’estic quasi segur.
—I tu, tu no amagaràs res?
—No, ja no. La nostra responsabilitat no arriba en aquest cas gaire lluny. Ho saps tan bé com jo… Ens ha donat una mostra d’activitat reflexiva. És capaç d’operar una síntesi orgànica en el nivell més alt, una síntesi que nosaltres mateixos mai hem obtingut. Coneix l’estructura, la microestructura, el metabolisme dels nostres cossos…
—És cert… Per què t’interromps? Ha fet amb nosaltres una sèrie… d’experiments. Vivisecció psíquica. Ha fet servir coneixements que ens ha sostret, sense demanar-nos permís.
—Això no són fets, Kelvin, ni tan sols són proposicions. Són pures hipòtesis. En cert sentit, ha tingut en compte desitjós amagats en algun racó secret de les nostres ments. Potser ens estava enviant… regals.
—Regals! Déu meu!
Una riallada forta em sacsejà. Em cargolava de riure.
—Calmat!
L’Snaut m’agafà la mà, i jo vaig estrènyer fins a sentir un cruixit d’ossos. Impassible, mig aclucant els ulls, l’Snaut desafiava la meva mirada. Vaig deixar la seva mà i me’n vaig anar a un racó del taller.
—Intentarà dominar-me —vaig dir.
—Sí, clar… ho entenc. Què els demanem?
—Decideix tu mateix… Jo no puc concentrar-me ara… Abans has dit alguna cosa de…
—No, res. Si vols conèixer la meva opinió, ara tenim una possibilitat.
—Una possibilitat? Quina possibilitat? —el vaig mirar una estona i de sobte ho vaig entendre—. El Contacte? O sigui que no estàs fart d’aquest manicomi? Què més et fa falta? No, de cap manera, no comptis amb mi.
—Per què no? —va dir l’Snaut amb calma—. Tu mateix, instintivament, el tractes com un ésser humà, i ara més que mai. L’odies.
—I tu no?
—No, Kelvin. És cec…
—Cec? —vaig repetir; no estava segur d’haver ho sentit bé.
—O millor dit, no hi «veu» com nosaltres. Jo no existeixo per a ell com per a tu. Nosaltres ens reconeixem per l’aspecte de la cara i el cos. Per a l’oceà, aquesta aparença és un cristall transparent. És fica directament dins del cervell.
—Bé, i llavors, a on vols arribar? Si ha aconseguit recrear un ésser humà que només existeix als meus records, i de tal manera que els ulls, els gestos, la veu…
—Continua. Parla.
—Estic parlant… La veu… Bé, és capaç de llegir en nosaltres com en un llibre… Comprens el que vull dir?
—Sí, que podria entendre’s amb nosaltres.
—No és evident?
—No. No és evident. Potser faig servir alguna fórmula que no pot expressar-se en paraules. Potser la prenc d’un rastre registrat a la memòria, però al cervell no hi ha paraules, no hi ha sentiments; la memòria de l’home és un repertori d’àcids nucleics gravat en cristalls asíncrons macromoleculars. L’oceà va prendre el rastre més profund, el més aïllat, el més «assimilat», i no pot saber el que significa per a nosaltres. Hem d’admetre que podem reproduir l’arquitectura d’una simetriada, que coneixem els materials que la componen i disposem dels recursos tecnològics necessaris. Podem crear una simetriada i la podem llançar a l’oceà. Però no sabem per què ho fem, no sabem per què serveix, no sabem què significa aquella forma per a l’oceà…
—Sí —vaig dir—. Potser tens raó. En aquest cas, no volia fer-nos mal, no intentava destruir-nos… Sí, és possible. I sense cap intenció…
Vaig notar que em tremolaven els llavis.
—Kelvin!
—Sí, sí, no et preocupis. Tu ets bo, l’oceà és bo. Tot el món és bo. Però, per què?… Explica’m! Per què, per què ho ha fet? Què li vas dir… a ella?
—La veritat.
—La veritat? Quina veritat?
—Tu ja ho saps. Vine a la meva cabina, escriurem l’informe.
—Espera. Què busques exactament? No voldràs quedar-te a l’Estació, oi?
—Sí, m’hi vull quedar.