Solaris
El vell mimoide
Pàgina 18 de 19
El vell mimoide
Assegut a la finestra, jo mirava l’oceà. No tenia res per fer. L’informe, escrit en cinc dies, era ara un feix d’ones que travessaven el buit, més enllà de la constel·lació d’Orió. Quan s’apropi a la boira fosca que absorbeix tots els senyals i rajos lluminosos en una massa de cinc trilions de quilòmetres cúbics, la primera antena recolliria l’informe. Més tard, descrivint un arc gegantesc, passant d’una ràdio-balisa a l’altra en salts de milers de milions de quilòmetres, arribaria a la fi a la terminal, bloc metàl·lic atapeït d’instruments de precisió; i el pic allargat de l’antena de retransmissió captaria el feix d’ones i el concentraria per llançar-lo un altre cop a l’espai, cap a la Terra. Passarien mesos abans que un altre feix d’energia partís de la Terra, pertorbés el camp de gravitació de la galàxia i eludís el núvol còsmic, en camí cap als dos sols de Solaris.
Sota el sol vermell, l’oceà estava més negre que mai. Una broma escarlata velava l’horitzó. L’aire, excepcionalment pesat, semblava anunciar un d’aquells terribles huracans que es desencadenaven dues o tres vegades a l’any al planeta, on l’únic habitant —com se suposava— governava el clima i ordenava les tempestes.
Encara passarien mesos abans que me’n pogués anar. Des del meu observatori contemplava el naixement dels dies: un disc d’or blanc o púrpura apagada.
De tant en tant veia la llum de l’alba que es movia entre les formes fluïdes d’algun edifici sorgit de l’oceà, descobria el reflex del sol en una bombolla platejada d’una simetriada, seguia amb els ulls les oscil·lacions dels graciosos angilus que es corbaven al vent, m’entretenia observant uns vells i polsegosos mimoides.
I un dia, a les pantalles dels videòfons apareixeria un parpelleig; l’equip de comunicacions tornaria a viure, reanimat per un impuls que havia recorregut molts de milions de quilòmetres i anunciaria l’arribada d’un colós metàl·lic. L’Ulisses, o potser el Prometeu baixaria acompanyat pel xiscle ensordidor dels gravitadors. Jo pujaria a la plataforma, i veuria batallons d’autòmats massissos, de carcassa blanca, criatures innocents que no vacil·laven a destruir-se elles mateixes o a destruir l’obstacle imprevist, complint les ordres registrades als cristalls de la memòria. Llavors, més veloç que el so, la nau s’aixecaria silenciosa i deixaria endarrere, en la llunyania, una salva de detonacions; i la idea de la tornada il·luminaria les cares de tots els passatgers.
La tornada… Quin significat tenia per a mi? La Terra? Em vaig recordar de les enormes ciutats bullicioses, on aniria d’un costat a l’altre, i em perdria, i vaig pensar en aquelles ciutats com havia pensat en l’oceà la segona o la tercera nit, quan vaig voler precipitar-me en les ones tenebroses. M’ofegaré entre els homes, em vaig dir. Seré taciturn i atent, un company apreciat. Tindré molts amics, homes i dones, i potser fins i tot una dona. Durant un temps hauré d’esforçar-me en somriure, saludar amb una petita inclinació, adreçar-me, executar els mils de petits gestos que componen la vida a la Terra, fins al dia que aquests gestos tornin a convertir-se en hàbits. Trobaré nous interessos i ocupacions, als quals no m’entregaré del tot. No, mai més m’entregaré a res ni a ningú. I potser de nit miraré allà amunt la nebulosa fosca, cortina negra que vetlla el resplendor de dos sols. I ho recordaré tot, fins i tot el que penso en aquest moment; amb un somriure condescendent, una mica pesarós, rememoraré les meves bogeries i les meves esperances. I aquell Kelvin de l’esdevenidor no valdrà menys que l’altre Kelvin, aquell que estava disposat a tot en nom d’un projecte ambiciós anomenat Contacte. I ningú s’atrevirà a jutjar-me.
L’Snaut va entrar a la cabina. Va mirar pel voltant i després es girà cap a mi. Jo em vaig aixecar i em vaig acostar a la taula.
—Em necessites?
—No tens res per fer? —va preguntar—. Podria donar-te feina… càlculs. Oh, no una feina molt urgent…
Vaig somriure.
—Gràcies, però no val la pena.
L’Snaut mirava per la finestra.
—N’estàs segur?
—Sí… Pensava en algunes coses i…
—Preferiria que no pensessis tant.
—Però no saps en què estava pensant! Digues, tu creus en Déu?
Em va mirar inquietament.
—Què?… Qui hi creu encara?…
Vaig adoptar un to deseixit.
—No és tan senzill. No es tracta del Déu tradicional de les religions de la Terra. No sóc especialista en història de les religions i potser no hagi inventat res. Saps, per casualitat, si algun cop ha existit una fe en un déu… imperfecte?
L’Snaut arrufà les celles.
—Imperfecte? Què vols dir? En cert sentit, tots els déus eren imperfectes, una suma d’atributs humans magnificats. El Déu de l’Antic Testament, per exemple, exigia submissió i sacrificis, i era gelós dels altres déus… Els déus grecs, d’humor bel·licós, embolicats en disputes familiars, eren tan imperfectes com els homes.
El vaig interrompre.
—No, no penso en déus nascuts del candor dels éssers humans, sinó en déus d’una imperfecció fonamental, immanent. Un déu limitat, fal·lible, incapaç de preveure les conseqüències d’un acte, creador de fenòmens que provoquen horror. És un déu… malalt, d’una ambició superior a les seves pròpies forces, i ell no ho sap. Un déu que ha creat sistemes o mecanismes, amb finalitats específiques, que han sigut traïdes. Ha creat l’eternitat, que seria la mesura d’un poder infinit, i que mesura només una infinita derrota.
L’Snaut vacil·là, però ja no em mostrava aquella desconfiada reserva dels últims temps.
—El maniqueisme, antigament…
El vaig interrompre.
—Cap relació amb el principi del Bé i del Mal. Aquest Déu no existeix fora de la matèria, voldria alliberar-se de la matèria, però no pot…
L’Snaut reflexionà un instant.
—No conec cap religió d’aquesta mena. Aquesta espècie de religió mai va ser… necessària. Si t’entenc, i tinc por que t’hagi entès bé, penses en un déu evolutiu, que es desenvolupa en el temps, creix, i cada cop és més poderós, encara que sap molt bé que no té suficient poder. Per al teu déu, la condició divina no té sortida; i havent entès aquesta situació, es desespera. Sí, però el déu desesperat, no és l’home, estimat Kelvin? És de l’home de qui em parles… El teu déu no és només una fal·làcia filosòfica, sinó també una fal·làcia mística.
—No, no es tracta de l’home —vaig insistir—. És possible que en certs aspectes l’home s’acomodi a aquesta definició provisional, i també deficient. L’home, malgrat les aparences, no inventa metes. El temps, l’època, les hi imposen. L’home pot sotmetre’s a una època o revoltar-se; però l’objecte acceptat o rebutjat sempre li ve de l’exterior. Si només hi hagués un home, potser podria intentar d’inventar-se una meta; tanmateix, l’home que no ha sigut educat entre altres éssers humans no arriba a convertir-se en home. I l’ésser que jo… que jo concebo… no pot existir en plural, m’entens?
L’Snaut assenyalà la finestra.
—Ah —va dir—, llavors…
—No, ell tampoc. En el procés de desenvolupament, haurà tocat sens dubte l’estat diví, però es va tancar en si mateix massa de pressa. És més aviat un anacoreta, un eremita del cosmos, no un déu… L’oceà es repeteix, Snaut, i el meu déu hipotètic mai es repetiria. Potser ja sigui en alguna part, en alguna giragonsa de la Galàxia, i molt aviat, en un arravatament juvenil, apagarà algunes estrelles i n’encendrà altres… Ens n’adonarem després d’algun temps.
—Ja ens n’hem adonat —va dir l’Snaut amb acritud—. Les Noves i les Supernoves serien llavors els ciris d’un altar?
—Si prens el que dic al peu de la lletra…
—I Solaris és potser el bressol del teu diví infant —continuà l’Snaut, amb un somriure que li multiplicà les arrugues pel voltant dels ulls—. Solaris és potser la primera fase d’aquell déu desesperat… Potser aquesta intel·ligència pugui desenvolupar-se immensament… Totes les nostres biblioteques de solarística poden no ser altra cosa que un repertori de vagits infantils…
—I durant un temps —vaig continuar— haurem sigut les joguines d’aquest nadó. És possible. Tu saps el que acabes de fer? Has creat una hipòtesi totalment nova sobre el tema de Solaris. Enhorabona. De sobte, tot s’explica, la impossibilitat d’establir un contacte, l’absència de respostes, el comportament extravagant; tot correspon a la conducta d’un nen petit…
Des de la finestra estant, l’Snaut rondinà:
—Renuncio a la paternitat de la hipòtesi…
Vam contemplar una estona les ones tenebroses; una taca pàl·lida, oblonga, es dibuixava a l’est, en la broma que tapava l’horitzó.
Sense apartar els ulls del desert guspirejant, l’Snaut preguntà inesperadament:
—D’on has tret aquesta idea d’un déu imperfecte?
—No ho sé. Em sembla molt versemblant. És l’únic déu en què jo podria creure, un déu que la seva passió no és una redempció, un déu que no salva res, que no serveix per res: un déu que simplement és.
—Un mimoide —apuntà l’Snaut.
—Què dius? Ah, sí, l’havia vist abans. Un mimoide molt vell.
Tots dos contemplàvem l’horitzó boirós.
—Sortiré —vaig dir de sobte—. Mai he estat fora de l’Estació i aquesta és una bona oportunitat. Torno d’aquí mitja hora.
L’Snaut aixecà les celles.
—Com? Surts? On vas?
Li vaig assenyalar la taca de color de carn amagada entremig de la boira.
—Allà. Algun impediment? Agafaré un helicòpter petit. No voldria haver de presentar-me un dia com un solarista que mai havia posat els peus a Solaris.
Vaig obrir l’armari i vaig començar a buscar entre els vestits de l’espai. L’Snaut m’observava en silenci. A la fi va dir:
—Això no m’agrada.
Jo havia elegit un escafandre; vaig fer mitja volta.
—Què passa? —Feia temps que no em sentia tan excitat—. Què et preocupa? Mostra les teves cartes! Tens por que jo… Quina idea! T’ho juro que no tinc ni la menor intenció. Ni tan sols ho he pensat.
—Aniré amb tu.
—T’ho agraeixo, però prefereixo anar sol —em vaig posar l’escafandre—. Te n’adones?… El meu primer vol sobre l’oceà…
L’Snaut mastegà algunes paraules, però no vaig entendre el que em deia; em vaig posar de pressa la resta de l’equip.
L’Snaut m’acompanyà a la plataforma, i m’ajudà a treure l’aparell i a posar-lo al disc de llançament. En el moment que jo anava a ajustar l’escafandre, em va preguntar bruscament:
—Puc confiar en la teva paraula?
—Déu meu, Snaut! Sí, pots confiar en la meva paraula. On són els tancs d’oxigen?
L’Snaut no va dir res més. Vaig tancar la cúpula transparent, i li vaig fer un senyal amb la ma. L’Snaut va posar en marxa l’ascensor i vaig emergir sobre el sostre de l’Estació. El motor es despertà, brunzí; l’hèlix de tres pales començà a girar. Estranyament lleuger, l’aparell s’aixecà i l’Estació quedà de seguida endarrere.
Sol, volant a poca alçada —entre quaranta i setanta metres— veia l’oceà amb ulls molt diferents. Per primera vegada aquesta impressió, tantes vegades descrita pels exploradors, i que jo mai havia sentit allà sobre. Aquest moviment alternat de les ones brillants no evocava les ondulacions del mar ni el desplaçament dels núvols; semblava la pell d’un animal: les contraccions incessants i molt lentes d’una carn musculosa que segregava una escuma carmesí.
Quan vaig començar a girar, amb el propòsit d’aproximar-me al mimoide que flotava a l’oceà, el sol m’enlluernà i uns llampecs de color sang colpejaren la cúpula transparent; l’oceà negre, eriçat de flames ombrívoles, em va tenyir de color blau.
Vaig fer una volta massa ampla i el vent desvià l’aparell i em va allunyar del mimoide: una llarga silueta irregular que sortia de l’oceà. Fora de la boira, el mimoide ja no tenia una tonalitat rosada, sinó un color gris grogós; per un instant el vaig perdre de vista, i vaig entreveure l’Estació, que semblava posada a l’horitzó i tenia una forma que recordava un antic zepelí. Vaig canviar de direcció: l’escarpada mola del mimoide, escultura barroca, va créixer davant dels meus ulls. Tenia por d’estavellar-me contra les protuberàncies bulboses i vaig enlairar bruscament l’helicòpter, que va perdre velocitat i va començar a cabotejar. Les meves precaucions havien estat inútils, ja que els cims arrodonits d’aquelles torres fantàstiques eren més baixes ara. Vaig sobrevolar l’illa i, lentament, vaig baixar un altre cop fins a fregar els cims erosionats. El mimoide no era gros; feia, d’un extrem a l’altre, una mica més d’un quilòmetre, i de dos-cents a tres-cents metres d’amplada: uns replecs superficials anunciaven de tant en tant una ruptura imminent. El mimoide, òbviament, era només un fragment després d’una forma més gran; amb prou feines un segment ínfim en l’escala solarista, una vella deixalla de qui sap quantes setmanes o mesos d’edat.
Entre les roques vinçades que dominaven l’oceà, vaig descobrir una espècie de platja, una superfície inclinada relativament plana, només unes poques desenes de metres quadrats. Hi vaig aterrar sense dificultats; l’hèlix havia estat a punt de xocar amb un penya-segat que havia sorgit bruscament davant meu. Vaig aturar el motor i vaig aixecar la cúpula. Posant-me dret sobre l’aleró vaig comprovar si l’aparell no corria perill de relliscar cap a l’oceà. A quinze metres, les ones llepaven la vorada dentada, però l’helicòpter descansava fermament sobre les crosses circumflexes. El penya-segat que jo quasi m’havia emportat per davant era una enorme membrana òssia travessada de forats i revestida d’engrossiments nuosos. Una bretxa de diversos metres esquerdava al biaix aquella paret i permetia examinar l’interior de l’illa, ja entrevist a través dels orificis del penya-segat. Em vaig enfilar prudentment al sortint més proper, trepitjant fermament, notant que l’escafandre no impedia els meus moviments. Vaig continuar enfilant-me fins a arribar a una alçada d’uns quatre pisos per sobre de l’oceà, i des d’allà vaig poder contemplar una ampla franja del paisatge que es perdia en els abismes del mimoide.
Em va semblar veure les ruïnes d’una ciutat arcaica, una ciutat marroquina, desballestada per un terratrèmol i algun altre cataclisme. Vaig veure una intricada xarxa de carrerons sinuosos, obstruïts per runes, carrers que baixaven bruscament cap a la vora banyada d’escumes llefiscoses; més lluny, es perfilaven merlets intactes, bastions de contraforts descrostats; a les parets guerxes, enderrocades, hi havia orificis negres com si fossin finestres o troneres. Tota aquesta ciutat flotant, perillosament inclinada cap a un costat, com una nau a punt de sotsobrar, relliscava a la deriva, girant lentament sobre si mateixa. Les ombres es movien mandroses entre els carrers de la ciutat en ruïnes, i de tant en tant una superfície polida em tornava la resplendor d’un raig lluminós. Em vaig atrevir a enfilar-me una mica més amunt, llavors vaig parar: fils de sorra fina es desprenien de les roques per sobre del meu cap, i les cascades de sorra queien en barrancs i carrerons, rebotant en remolins de pols. El mimoide, és clar, no està fet de pedres, i n’hi ha prou aixecant una estella «rocosa» per destruir tota possible il·lusió; la matèria del mimoide és porosa, més lleugera que una tosca.
Estava a una alçada considerable i arribava a sentir el moviment del mimoide. No només avançava, impulsat pels músculs negres de l’oceà cap a un destí ignot; s’inclinava també, cap a un costat i seguidament cap a l’altre i els xiuxiuejos de l’escuma verda i gris que banyava la vora acompanyaven aquell vaivé lànguid. L’oscil·lació pendular del mimoide s’havia iniciat molt temps abans, potser al moment de néixer, i l’illa flotant havia crescut i s’havia fragmentat conservant aquell moviment. I llavors, només llavors, cosa estranya, vaig comprovar que el mimoide no m’interessava gens ni mica, que havia volat fins aquí no per explorar el mimoide sinó per conèixer l’oceà.
Amb l’helicòpter a alguns passos darrere meu, vaig seure sobre la platja rugosa i clivellada. Una pesada ona negra va cobrir la part inferior de la vora i es desplegà, no ja negra, sinó d’un color verd brut; refluint, l’ona deixà uns rierols llefiscosos i trèmuls que fugien cap a l’oceà. Em vaig acostar més a la vora de l’oceà, i quan arribà la següent ona, vaig estendre el braç. Un fenomen experimentat ja per l’home el segle passat es va repetir llavors fidelment: l’ona vacil·là, retrocedí, m’envoltà la mà, encara que sense tocar-la, de manera que una fina capa d’«aire» separava el meu guant d’aquella cavitat, fluïda un instant abans, i ara d’una consistència carnosa. Lentament vaig aixecar la mà, i l’ona, o millor dit aquella excrescència de l’ona, s’aixecà al mateix temps, envoltant sempre la meva mà en un quist translúcid de reflexos verdosos. Em vaig aixecar enlairant la mà; la substància gelatinosa pujà juntament amb la meva mà i es desplegà com una corda, però no es trencà. La mateixa massa de l’ona, ara estesa, s’adheria a la vora i m’envoltava els peus (sense tocar-los), com un animal estrany que esperés pacientment el final dels experiments. De l’oceà havia sorgit una flor, i el calze em cenyia els dits. Vaig retrocedir. El brot vibrà, vacil·là indecís i tornà a caure; l’ona el recollí i es retirà. Vaig repetir diverses vegades el joc; i llavors —com ho havia comprovat cent anys abans el primer experimentador— arribà una altra ona i m’evità, indiferent, com cansada d’una impressió massa coneguda. Jo sabia que per reanimar la «curiositat» de l’oceà hauria d’esperar diverses hores. Vaig tornar a seure; atabalat per aquell fenomen que jo havia provocat, i del qual havia llegit moltes descripcions, jo ja no era el mateix; cap descripció podia transmetre aquella experiència.
Tots aquells moviments, considerats en conjunt o aïlladament, tot allò semblava revelar una espècie de candor prudent, però de cap manera esquerp; les formes inesperades i noves desperten en ell una àvida curiositat, i la llàstima d’haver de retirar-se, de no poder depassar uns límits imposats per una llei misteriosa. Quin contrast més rar entre aquella curiositat alerta i la immensitat guspirejant de l’oceà que es desplegava fins a perdre’s de vista! Mai fins llavors havia sentit jo aquella gegantesca presència, aquell silenci poderós i intransigent, aquella força secreta que animava regularment les ones. Immòbil, amb la mirada fixa, em perdia en un univers d’inèrcia fins llavors desconegut, m’esmunyia per un pendent irresistible, m’identificava amb aquell colós fluid i mut, com si li ho hagués perdonat tot, sense el menor esforç, sense cap paraula, sense cap pensament.
Durant l’última setmana la meva conducta havia tranquil·litzat l’Snaut, que ja no em perseguia amb aquella mirada recelosa. En aparença jo estava tranquil; en secret, i sense admetre-ho clarament, esperava alguna cosa. Què? La tornada de l’Harey? Com podia esperar aquell retorn? Tots sabem que som éssers materials, subjectes a les lleis de la fisiologia i de la física, i tota la força dels nostres sentiments no pot contra aquelles lleis; no podem fer res més que detestar-les. La fe immemorial dels amants i els poetes en el poder de l’amor, més fort que la mort, el secular finis vitae sed non amoris és una mentida. Una mentida inútil i fins i tot ximple. ¿Resignar-se llavors a la idea de ser un rellotge que mesura el transcurs del temps, ara espatllat, ara reparat, i que el seu mecanisme, després que el seu constructor el posa en marxa, engendra desesperació i amor? ¿Resignar-se a la idea que en tots els homes reviuen antics turments, que com més es repeteixen més profunds són i cada vegada es tornen més còmics? ¿Que l’existència humana es repeteixi, bé, però que es repeteixi com una cançó batuda, com el disc que un borratxo toca una i altra vegada posant monedes en una ranura? Aquest colós fluid havia causat la mort de centenars d’homes. Tota l’espècie humana havia intentat en va durant anys tenir com a mínim l’ombra d’una relació amb aquest oceà, que ara em sostenia com si jo fos una simple partícula de pols. No, no creia que la tragèdia de dos éssers humans pogués commoure’l. Tanmateix, totes aquelles activitats tenien un cert propòsit… Per dir la veritat, jo no n’estava gens segur; però anar-se’n era renunciar a una possibilitat, potser ínfima, potser només imaginària… ¿Llavors, havia de continuar vivint aquí, entre els mobles, les coses que tots dos havíem tocat, en l’aire que ella havia respirat una vegada? En el nom de què? Esperant que ella tornés? Jo no tenia cap esperança i tanmateix vivia d’esperances; des que ella havia desaparegut, no em quedava cap altra cosa. No sabia quins descobriments, quines burles, quines tortures m’esperaven encara. No sabia res, i insistia a creure que el temps dels miracles cruels encara no havia acabat.