Sauna
III » 33
Página 38 de 45
3
3
Va ser quan va llegir aquells papers que li va tornar, i encara amb més força, la gelosia. Odiava el Joan. Va començar a espiar l’Eva de nou, la seguia, li controlava les trucades, l’olorava. Li semblava sempre que feia una olor estranya, que no li era pròpia, una olor que ell no coneixia, que se li havia enganxat al cos, segurament, després d’haver-se acostat massa a un altre cos.
Aquella olor estranya era l’únic que el feia insistir, esgarrapar la ferida, l’únic que alimentava la seva gelosia, el seu desig de venjança. No sabia com s’ho devia fer, no ho entenia, no tenia cap prova, cap indici de la traïció, només aquella olor i aquell petó discret aquella nit de l’actuació de l’Inca. Però aquella nit el Joan hi havia anat per trobar-se, no amb l’Eva ni amb l’Inca, sinó amb la Laura.
Estava a casa esperant l’Eva; ja havia començat les vacances i passava moltes estones sol, a casa, provant d’escriure la seva història. Estava decidit a escriure-la.
Ella, al bany, es pentina davant del mirall. Entra ell, l’abraça primer per la cintura, la besa darrera les orelles, per sota els cabells, puja el braç fins el coll i l’abraça, fort. Ella s’espanta:
—Treu el braç. No m’agrada.
—De què tens por?
—Penso que vols escanyar-me.
—I ho vull.
—No juguis —fa un moviment per desfer l’abraçada.
—No jugo. Saps que no vull fer-te mal, però penses que podria. I et fa més por la idea que t’escanyi, que si t’escanyés de veritat.
—No diguis bestieses, treu el braç.
—Què faries si volgués matar-te de veritat? —i continua escanyant-la amb força, amb l’altre braç li agafa els dos braços i amb el cos l’empeny contra el lavabo. La té immobilitzada. Del tot.
—Em quedaria quieta i et deixaria fer. Només et miraria, als ulls. Mai no podries oblidar la meva mirada. Et perseguiria sempre.
—Tu m’enganyes?
—És clar que sí.
Va sentir com la porta s’obria i va deixar el bolígraf. Va aixecar-se i va anar fins a la porta de l’estudi, allà dret l’observava. Li va dir hola i va besar-lo als llavis i ell va tornar a sentir aquella olor. La seguia amb els ulls. A l’habitació es va despullar i va descalçar-se, caminava nua cap al bany.
—Què mires, aquí, com un estaquirot?
—A tu. M’agrada mirar-te.
—Vaig a dutxar-me. Estic suada. Sembla que aquest estiu no s’acabarà mai. Oi que fa massa calor?
—Sí.
Ell també suava, però la suor li va venir de cop per culpa d’una mena de xafogor, d’un foc intern, per culpa dels seus pensaments. Va entrar al bany. Ella, davant del mirall, es recollia els cabells amb les agulles.
—Em sembla que la Laura ha fet les paus amb el seu noi.
—Què?
—Que han fet les paus. Els he vist junts.
—On els has vist?
—He passat per la botiga del Joan. No saps que el Johnny hi treballa? La Laura l’ha anat a esperar.
—I tu què hi has anat a fer, a la botiga del Joan?
—Volia parlar amb ell.
—De què?
—De la Laura.
—Per què?
—Perquè fa uns dies que la persegueix.
Va abraçar-la, primer per la cintura, la besava darrera les orelles, per sota els cabells. A poc a poc va anar pujant el braç fins el coll i va abraçar-la, fort. Sabia que aquella mena d’abraçada no li agradava. L’Eva va espantar-se.
—Tu m’enganyes, oi?
—És clar que no.
—Segur que no?
—Segur, i treu el braç. No m’agrada.
—De què tens por?
—Penso que vols escanyar-me.
—I ho vull.
—No juguis —va fer un moviment per desfer l’abraçada.
—No jugo. Saps que no vull fer-te mal, però penses que podria. I et fa més por la idea que t’escanyi que si t’escanyés de veritat.
—No diguis bestieses, treu el braç.
—Què faries si volgués matar-te de veritat? —i continuava escanyant-la amb força, amb l’altre braç li agafava els dos braços i amb el cos l’empenyia contra el lavabo. La tenia immobilitzada. Del tot.
—Em quedaria, quieta i et deixaria fer. Només et miraria, als ulls. Mai no podries oblidar la meva mirada. Et perseguiria sempre.
—Tu m’enganyes?
—És clar que sí.
I el Pol somreia, va desfer l’abraçada i va besar-la als llavis.
—Què, ja s’ha acabat el joc? Ja estàs content?
—T’estimo —i era veritat.
Va despullar-se i va entrar a la banyera amb ella. Es dutxaven amb aigua freda.
—Pol?
—Què?
—I tu? M’enganyes?
—Jo només t’estimo a tu.
L’Eva no va preguntar res. Sabia que era mentida i es moria, ella també, de gelosia. Sobretot perquè sabia que l’altra era l’Inca. I ella també se l’estimava. No sabia de qui estava més gelosa, de la Laura perquè estava amb el Bono, o del Pol perquè podia besar l’Inca, perquè podia besar aquells peus que ella desitjava tant.