Sauna
III » 34
Página 39 de 45
3
4
Les primeres vegades sempre havien anat a un hotel, ara ja s’atrevia a portar-la a casa de la seva mare. On podien estar millor? Aquell espai era seu i només seu. S’hi sentia el rei. Sortia gairebé cada nit; al cap i a la fi, estava de vacances. Va dir a l’Eva que sortia amb l’Andreu i, en allò, no hi havia cap mentida. Quan deia «l’Andreu» hi havia només l’ambigüitat. Ella mai no feia preguntes. L’Andreu era el seu amic i també el seu gos. I el seu gos sempre anava amb ell i els dos Andreus ignoraven l’existència del seu doble.
Seien a terra. El gos no hi era. No havia volgut pujar i el Bono no el va voler forçar. El notava estrany, com distant, absent, enamorat. Enamorat? Potser, pensava, ell també estava enamorat de l’Inca, sempre la besava, sempre es pixava de content quan la veia. Potser n’estava enamorat i no suportava la idea de veure’ls fent l’amor un altre cop.
—Vols sentir el que he gravat avui? És una cançó nova.
I el Bono va dir que sí, de fet, es moria de ganes de sentir-la cantar. Ella va posar la cinta a la platina i va asseure’s al seu costat, a terra. El Bono tenia els ulls tancats.
Han dit que aquesta nit plourà.
No sé per què tinc tanta set,
i em sembla que
la teva sang
m’agradarà
No em miris, fes com si no hi fos
No et moguis, queda’t ben quiet
Fes veure que estàs tot sol
Digues amor, què t’estimes més?
que et clavi l’agulla o et clavi les dents?
—Has tornat a veure el Johnny?
—És clar que no.
—Inca, no m’enganyis.
—No t’enganyo —i el mirava amb els ulls plens de veritat, però deia mentida. L’enganyava no per por de posar-lo gelós, de ferir-lo, sinó per vergonya. Qui podia entendre que, després de tot, encara volgués veure el Johnny? Qui podria entendre-ho si, de vegades, ni ella no ho entenia?
—T’agrada o no?
No demanis el que no et puc donar
No tinc perdó per qui em fa patir
No hi ha res a fer
No hi ha res a dir
Encara no és l’hora, si vols
encara podem fer l’amor
Digues tresor, què t’estimes més?
Que t’arrenqui les ungles o t’estiri la pell?
—Digues, Bono, t’agrada o no? És meva, tota meva. T’agrada?
—Sí, molt —i va plorar. Ella no ho va veure, plorava cap endintre, empassant-se el plor i les llàgrimes.
No demanis el que no et puc donar
No hi ha perdó per qui m’ha fet mal
Els homes no ploren
o potser no ho saps?
—La vols tornar a sentir? —i abans que ell no digués res, ja havia rebobinat la cinta i la tornava a posar.
—Sí.
—Ensenya’m fotos.
—No en tinc de noves. Ja les has vistes totes.
—No és veritat. Hi ha aquelles de la teva mare que no em deixes veure mai.
—No —va aixecar-se de terra.
—Per què no?
—Perquè no. Vine, tinc ganes de fer l’amor.
—Follem després, primer ensenya’m les fotos.
I el Bono, derrotat un cop més, va agafar-la de la mà i la portà al laboratori. L’Inca s’ho mirava i no s’ho creia. Eren els seus peus. Per tot arreu, per les parets i el sostre. Els seus peus i aquella cara.
—Aquesta és la teva mare?
—Sí.
—Sembla morta de veritat.
—És que ho està, està morta. Morta. —Sentia, de sobte, aquella mena de nus de no sabia què passejant-se amunt i avall, de l’estómac a la gola. Pressentia que d’un moment a l’altre es posaria a plorar—. Sortim?
—Espera, i aquesta? —aquella era l’única fotografia que tenia, allà, de l’Eva.
—És l’Eva.
—És molt maca, oi?
—Sí. Sortim?
—No t’agradaria fer-me una foto així, nua, com ella?
—I a tu?
—Sí.
—Has tornat a veure, el Johnny?
—Ja t’he dit abans que no. Per què m’ho preguntes tant?
Tornaven a seure a terra. Ella va tornar a rebobinar la cinta. Volia tornar a sentir la seva cançó.
—No m’agrada que em diguin mentides.
—Vine; vols? —i l’Inca s’havia tret les sabates, s’estirava a terra i mig obria les cames. Vestida i descalça com sabia que a ell li agradava.
Va acostar-se per besar-li els peus mentre tornava a insistir:
—No m’agrada que em diguin mentides.
Ella no deia res. Tancava els ulls, es deixava fer, i s’abandonava al plaer d’escoltar-se:
No demanis el que no et puc donar
No tinc perdó per qui em fa patir
No hi ha res a fer
No hi ha res a dir
Encara no és l’hora, si vols
encara podem fer l’amor
Digues tresor, què t’estimes més?
Que t’arrenqui les ungles o t’estiri la pell?
No demanis el que no et puc donar
No hi ha perdó per qui m’ha fet mal
Els homes no ploren
O potser no ho saps?