Sauna
III » 29
Página 34 de 45
2
9
Passava moltes estones a casa de la seva mare, ara que ella ja no hi era. Gairebé s’hi va instal·lar. Es va muntar un segon laboratori fotogràfic. Mai s’ho havia passat tan bé revelant unes fotografies com aquelles hores que va passar revelant les de la seva mare morta. No parava de fer còpies i còpies, cada vegada més i més grans. Volia distingir cada una de les arrugues d’aquella cara, cada estria d’aquella pell, cada pestanya, cada cabell. Passava hores mirant aquelles fotos. Aquell rostre, cada cop que el mirava li agradava més. El rostre de la mort, pensava, d’una mort dolça, prou diferent de la que el Joan es mereixia. El gest de la dona era dolç, s’havia mort somiant, un cop més, que podria tornar a caminar i havia desitjat aquella mort, l’havia demanada. Volia tornar a caminar, a sentir el terra sota els peus. El Pol, és clar, no ho sabia, no ho podia saber. Només la mirava i somreia commòs per tanta dolçor. Va pensar que la seva mare devia ser feliç.
El rostre de la seva mare era tan bell com els peus de la Laura. Ja li havia fet les fotos per l’anunci. Els resultats van ser millors del que s’esperava.
Els peus de la Laura omplirien la ciutat, els diaris, les revistes, la televisió. I ara se sentia com gelós per haver de compartir aquell minut de bellesa amb tants ulls aliens. L’havia fotografiada descalça, asseguda, dreta, de genolls, estirada al terra, al llit amb els peus penjant, amb tota mena de sabates, sandàlies, botes, bambes. Es va endur tots els negatius a casa de la seva mare. Va tornar a revelar-los. Va fer còpies i més còpies, cada vegada més i més grans. Li agradava, sobretot, aquella fotografia de la Laura estirada al llit, amb els peus penjant, o aquella altra asseguda a terra, eixarrancada, o aquella altra, agenollada a terra, amb el cap entre els genolls. O aquella altra, amb un vestit vermell, llarguíssim, asseguda en una cadira amb el cap amagat entre les cuixes i els braços com morts, a banda i banda del cos. Tenia també algunes fotografies, poques, de la Laura cantant.
Mirava alhora les dues fotografies, l’una al costat de l’altra: el rostre de la seva mare morta al llit de l’hospital i els peus de la Laura. I se’n sentia satisfet, content, orgullós.
La passió per la fotografia li venia de petit. D’aquells moments que passava a la seva habitació, amb les fotografies del seu pare, mirant-lo i parlant-li. I tenia ben bé la sensació que l’home li seguia la conversa. Que es movia, que li somreia, que li feia l’ullet i li deia: «no facis enfadar la mare». Si no hagués estat per aquelles fotografies, mai no hauria sabut com era el seu pare. I la seva mare tenia raó, se li assemblava. La fotografia era com aturar un minut de bellesa. Com clavar en el temps la vida. La seva mare, encara que en aquella fotografia ja fos morta, per ell, estava adormida i, potser, més bella que mai. En qualsevol moment, es podria despertar i treure-li la llengua, o deixar anar una llàgrima, o dir-li, senzillament: «Encara no l’has matat? I què esperes?».
Els peus de la Laura eren la bellesa pura, la vida. La boca de l’Eva també. Tenia mil fotografies d’aquella boca. I aquella boca, com els peus de la Laura, o les arrugues de la seva mare morta, era només seva. Se li acudia que li agradaria fotografiar la Laura nua. L’Eva era l’única dona que havia fotografiat nua només per plaer. Ara, sentia el desig de fer-ho amb ella. Li agradaria veure-la nua. Tenir-la nua. Guardar-la. Tenir el seu cos per sempre. Li agradaria, fins i tot, provar de fer-li una fotografia tenint un orgasme. Guardar aquell rostre de plaer per sempre. Fotografiar la felicitat. Fer-la eterna. Clavar-la en el temps. Una vegada ho va fer amb l’Eva. I aquella era, potser, de totes les fotografies que havia fet mai, la que més s’estimava. Era el rostre de la felicitat. I ara volia saber si la felicitat de la Laura podia assemblar-se a la de la seva dona. Sentia que li agradaria repetir amb ella tot el que havia fet amb l’Eva. Sentir tot el que havia sentit amb ella. Però s’ho va repensar. Cada dona és única, cada moment és únic, cada imatge és única i totes igualment belles: la mare arrugada i morta, els peus de la Laura caminant de puntetes, i la boca de l’Eva oberta pel plaer.
Va mirar el rellotge. Si no s’afanyava faria tard. La Laura l’esperava per sopar.