Sauna
III » 30
Página 35 de 45
3
0
Sortien del restaurant, agafats de la mà. Somreien. Una companyia discreta de Barcelona li havia fet una bona oferta, però ella volia més i sabia que ho tindria. Ho pressentia. El Pol es va comprometre a llogar un estudi, les hores que fes falta, perquè pogués gravar les seves maquetes. Després les enviaria a Madrid. Si calia ell mateix les aniria a portar. I sabia que de seguida que la sentissin cantar voldrien tenir-la. L’Andreu també ho sabia. Caminava segur al costat de la Laura. Ella se sentia feliç; mai unes copes de vi blanc no li havien anat tan bé. Era com si flotés, com si no hagués d’esforçar-se per caminar, ni s’adonava del moviment de les seves cames. L’aire del carrer li arribava fred i el sentia entrar pel nas, pujar fins al cap i passejar-se després per tot el cos. Mai el color vermell l’havia vist tan vermell, mai el blau tan blau, mai el verd o el groc havien estat tan verd ni tan groc. No recordava tampoc haver tocat unes mans tan suaus, ni haver-se sentit mai tan humida, tan excitada, ni haver besat mai una llengua tan dura i tan dolça.
—Puc canviar-te el nom?
—Com vols dir, canviar-me el nom?
—Doncs això, canviar-te el nom. Dir-te d’una manera que només t’ho digui jo. Com si fossis un altre quan estem junts. D’acord?
—Bé.
—Doncs et diré Bono.
—Bono? Quin nom és aquest?
—No ho sé, un amic meu, que també canta, es diu Bono. No t’agrada? I, a més, trobo que t’hi assembles una mica.
—A qui?
—Al meu amic.
El Pol tenia els ulls clars i petits, el nas llarg, com de jueu, la boca no gaire gran. Cada dia s’afaitava un parell de vegades, la barba li creixia massa de pressa i sempre tenia aquell aspecte com d’haver-se afaitat malament o, encara més, com de no haver-ho fet en un parell de dies. Duia el cabell llarg, pentinat cap enrere. Cuidava sempre molt el seu aspecte, la roba que duia, les sabates i el color dels mitjons, però alhora caminava amb un aire d’elegància descuidada.
—Molt bé, doncs em dic Bono. I tu… —va pensar «Eva», però es va saber reprimir a temps. Li va venir aquell nom al cap. Sense voler-ho. No sabia per què— tu, Inca.
—Inca?
—Sí, Inca. No t’agrada?
—Sí, és bonic, m’agrada.
I van besar-se. Ella el va besar tot just van entrar al cotxe, i va dir-li a l’orella que volia fer l’amor i feia molt de temps que el Pol, perdó, el Bono, no se sentia tan feliç.
Aquesta vegada l’hotel era diferent. L’habitació era diferent, el sabó era diferent. L’olor dels llençols també. Les parets estaven pintades de blanc. Només hi havia un llit. Els llençols eren blancs i suaus, el cobrellit, de color blau cel. I al cel no hi havia un sol núvol, i per la finestra entrava una bonica llum de lluna en quart creixent. Fins i tot el número de l’habitació li agradava: el 705. Aquell número li portava algun record agradable. S’hi sentia a gust. L’Andreu també. El gos va ser discret, de seguida es va ajeure sota la finestra i es va quedar adormit. L’Inca seia al llit, descalça. Ell, també descalç, seia al terra.
—M’agrades molt. Tens un nas bonic.
El Bono va començar besant-li els peus i ella es deixava fer, amb els ulls tancats, sentint un plaer desconegut fins aquell moment. Poc després ja la tenia nua. Mai, de petit, no havia vist el mar. El va descobrir molt tard. Un dia d’agost, durant unes vacances d’estiu a Cadaqués amb la seva mare. Quan el va veure es va espantar i va plorar. Mai no havia entès què era l’infinit, mai no havia sabut què volia dir aquella paraula. Sabia només que Déu —que n’hi havia un— era infinit. Infinit volia dir que mai no s’acabava. Déu era infinit. I quan va veure el mar va pensar que tenia davant seu l’infinit, que Déu se li oferia en forma d’aigua. Ara ja feia molts anys que no pensava en Déu, que no se’n recordava, que no el trobava enlloc. Quan aquella nit va veure la Laura nua va espantar-se i va plorar. Com aquell dia que va veure el mar. I va tornar a pensar en l’infinit, però no en Déu.
Després, cap a les sis del matí, amb el quart orgasme, Déu li va venir a la boca. El cridava, però no volia reclamar la seva presència; era, només, que ell mateix se sentia una mica Déu.