Sauna
III » 31
Página 36 de 45
3
1
Li agradava començar a fer les maletes dues o tres setmanes abans de marxar. Després, sempre necessitava alguna cosa que feia dies havia guardat al fons del tot i havia de desfer-les dues i tres vegades abans de tancar-les del tot. El Bono no. Ell ho feia gairebé tot a l’últim moment. Amb poca estona en tenia prou, però sempre s’oblidava alguna cosa.
L’Eva feia les maletes i ell, assegut al llit, la mirava.
—I per què Praga? Per què no París o Venècia? Per què no Venècia?
—Fa molt de temps que hi vull anar. T’agradarà, ja ho veuràs.
Tots dos van tenir el mateix pensament, la mateixa idea, però van tenir por de proposar-la. Van pensar que podien marxar cadascú per una banda. Ell podia anar-se’n a Praga, ella a Venècia, a París o a Londres. Van callar. El Bono pensava que l’Eva no hi estaria d’acord. L’Eva pensava que ell no voldria deixar-la sola, que no podria separar-se’n tants dies. Però tots dos van callar.
—Molt bé, doncs a Praga. Potser a l’hivern podrem anar a Venècia.
—No sé quines ganes. Venècia és una ciutat grisa, trista, depriment. No t’agradarà.
—Sí que m’agradarà. Si tu no vols venir me n’aniré sola.
Ja ho havia dit, sense voler-ho, se li va escapar. Anar-se’n sola. Sola?
—Sola?
—Per què no? Potser si t’estiguessis uns dies sol et decidiries a escriure una mica. T’aniria bé.
L’Eva li endevinava els pensaments.
—Ara que ho dius, ja ho havia pensat. Hauria d’escriure.
L’Eva va sortir de l’habitació i el cridà des de l’estudi. Quan el Bono hi va entrar i la va veure allà dreta, davant la taula, amb la carpeta a les mans, va pensar, de cop, si no somiava: li semblava que en comptes de l’Eva, qui veia, era la seva mare.
—Què és tot això?
—Tu sabràs, són coses teves. Si vols escriure potser que t’ho miris abans.
Va sortir i va deixar-lo sol, ell va tancar la porta i s’assegué per començar a llegir. Dos minuts després l’Eva va tornar.
—Creus que he de fer les maletes o no?
—Què vols dir?
—Si encara vols marxar o t’estimes més treballar una mica?
—No ho sé —no va mirar-la, li va respondre sense aixecar la vista dels papers.
—Quan tinguis un moment, voldràs explicar-me qui vols matar?
Aquesta vegada ni tan sols no la va sentir. No hi era. Estava massa ocupat provant de dibuixar aquell assassinat només esbossat.