Persona
Tvålpalatset
Pàgina 11 de 103
TVÅLPALATSET
En el curs del sagnant segle XVII, el rei Adolf Frederic va posar nom a aquesta plaça, avui dia Mariatorget, amb la condició que es prohibís fer-hi execucions. Des d’aleshores, no menys de cent quaranta-vuit persones hi havien perdut la vida en circumstàncies més o menys semblants a execucions capitals —i llavors, tant li feia el nom de la plaça.
Hi havia hagut més de cent quaranta-vuit execucions a menys d’una vintena de metres d’allà on la Sofia Zetterlund tenia el seu despatx privat de psicoteràpia, a la darrera planta d’un edifici antic de Sankt Paulsgatan, just al costat de Tvålpalatset. Els tres apartaments del replà els havien transformat en despatxos, que ara ocupaven dos dentistes, un cirurgià estètic, un advocat i un altre psicoterapeuta.
La sala d’espera feia impressió de modernitat freda. L’interiorista havia comprat dues teles d’Adam Diesel-Frank amb els mateixos tons de gris que el sofà i les dues butaques.
En un racó de la cambra, un bronze de l’escultora Nadya Ushakova representava un gerro amb roses on es marcien unes quantes flors. Al voltant d’una de les tiges hi havia un petit rètol enfonsat en el bronze amb la frase Die Mythen Sind Greifbar.
Durant la inauguració de l’indret hi havia hagut molta discussió sobre el significat d’aquelles paraules, sense que ningú aconseguís proposar una explicació satisfactòria.
«Els mites són tangibles».
Les parets clares, les catifes cares i les obres d’art originals generaven una atmosfera de tranquil·litat i elegància.
Després d’unes quantes entrevistes de feina, havien contractat l’antiga secretària mèdica Ann-Britt Erikson com a recepcionista comuna per gestionar les cites i encarregar-se de diverses tasques administratives.
—Alguna cosa per a mi? —va preguntar la Sofia Zetterlund en arribar, com sempre a les vuit en punt.
L’Ann-Britt va aixecar la vista del diari que tenia estès al davant.
—Sí, han trucat de l’hospital de Huddinge per avançar la cita amb la Tyra Mäkelä a les onze. Els he dit que els tornaries la trucada per confirmar-ho.
—D’acord, hi truco de seguida. —La Sofia es va dirigir al seu despatx—. Res més?
—Sí —va contestar l’Ann-Britt—. En Mikael acaba de trucar per dir que no agafarà l’avió d’aquesta tarda i que no arribarà a Arlanda fins demà al matí. Li agradaria que dormissis a casa seva aquesta nit, i així us poguéssiu veure una estona demà al matí.
La Sofia es va aturar, amb la mà a la maneta de la porta.
—D’això… a quina hora tinc la primera visita?
No li agradava gens haver de canviar de plans. Pensava sortir a sopar amb en Mikael al restaurant Gondolen per fer-li una sorpresa, però ara ell li segava l’herba sota els peus.
—A les nou, i dues més a la tarda.
—Qui és la primera?
—Carolina Glanz. Diu el diari que acaba d’aconseguir un lloc de presentadora de televisió i que viatjarà arreu del món per entrevistar famosos. Que curiós, oi?
L’Ann-Britt va remenar el cap i va sospirar profundament.
La Carolina Glanz havia triomfat en endur-se una victòria esclatant en un d’aquells concursos de talents que poblaven les graelles dels canals de televisió. Certament, la seva veu no valia gran cosa, però a parer del jurat tenia fusta d’estrella. Tot l’hivern i tota la primavera havia estat de gira per les discoteques, on cantava fent playback una cançó que havia enregistrat una noia no tan guapa com ella però amb una veu molt més bonica. Els telenotícies havien maltractat la Carolina amb un escàndol rere l’altre.
Quan els mitjans van desplaçar l’interès cap a una altra banda, la noia havia començat a dubtar d’ella mateixa.
A la Sofia no li agradava gaire fer de coach d’aquella mena de famoses a mitges: li costava trobar la motivació per encarar les visites, tot i que des del punt de vista estrictament econòmic eren importants. Tenia la impressió de temps malaguanyat: sabia que les seves capacitats estaven més ben aprofitades amb clients que necessitaven ajut de debò.
Volia atendre persones normals i corrents.
La Sofia va seure al davant de l’escriptori i va trucar a Huddinge de seguida. Amb el canvi a l’agenda, li quedava una hora encara no per preparar la visita. Després de la trucada, va treure tot el que tenia sobre la Tyra Mäkelä.
Va fullejar els dossiers. Les opinions dels metges, el document amb l’interrogatori de la policia, l’informe psiquiàtric en el marc del qual li havien fet consultes a ella per tenir una opinió complementària. Tot plegat, quasi cinc-centes pàgines, i ella sabia que aquella paperassa doblaria el gruix abans no es tanqués el cas.
Ho havia llegit tot dues vegades, una carpeta rere l’altra, i ara es concentrava en els apartats centrals.
L’estat psiquiàtric de la Tyra Mäkelä.
El grup d’experts estava dividit: el psiquiatre que dirigia l’examen era partidari de la presó, igual que els assistents socials i un dels psicòlegs. Els altres dos psicòlegs, en canvi, s’hi oposaven i apostaven per l’internament en un hospital psiquiàtric.
La missió de la Sofia consistia a conduir-los a un acord amb vista a una resolució comuna, però ja s’havia adonat que no seria gens fàcil.
Havien condemnat la Tyra Mäkelä i el seu marit per la mort del seu fill adoptiu d’onze anys. Un nen a qui havien diagnosticat síndrome de la X fràgil, que comportava alteracions físiques i psíquiques. Aquell vailet era una víctima indefensa que inspirava una profunda tristesa a la Sofia.
La família vivia al camp, en una casa aïllada. L’autòpsia explicava en termes ben crus els maltractaments que havia patit la criatura: restes d’excrements als pulmons i a l’estómac, cremades de cigarret, violació amb un tub d’aspiradora.
Havien trobat el cadàver al bosc, no gaire lluny de la casa.
L’afer havia tingut un gran ressò mediàtic, sobretot per la implicació de la mare. L’opinió pública, quasi unànime, influenciada per uns quants polítics i periodistes importants, reclamava la pena màxima. Havien d’enviar la Tyra a l’ala per a condemnats de llarga durada de Hinseberg tant de temps com es pogués.
La Sofia era conscient que un internament psiquiàtric solia significar un aïllament més llarg per al condemnat que no pas la pena de presó.
La Tyra Mäkelä era penalment responsable en el moment dels fets? La investigació havia demostrat que les tortures havien durat almenys tres anys.
Problemes de gent normal i corrent, va pensar la Sofia.
Va fer un resum dels punts que volia tractar amb aquella dona condemnada per assassinat, i el fil de les seves reflexions va quedar interromput quan va entrar la Carolina Glanz al despatx, amb botes altes vermelles, faldilla curta plastificada vermella i jaqueta de pell negra.