Persona
Hospital de Huddinge
Pàgina 12 de 103
HOSPITAL DE HUDDINGE
La Sofia va arribar a Huddinge poc després de dos quarts d’onze i va aparcar davant del gran complex hospitalari.
Recobert completament de plaques grises i blaves, l’edifici contrastava amb els colors vius de les cases dels voltants. Se suposava que havia de servir de camuflatge contra possibles bombardeigs durant la Segona Guerra Mundial. Vist des del cel, l’hospital devia semblar un llac i les cases de l’entorn devien crear la il·lusió òptica de camps i prats.
La Sofia va entrar a la cafeteria a fer un cafè, menjar un entrepà i llegir els diaris del matí abans de dirigir-se a l’entrada.
Va deixar els objectes de valor a la consigna, va travessar l’arc de seguretat i va enfilar el llarg passadís. Primer va passar per davant del departament 113, on va sentir, com sempre, crits i baralles. Era allà on els casos més complicats, malalts endormiscats pels medicaments, esperaven que els transferissin a Säter, Karsudden, Skogome o a un altre centre d’atenció al camp.
Va continuar i va tombar a la dreta cap al 112, on va entrar a la sala de consultes que compartien els psicòlegs. Va donar un cop d’ull al rellotge: tenia un quart d’hora de coll.
Va tancar la porta, va seure davant de la taula i va comparar els titulars.
«Troballa macabra al centre d’Estocolm», d’una banda, i de l’altra: «Troben una mòmia entre uns matolls!».
Va clavar una queixalada a l’entrepà i es va humitejar els llavis amb el cafè. Havien trobat el cadàver momificat d’un vailet a prop de Thorildsplan.
Nens morts, va pensar.
L’article tenia un paral·lelisme amb el cas Mäkelä, i la Sofia va notar un gran pes al pit.
Un cop es va haver acabat l’entrepà i begut el cafè, algú va picar a la porta.
—Endavant!
Un infermer imponent va obrir.
—Hola, Sofia!
—Hola, KG. Com anem?
—Bé, a part de l’emergència que acabem de tenir a la sala de fumadors, on ens hem hagut d’encarregar d’un tarat que ens llançava cadires pel cap. Un borratxo carregat de medicaments que no té la consciència tranquil·la.
—Sí, ja he sentit enrenou tot passant.
—Te’n porto una amb qui has de xerrar, oi? —va dir ell mentre feia un gest amb el cap per damunt de l’espatlla.
No li agradava la manera de parlar dels infermers. Encara que fossin autors de crims greus, no hi havia cap motiu per tractar els malalts amb menyspreu.
—Fes-la passar i deixa’ns soles.