Persona
Tvålpalatset
Pàgina 13 de 103
TVÅLPALATSET
A les dues, la Sofia Zetterlund havia tornat a la ciutat, al consultori. Li quedaven dues visites abans d’acabar la jornada: es va adonar que li costaria reprendre la concentració després de passar per Huddinge.
Es va instal·lar al despatx per formular la recomanació d’internament psiquiàtric de la Tyra Mäkelä. La reunió amb el grup d’experts que havia tingut lloc després de la visita havia portat el psiquiatre a reconsiderar en part el seu primer dictamen, i la Sofia tenia esperances: s’albirava una possible solució definitiva.
Calia, encara que només fos per a la Tyra Mäkelä.
Aquella dona necessitava tractament.
La Sofia havia redactat un resum del seu historial i dels trets de la seva personalitat. La Tyra Mäkelä havia fet dues temptatives de suïcidi: als catorze anys havia pres conscientment una sobredosi de medicaments i, amb vint, li havien concedit la incapacitat laboral per culpa de les contínues depressions. Els quinze anys que havia passat a prop del sàdic Harri Mäkelä s’havien saldat amb un nou intent de suïcidi i després amb l’assassinat del fill adoptiu de tots dos.
La Sofia considerava que la companyia del seu marit —a qui, per la seva banda, havien dictaminat que estava prou sa mentalment perquè se’l condemnés a pena de presó— n’havia agreujat la malaltia.
La conclusió de la Sofia era que la Tyra Mäkelä havia patit, molt probablement, estadis psicòtics repetits durant els anys anteriors a l’agressió. Sustentava la seva tesi en el fet que l’havien internat dues vegades per causes psiquiàtriques en el curs del darrer any.
La Sofia creia que subsistien zones d’ombra pel que feia a la participació de la Tyra Mäkelä en la mort del nen. El coeficient intel·lectual tan baix d’aquella dona ja justificava, tot sol, que no se la pogués considerar responsable de l’assassinat, cosa de la qual el tribunal no havia fet gaire cas. La Sofia veia una dona subjugada per les idees del seu marit, sota la influència constant de l’alcohol. La seva passivitat podia fer-la còmplice, però el seu estat psíquic li impedia intervenir.
El tribunal d’apel·lació va confirmar la sentència i ara només quedava definir la condemna.
La Tyra Mäkelä necessitava tractament. El que estava fet estava fet, però una pena de presó no ajudaria ningú.
L’atrocitat del cas no havia d’encegar els qui prenien la decisió.
A la tarda, la Sofia va acabar de redactar l’informe i va despatxar les dues visites de les tres i les quatre: un cap de servei amb estrès i una actriu en hores baixes a qui ningú donava cap paper i que havia caigut en una depressió profunda.
Vora les cinc, quan es disposava a tornar a casa, l’Ann-Britt la va aturar a recepció.
—Recordes que dissabte vas a Göteborg? Tinc els teus bitllets de tren i he reservat a l’hotel Scandic.
L’Ann-Britt li va posar una carpeta al davant.
—Sí, és clar —va dir la Sofia.
Tenia cita amb un editor que estava a punt de publicar una traducció del llibre de l’antic nen soldat Ishmael Beah, A Long Way Gone. L’editor volia consultar la Sofia, per la seva experiència en nens traumatitzats, perquè li’n fes una valoració.
—A quina hora surto?
—Molt d’hora. Ho tens al bitllet.
—A les cinc i dotze minuts?
La Sofia va sospirar, va tornar al despatx i va agafar l’informe que havia redactat per a la Unicef set anys enrere.
Mentre seia de nou davant del document, es va preguntar si estava preparada per deixar via lliure als records d’aquella època.
Set anys, va pensar.
Tan lluny li quedava, de debò?