Persona
Sierra Leone, 2001
Pàgina 14 de 103
SIERRA LEONE, 2001
El barri de barraques s’estén dos quilòmetres de nord a sud pels vessants dels turons entre el mar i la carretera principal. El jeep avança a quasi noranta per hora per la pista de terra en mal estat; la pols vermella, ferruginosa, se li fica als ulls.
Ni tan sols pot dir si veu la pista, pensa mentre mira de cua d’ull el jove que condueix. És un dels quinze mil nens soldat recuperats per servir les forces governamentals.
Mira les barraques de més avall per la finestra i prem amb força el pany de la porta.
Ara ja fa quasi dos mesos que és allà. Al principi com a voluntària de Human Rights Watch i des d’aviat farà sis setmanes, en missió oficiosa per a la Unicef.
En fi, oficiosa o oficial? La veritat és que no ho sap.
Això és un caos.
Les milícies, encara actives, han destruït les carreteres, i quan no estan fetes malbé, estan sembrades de barreres que aixequen els road workers, aquests nens de deu anys que fan pagar un peatge als viatgers.
L’informe que ha de lliurar porta molt de retard.
Dues setmanes abans, en companyia d’un voluntari nigerià, va intentar arribar al campament, però hi va haver de renunciar més o menys a mig camí després d’haver passat quasi vint barreres en només tres quilòmetres.
Aquesta vegada, sembla que serà més fàcil.
—We’re here, lady! —diu el jove conductor.
Atura el jeep a prop d’una benzinera rovellada i es gira a mirar-la, somrient.
—Road stops here. Can’t go any further.
—Dollars?
—Yes, five dollars fine![001]
Quan ell li allarga la mà, ella veu la cicatriu d’un tatuatge. RUF, el Front Revolucionari Unit. Recorda haver sentit a dir que de vegades els cremen amb pólvora per fer-los desaparèixer. Un altre mètode, si més no igual de dolorós, és eliminar-los rascant-los amb un tros de vidre esmolat. Sigui com sigui, aquesta cicatriu li recordarà sempre el que va ser.
Un assassí.
Un vailet amb poder sobre la vida i la mort dels adults.
—Ain’t got some petrol among the bags? —pregunta ell mirant les bosses que porta ella.
Ella sap que, sovint, una llauna de benzina és més valuosa que no pas uns quants dòlars.
—No, I’m sorry.
Li dóna dos bitllets més rebregats.
—Good luck, lady, whatever you’re up too![002]
Ella li dóna les gràcies per haver-la portat, agafa les coses i baixa del jeep. Duu una motxilla molt grossa i dues bosses més petites que es penja al coll. Caminar més d’un quilòmetre amb tantes bosses i amb aquesta calor, serà insuportable.
Avança lentament pel camí roig i polsegós. A la dreta li queda una vista fantàstica de la costa, amb les seves grans platges d’un blanc com de guix. Sense l’infern que regna a les barraques de xapa que hi ha més avall, el panorama semblaria sortit directament d’un catàleg turístic.
Vuitanta mil morts civils, dos milions de refugiats i una esperança de vida que, de mitjana, amb prou feines arriba als trenta-cinc anys. I tanmateix, el país podria figurar entre els més rics: disposa de les mines de diamants més grans del món, però l’avidesa dels estats veïns i dels traficants europeus de diamants en fan objecte de pillatge. Un país d’assassins, de contrabandistes, de nens mutilats i dones violades.
Ella sap que té una certa tendència a la ingenuïtat política, però entén perfectament que els veritables criminals no són pas els soldats ni els botxins, sinó els qui són a l’altre extrem de la cadena de producció. Els directors dels bancs, els reis de la màfia del diamant i aquelles dones que no tenen mai prou diamants i que no es pregunten ni per un instant d’on vénen.
N’hi ha a qui els tallen les mans o el coll perquè vosaltres pugueu portar joies, pensa.
El campament provisional de Lakka, a la rodalia de Freetown, el van instal·lar en pocs dies a primers de juny, sota la supervisió de forces de països de l’Àfrica Occidental.
Una boira vermella flota damunt de les barraques de xapa mentre ella agafa l’artèria principal, que és un formiguer de refugiats i soldats. Una mica més enllà, veu una bandera de la Creu Roja, però ni rastre d’altres organitzacions humanitàries.
S’atura davant d’un camió blanc brut on hi ha escrit COLD WATER al dipòsit blau. Paga unes quantes monedes a un vailet sense braços per una bossa de plàstic d’aigua tèbia que ell porta entre les dents.
Recorda històries dels nens soldat de Port Loko. Quan els rebels de l’RUF, farcits de cocaïna, heroïna o alcohol, feien raids als pobles o als barris de la perifèria de Freetown, tenien el costum de deixar triar les víctimes entre màniga llarga o màniga curta.
Màniga curta volia dir que els tallaven el braç per sobre el colze.
Màniga llarga, a l’altura del canell.
A l’ombra, rere el camió, un nen seu damunt d’un carretó de joguina. Al voltant de la cintura, una manta s’estén sobre el fons del petit bolquet de fusta amb unes quantes ampolles buides: ella sap que al menut li falten les cames.
Mira el manc i l’esguerrat vora el camió.
Quant de sofriment pot infligir un ésser humà als altres abans de deixar de ser ell mateix un ésser humà per convertir-se en un monstre?, es pregunta.
El so d’un clàxon li dóna un ensurt, i quan es gira veu arribar un autobús militar al llarg de l’artèria principal, a una cinquantena de metres. Al sostre, un home alt i musculós parla a crits amb un megàfon. Cobert amb la bandera blava, blanca i verda de Sierra Leone, l’home diu alguna cosa en llengua mandinga, i ella no l’entén tot i que normalment la parla gairebé amb fluïdesa.
De sobte s’estén un moviment de pànic, algú tira una pedra grossa que trenca el vidre de l’autobús, i llavors uns quants homes s’aboquen per les finestretes i disparen contra la gentada sense que els n’hagin donat l’ordre.
Sent com xiulen les bales al seu voltant, es tira a terra i avança reptant per posar-se a recer sota el camió. El nen manc s’ajup al seu costat mentre que l’esguerrat jeu immòbil a terra, ferit de moltes bales.
L’autobús militar continua cap a l’interior del campament i rep la resposta d’un grup de soldats refugiats rere una barraca a l’altra banda del carrer. L’home que estava enfilat al capdamunt del vehicle cau d’esquena, la bandera es tenyeix de sang. L’autobús continua i s’encasta contra la barraca, el motor s’atura, cessen els trets.
De sobte, es fa un silenci eixordador.
La pols vermella acoloreix l’aire, sent plors des de moltes bandes. El carrer és desert, a banda d’un home mort estès a pocs metres de l’autobús militar. L’han tocat a la cara i li han arrencat la galta esquerra.
Tot i que el campament de Lakka es considera que és molt més segur que la majoria dels llocs pels quals ha passat ella abans d’arribar-hi, és el primer cop que viu un atac armat amb morts.
Intenta aixecar-se, però alguna cosa l’hi impedeix. Es deu haver fet una ferida a la cama en tirar-se a terra.
Un home ferit de bala se’n va coixejant i unes quantes gallines es passegen com si res.
Enmig de la pols, veu que un grapat de soldats inspeccionen l’autobús. Se senten crits, algú dóna ordres, i una mica més enllà s’emporten l’home de la bandera. Encara és viu, però no oposa cap resistència.
Ella intenta aixecar-se altra vegada, però el dolor a la cama es fa insuportable: segurament la té trencada.
Merda!, pensa.
El nen manc li fa un somriure.
—Think you need help. You wait here so nobody steal water. I still have my legs so I run for help.
—How about your friend?
Fa un gest cap a l’esguerrat que continua immòbil a un metre de distància encara no.
—Dead. Not my friend. No problem. But you have pain. No good so I run for help, okay?[003]
Dóna les gràcies al nen, que se’n va corrents.
Torna al cap de deu minuts amb dos metges que es presenten amb un anglès defectuós. Després d’examinar-li ràpidament la cama, la porten entre tots dos al campament de la Creu Roja.
Abans de deixar el nen manc, li torna a donar les gràcies.
Fa cara com si no n’hi hagués per a tant i li planta un petó a la galta.
—No problem, ma’am.[004]