Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 35 de 103
BARRI DE KRONOBERG
—Oblidi en Furugård! —es va limitar a dir en Von Kwist.
—Què? Què vol dir? —La Jeanette Kihlberg es va aixecar i es va acostar a la finestra—. Aquest individu és el més… No, no entenc res ara.
—En Furugård té una coartada, no té res a veure amb tot això. Em vaig equivocar de mig a mig fent-li cas a vostè.
La Jeanette va sentir el to d’indignació del fiscal i es va imaginar el seu rostre enrogit.
—En Furugård està net —va continuar ell—. Té coartada.
—Ah, sí? I de quina mena?
En Von Kwist va callar un moment abans de continuar.
—El que li diré ara és confidencial i ha de quedar entre vostè i jo. No faig més que transmetre-li una informació. Queda clar?
—Sí, sí, per descomptat.
—Les forces armades sueques al Sudan. És tot el que li puc dir.
—Altre cop?
—En Furugård va servir a l’Afganistan i després va anar destacat al Sudan tota la primavera. És innocent.
La Jeanette no sabia què dir.
—Al Sudan? —va acabar deixant anar, envaïda per un sentiment d’impotència.
Retorn a la casella de sortida. Cap sospitós i només el nom d’una de les víctimes.
El nen de l’illa de Svartsjö era en Iuri Krylov, efectivament. Un jove orfe originari de Maladzecna, a una hora de cotxe al nord-oest de Minsk, a Bielorússia. Pel que feia a les circumstàncies de la seva arribada a Suècia, tot eren conjectures. L’ambaixada de Bielorússia, a Lidingö, no col·laborava gaire.
El nen momificat del metro de Thorildsplan continuava sense identificar. Per provar, la Jeanette s’havia posat en contacte amb l’Europol, a l’Haia. En va, evidentment. Europa bullia amb infants refugiats en la clandestinitat. Pertot arreu hi havia criatures que arribaven i desapareixien sense qui ningú sabés on havien anat a parar. I encara que se sabés, ningú feia res.
Al capdavall, només eren nens.
L’Ivo Andric li havia trucat des de Solna per fer-li saber que a en Iuri Krylov, segurament, l’havien castrat mentre encara era viu.
La Jeanette va rumiar sobre què podia significar allò. La violència inexplicable, aquell recurs a la tortura, tot indicava, per experiència, que l’autor era un home.
Ara bé, si tot allò també tingués una dimensió ritual, no es podia excloure la participació de diverses persones. I si es tractava de traficants d’éssers humans?
En tot cas, de moment havia de concentrar-se en la hipòtesi més probable. Un home sol, violent, possiblement amb un expedient judicial gruixut. La dificultat d’aquells criteris era que hi havia un munt de candidats.
Va mirar fixament les piles de carpetes que tenia al damunt de l’escriptori.
Milers de pàgines sobre un centenar d’agressors potencials.
Va decidir revisar novament aquell munt de declaracions i judicis.
Al cap de tres hores, va trobar una cosa interessant. Es va aixecar, va sortir al passadís i va picar a la porta d’en Jens Hurtig.
—Tens un moment?
En Hurtig es va girar per mirar-la i va respondre amb un somriure.
—Vine —va dir ella.
Es van asseure un a cada banda de l’escriptori i la Jeanette va passar una carpeta a en Hurtig.
Quan la va obrir, va semblar estranyat.
—Karl Lundström? Però si és el que vam anar a buscar a casa seva. És el paio que tenia l’ordinador farcit de porno infantil. Què passa, amb aquest?
—T’explico. En Karl Lundström l’han interrogat els de la criminal: a la declaració que tens al davant, descriu amb detall com es poden comprar nens.
En Hurtig semblava interessat.
—Comprar nens?
—Sí. I en Lundström s’entreté en força particularitats. Esmenta quantitats exactes, assegura que no ha participat mai personalment en aquest comerç però afirma conèixer unes quantes persones que ho han fet.
En Hurtig es va inclinar enrere i va fer una pausa.
—Collons, té pinta de ser interessant. Dóna noms?
—No, però el cas Lundström encara no està complet. Se li està fent un examen psiquiàtric paral·lel als interrogatoris. Potser els psicòlegs que hi parlen ens en poden dir alguna cosa més.
En Hurtig va fullejar els papers.
—Res més?
—Sí, tres o quatre coses. En Karl Lundström és partidari de la castració dels pederastes i els violadors. Entre línies, però, s’entén que no li sembla prou: haurien de castrar tots els homes.
En Hurtig va alçar la vista al cel.
—Vols dir que no està una mica agafat pels pèls? El nostre cas va de nens.
—Pot ser, però hi ha altres motius per estar-hi a sobre —va continuar la Jeanette—. Pesa sobre ell un cas arxivat de violació d’una menor, amb violència i segrest. Fa set anys. Ho va denunciar una tal Ulrika Wendin, de catorze anys. A veure si endevines qui va arxivar el cas.
En Hurtig va fer un somriure sarcàstic.
—El fiscal Von Kwist, suposo.
La Jeanette va fer que sí amb el cap.
—Tenim una adreça de la Ulrika Wendin, a la part alta de Hammarby, proposo que anem a veure-la com més aviat millor.
—D’acord… què més?
En Hurtig la mirava amb insistència i ella no va poder evitar retardar la resposta.
—La dona d’en Karl Lundström és dentista.
Ara, en Hurtig semblava desconcertat.
—Dentista?
—Sí, dentista, i com a tal té accés a medicaments. Sabem que almenys a una de les víctimes la van enverinar amb un anestèsic que fan servir els dentistes. La xilocaïna amb adrenalina. No m’estranyaria gens que també en trobéssim restes a la sang d’en Krylov. En resum, no és impossible que tot plegat tingui relació.
En Hurtig va deixar la carpeta i es va aixecar.
—D’acord, m’has convençut. Aquest Lundström ens interessa.
—Trucaré a en Billing —va dir la Jeanette—. Espero que s’avingui a convèncer el fiscal perquè ordeni un interrogatori.
En Hurtig es va aturar al llindar de la porta.
—De debò cal posar en Von Kwist sobre la pista? No és només una conversa per sondejar el terreny?
—Em sap greu —va dir la Jeanette—. La qüestió és que està detingut, de manera que, almenys, n’hem d’informar el fiscal.
En Hurtig va sospirar i va sortir.
La Jeanette va trucar al comissari en cap Billing, el qual, per a gran sorpresa seva, es va mostrar molt complaent i li va prometre que faria tot el que pogués per convèncer el fiscal. Tot seguit, va trucar a qui dirigia la investigació a la criminal, en Lars Mikkelsen.
Li va explicar l’afer, però quan va esmentar en Karl Lundström, es va posar a riure.
—No, escolta, això no té ni cap ni peus. —En Mikkelsen es va escurar la gola—. No és un assassí. N’he vist a carretades, els sé reconèixer. Aquest home és un malalt. Però un assassí, no.
—Pot ser, però m’agradaria saber més coses dels seus contactes a propòsit del comerç d’infants.
—En Lundström fa l’efecte que en sap un munt, però no estic gens convençut que en puguis treure gran cosa. Es tracta de tràfic internacional i ni tan sols estic segur que la Interpol hi pugui ajudar gaire. Creu-me, fa vint anys que remeno aquesta merda i sempre ens fotem de cap contra la paret.
—Com pots estar tan segur que en Lundström no és un assassí?
En Mikkelsen es va tornar a escurar la gola.
—Tot pot ser, és clar, però si l’haguessis vist m’entendries. Val més que parlis amb una de les seves psicòlogues, una tal Sofia Zetterlund; se li ha demanat l’opinió com a pèrit. Però l’examen amb prou feines acaba de començar, caldrà esperar uns quants dies perquè ens donin les conclusions des de Huddinge.
Van penjar.
La Jeanette no hi tenia res a perdre i aquella psicòloga potser la podria ajudar, encara que només fos amb un detall aparentment insignificant. No seria la primera vegada. Amb el gir que prenien les coses, tenia sentit trucar a aquella Sofia Zetterlund.
L’horari de despatx, però, ja feia estona que s’havia acabat, de manera que va decidir trucar-li l’endemà. Era hora de tornar a casa.