Persona
Gamla Enskede
Pàgina 79 de 103
GAMLA ENSKEDE
Feia un temps esplèndid aquell matí de diumenge, i la Jeanette es va despertar ben hora. Per primera vegada després de molt de temps, es trobava veritablement descansada.
El cap de setmana havia passat sense gaires disgustos. La visita dels pares de l’Åke havia resultat sorprenentment indolora, tot i que la mare havia trobat que el porc rostit havia quedat una mica massa sec i s’havia queixat que haguessin comprat amanida de patates preparada al supermercat.
A part d’allò, havien passat bons moments, havien mirat la tele i havien jugat a jocs de taula.
Els seus sogres agafaven el tren del matí, després li quedaria el dia lliure per a ella sola. Es va quedar al llit pensant en què podia ocupar aquell temps lliure.
De feina, res de res.
Una mica de bricolatge, llegir i potser una bona passejada.
Va sentir que l’Åke es despertava respirant sorollosament i retorçant-se al llit.
—S’ha llevat tothom? —Semblava cansat, i es va tapar el cap amb l’edredó.
—No ho crec. Només són dos quarts de vuit, encara ens podem estar una estona al llit. Quan la teva mare es posi a remenar a la cuina, ja la sentirem.
L’Åke es va llevar i va començar a vestir-se.
Au, vinga, vés-te’n, al capdavall ja no queda res entre nosaltres, va pensar ella mentre la imatge del rostre clar de la Sofia es formava en el seu cap.
—A quina hora surt el tren?
—Just abans de migdia. Vols que els porti? —va dir la Jeanette, fent com si res.
—També hi podem anar plegats —va dir ell, fent esforços visibles per ser amable.
Al cap de mitja hora, ella va baixar a la cuina a esmorzar amb els altres. En acabat, un cop desparada la taula, va sortir al jardí amb una tassa de cafè.
Malgrat tot, se sentia feliç.
La trobada amb la Sofia havia fet un gir imprevist i ella esperava que la Sofia sentís el mateix. S’havien besat i, per primera vegada, ella havia sentit per una dona el que fins aleshores només havia sentit pels homes.
Potser la sexualitat no havia d’estar necessàriament vinculada al gènere. Estava confosa. Podia ser que tot fos ben banal, que fossin les persones el que importés, tant feia si eren home o dona.
Devia ser tan senzill com això. I alhora tan complicat.
Es va acabar el cafè i va tornar a entrar.
L’Åke i el seu pare miraven un programa sobre animals a la tele mentre en Johan ajudava l’àvia a fregar els plats.
Quan va arribar el moment de marxar cap a l’estació, la Jeanette va anar a carregar les maletes al cotxe per evitar quedar-se al mig del pas quan els seus sogres agafessin les bosses de mà i s’esplaiessin en adéus emocionats amb en Johan.
La Jeanette els va portar a l’estació central i va aparcar entre dos taxis. Els van ajudar a portar les maletes i, després d’un parell de llagrimetes més a l’andana, van agitar els mocadors per darrera vegada i la Jeanette va respirar tranquil·la. Va agafar l’Åke de la mà i tots dos van tornar lentament al cotxe.
Les seves idees fosques de la matinada semblava que s’haguessin esvaït. Malgrat tot, l’Åke i ella continuaven plegats.
Què podia aportar-li, doncs, la Sofia, que no pogués trobar en l’Åke?
L’emoció i la curiositat no ho eren tot.
En el fons, l’únic que calia era encarar el seu malestar amb paciència.
De tornada, es van aturar a un quiosc per comprar el Dagens Nyheter. El diari havia de publicar una crítica de l’exposició de l’Åke. Ell hauria preferit comprar-lo abans d’esmorzar, però volia evitar que els seus pares ho sabessin per si de cas la crítica era destructiva, de manera que se n’havia abstingut.
Un cop a casa, van desplegar el diari damunt la taula de la cuina. La Jeanette no l’havia vist mai tan nerviós.
L’Åke feia broma i fingia estar relaxat, però sobreactuava.
—Aquí! —va dir, mentre plegava el diari, que va col·locar entre tots dos.
Van llegir en silenci, cadascú per la seva banda. Quan la Jeanette es va adonar que era del seu Åke, de qui parlaven, el cap li va començar a rodar.
L’autor es mostrava exageradament elogiós. Afirmava que la pintura d’Åke Kihlberg era l’esdeveniment més important de la vida artística sueca del darrer decenni i li predeia un futur brillant. No hi havia dubte que aviat seria un nou valor de l’esplendor cultural internacional de Suècia, al costat del qual els seus col·legues pintors Ernst Billgren i Max Book no semblaven sinó pàl·lids deixebles.
—He de trucar a l’Alex. —L’Åke va anar a buscar el telèfon al rebedor—. Després he de tornar al centre. M’hi pots portar?
La Jeanette es va quedar immòbil, sense saber què havia de pensar.
Era com un somni.
—Ah, sí, és clar —va contestar, i mentre ho feia es va adonar que res no seria igual d’ara endavant.
No podia tenir més raó de pensar-ho, tot i que les coses no anirien com s’imaginava.