Persona
Allhelgonagatan
Pàgina 80 de 103
ALLHELGONAGATAN
Una melodia coneguda interpretada a l’acordió ofegava el sorollós trànsit de Dalslandsgatan. Per una finestra oberta sortia la Balada del Bergantí Blue Bird. La Sofia Zetterlund es va parar a escoltar-la abans de continuar en direcció a la plaça Mariatorget.
Uns quants vianants més s’aturaven igualment i assentien amb gestos del cap i somriures, i una dona es va posar a cantar aquella trista història del grumet lligat al pal major i oblidat a bord mentre la nau s’enfonsa.
La música permetia una pausa inesperada, era com un catalitzador verbal en un país on ningú obre la boca si no hi ha un motiu. Tothom coneix les cançons d’Evert Taube, que penetren juntament amb la llet materna i la primera arengada.
Després del vespre amb la Jeanette, la Sofia estava confosa. El que se suposava que havia de ser una trobada professional havia esdevingut una cosa molt íntima. La Jeanette l’havia pertorbat i la Sofia havia sentit una excitació física desconeguda. Amb la Jeanette, ella se sentia atractiva com mai no s’hi havia sentit amb en Lasse.
Alhora, estava espantada de veure que una persona podia exercir una influència tan tangible en el seu benestar i així tenir control sobre ella. En tot el temps que havien passat junts, en Mikael no havia penetrat mai tan profundament en el seu interior com la Jeanette havia sabut fer, i a ella li havia agradat.
N’havia gaudit i s’havia deixat anar.
Ara, però, no estava tan segura que hagués estat bona idea.
Una relació amb la Jeanette complicaria molt les coses.
En arribar a Allhelgonagatan, es va aturar, va treure el menut dictàfon de la bossa i es va posar els auriculars. A la funda de la cinta va veure que l’enregistrament era de feia quatre mesos.
Va prémer play i es va posar a caminar altre cop.
… llavors vaig agafar el ferri cap a Dinamarca amb la Hannah i la Jessica, aquell parell que havia conegut a Sigtuna i que eren més falses que Judes, i havien d’anar com fos al festival de Roskilde i em van deixar sola a la tenda amb aquells quatre alemanys fastigosos que es van passar la nit grapejant-me i refregant-se contra meu, i posant-me l’eina a sobre i fent gemecs, mentre jo sentia Sonic Youth i Iggy Pop de lluny sense poder bellugar-me, perquè feien torns per no deixar-me sortir…
Completament aïllada del món exterior, caminava com una somnàmbula sense veure ni sentir la gent que l’envoltava.
… sabia que les que es deien amigues meves estaven al peu de l’escenari i que tant se’ls en fumia que aquells paios tips de ponx m’haguessin deixat fora de combat i que em violessin i que després jo no tingués ganes de dir-los per què estava trista i només me’n volgués anar.
Magnus Ladulåsgatan. Tot passava sense que se n’adonés. Timmermansgatan. Les paraules es transformaven en imatges que no havia vist mai però que, tanmateix, li eren familiars.
… i continuar fins a Berlín, on els vaig buidar les bosses i els vaig fer creure que ens havien robat mentre jo dormia i elles havien anat a comprar més vi com si no n’haguéssim begut prou. Però elles s’aprofitaven tant com podien de no tenir els pares al damunt, que s’estaven als seus xalets chic de Danderyd treballant per guanyar els diners que enviaven a Alemanya perquè nosaltres poguéssim continuar rondant amunt i avall…
Llavors comprèn el que la Victoria està a punt d’explicar i recorda que ja ha escoltat moltes vegades aquesta cinta. Segurament ha escoltat una dotzena de vegades la narració del viatge de la Victoria per Europa.
Com havia pogut oblidar-ho?
… fins a Grècia i allà quedar-nos atrapades a la duana que els gossos en ensumessin l’equipatge i que ens escorcollessin el cos uns paios d’uniforme que no paraven de mirar-nos els pits els molt porcs com si no n’haguessin vist mai i després trobaven convenient fer servir guants de làtex per ficar-nos els dits pertot arreu. I després del mal tràngol, quan ens vam posar a beure vodka, un buit a la memòria de quasi tot el recorregut per Itàlia i França. Llavors les dues gallines en van tenir prou i van voler tornar les males putes llavors les vaig deixar i em vaig instal·lar a casa d’un paio a Amsterdam que tampoc no sabia deixar tranquil·les les mans i és per això que li vaig fotre un test de flors pel cap. Era el més normal del món pispar-li la cartera i amb els calés n’hi havia prou i de sobres per pagar una habitació d’hotel a Copenhaguen, on s’havia d’acabar tot, on faria callar la veu i demostrar que sí que n’era capaç. Però el cinturó es va desenganxar del sostre i vaig caure a terra i se’m va trencar una dent i…
De sobte, algú l’agafa pel braç i ella té un sobresalt.
Es desequilibra, fa una passa al costat.
Algú li arrenca els auriculars i, un instant, tot és silenci absolut.
Ella deixa d’existir i es calma.
És com tornar a la superfície després d’haver-se submergit massa profundament i, per fi, omplir-se els pulmons d’aire fresc.
Llavors sent els cotxes i els crits i mira al seu voltant, desorientada.
—Va tot bé?
Es gira i mira fixament una part de vianants a la vorera. Llavors descobreix que és al bell mig de Hornsgatan.
Tot d’ulls que la miren i la jutgen amb severitat. Un cotxe al seu costat. El conductor toca el clàxon amb ràbia, alça el puny i arrenca violentament.
—Necessita ajut?
Sent la veu però no aconsegueix determinar a qui pertany d’entre la gentada.
Li costa concentrar-se.
Puja a corre-cuita a la vorera i es dirigeix a la plaça Mariatorget.
Agafa el dictàfon per treure’n la cinta i desar-la a la funda. Prem eject.
Astorada, es queda mirant l’interior buit de l’aparell.