La pèrdua de la gràcia 1/3

Agustí tenia el son lleuger. Acostumava a silenciar el comunicador durant la nit per evitar que el despertessin les notificacions d’estudiants amb hàbits de treball nocturns. O que visquessin en zones horàries distants, però això passava molt menys sovint. Treballava principalment com a tutor de la USiG, la Universitat Singular i Global. Havia registrat a la cadena de blocs totes les seves competències, convenientment acreditades, i d’aquesta manera el motor d’intel·ligència artificial li podia assignar les sol·licituds que li esqueien millor. La que va llegir aquest matí no era de les més comunes. Algú demanava una citació sobre l’infern —d’algun filòsof, preferentment modern, millor alemany o francés, màxim tres-cents caràcters— per encapçalar una dissertació sobre una certa pel·lícula. No oferia com a recompensa més que mig cèntim de freecoin, i ni aquesta misèria estava garantida, perquè hom competia amb la resta de candidats que hi volguessin respondre. Però Agustí no es pogué estar de posar a discórrer el cervell. Va descartar Sartre de seguida per obvi i gastat: qui no havia escoltat dotzenes de vegades —o encara pitjor: havia proclamat— que “l’infern són els altres”, signifiqui el que signifiqui aquesta sentència. Sobre aquest tema, evidentment, ningú superava el famós bisbe d’Hipona, el seu homònim, de qui tan devota va ser sa mare (fins al final, ja en els anys del desastre, va continuar encenent-li una espelma tots els vespres en la vella església del carrer Major). Però no demanaven un teòleg arnat, això ho havien deixat ben clar. En aquest moment només se li va acudir una d’aquelles frases llargues i enrevessades de Schopenhauer, el qual, potser, tampoc els pareixeria prou modern. Ja hi tornaria a pensar més tard i segur que en trobaria alguna més escaient de Cioran, o fins i tot de Foucault.

Bramen contra el tarannà melancòlic i desconsolador de la meva filosofia, però això és degut al fet que jo, en lloc de fabular un infern futur com a correlat dels seus pecats, he sabut mostrar que allà on hi ha pecat, en aquest món, hi és també present quelcom semblant al mateix infern.

Els encàrrecs més habituals, en realitat, eren els dubtes relatius a la preparació d’un examen o d’un treball, i es podien resoldre, com aquest, per correu electrònic. O, cobrant un plus, per videoconferència. Els més malfeiners podien encomanar la redacció del treball complet, inclòs el de final de grau o de màster, i això suposava una bona picossada. En conjunt, però, es tractava d’un mercat, per força, exigu: els pocs estudiants d’humanitats que quedaven eren vocacionals i no solien buscar ajudes il·lícites. Tampoc no n’hi havia molts, fora de la República Associada de la Catalunya Estricta, que escriguessin en català —l’altra àrea en què ell tenia una capacitació suficient— i que necessitessin una revisió. Encara sort, si més no, que alguns graus de lletres conservaven assignatures de llengua i literatura vernacles, relíquies de temps passats que li proporcionaven un degoteig d’ingressos, a base d’esmenar barbarismes, flexions verbals espúries i combinacions atzaroses de pronoms febles.

Una feina poc lucrativa, doncs, que li hauria anat bé complementar amb altres fonts de finançament. És clar que hom podia registrar a la cadena de blocs qualsevol altra habilitat o coneixement amb què concebiblement es pogués comerciar, lluny d’allò que abans s’entenia com a currículum acadèmic o professional. Molta gent hi incloïa, per exemple, els seus permisos de conduir, després del fiasco dels vehicles autònoms, però Agustí no havia tornat a tenir cotxe. O la destresa amb la raqueta o el baló, o el domini de la retolació cal·ligrafia. Tot s’hi valia, però ell no practicava activitats físiques, ni tenia aficions en general, més que l’estudi dels clàssics. L’única possibilitat que va considerar en algun moment va ser fer-se donant de semen. El test d’ADN era gratuït en la sanitat pública, però la quantitat —i la freqüència— d’exàmens mèdics necessaris, extraccions de sang incloses, el va desencoratjar. Havia d’agrair, doncs, que tot allò —incloses, també, les tutories— no fossin sinó extres que s’afegien al salari de subsistència universal —el qual només es perdia per sanció— i perfilaven l’estatus socioeconòmic de cadascú.

Al vespre, quan estava a punt d’eixir de casa, es va adonar que encara no havia enviat aquella citació sobre l’infern. No hi havia tornat a pensar, de fet, i per tant no n’havia recercat cap altra. Sense tenir cap horari ni cap obligació, el temps, sovint, li passava volant i no sempre sabia dir ben bé en què l’havia emprat. Des del llindar estant, amb la porta oberta, va teclejar de memòria els mots de Schopenhauer, tal com els recordava, i va pitjar el botó de tramesa. Al cap i a la fi no era més que mig cèntim. I la participació de loteria corresponent: la mítica loteria de la cadena de blocs.

Però ara era hora d’anar a cobrar el lloguer, uns diners comptants, en metàl·lic, que no contribuïen doncs a la seva reputació social —el paper moneda tenia ja una circulació i un ús molt restringits— però també venien bé. Havia heretat el pis d’una tia seva feia dos anys, inesperadament. Un quart sense ascensor, en un carreró del centre. El va oferir en línia i no va tardar a trobar possibles inquilins. Entre un collidor nord-africà i la seva dona i fills, una dependenta cubana d’un súper i Patrici, es va decidir per aquest. Li va merèixer més confiança. Havia suposat que era romanès, com la majoria d’immigrants blancs de la darrera tongada, però un temps després es va assabentar que era rus. Havia estat mecànic en l’exèrcit del seu país, després va venir un parell d’estius com a bomber i finalment s’hi va establir. Treballava fent tota mena d’instal·lacions i reparacions: llum, canonades, pintura, portes i finestres, aire condicionat… qualsevol cosa. També feia hores en una empresa de manteniment d’ascensors. Últimament donava voltes a la manera de muntar alguna mena d’elevador en aquell edifici del carrer Cassola, en l’espai estretíssim de l’escala o fins i tot per fora de la façana. Era un manetes i un enginyer sense titulació: el millor de tots, afirmava d’ell mateix. Pel lloguer, pagava a Agustí un import raonable en euros i posava a la seva disposició mà d’obra gratis en qualsevol arranjament que necessités.

Va trucar al timbre. Es va esperar i va tornar a trucar. Va mirar el rellotge. Sabia on anar a buscar-lo. Si havia acabat una mica més prompte del normal, segurament ja s’havia dutxat i havia marxat corrents a l’Ovella Elèctrica. Utilitzava el pis com a dormitori i la furgoneta com a magatzem, però tenia l’oficina i la sala d’estar en aquell bar del Raval, un negoci supervivent d’una altra època, on es reunien una clientela marginal i, de tant en tant, els típics moderns de pas, atrets per l’anacronisme i la mera decadència. Per a Agustí, era també un dels pocs llocs, juntament amb les fruiteries pakistaneses, on es podia gastar els euros, ni que fos en cerveses.

—Vés amb compte —li va etzibar Patrici amb un posat massa seriós—. Aquesta no et convé.

Es devia pensar que ell no n’havia vist mai cap, d’aquestes joves amb els polsos rapats, cresta de cabells iridiscents, el llavi inferior perforat i un tatuatge a l’espatla. De fet, Agustí s’estava preguntant què devia voler dir aquella seqüència de caràcters alfanumèrics i símbols variats que li baixava pel braç. Però sobretot li havia cridat l’atenció el comunicador de polsera, un model recent i molt car que ignorava que ja s’estigués distribuint a Europa. Estols de mosses d’aquest tipus —i els seus acompanyants, aquells fatxendes que lluïen jaquetes de pell i barbes ungides amb olis perfumats— deambulaven pels carrerons deprimits del centre alguns dissabtes, entrant i eixint de bars que havien reviscolat recentment. Tanmateix, d’alguna manera, ara aquelles altres li pareixien còpies defectuoses i aquesta més propera —molt més propera— al model que aspiraven a imitar. En arribar-hi, se l’havia trobada darrere de la barra i s’havia produït una petita confusió en demanar-li una cervesa, tot i que hauria d’haver pensat que allí no hi havia hagut mai una cambrera, encara menys amb aquest aspecte.

—És una hacker —li va aclarir Patrici—. Viu amb una patuleia, tots tallats pel mateix patró, en un mas del Baix Maestrat. Com si fossin una comuna hippie, però sé de bona font que treballen per a multinacionals ianquis i per a la CIA. Fa dues o tres setmanes que apareix per ací alguns vespres, sobretot en cap de setmana.

Tota la parròquia s’estava congregant al voltant d’ella, com uns borinots, delerosos de contestar les seves preguntes. Bavejaven contemplant-la. Assenyalava un CD de la col·lecció i li deien qui era el cantant, en quin moment i en quin estil s’enquadrava, etc. Tot la sorprenia i de tot se’n reia, amb naturalitat i sense cap mena de malícia. Havia posat un disc vell de R.E.M. I després un d’Antònia Font, una mica menys passat de moda. Va fer uns ulls com unes taronges en escoltar les lletres surrealistes i difícilment intel·ligibles per la dicció mallorquina. Després va demanar si coneixien algun altre grup en la mateixa ona i, quan algú es va afanyar a dir Manel, Agustí va sentir que bullia d’indignació i va marxar sense ni acabar-se el terç. Ja en tenia prou. Creu i ratlla. Com era possible —i com es podia suportar— tanta ignorància.

—Açò per a ella —l’havia continuat alliçonant Patrici— és turisme de classe. Els diverteix veure’ns tan antiquats i tan despenjats del futur.

L’endemà de matí havia d’anar al campus a renovar la venia docendi, la llicència oficial d’ensenyant. Pareixia mentida que tràmits burocràtics com aquest encara s’haguessin de realitzar presencialment. Agustí estava segur que això només s’explicava per una combinació de dues raons: justificar el sou dels pocs funcionaris que quedaven per jubilar i, de passada, augmentar el nombre de visitants. Des que es va fer palès que la profecia —“Només subsistiran deu universitats a tot el món”— anava de bo i que el desmantellament podia accelerar-se, els organismes acadèmics amenaçats d’extinció van començar a arrendar els seus actius immobiliaris —tan excessius— per a tota mena de negocis i activitats. En aquesta universitat, on temps enrere Agustí va cursar filosofia, els pocs estudis subsistents s’havien reagrupat en una sola de les antigues facultats, sense que per això els manqués espai. Mentrestant, l’antiga Escola de Ciències havia esdevingut un centre comercial, el paranimf i el jardí allotjaven festivals musicals, espectacles d’autoajuda o gires circenses, i la resta d’edificis exhibien grans cartells a les façanes per oferir-se al millor postor. Així intentava el rectorat equilibrar la balança comptable, amb més o menys èxit, i per a aconseguir-ho resultava primordial l’afluència continuada de gent.

(Continua.)