La pèrdua de la gràcia 2/3

La pèrdua de la gràcia 2/3

Carles Bellver Torlà

(Primera part.)

Al vespre va tornar a l’Ovella, però ella no hi era. Es va haver d’esperar tota la setmana per a posar en pràctica el pla que havia maquinat. El divendres següent, quan la noia va entrar-hi i la va rodejar la seva cort d’aduladors, Agustí va acaronar la pantalla tàctil del seu comunicador de butxaca. Contra això restaven indefensos. Cap d’ells no tenia ni la menor idea de tecnologia, eren analfabets digitals complets. Li va venir d’allò més bé que Patrici s’hagués trobat amb una compatriota i haguessin marxat d’hora. Així no li faria nosa. Va començar a sonar música retro i tothom volia dir la seva, però ell va romandre silent al seu racó. Va habilitar el bluetooth i va obrir una app que amb prou feines havia pogut fet servir fins aleshores. En el seu entorn social més pròxim hauria estat inútil provar-la, i en altres ambients on s’havia aventurat no hi havia reeixit. Només va detectar una usuària: Pelàgia. Un nom estrany, amb ecos marins i clàssics. No hi havia dubte que era ella. Agustí, per la seva part, no tenia prou imaginació per a posar-se un àlies tan sofisticat com aquest. Ni un avatar del nivell estètic d’aquell arc de Sant Martí, digne d’una vidriera. Va pitjar la imatge i quasi simultàniament es va sentir un xiulet a l’altra banda de la barra. Havia obtingut un índex de coincidència molt baix, d’un vint i tants per cent, però no va tenir temps de sentir-se temorós o decebut, perquè ella va acceptar la connexió en un tres i no res. Es va mirar el braçalet i va alçar el cap. Guaitava l’estança a tort i a dret. Agustí, amb el terminal a la mà, va forçar un somriure. Intentava no parèixer massa ximple ni massa agosarat. Ella va rodejar la barra amb la botella de cervesa a la mà i es va asseure davant d’ell. Es va adonar que es fixava en el seu Apple Einstein 9s. Els altres els miraven, però van perdre interès de seguida i es van dispersar. Se’ls havia acabat la festa.

—T’agradaria fer de beta tester d’una app nova?

Li va explicar que treballava com a programadora en una startup i que estaven desenvolupant un servei d’un nou tipus. L’únic que hauria de fer ell era instal·lar-se el programari en el seu dispositiu i iniciar-lo unes quantes vegades al llarg del dia: fer una foto o un vídeo i aturar-se a descriure amb paraules —en llenguatge natural— la situació, l’activitat que estigues realitzant i el que estigués veient al seu voltant. L’aplicació penjava aquesta informació en la cadena de blocs, junt amb metadades d’allò més exhaustives. Es requeria permís d’accés a la ubicació, a la càmera, al micròfon i als contactes. A canvi, cobraria una quantitat fixa de freecoins per cada transacció. Una quantitat fraccionària, molt baixa, però podia repetir l’acció tantes vegades com volgués. De fet, hom encoratjava els usuaris a utilitzar l’app el major nombre possible de vegades, en qualsevol moment i circumstància. No calia que fos res interessant o especial, ans al contrari. El que necessitaven era un gran volum de dades de la vida quotidiana de moltes persones, quantes més millor i d’arreu del planeta. N’estaven recollint des de feia mesos per tal d’entrenar un algorisme d’aprenentatge automàtic —machine learning, en va dir ella, en anglès— que interpolava els buits en l’espai i el temps i amb el qual havien estat capaços de reconstruir segments breus d’esdeveniments passats, a partir dels pocs o molts fets que es coneguessin. Els límits s’estaven ampliant, i ja havien reeixit a invertir la fletxa del temps i inferir esdeveniments futurs —d’un futur relativament pròxim— amb un grau d’encert espaterrant. Tenien a la seva disposició més dades i ordinadors més potents que mai, i les dinàmiques tecnològiques i econòmiques garantien que ambdues variables continuarien en augment. Quantes més dades tinguessin, i més potents fossin els ordinadors, més i més milions d’inferències per segon es podrien executar. Amb dades de tot i pertot, una potència informàtica que tendia a l’infinit, i uns algorismes que es perfeccionaven contínuament, aviat seria —i no veia per què no hauria d’arribar a ser així— com si poguessin saber-ho tot. Assolirien el coneixement absolut.

O això, almenys, és el que Agustí va entendre. Li va parèixer una idea escandalosament revolucionària. Una especulació imaginativa, va reflexionar per a ell mateix, fecunda en termes no sols empresarials. La part que jugaven els usuaris —“turcs mecànics”, els havia anomenat Pelàgia—, enllaçant els sensors dels dispositius personals amb els servidors del núvol, era important però ontològicament menor: petits engranatges al si d’un mecanisme colossal. Si estàvem disposats a abandonar les nostres idees caduques sobre la intimitat i la privadesa —el pudor ancestral judeocristià: la fulla de parra d’Adam i Eva, expulsats de l’edèn—, l’immens cabal de coneixements resultant impulsaria el pas —un salt quàntic— a una nova fase en la història de la humanitat.

Mentre xerraven, a través dels bafles ressonava la veu vellutada de Lou Reed. Era un enregistrament en directe. Berlin: “It was very nice, candlelight and Dubonnet on ice…” I al cap d’uns minuts Perfect Day. Van demanar una altra ronda. Certament pareixia una nit perfecta, sense dubte una de les millors de la seva vida. La música, una nova i feliç coneixença, una rara absència d’ansietat. La samarreta asimètrica li deixava descobert el muscle esquerre, on tenia inscrit aquell galimaties. Es va decidir a preguntar-li què significava i es va avergonyir de no haver-ho entès abans.

—És la meva clau pública.


La setmana següent va fer les mateixes coses que hauria fet qualsevol altra setmana. És a dir, des d’un punt de vista objectiu, res digne d’ésser ressenyat. Però, per primera vegada, era com si les banalitats i rutines de sempre guanyessin sentit; com si, en realitat, tinguessin per fi algun sentit.

Divendres, la valoració de l’app el situava en l’u per cent d’usuaris més actius: els que més havien aportat a la base de dades col·lectiva en la cadena de blocs. Hi havia enregistrat repetidament l’ambient del seu carrer, des del balcó, a diverses hores del dia, incloent-hi l’eixida del sol dilluns i totes les postes de sol cada vespre; la companyonia i les discussions aspres al bar de la cantonada; l’exhibició d’aliments al mercat i el brogit i els xafardejos de les parades; les fites d’una passejada a peu fins al barri de la universitat; un trajecte complet en transport urbà, anada i tornada, fins al districte marítim; el vol rasant de les gavines; la velocitat dels vehicles a les rondes de circumvalació; la bullícia dels infants a la plaça, en eixir de l’escola; la parsimònia dels ancians; els reflexos de la llum en una font; els excrements dels gossos dispositats a les voreres, i l’acte de ser-hi dipositats; la immundícia, també, dels coloms; el deteriorament del mobiliari urbà; la detenció d’un venedor ambulant; l’enrabiada i els crits d’un veí contra un altre, a l’escala, per algun motiu o sense cap motiu; la disposició interna del seu modest habitatge, després d’endreçar-lo una mica; la seva estimadíssima biblioteca, d’Aristòtil a Wittgenstein; la seva taula d’estudi; un seguit de composicions canviants amb gots, tasses, botelles, plats… i alguna imatge més, acompanyada d’una reflexió potser massa íntima que ja no podia esborrar.

Cap d’aquests moments no tenia per se cap valor, i tots plegats, sumats amb altres conjunts heterogenis però essencialment iguals, suposaven gairebé, potencialment, una revelació.

La icona de l’aplicació amb què els capturava era un ull sense parpella.


1710.— Esse est percipi, ser és ser percebut. En el Tractat sobre el coneixement humà, el bisbe Berkeley rebutja la realitat de la matèria i abraça l’idealisme: les coses només existeixen com a percepcions d’alguna ment. Si cau un arbre en un bosc solitari, sense cap testimoni, no és que no faci cap soroll, sinó que ni tan sols podríem mantenir que aquest arbre existeix… si no fos que Déu sempre hi és per prendre nota i alçar acta de cada cosa quan nosaltres no hi som. La seva ment infinita és l’inventari complet del món.

1875.— Fundació de la Societat Teosòfica a Nova York. En els seus llibres, Helena Blavatsky, Charles Webster Leadbeater o Rudolf Steiner elucubren sobre uns “registres akàixics”, anomenats així per ākāśa, mot sànscrit equivalent a l’èter dels grecs o de la física del segle XIX: el cinquè element que hom creia que emplenava l’univers. En aquest medi subtil restaria l’empremta de totes les situacions i experiències humanes pels segles dels segles. Des l’enfonsament de l’Atlàntida fins a la teva ressaca d’aquest matí: res no es perdria, però només els iniciats podrien tenir-hi accés.

1972.— La Domenica del Corriere publica unes declaracions de Pellegrino Ernetti, frare benedictí, exorcista de la diòcesi de Venècia i afeccionat a la física i a l’electrònica. Sota els auspicis del Vaticà, hauria col·laborat amb un grup de científics selectes —Enrico Fermi i Wernher von Braun entre d’altres— en la invenció del cronovisore, una màquina capaç de recrear qualsevol esdeveniment del passat a partir de la traça energètica que van deixar les seves ones visuals i sonores. A fi de corroborar aquestes insòlites informacions, aporta una fotografia de la cara de Jesucrist en la creu.

1998.— Sergey Brin i Larry Page anuncien que la missió de Google és organitzar tota la informació del món.

2007.— Steve Jobs presenta un nou model d’ordinador de butxaca i comença a persuadir les masses que és bona idea portar damunt aquest petit comunicador, que registra mitjançant un munt de sensors tota mena de dades referents a l’entorn, i a nosaltres mateixos, i les retransmet a la xarxa. Res no s’escaparà al conjunt de càmeres minituaritzades, micròfon, baròmetre, giroscopi, GPS... Els fabricants orientals copien de seguida el disseny, amb gran èxit comercial.

2008.— Un grup de hackers d’ideologia anarquista dissenyen una moneda electrònica, el freecoin, i la tecnologia de la cadena de blocs que la fa possible: un llibre comptable o registre de transaccions inalterable, del qual existirien a cada moment múltiples còpies en una xarxa distribuïda, sense cap autoritat central. El funcionament de freecoin inspira plans per a utilitzar la tecnologia de la cadena de blocs en altres camps, amb la intenció d’anotar tota mena de transaccions, no sols monetàries.

2013.— Un adolescent russo-canadenc idea Ethereum: una altra vegada l’èter, o ākāśa. Aquesta plataforma de computació distribuïda es basa en una cadena de blocs similar a la de freecoin, però molt més potent, capaç no sols d’agregar dades sinó també d’executar aplicacions sense servidors centrals.

2018.— Es filtra un vídeo intern de Google que mostra un registre de transaccions on s’acumulen, durant anys, les dades personals dels milions d’usuaris d’Internet. Es demostra que amb unes dotzenes de dades ben triades, i una mica d’intel·ligència artificial, es pot deduir què pensarà o què farà un individu en certes condicions estandarditzades. Amb dades a l’engròs, es podria —es pot— conèixer una persona millor que ella mateixa.

2020.— S’aboleix, per una millor causa, el Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea. La cadena de blocs fumeja amb les dotzenes d’exabytes que s’hi aboquen diàriament. Un nou motor, basat en el darrer paradigma d’aprenentatge automàtic, és finalment capaç de reconstruir tot el que s’ha esdevingut i predir tot el que s’esdevindrà. Actua —sense que ningú, potser, ho hagi pretès— com a sustentació tecnològica i metafísica de la realitat. Com en aquell acudit de Fredric Brown, el sistema podria contestar que sí, que ara el Déu de Berkeley —l’inventari del món, la totalitat dels fets— existeix, encarnat en una aplicació d’intel·ligència artificial que s’autoexecuta en una màquina virtual distribuïda.

Pelàgia pareixia perplexa. Somreia amb un punt d’incomoditat. Potser també amb condescendència.

—Però a nosaltres —va dir—, ens interessen més aviat els moviments de la gent, les entrades i sortides, allò que tingui conseqüències pràctiques. I pràctiques vol dir, sobretot, econòmiques. On van, amb qui fan tractes, què es compra i es ven, per quines coses es paga i per quines no… La resta —va vacil·lar tímidament abans de dir-ho— són especulacions filosòfiques, si més no per als inversors.

A posteriori, Agustí diria que va ser llavors quan va començar a perdre per a ell la gràcia que fins aleshores l’embolcallava, aquella aurèola de sensual santedat. Era possible que no reconegués les profundíssimes implicacions del projecte en què treballava? No ho entenia? Preferia ignorar-ho? Un minut abans havia pensat que podia ser que es besessin. Altres possibilitats no haurien estat inconcebibles. Es va adonar que —inconscientment, empès per la intensitat del moment— havia avançat la mà dreta damunt de la taula fins a tocar la mà esquerra d’ella.

—Sóc lesbiana —el va advertir.

Jo també, va estar a punt de replicar ell, però per sort no ho va fer. El que va dir en lloc d’això, potser no era tan absurd, ni va sonar tan exquisidament cortès com va creure ell.

—No m’importa.


Després que s’hagués begut un parell més de whiskys, Patrici l’havia acompanyat fins a un taxi i havia escrit una adreça i un nom en un tros de paper. Al cap d’uns minuts es va trobar en el vestíbul d’un pis quasi tan tronat com el seu. La noia era rossa, més baixeta que alta, tirant a grassoneta. Portava –només— un biquini blanc i els llavis pintats de roig.

—En tinc de tots colors —li va explicar—. Un altre dia, si m’avises abans, em puc posar el que tu vulguis.

Agustí no va entendre si es referia al biquini o al pintallavis. Tenia una veu agradable i la va trobar bonica, atractiva. Es va recordar del nom que havia apuntat Patrici: Flora Emília. Tan fals, probablement, com el de la hacker, però en aquest moment li sonava més natural i sobretot menys pretensiós.

—Deus estar assedegat.

Va vessar un gel blau dins d’un got d’aigua. Quan l’efervescència del combinat es va apaivagar, el va convidar a empassar-se’l d’un glop. Sabia a medecina. Mentre hi pensava, va observar, atònit, com ella pujava per la paret, caminava pel sostre cap per avall i baixava per l’altre costat. A continuació es va agenollar davant d’ell i li va abaixar els pantalons. Tot això sense deixar ni un segon de somriure i mirant-lo sempre als ulls.

En algun altre moment, per més inversemblant que resultés, cardaven com a bojos dins i fora d’una piscina, enfront de la balustrada d’una luxosa vil·la romana, a una distància perillosament curta de l’erupció d’un volcà (el Vesubi?). I també en una platja tropical, davant de la línia de palmeres des d’on els aguaitaven els caníbals. I damunt de la neu, al pic més alt de la Terra, sota constel·lacions resplendents i estranyament properes en el cel blavíssim del vespre. Però, al mateix temps, Agustí mantenia la consciència d’haver-se ficat amb ella en un llit normal i corrent, com a molt amb matalàs d’aigua.

Sigui com sigui, no es va poder estar d’embolicar-se en la continuació del seu monòleg filosòfic, malgrat la situació i les complicadíssimes i incòmodes postures que per alguna raó s’entestava a adoptar. Quan va insistir a barrejar la teologia amb la tecnologia, la noia, que havia complert amb escreix la seva part del tracte i ja s’estava atipant d’ell i de la seva xerrameca, el va advertir que no tornés a esmentar Déu en va, que aquest era el seu únic límit i que no ho podia tolerar més. Agustí, però, no l’escoltava, així que es va escaure que va baixar l’escala accidentadament i va acabar assegut, mig despullat, a la vorera d’un carrer desconegut, amb la galta marcada i diverses parts del cos endolorides. Tenia el cap tèrbol. No sabia de quina casa havia eixit, ni com havia arribat a entrar-hi, però encara li rondava pel cap el nom de la noia.


Va rebre la notificació aquella mateixa nit, però no la va llegir fins l’endemà al matí. Havia estat agraciat amb el premi mensual de la cèlebre loteria de la cadena de blocs: l’anhelat viatge a les repúbliques corporatives de la Vall del Silici, amb totes les despeses pagades.


(Continua.)