Inferno
58
Pàgina 62 de 111
58
—«Posseïts»? —va preguntar la Sienna—. No ho entenc.
«Em sembla que jo tampoc». En Langdon va estudiar el text que havia aparegut sota les set «P»: una sola paraula dibuixada a la part de dins del front de Dante.
—Com ara posseïts pel dimoni? —va preguntar la Sienna.
«És possible». En Langdon va aixecar el cap per mirar el mosaic de Satan trinxant els infeliços que no havien pogut purgar els seus pecats. «Dante posseït?». No semblava gaire lògic.
—Hi ha d’haver alguna cosa més —va insistir la Sienna, agafant la màscara de les mans d’en Langdon i estudiant-la de més a prop. Al cap d’un moment va començar a fer que sí amb el cap—. Sí, mira els extrems de la paraula…, hi ha més text als dos cantons.
En Langdon va tornar a mirar, i va veure una ombra de text a través del
gesso humit a cada punta de la paraula «posseïts».
Engrescada, la Sienna va agafar el drap i va continuar mullant el voltant del mot fins que va aparèixer més text, escrit seguint una suau inclinació.
En Langdon va deixar anar un xiulet.
—«Aquells posseïts de sa enteniment, observeu la doctrina que s’amaga…, sota el vel d’aquests versos tan estranys».
—Com dius?
—És un fragment d’una de les estrofes més famoses de l’
Inferno de Dante —va explicar en Langdon, emocionat—. Dante insta els seus lectors més desperts a cercar la saviesa oculta rere aquest críptic vers.
En Langdon citava sovint aquest mateix vers quan ensenyava simbolisme literari; el vers era l’exemple més clar que hi podia haver d’un autor que gesticulés i cridés: «Ei, lectors! Que aquí hi ha un doble sentit simbòlic!».
La Sienna es va posar a fregar la part de darrere de la màscara més vigorosament.
—Vés amb compte! —va avisar en Langdon.
—Tens raó —va anunciar la Sienna, sense parar de fregar el
gesso—. Aquí hi ha la resta de la citació de Dante, tal com la recordaves. —Es va aturar per mullar el drap i esbandir-lo.
En Langdon va veure amb aprensió que l’aigua de la pica s’enterbolia. «Sant Joan ens haurà de perdonar», va pensar, sentint-se culpable de fer servir una pica baptismal de palangana.
Quan la Sienna va treure el drap de l’aigua, regalimava. El va escórrer de qualsevol manera, el va posar xop al bell mig de la màscara i va començar a girar-lo en cercles com si rentés un bol de sopa.
—Sienna! —va protestar en Langdon—. Que és un objecte antic…
—Hi ha text a tota la part de darrere! —va anunciar ella mentre rascava la part interior de la màscara—. I està escrit en… —Va decantar el cap a l’esquerra i va girar la màscara a la dreta, com si intentés llegir de costat.
—Escrit en què? —va preguntar en Langdon, que no ho veia.
La Sienna va acabar de netejar la màscara i la va eixugar amb un drap net. En acabat, la va deixar perquè tots dos poguessin examinar el resultat.
Quan en Langdon va veure l’interior de la màscara, va haver de tornar a mirar. La superfície còncava sencera estava plena de text; hi devia haver unes cent paraules. Començava a dalt amb el vers «Aquells posseïts de sa enteniment», i continuava en una mateixa línia…, cargolant-se pel cantó dret de la màscara fins a baix de tot, on girava cap per avall i tornava a pujar pel cantó esquerre de la màscara, fins a dalt de tot, on repetia el mateix camí amb un rotlle una mica més reduït.
El camí que feia el text recordava misteriosament el viarany en espiral que pujava pel mont Purgatori cap al paradís. El simbologista que en Langdon portava a dins va identificar de seguida l’espiral precisa. L’espiral d’Arquimedes uniforme en sentit horari. També havia notat que el nombre de voltes des de la primera paraula «Aquells» fins al punt final del centre era un número conegut. «El nou».
Respirant molt fluixet, en Langdon va girar la màscara a poc a poc, i va llegir el text que girava cap endins al voltant de la depressió còncava, descendint com un remolí cap al centre.
—La primera estrofa és de Dante, gairebé paraula per paraula —va dir en Langdon—. «Aquells posseïts de sa enteniment, observeu la doctrina que s’amaga sota el vel d’aquests versos tan estranys».
—I la resta? —va burxar la Sienna.
En Langdon va brandar el cap.
—Em sembla que no. Està escrit amb la mateixa versificació, però no reconec el text de Dante. És com si algú hagués imitat el seu estil.
—En Zobrist —va dir la Sienna en un murmuri—. Devia ser ell per força.
En Langdon va assentir, perquè podia ser que tingués raó. Al capdavall, alterant el
Mapa de l’infern de Botticelli, en Zobrist ja havia manifestat una tendència a col·laborar amb els mestres i a modificar grans obres d’art perquè s’ajustessin a les seves necessitats.
—La resta del text és molt estrany —va dir en Langdon, tornant a girar la màscara i llegint cap a dins—. Parla de…, tallar els caps dels cavalls…, arrencar els ossos als cecs. —Va mirar el text per sobre fins a l’última línia, que estava escrita en un cercle compacte al bell mig de la màscara. Va esbufegar d’excitació—. També parla d’«aigües roges de sang».
—Com a les teves visions de la dona dels cabells argentats? —va preguntar la Sienna amb les celles arquejades.
En Langdon va fer que sí, mirant el text amb el front arrufat. «Les aigües roges de sang de la llacuna que no reflecteix les estrelles».
—Mira —va mussitar la Sienna, llegint per sobre l’espatlla d’ell i assenyalant un únic mot a mig camí de l’espiral.
—Una ubicació concreta.
Els ulls d’en Langdon van trobar el mot, que li havia passat per alt a la primera lectura. Era el nom d’una de les ciutats més espectaculars i úniques del món. En Langdon es va esgarrifar, sabent que també era la ciutat on Dante Alighieri es va infectar de la malaltia que el va matar.
«Venècia».
En Langdon i la Sienna van estudiar els críptics versos en silenci un moment. El poema era trasbalsador i macabre, i difícil de desxifrar. La utilització de mots com «dux» i «llacuna» van confirmar del tot a en Langdon que el poema es referia efectivament a Venècia: una ciutat italiana única situada enmig d’una gran llacuna i governada durant segles per un cap d’estat anomenat dux.
A primera vista, en Langdon no va ser capaç de discernir exactament a on de Venècia apuntava el poema, però sens dubte semblava instar el lector a seguir les seves instruccions.
«Enganxeu l’orella a terra, i escolteu el so d’un rierol que hi cau».
—Ens assenyala sota terra —va dir la Sienna, llegint amb ell.
En Langdon va fer un cop de cap neguitós i va continuar llegint.
«A les fondàries del palau inundat on, en la foscor, el monstre ctònic espera».
—Robert? —va preguntar la Sienna, inquieta—. De quin monstre parla?
—Ctònic —va contestar en Langdon—. Estrany, ja ho sé. Significa que «habita sota terra».
Abans que en Langdon pogués continuar, al baptisteri va ressonar l’esclafit sord d’una gran clau que girava al pany. Acabaven d’obrir l’entrada de turistes des de fora.
—
Grazie mille —va dir l’home de l’erupció a la cara.
El vigilant del baptisteri va assentir nerviós i es va guardar els cinc-cents dòlars, procurant que no el veiés ningú.
—
Cinque minuti —va recordar el vigilant, abans d’obrir discretament la porta només un badall perquè passés l’home de l’erupció a la cara. El vigilant va tancar la porta, amb l’home a dins, i el soroll de la ciutat va quedar fora. «Cinc minuts».
D’entrada el vigilant s’havia negat a compadir-se de l’home que deia que havia vingut expressament dels Estats Units per resar al baptisteri de Sant Joan i demanar-li que li curés l’esgarrifosa malaltia de la pell que patia. Però a la fi havia trobat la inspiració per sentir-se solidari, empès sens dubte per l’oferta de cinc-cents dòlars per cinc minuts a soles al baptisteri…, i una mica també per la por que aquella persona que semblava patir una malaltia contagiosa es quedés al seu costat les tres hores següents fins que s’obrissin les portes.
L’home que va entrar vacil·lant al santuari octagonal va sentir que els ulls li fugien cap amunt. «Verge santíssima». El sostre era una cosa mai vista. Un dimoni amb tres caps el mirava tan de fit a fit que va haver d’abaixar el cap i mirar a terra.
L’espai semblava buit.
«On es deuen haver ficat?».
Va repassar la sala amb la mirada i va començar per l’altar major. Era un bloc de marbre rectangular i immens, encaixat en un nínxol, amb una barrera de muntants i cordons protectors davant per impedir el pas dels visitants.
L’altar semblava l’únic lloc per amagar-se de tota la sala. A més, un dels cordons es gronxava lleugerament…, com si l’haguessin bellugat feia poc.
Darrere l’altar, en Langdon i la Sienna estaven arrupits en silenci. Amb prou feines havien tingut temps de recollir els draps bruts i tornar a posar a lloc la tapa de la pica abans d’amagar-se darrere l’altar major, després d’agafar la màscara mortuòria. La idea era quedar-se allà amagats fins que la sala fos plena de turistes i llavors sortir dissimuladament entre la gent.
La porta nord del baptisteri s’acabava d’obrir —si més no un moment— perquè en Langdon va sentir el soroll que venia de la plaça, però, igual de bruscament, la porta s’havia tancat i el silenci s’havia imposat de nou.
En la quietud, en Langdon va sentir unes passes que caminaven pel terra de pedra.
«Un vigilant? Un vigilant que ve a donar un cop d’ull abans de l’hora d’obrir al públic?».
No havia tingut temps d’apagar el llum de la pica baptismal i es va preguntar si el vigilant s’hi fixaria. «Sembla que no». Les passes s’acostaven a ells ràpidament i es van aturar davant del cordó protector de davant l’altar que en Langdon i la Sienna havien saltat.
Hi va haver un silenci llarg.
—Robert, sóc jo —va dir una veu enfurismada—. Sé que ets aquí darrere. Surt ara mateix i explica’t.