Inferno

Inferno


59

Pàgina 63 de 111

59

«No val la pena fer veure que no hi sóc».

En Langdon va indicar amb gestos a la Sienna que es quedés ajupida i amagada, amb la màscara mortuòria de Dante, que havia tornat a desar a la bossa de plàstic hermètica.

Aleshores en Langdon es va aixecar a poc a poc. Dret com un capellà rere l’altar del baptisteri, va mirar la seva congregació d’un fidel. El desconegut que el mirava tenia els cabells castanys clars, portava ulleres de disseny i tenia una erupció horrorosa a la cara i el coll. Es rascava nerviosament el coll irritat i amb els ulls inflats enviava coltellades de confusió i de ràbia.

—Em vols explicar què punyeta fas, Robert? —va exigir, saltant el cordó i avançant cap a en Langdon. Parlava amb accent americà.

—Amb molt de gust —va contestar en Langdon, educadament—. Però, primer, digue’m qui ets.

L’home es va aturar en sec, com si no s’ho pogués creure.

—Què has dit?

Alguna cosa dels ulls de l’home li sonava…, la veu també, potser. «El conec d’alguna cosa, d’algun lloc». En Langdon va repetir la pregunta amb calma.

—Digue’m qui ets i de què et conec, si us plau.

L’home va fer un gest de desesperació.

—Jonathan Ferris. De l’Organització Mundial de la Salut. El que va anar a Harvard a buscar-te.

En Langdon va intentar assimilar-ho.

—Per què no m’has trucat? —va preguntar l’home, encara rascant-se el coll i les galtes, vermelles i plenes de butllofes—. I es pot saber qui és aquesta dona amb qui t’he vist entrar? Ara treballes per a ella?

La Sienna va aparèixer darrere d’en Langdon i va agafar la veu cantant.

—Doctor Ferris? Sóc la Sienna Brooks. També sóc metge. Treballo a Florència. Ahir a la nit van disparar al professor Langdon al cap. Té amnèsia retrògrada i no sap qui és ni què li ha passat aquests dos últims dies. Sóc aquí perquè intento ajudar-lo.

Mentre les paraules de la Sienna ressonaven al baptisteri buit, l’home va decantar el cap atònit, com si fos incapaç d’entendre-ho. Va fer una passa enrere, atordit, i es va repenjar en un dels muntants.

—Per l’amor de Déu —va balbucejar—. Ara s’entén.

En Langdon va veure com l’enuig desapareixia de la cara de l’home.

—Robert —va xiuxiuejar l’home—, ens pensàvem que… —Va brandar el cap com si volgués encaixar totes les peces—. Ens pensàvem que havies canviat de bàndol…, que t’havien comprat…, o t’havien amenaçat… No sabíem res de tu!

—Només ha parlat amb mi —va dir la Sienna—. L’únic que sap és que es va despertar ahir a la nit al meu hospital i que una persona intentava matar-lo. A més, ha tingut unes visions terribles de morts, víctimes de la pesta, i d’una dona amb els cabells argentats i un amulet amb una serp que li deia…

—L’Elizabeth! —va saltar l’home—. És l’Elizabeth Sinskey! Robert, és la persona que et va reclutar perquè ens ajudessis!

—Doncs si és ella —va dir la Sienna—, espero que sàpigues que li passa alguna cosa. La vam veure en una furgoneta amb un munt de soldats, i semblava drogada o malalta.

L’home va bellugar el cap a poc a poc i va tancar els ulls. Tenia les parpelles inflades i vermelles.

—Què t’ha passat a la cara? —va preguntar la Sienna.

L’home va obrir els ulls.

—Perdona?

—A la pell? Sembla que t’hagis encomanat d’alguna cosa. Que estàs malalt?

L’home es va quedar de pedra, i encara que la pregunta de la Sienna fos tan directa que vorejava la descortesia, en Langdon també ho havia pensat. Tenint en compte la quantitat de referències a la pesta que havien trobat, veure aquella pell vermella i amb butllofes era inquietant.

—No em passa res —va dir l’home—. És culpa del sabó de l’hotel. Sóc al·lèrgic a la soja, i la majoria dels sabons italians perfumats estan fets amb soja. Sóc imbècil per no haver-ho mirat.

La Sienna va sospirar alleujada, i es va relaxar una mica.

—Gràcies a Déu que no n’has menjat. Millor dermatitis de contacte que un xoc anafilàctic.

Van riure, una mica tensos.

—Escolta —va aventurar la Sienna—, et sona un tal Bertrand Zobrist?

L’home la va mirar com si hagués vist el dimoni de tres caps.

—Creiem que acabem de trobar un missatge d’ell —va dir la Sienna—. Apunta a algun lloc de Venècia. A tu et sona d’alguna cosa?

L’home es va animar.

—I tant que em sona! Molt! A on apunta?

La Sienna es va preparar per explicar a aquell home tot el que sabien del poema en espiral que ella i en Langdon acabaven de descobrir a la màscara, però en Langdon la va frenar posant-li una mà al braç. L’home semblava un aliat, però, després dels incidents d’aquell dia, l’instint li deia que no confiés en ningú. A més a més, la corbata de l’home li sonava, i pressentia que podia ser el mateix que havia vist resant a la capella de Dante. «Ens ha seguit?».

—Com ens has trobat? —va preguntar.

L’home encara estava estranyat que en Langdon no recordés les coses.

—Robert, ahir em vas telefonar per dir-me que havies quedat amb un director de museu que es deia Ignazio Busoni. Llavors vas desaparèixer. No vas tornar a trucar. Quan vaig saber que havien trobat mort l’Ignazio Busoni, em vaig preocupar. Tot el matí que et busco. He vist activitat de la policia davant del Palazzo Vecchio i mentre esperava a veure si esbrinava què passava, per casualitat t’he vist sortint de quatre grapes d’una porteta amb… —Va mirar la Sienna, com si hagués oblidat el seu nom.

—Sienna —va dir ella—. Brooks.

—Perdona…, amb la doctora Brooks. Us he seguit perquè volia saber què feies.

—T’he vist a l’església dels Cerchi, resant, oi?

—Sí! Volia saber què dimonis feies, però no entenia res! Has sortit de la capella molt decidit i t’he seguit. Quan he vist que entràveu d’amagat al baptisteri, he decidit que ja era hora de parlar amb tu cara a cara. He subornat el vigilant perquè em deixés entrar un parell de minuts tot sol.

—Una mica arriscat —va comentar en Langdon—, si et pensaves que t’havia venut.

L’home va fer que no.

—Alguna cosa em deia que no podia ser. El professor Robert Langdon, no. Sabia que hi havia d’haver una altra explicació. Però que tinguessis amnèsia? És increïble. No se m’hauria acudit mai.

L’home de l’erupció es va tornar a rascar nerviosament.

—Escolta, només tinc cinc minuts. Hem de sortir d’aquí de seguida. Si jo t’he trobat, les persones que t’intenten matar també et poden trobar. Passen moltes coses que no entens. Hem d’anar a Venècia. De seguida. La dificultat serà sortir de Florència sense ser vistos. La gent que treballa per a la doctora Sinskey…, els que et persegueixen…, tenen ulls pertot arreu. —Va fer un gest cap a la porta.

En Langdon no es va moure; pressentia que finalment obtindria alguna resposta a les seves preguntes.

—Qui són els soldats de negre? Per què em volen matar?

—És complicat —va dir l’home—. Ja t’ho explicaré.

En Langdon va arrufar el front, no gaire satisfet amb aquella resposta. Es va endur la Sienna a una banda, i va parlar amb ella en veu baixa.

—Tu què en penses? Te’l creus?

La Sienna va mirar en Langdon com si preguntar-ho fos una bogeria.

—Que què en penso? Penso que pertany a l’Organització Mundial de la Salut! Penso que és l’única possibilitat que tenim d’entendre alguna cosa.

—I l’erupció?

La Sienna va arronsar les espatlles.

—És exactament el que diu…, dermatitis de contacte greu.

—I si no és el que diu que és? —va continuar en Langdon en veu baixa—. I si és una altra cosa?

—Una altra cosa? —La Sienna el va mirar amb incredulitat—. Robert, no és la pesta, si això és el que em preguntes. És metge, per l’amor de Déu. Si tingués una malaltia mortal i sabés que és contagiosa, no seria tan temerari d’escampar la infecció per tot el món.

—Però i si no és conscient de tenir la pesta?

La Sienna va prémer els llavis, reflexionant.

—Aleshores, em fa l’efecte que tu i jo ja hem begut oli…, juntament amb tothom que volta per aquí.

—Saps què et dic, noia? Que hauries de fer un curs sobre com tractar els malalts.

—Sóc sincera. —La Sienna va donar a en Langdon la bossa amb la màscara mortuòria—. Porta-la tu.

Quan van tornar amb el doctor Ferris, van veure que acabava de parlar amb algú per telèfon.

—He trucat al meu xofer —va dir—. Ens vindrà a buscar davant de… —El doctor Ferris va callar de cop, mirant la mà d’en Langdon i veient, per primera vegada, la fesomia sense vida de Dante Alighieri.

—Valga’m Déu! —va exclamar, sobresaltat—. Això què és?

—És complicat —va contestar en Langdon—. Ja t’ho explicaré.

Anar a la pàgina següent

Report Page