Inferno
60
Pàgina 64 de 111
60
A l’editor Jonas Faukman de Nova York el va despertar el telèfon fix del despatx de casa seva. Es va girar per mirar el rellotge: les 4.28 del matí.
En el món de l’edició de llibres, que hi hagués una urgència a la matinada era tan estrany com els èxits d’un dia per l’altre. En Faukman va saltar del llit i va anar de pressa al seu despatx.
—Digui’m?
—Jonas, quina sort que et trobo. —Era una veu de baríton que coneixia bé—. Sóc en Robert, espero no haver-te despertat.
—I tant que m’has despertat! Són les quatre de la matinada!
—Perdona, és que sóc fora.
«Que no els ensenyen el canvi horari, a Harvard?».
—Tinc un problema i necessito un favor, Jonas. —La veu d’en Langdon semblava tensa—. Es tracta de la teva targeta corporativa de NetJets.
—NetJets? —En Faukman va riure com si se’n fes creus—. Robert, que editem llibres! No anem pel món amb jets privats.
—Tots dos sabem que això és mentida, amic meu.
En Faukman va sospirar.
—Entesos, ho diré d’una altra manera. No tenim jets privats per a autors que escriuen sobre història de la religió. Si et poses a escriure
Cinquanta ombres d’en Grey, ja en parlarem.
—Jonas, el que costi el vol, t’ho pagaré. T’ho prometo. Alguna vegada t’he fallat?
«Només endarrerint-te tres anys en la data de lliurament». No obstant això, en Faukman veia que en Langdon parlava molt seriosament.
—Explica’m què passa. Si puc, t’ajudaré.
—No tinc temps per a explicacions, però de debò que necessito que em facis aquest favor. És una qüestió de vida o mort.
En Faukman feia prou temps que treballava amb en Langdon per conèixer el seu sentit de l’humor sardònic, però no va percebre gens ni mica d’humor en el to impacient amb què parlava en aquell moment. «Parla seriosament». En Faukman va sospirar i es va decidir. «El director econòmic em crucificarà». Trenta segons després, en Faukman havia apuntat els detalls de la petició concreta de vol d’en Langdon.
—Passa res? —va preguntar en Langdon, com si notés la vacil·lació i la sorpresa del seu editor pels detalls de la petició de vol.
—Sí, que em pensava que eres als Estats Units —va dir en Faukman—, i em sorprèn que siguis a Itàlia.
—A tots dos ens sorprèn —va dir en Langdon—. Moltes gràcies, Jonas. Vaig cap a l’aeroport ara mateix.
El centre d’operacions dels Estats Units de NetJets està situat a Columbus, Ohio, i té un equip de vol a punt les vint-i-quatre hores del dia.
La Deb Kier, la representant de serveis als propietaris, acabava de rebre una trucada d’un multipropietari corporatiu de Nova York.
—Un moment, senyor —va dir, posant-se l’auricular i picant el teclat alhora—. En principi això seria un vol de NetJets Europa, però el puc ajudar a fer la sol·licitud. —Es va introduir ràpidament al sistema de NetJets Europa, amb seu a Paço de Arcos, Portugal, i va mirar la posició dels jets en aquell moment a Itàlia i a la rodalia.
—Miri, senyor —va dir—, sembla que hi ha un
Citation Excel situat a Mònaco, que podríem enviar a Florència en menys d’una hora. El senyor Langdon estaria d’acord amb això?
—Esperem que sí —va dir l’home de l’editorial, com si estigués esgotat i una mica empipat—. L’hi agraeixo.
—Ha estat un plaer —va dir la Deb—. I el senyor Langdon voldria volar a Ginebra?
—Es veu que sí.
La Deb continuava teclejant.
—Solucionat —va dir al final—. El senyor Langdon està confirmat a l’aeròdrom de Tassigano, a Lucca, que és a uns vuitanta quilòmetres a l’oest de Florència. Sortirà a les onze i vint, hora local. El senyor Langdon hauria de ser a l’aeròdrom deu minuts abans de l’enlairament. No demana transport terrestre, ni servei de restaurant, i m’ha donat la informació del passaport del passatger, o sigui que ja estem. Alguna cosa més?
—Una altra feina —va dir ell, rient—. Gràcies. Ha estat molt amable.
—A la seva disposició. Bona nit.
La Deb va penjar i va mirar la pantalla per acabar de fer la reserva. Va introduir les dades del passaport d’en Robert Langdon i estava a punt de continuar quan a la pantalla va parpellejar una alerta vermella. La Deb va llegir el missatge, estupefacta.
«No pot ser veritat».
Va intentar tornar a introduir el número de passaport d’en Langdon. L’advertència visual es va tornar a activar. Aquella alerta hauria sortit en qualsevol ordinador de qualsevol companyia aèria del món si en Langdon hagués intentat reservar un vol.
La Deb Kier es va quedar un moment parada i incrèdula. Sabia que NetJets es prenia molt seriosament la intimitat dels clients i aquella alerta engegava a rodar tota la normativa de confidencialitat de l’empresa.
La Deb Kier va trucar immediatament a les autoritats.
L’agent Brüder va tancar bruscament el mòbil i va enviar els seus homes a les furgonetes.
—En Langdon vol sortir de la ciutat —va anunciar—. Agafarà un jet privat cap a Ginebra. S’enlaira d’aquí poc menys d’una hora d’un aeròdrom de Lucca, a vuitanta quilòmetres a l’oest. Si marxem ara, podem arribar-hi abans.
En aquell mateix moment, un cotxe Fiat llogat corria a tota velocitat en direcció nord per la Via dei Panzani, deixant enrere la Piazza del Duomo, i es dirigia a l’estació de tren de Santa Maria Novella de Florència.
Al darrere seien en Langdon i la Sienna, i al davant, el doctor Ferris, amb el xofer. La reserva amb NetJets havia estat idea de la Sienna. Amb sort, seria una distracció suficient perquè ells tres poguessin travessar l’estació de tren de Florència, que altrament hauria estat plena a vessar de policies. Per sort, Venècia era a només dues hores en tren i per als viatges dins del territori nacional no calia passaport.
En Langdon va mirar la Sienna, que semblava observar el doctor Ferris amb preocupació. Era evident que patia i que li costava respirar, com si cada inspiració li fes mal.
«Espero que no s’equivoqui sobre la seva malaltia», va pensar en Langdon, mirant l’erupció i imaginant-se els gèrmens flotant per l’estret espai del cotxe. Fins i tot semblava que tingués les puntes dels dits inflades i vermelles. En Langdon va intentar distreure’s mirant per la finestra.
Abans d’arribar a l’estació, van passar pel Gran Hotel Baglioni, on sovint se celebraven actes de la conferència d’art a què assistia en Langdon cada any. El va veure i va ser conscient que estava a punt de fer una cosa que no havia fet mai.
«Me’n vaig de Florència sense veure el
David».
Disculpant-se en silenci amb Miquel Àngel, en Langdon va girar els ulls cap a l’estació de tren…, i els pensaments cap a Venècia.